dissabte, 29 de maig de 2010

El futur de les nostres orelles

Sense fer soroll, just abans del cap de setmana més musical a Barcelona, ha passat una cosa que pot canviar el futur de les nostres orelles: ha començat a morir la música ambiental. Aquelles melodies neutres, compostes per omplir espais sense personalitat com els ascensors, aeroports, telèfons en espera o consultes de dentista, van perdre l’altre dia una batalla important. El lloc elegit no pot ser més emblemàtic –el centre comercial L’Illa Diagonal de Barcelona– i el gest dels seus responsables es pot veure com una eutanàsia metafòrica: es va desconnectar el fil musical. Ara, quan anem a comprar a L’Illa, ja no sentirem de fons els ritmes monòtons de què ningú no es fa responsable. En lloc seu escoltarem una sèrie de notes acústiques generades per un ordinador. ¿Estrany, oi? És que això s’ha d’explicar bé...

Tot neix del Projecte Domus, que han elaborat la gent de Gràcia Territori Sonor i L’Illa Diagonal. Domus és la sigla de «Dispositiu Omnímode de Moviment i Ubicació Sonors» i vol explorar les relacions entre música i espai. Així, l’arquitecte Ramon Faura, l’enginyer de so Albert Guitart i l’enginyer informàtic Ignacio Lois van idear un programa que, a partir de sons gravats (com els ocells que viuen en aquell barri, per exemple), combinacions electròniques i càlculs d’atzar al voltant de l’afluència de visitants, crea «un flux de situacions acústiques en constant modificació». El resultat és que els 233 altaveus del centre comercial emetran un so que no es vol imposar.

La iniciativa és original i demostra que els gestors de L’Illa tenen una mentalitat oberta. La principal virtut de Domus és que torpedina la diferència entre escoltar i sentir. És una distinció que es troba en gairebé totes les llengües: la gent escolta el que vol, però sent el que els altres volen. La música d’ambient es va deformar amb el pas del temps i va passar d’un verb a un altre. L’any 1917, Erik Satie va crear la música de mobiliari per ser escoltada com si fos una cosa «industrial». Brian Eno va enregistrar la seva Música per a aeroports per relaxar a les sales d’espera. Tal com sol passar sempre, la reducció comercial d’aquestes idees –el sistema muzak nord-americà, per exemple– va suposar la banalització. Ara Domus pot aconseguir fer marxa enrere i començar la reconquista de les nostres orelles.

Jordi Puntí. El Periódico, 29 de maig del 2010.

La dels anys joves

Guardo un gran record d’aquella ciència que em van fer descobrir Jordi Beltran i Albert Vinyoli a Clàxon, a la Catalunya Ràdio dels anys vuitanta: l’ostrologia, una ciència sense preguntes i sense respostes. Hi penso quan escolto alguna entrevista que em sobta bé per les preguntes, bé per les respostes. Com aquella a Dolors Camats a Catalunya Informació –crec -, en què davant de la pregunta “Banyera o dutxa?”, ella va respondre que dutxa però asseguda, perquè s’estima més estar còmoda. No sé si els oients hem de tenir aquesta informació tan íntima. Ja entenc que se’ns volia donar a entendre que el poliban (o col·locar un tamboret d’acer inoxidable al plat de dutxa) és més sostenible que la banyera. Però tot i així és en moments com aquest que l’ostrologia hauria salvat la situació.
No m’uneix cap lligam amb Vinyoli i Beltran, tret que el segon em recorda el meu pediatre, l’enyorat doctor Carles Ribas Magri (en trobaran un bon retrat a Vida secreta dels nostres metges, de Genís Sinca, a Angle). Per tant no se’m pot acusar d’interès personal o intenció subreptícia. Al costat de la nostàlgia televisiva, tan recurrent en la dita generació de la televisió, sempre mimètica i una mica llauna, la ràdio també genera la seva nostàlgia. La que tinc jo per Clàxon, que alternava humor amb música, un esclat d’imaginació, diversió i enginy. Ja no es fan prodigis com Clàxon, un espai de ràdio que s’hauria de gravar en marbre i col·locar-lo vora les estàtues eqüestres de Beltran i Vinyoli. Si no hi ha prou pressupost, que muntin el mateix cavall.

Enric Gomà, Avui, 29 de maig del 2010.

divendres, 28 de maig de 2010

Si vols, pots (no veure'l)

Ja és el segon vídeo motivador –així en diuen- que m’empasso, d’aquests que l’entrenador Guardiola fa veure als jugadors del Barça durant la mitja part. Com que són obra de professionals de TV3, no vull entrar en si els treballadors d’una empresa pública han de fer o no vídeos per a una entitat privada. Però, per què el Barça rep tanta motivació per part de TV3 i l’Espanyol, el Sabadell o el Júpiter, no? Per què no Assistència Sanitària Col·legial o els magatzems El Indio del carrer del Carme? Sense anar més lluny, hi ha molts matins que a mi mateix m’aniria prou bé un vídeo motivador. I a la portera de casa. I a una tieta que tinc, de més de noranta anys, que últimament la veig decandida. Tampoc no caldria editar tot un vídeo, que és una feinada. Només que Mònica Terribas em truqués per motivar-me cap a les nou del matí (no abans, sisplau), n’hi hauria prou.
Això del vídeo motivador queda de congrés tronat del Lions Club. Estratègies ingènues i barates importades dels Estats Units. El primer vídeo, fet per a la final de la Lliga de Campions a Roma, estava editat amb imatges de Gladiador, impactants, i dels jugadors fent grans jugades (no fallant un penal ni furgant-se el nas, que això seria desmotivador). Ja que es devien adonar que no havien pagat drets, el segon, pensat per a l’últim partit de la Lliga espanyola d’aquesta temporada, va comptar només amb imatges dels jugadors, entrenant i jugant, acompanyades d’unes cançonetes que escolto quan agafo el ferri de Gènova. Banal i efectista. Al revés de la tasca de Guardiola com a entrenador, que no ha sigut gens banal, sinó responsable, exigent, seriosa i amb un talent excepcional. Per això sap greu que, per uns instants, els endossés un vídeo motivador, semblant als d’una convenció de comercials de llet Pascual. A més a més, si haguessin perdut, l’hauríem vist el vídeo aquest? Ara estaria criant verdet en un calaix.

Enric Gomà, Time Out, 27 de maig del 2010.

Sota la lupa

Si vostè és dels que se salta la secció d’economia dels diaris, no devia llegir l’interessant reportatge de Quim Aranda a l’Avui sobre una notícia imaginària radiada per la BBC 4. Al prestigiós matinal Today, els locutors James Naughtie i Evan Davis van narrar, seguint el model de La guerra dels mons de Welles, la desaparició hipotètica de l’euro, que van predir imminent. Ara no ens calen marcians que ens invadeixin, ens bastem amb un feix d’hipoteques amb peus de fang. El panorama narrat en només 210 segons per El dia del judici final de l’euro és desolador: s’han de rescatar els bancs espanyols amb urgència, Alemanya intenta parar el cop, però es produeix l’efecte dòmino a Portugal, Itàlia i Grècia. Així és com els pigs (acrònim d’aquests països més Spain, que compten amb una economia salsitxera) han d’abandonar l’euro. França no triga a seguir-los, la Unió Europea decideix la desaparició de l’euro i crea una nova moneda única: el neuro. Sembla un nom inventat per Tom Sharpe en un dia de pícnic amb els Monty Python. De fet, expressa tan bé la situació econòmica actual que l’hauríem d’adoptar sense dilacions.
A La guerra dels mons, la invasió marciana interrompia la cançó La Cumparsita. En aquest cas, hauria estat bé que el cataclisme econòmic hagués interromput Daniel Diges, just en el moment en què, en ple Festival d’Eurovisió, canta Algo pequeñito, quan entona “Algo chiquitito, uo uo uo, cosas simples que ahora no me das, que te pido con locura si no quieres terminar”. Potser així aconseguiríem estovar la Unió Europea.

Enric Gomà, Avui, 26 de maig del 2010.

dijous, 27 de maig de 2010

Bienvenidos a Reduzca

Uno de los primeros recortes del conservador David Cameron va sobre ruedas. El flamante premier se carga los coches oficiales de los ministros. Y también los viajes en primera clase. Lo de los coches no me acaba de cuadrar. En Londres, puede que los ministros conservadores y liberaldemócratas se desplacen en metro, como tantos ejecutivos de la City, pero no veo a Cameron & Clegg conduciendo una furgoneta modelo Oleguer por la campiña ni prescindiendo de su chófer, esa figura que tanto juego ha dado como fuente periodística. O artística, y me remito a Lluís Llach. Tal vez, a la larga, sus señorías planeen mantener el servicio asumiendo los costos de sus bolsillos, y asistamos a la privatización en masa del sector del Rolls Royce y la gorra de plato. Dentro de unos meses veremos cómo se desplazan los ministros de su graciosa majestad por el interior de su país. Más comprometida parece la obligación de los miembros del gabinete de no volar en primera clase. Deduzco que si ellos no lo hacen ninguno de sus subordinados lo hará, por más alto funcionario que sea, y que eso desertizará la First Class en los vuelos de British Airways. Y si los ministros no van en primera, ¿quién lo hará? Descartemos a la Casa Real y a los mafiosos rusos, porque esos viajan en transporte propio, pero ¿y los demás? ¿Desaparecerá la mítica primera clase? En febrero, British Airways presentó su nueva First Class a bordo de un Boeing 777 en un vuelo de Chicago a Londres, tras invertir más de 100 millones de euros: una lujosa suite individual aislada, con una cama un 60% más amplia que la anterior, armario propio, una mesa-escritorio y una pantalla de plasma de 15 pulgadas. Si los señores ministros no pueden disfrutar de todas estas comodidades, ¿quién va a hacerlo? ¿Qué consejo de administración británico autorizará a sus ejecutivos a gastarse entre tres y diez veces el precio de la ya lujosa clase Business? Actualmente, British Airways ofrece cuatro clases: First (prohibitiva y, ahora, prohibida por Cameron), Club World (que es la "business"), World Traveller Plus (que es una turista superior, cuyo plus es el espacio) y World Traveller (turista, aunque no low cost).

De hecho, la crisis ya ha cancelado las butacas de primera en algunos vuelos largos de compañías serias como KLM, Delta, Qantas e incluso British Airways. ¿Qué será de los posh británicos si chapan la primera, que es su razón de ser? Porque el término posh (pijo) tiene una etimología popular, plausible aunque nunca demostrada y seguramente falsa, relacionada con el transporte. Posh provendría del acrónimo que figuraba en los mejores pasajes de primera en la travesía hasta la India por el canal de Suez: P(ort) O(ut), S(tarboard) H(ome), es decir, babor a la ida, estribor a la vuelta, que serían los que tendrían más sombra y, por tanto, los más frescos. Si la medida de Cameron ejemplariza, se acabó la primera. Y eso me aflige. He volado a cuatro continentes, pero nunca en primera (en business una vez en los noventa, pagando la administración). Sin embargo, el tema me interesa mucho desde que, siete años atrás, un oportuno overbooking me permitió tomar las medidas a una butaca de primera en un tramo del vuelo intercontinental que me traía de vuelta a casa y luego comprobé que era casi idéntica al incomodísimo sillón reclinable que la sanidad pública ponía a mi disposición cada vez que ingresaban a mi hijo discapacitado en Vall d'Hebron e iba a pasar la noche con él. Esa inesperada coincidencia cambió mi modo de mirar.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 27 de maig de 2010

Sanguines?

M’acullo a aquesta varietat de taronges de suc vermell per fer-me ressò de la mort del meu president. No, no parlo ni de Van Rompuy (sic) ni de Zapatero (sic, encara) ni de Montilla (encara) ni de Laporta (encara). Parlo del poeta Edoardo Sanguineti, president del grup d’escriptors Oplepo al qual pertanyo (encara). A mig any de festejar el seu vuitantè aniversari a Nàpols, en una de les trobades oplepianes, m’arriba la notícia de la seva mort. L’últim text de Sanguineti ha estat, justament, el sonet “epilogo, ovvero sonetto”, publicat en una de les plaquetes de l’Opificio de Letteratura Potenziale. Fa així: “posso anche, caro mio, chiudere in versi/ spiegando che si illude, per sedurre/ (e molto ci si illude) con diversi/ accorgimenti: vedi che ridurre/ a tutto si può un niente (con perversi,/ come noi, poliformi) onde condurre/ il tutto a un niente (e qui, bene conversi/ e convertìti, è possibile addurre/ esempi, i favorevoli, gli avversi,/ senza fine, onde, quindi, indurre e abdurre/ abducendo, inducendo, i presi, i persi/ che noi saremo: e aiuto, occurre, accurre!)/ lunga è la storia, e me, qui, mi congedo:/ io ho detto e molto e poco, forse, credo:”

Màrius Serra. Avui, dijous 27 de maig de 2010

dimarts, 25 de maig de 2010

Portugal es España

Jordi Llisterri se dedica, desde los años noventa, a la información religiosa. Dirige la revista Foc Nou, es gerente del mismo grupo editorial que también edita El Ciervo y Dialogal, y desde enero dirige el blog CatalunyaReligio.cat, continuación del laetoanimo.com. Llisterri explica que "laeto animo" (con espíritu gozoso) es el título de la bula papal que convirtió, por sorpresa, a Barcelona en arzobispado el sábado santo de 1964. El blog es uno de los órganos de expresión de la iglesia catalana, cuyos mensajes a menudo difieren de los que nos llegan de la iglesia española a través de otros medios de comunicación. Junto a Llisterri, escriben columnistas sólidos como Francesc Torralba, Lluís Serra, Guillem Correa o la religiosa argentina sor Lucía Caram, que sería el Messi de la iglesia catalana actual, autora entre otros lde El Evangelio en crucigramas. Veo que también hay una amplia selección de noticias y columnas de prensa relativos a cuestiones religiosas, actualizada al día, y escucho por Youtube al abad de Montserrat explicando qué es la Pascua Granada en 4:55 minutos. La lengua del blog es el catalán, aunque sor Lucía, como Messi, escribe en castellano. La semana pasada el director Jordi Llisterri publicó un apunte que me fascinó. Explicaba que decidieron abrir una pestaña que utiliza el traductor automático de Google para que quienes no entienden el catalán puedan leer los artículos de CatalunyaReligio.cat. Todos sabemos que es una traducción poco fiable y estilísticamente deplorable, pero a menudo cumple la función de situarnos en el sentido general de un artículo al que nuestras limitaciones lingüísticas no nos permiten acceder. Eso es lo que debieron pensar Llisterri y los suyos cuando decidieron activar esa pestaña. Por lo visto hicieron algunas pruebas y detectaron las clásicas incongruencias de la traducción automática, a las que no dieron mayor importancia. William por Guillem, Andrew por Andreu y sor Lucía Caram, siempre la mejor, devenía Wow Lucía, tomando su apellido tucumano por la expresión de sorpresa "caram".

Lo que no se esperaban era lo que les sucedió con el apunte de Llisterri "Catalunya no és Portugal" (12/V), que trataba un tema tan delicado como las susceptibilidades comunicativas que puede generar la visita que el Papa hará a Barcelona en noviembre. Por lo visto, ya se debate la importancia de comunicar que el Papa visitará España, y sólo secundariamente Catalunya, y no al revés. En fin, más allá de la conferencia-episcopalogía, la cuestión es que el título del apunte, al pasar por el traductor de Google, queda así: "Cataluña no es España". Pruébenlo. Escojan la pestaña catalán-castellano, tecleen "Catalunya no és Portugal" y ya verán qué les traduce el robot. Llisterri lo probó en otras lenguas. Catalán-inglés: "Catalonia is not Portugal"; catalán-francés: "La Catalogne est pas le Portugal"; catalán-alemán: "Katalonien ist nich Portugal"; catalán-italiano: "Catalogna non è il Portogallo"; catalán-portugués: "Catalunha nâo é Portugal"; catalán-castellano: "Cataluña no es España". Lo mismo sucede si teclean "Catalunya no és Amèrica", traducido por Google como "Cataluña no es España". El sabotaje, porque seguro que algún hacker independentista se lo ha pasado en grande, no sólo pone en cuestión la fiabilidad de la traducción automática (igual que la consulta de la Diagonal puso en cuestión la votación electrónica) sino que también subvierte ese viejo lema independentista: "l'autonomia que ens cal és la de Portugal". ¿Portugal? Por si Luis Figo, Cristiano Ronaldo y José Mourinho no bastaran, Google insiste.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 25 de maig de 2010

dilluns, 24 de maig de 2010

Plasma, Brutícia, Salut

Plasma. El primer funcionari governamental que va suggerir que certs éssers humans no haurien de tenir el dret de moure’s lliurement per damunt de la superfície del propi planeta va ser en Charles Davenport, el biòleg que va fundar l’Eugenics Records Office a Cold Spring Harbor, als Estats Units, el 1910. En aquella època lliure de passaports (que no van entrar en vigor fins a finals de la Primera Guerra Mundial), els partidaris de limitar la immigració a l’Estat que fos, no sentien cap necessitat d’apel·lar a raons econòmiques o culturals (tal com fan els seus homòlegs actuals, més circumspectes). En tenien prou amb l’amenaça a la raça blanca que els immigrants suposadament representaven. Davenport, en concret, el preocupava “la inundació dels Estats Units” –que en deia ell– per onades successives d’italians, polonesos, irlandesos i, sobretot, jueus; aquestes nacionalitats sospitoses no hi tenien cabuda, segons Davenport, perquè “els immigrants s’han de seleccionar de manera que no contaminin el nostre plasma germinal nacional amb els seus trets socialment incompatibles”.

Brutícia. Els orígens racistes d’aquests primers controls d’immigració deuen haver deixat un pòsit fi fins a la data d’avui, si hem de jutjar per la manera en què segons quins partits polítics arreu d’Europa –Catalunya inclosa– tracten el tema. Ara bé, com que tots els polítics en qüestió no paren de dir que no són racistes (incloent-hi Josep Maria Vila d’Abadal, el remenador de merda oficial –les coses com són– a l’abans tranquil·la ciutat de Vic) avui cal llegir entre línies, si es vol detectar la porqueria anacrònica que hi rau. Un bon exemple en són els anuncis a tota pàgina que el Partit Popular de Rubí acaba de posar a la premsa local, que afirmen: “Primer, els de casa”. Premi: és indubtable que la feina dels partits municipals de Rubí és vetllar pels drets dels ciutadans rubinencs i no pas, posem per cas, els de Tornabous o Santa Pau. Però com que ningú no gasta diners per anunciar una obvietat, aquest eslògan no pot tenir cap altra funció que la d’insinuar que “els de casa” no vol dir tots els de casa. Per parafrasejar Orwell: alguns fenotips són més de casa que els altres.

Salut. Fa una setmana, un home jove nascut i crescut al barri suposadament més problemàtic de Badalona, el de la Salut, me’n va fer cinc cèntims: “Els blancs que passen tot el sant dia queixant-se dels immigrants són els que fan créixer la tensió”, i va afegir, amb una manca de correcció política que és d’agrair: “Sobretot la gent gran.” En fi, un fantasma recorre Catalunya i té cara d’estaquirot, es digui Albiol, es digui Anglada. Per conjurar-lo només cal donar-nos, als de casa que paguem el lloguer sense poder elegir el president de l’escala, el dret al vot. Alguna diferència, faríem. Mentrestant, sempre podem recórrer a les ONG, com ara SOS Racisme –una entitat en ple procés de renovació– que dissabte vinent, dia 29 de maig, ha convocat una manifestació imprescindible a la plaça Major de l’abans tranquil·la ciutat de Vic.

Matthew Tree, Avui, 23/05/2010

Barberà en Botorrita


La ínclita alcaldesa de València, cuyos vestidos rabiosamente rojos claman al cielo torero, ha vuelto a demostrar los límites del populismo. Andaba por tierras aragonesas cuando topó con un topónimo que le llamó la atención: Botorrita, 22 kilómetros al sur de Zaragoza. Ni corta ni perezosa, Rita bajó del coche y se hizo una foto junto a la placa de este municipio que contiene su nombre en clave electoral. Esa es una pulsión que conozco desde que, hace un cuarto de siglo, circulaba por Navarra con mi amigo Néstor Macià, dibujante y caricato, y un par de mozas de buen ver. De repente, pasamos por una localidad llamada Sarasa y decidimos fotografiarnos haciendo posturitas con un bolso ante el rótulo de la carretera, porque en esa época del pleistoceno sarasa era sinónimo de afeminado. Al poco nos publicaron la foto no sé si en El Jueves o en el Lib, y ganamos un premio en metálico que nos bebimos de inmediato. Había borrado de mi memoria este lamentable episodio hasta que el miércoles vi a Barberà en su blog luciendo palmito electoral ante el rótulo de Botorrita, como diciendo que a Rita la votarían incluso en Aragón. Los primeros comentarios que suscitó su facecia fueron de una cierta simpatía, pero tras los parabienes de los palmeros le han arreciado las críticas. El alcalde de Botorrita, del PAR, protestó airado, los antipeperos han puesto el grito en el cielo y los comentaristas más finos han reparado en la cuestión ortográfica. Porque resulta que botar con be, en castellano, es casi un antónimo de votar con uve: si votar a alguien significa "elegirlo para un cargo", botarlo significa "echarlo fuera". "Botadme", pues, es sinónimo de "echadme". Así las cosas, se me ocurrió que doña Rita podría estar abriendo una nueva línea de actuación para las campañas electorales que se nos avecinan. Acudí a la comunidad verbívora y planteé un foro Botorrita a los usuarios de verbalia.com.

Las aportaciones recibidas demuestran que Barberà acaba de innovar en una vía con muchas posibilidades electorales. De todos los futuros candidatos, el que tiene más posibilidades de explorarla es Artur Mas. Podría escoger fotografiarse a la entrada del Masnou, topónimo al que sus asesores sólo deberían añadir la palabra president. También tendrían posibilidades los municipios de Masquefa (siendo "quefa" catalanización de "jefe" o bien la pregunta "què fa?" ante una lista de propuestas) o Massalavés (Ribera Alta). La presencia masiva de Mas en nuestra toponimia sólo podría ser contrarrestada por Montilla buscando mensajes negativos. Por ejemplo, fotografiándose cerca de Montcada, en el Masrampinyo (como sugiere Claudi) o en una plaza de Olot llamada Capdenmàs (como me indica Adrià). Duran (según Verónica Falcó) podría fotografiarse en Durango (Go, Duran go, go/ Josean be good), el líder de Ciudadanos Albert Rivera podría recibir con inquietud una foto de Rosa Díez ante la placa de la comarca valenciana de la Ribera Baixa y el alcalde convergente de Figueres Santi Vila (según Josep Sansalvador) podría desplazarse hasta la Plana Alta castellonense para fotografiarse en Vilafamés. Pero es Ignasi Ripoll quien da en el clavo ante las elecciones más inminentes, que son las del Barça. Rosell, Ingla, Ferrer, Benedito y compañía harían bien de desplazarse hasta el municipio de Golmés (Pla d'Urgell) y, tras la foto de rigor, irse al Bages, y concretamente a Sant Salvador de Guardiola. Y todo eso mientras Florentino Pérez se pierde por Uruguay buscando Pueblo Mouriño, en el departamento de Durazno (nótese el seseo).


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 24 de maig de 2010

dissabte, 22 de maig de 2010

Maletes perdudes a les Franqueses


Els quatre cristòfors i dos dillunsaires vam parlar de maletes perdudes i d'unes quantes coses més la tarda del divendres 21 de maig a la llibreria L'Espolsada de les Franqueses del Vallès, de blog ben recomanable, davant d'una comunitat de lectors fidelitzats per una llibretera i prescriptora de primera: la Fe Fernández Villaret.

McNulty a València

Demà diumenge, als Estats Units, un capítol de dues hores posarà fi a sis temporades de la sèrie Lost. Sempre que acaba una telesèrie d’èxit, es produeix en els seus adeptes una col·lisió sentimental. A l’emoció pel desenllaç llargament esperat s’hi contraposa el neguit de veure desaparèixer per sempre uns personatges que ja són com de la família. De fet, igual que va passar amb altres sèries de culte, Lost comença ara una segona etapa on els fans revisaran cada detall de la història per trobar-hi claus ocultes. Un dels signes d’aquesta vida extra són els llibres sobre sèries, que últimament s’han convertit en un gènere en si mateix. La jove editorial Errata Naturae, per exemple, va publicar fa uns mesos una antologia d’assajos sobre The Sopranos, i ara acaba de fer el mateix amb una altra gran sèrie: The Wire.

Els 10 textos d’aquest llibre són per a iniciats en The Wire i combinen l’anàlisi amb el record fascinat. El creador de la meravella, David Simon, obre el volum amb una introducció essencial per valorar la llibertat amb què HBO el va deixar treballar. És un gran defensor del caràcter narratiu de The Wire, exigent amb l’espectador i sense concessions comercials. Vet aquí un parell de les seves frases per tenir sempre a mà. Primera: «Un es converteix en productor per protegir el que escriu». Segona: «El relat ho és tot». Després el segueixen diverses aproximacions més o menys intel·lectuals i periodístiques. Així, Margaret Talbot fa un bon retrat de David Simon durant el rodatge. Marc Pastor, escriptor i policia científic, repassa la seva fidelitat a la sèrie i mostra una gran perspicàcia: si es volgués rodar a Espanya, diu, la ciutat que més s’assemblaria a Baltimore seria València. Touché! Jorge Carrión analitza a fons la «realitat literària» de la sèrie i, sense voler, polemitza amb Rodrigo Fresán. Carrión: «El realisme mai serà sacrificat en nom de l’espectacle». Fresán: «The Sopranos és realista, però The Wire és real». Tanca el llibre un relat del guionista George Pelecanos, que ens retorna a l’essència de The Wire i a més ens fa enyorar els McNulty, Omar Little i companyia. Que algú porti David Simon a València, sisplau. El Bigotis, els vestits de Camps i l’urbanisme ferotge de Rita Barberá l’esperen amb candeletes...
Jordi Puntí, El Periódico, 22 de maig del 2010.

Muses a Sabadell

Una de les meves il·lusions hauria estat néixer a Sabadell, una ciutat que admiro. Sempre que en tinc ocasió, simulo que sóc sabadellenc. Per a reunir dades i consolidar aquesta doble vida, escolto sovint Ràdio Sabadell a través de la xarxa, ja que a Barcelona, el barri marítim com diem nosaltres, l’ona no hi arriba. A Això m’han dit de Ricard Ustrell, el magazín del migdia, van convidar el poeta Josep Pedrals. Quan Pedrals irromp en algun lloc (una ràdio, un auditori, una merceria), cal emmudir per escoltar-lo amb atenció. No es prodiga gaire per les ràdios, només se’l sent amb una certa assiduïtat a Cabaret elèctric d’iCat fm. Per aquesta raó és de celebrar el gest aïllat de Ràdio Sabadell. Ja de bon començament, Pedrals ens va apuntar: “Poesia és quasi tot menys alguns poemes”. Poeta barroc, trobadoresc i popular, va recitar un poema emotiu i delicat sobre el neguit d’una patata fregida que ha d’acudir a una cita galant. Sentir Pedrals per la ràdio em va suscitar la sensació feliç que el dia no havia estat del tot malbaratat. Però el millor va venir quan Roger Escapa, redactor d’Això m’han dit, va dibuixar Pedrals amb un esbós rimat, on deixava anar acusacions velades cap a l’americana llampant del poeta. Al seu torn, Pedrals va replicar amb un poema improvisat, per venjar l’afront a la seva jaqueta. Semblava un col·loqui enginyós i acerat entre el Rector de Vallfogona, el gran Garcia –que seria Pedrals-, i el Rector de Pitalluga, de l’Acadèmia dels Desconfiats –encarnat en Escapa-. L’honor d’una americana estava en joc.

Enric Gomà, Avui, 22 de maig del 2010.

dijous, 20 de maig de 2010

Resposta encertada!

Un gran moment de Bestiari il·lustrat va ser quan Bibiana Ballbé va preguntar a Albert Serra si li agradava la fama. Ell va respondre que no. Ballbé va decidir que no deia la veritat i hi va insistir. Serra va tornar a dir que no. Ballbé l’hi va desmentir, i ell es va emprenyar una mica. Va criticar aquesta puta mania –l’adjectiu és meu: una mania que put- dels periodistes d’insistir quan l’entrevistat no respon allò que ells esperen. Si Ballbé ja sabia que a Serra li agradava la fama, no calia que l’hi preguntés. N’hi hauria hagut prou amb què ens ho digués: “A Albert Serra li agrada la fama i l’escalivada”. Com que el coneix tan bé, això de l’escalivada també ho deu saber. Quan l’entrevistador fa veure que coneix millor l’entrevistat que no pas ell mateix, l’entrevista queda molt matrimonial. “Tu ja pots anar dient, que sé de quin peu calces”. Així, el periodista podria fer l’entrevista ell sol, fent les preguntes i responent-les tot seguit. Seria una bona manera d’entrevistar difunts il·lustres, com Alaric, Newton i Eugenia de Montijo. Rasputín donaria molt joc.
A les entrevistes, Albert Serra sempre mira de posar una mica de seny davant dels clixés, la cursileria i els afalacs periodístics. Lacònic, escèptic, distant, quan Ballbé pregunta si els espectadors s’aixequen durant la projecció d’una pel·lícula seva perquè és alternatiu, ell respon que es deuen aixecar perquè no els agrada. Només per aquesta resposta, tan sensata, valia la pena veure Bestiari il·lustrat del Canal 33. Seria una sorpresa grata que els entrevistats següents responguessin amb el mateix encert, sense recórrer al delírium trèmens artístic d’una pretesa modernitat, emparats per una tonteria tendra i delicada. A mi m’agrada el que deia Nonell: “Jo pinto i prou”. Quan un artista s’omple la boca amb disquisicions conceptuals, m’entren ganes d’apuntar-me a l’Esbart Dansaire de Rubí.

Enric Gomà, Time Out, 20 de maig del 2010.

¿Un Barça irrepetible? / Lo sustantivo, adjetivado

La primera semana de abril, harto de escuchar el nuevo tópico que definía a Leo Messi como jugador Play Station incalificable (Arsène Wenger dixit), le adjudiqué 600 adjetivos calificativos de entre los muchos que ofrece el repertorio de la lengua castellana. Acabábamos de eliminar al Arsenal, snif, con cuatro goles del argentino tras, probablemente, la mejor eliminatoria en competición europea de la historia azulgrana. Quedó pendiente entonces una segunda entrega de adjetivos para calificar al Barça en su conjunto. Tras la consecución de la liga de los 99 puntos, cumplo la promesa, esta vez en catalán, que es la lengua mayoritaria en el vestuario del Barça de Josep Guardiola, cuyo excelente dominio lingüístico (en diversos idiomas) refleja una capacidad cognitiva nada ajena a sus éxitos. De hecho, Guardiola ya ha asociado dos adjectivos a su proyecto: persistente e irrepetible. He aquí 260 más, por si les resulta útil para darse cuenta de la magnitud de este equipo: "Abassegador, abductor, abellidor, abnegat, abocat, aboiat, abraonat, abrusador, absolut, abundós, acadèmic, acaramullat, acaronador, acarrerat, accelerat, accentuat, accessible, aciençat, aclarit, acollidor, acollonant, acolorit, actiu, activador, actual, acumulatiu, acurat, adequat, admirable, afable, afectuós, àgil, agosarat, agradable, agressiu, agut, alegre, altruista, amable, ambidextre, angelical, animat, antològic, aplicat, apreciable, apropiat, apte, assenyalat, assequible, assidu, astut, atacant, atent, atiaire, atrevit, atroç, audaç, balsàmic, barrilaire, barrinaire, batallaire, bell, benaventurat, benèvol, benigne, bestial, boig, bondadós, bonic, brillant, brutal, boníssim, cabal, campió, capaç, capital, celestial, cerebral, collonut, competent, complet, complidor, conceptual, considerable, constant, content, continu, convenient, cordial, correcte, cortès, crescut, descomunal, desenvolupat, desimbolt, desmesurat, desproporcionat, detallista, diabòlic, digne, dilatat, diligent, dinàmic, disposat, divertit, diví, dolç, dotat, dúctil, eficaç, eficient, efusiu, eloqüent, embolicaire, embrollaire, encertat, endevinaire, enginyós, enjogassat, enorme, enraonaire, enredaire, ensenyat, entremaliat, esborronador, escrupolós, esforçat, esgarrapaire, espaiós, espavilat, especial, espigolaire, esplèndid, esportiu, estimable, estoic, estrambòtic, estrenu, estricte, estupend, exacte, exagerat, excel·lent, excels, excèntric, excepcional, excessiu, exorbitant, expansiu, expeditiu, exquisit, extra, extraordinari, extrem, exultant, fabulós, fàcil, facilitador, fantasiaire, fantàstic, favorable, fecund, feiner, feliç, fenomenal, fer, fèrtil, festiu, fi, fidel, flamíger, florit, foll, formal, formidable, formós, franc, fulminant, funcional, furiós, futurista, gai, gallard, gegantí, generós, genial, gentil, graciós, gran, grat, guai, guerrer, hàbil, heroic, homèric, honest, honrat, humà, humil, ideal, idoni, il·limitat, il·lògic, il·lustre, immens, immillorable, immortal, immutable, impagable, impassible, impàvid, impertèrrit, impertorbable, imponderable, imponent, important, impressionant, imprevisible, imprevist, ímprobe, inalterable, inaudit, incalculable, incansable, incessant, ínclit, incomparable, inconceibible, incommensurable, increïble, indescriptible, indomable, indòmit, indulgent, industriós, inefable, inesperat, inestimable, indicat, infatigable, infinit, ingent, inigual, inigualable, inimaginable, inoblidable, inquiet, insòlit, insondable, insospitat, inspirat, insuperable, íntegre, intel·ligent, intens, intrèpid, intrigant, inusitat, invencible, irrepetible..." (Este jueves, el Barça persistente e irrepetible de Guardiola, adjetivado 260 veces má, de la J a la Z).


El
martes reproduje 260 adjetivos en la lengua de la Masia que servirían para calificar al Barça sustantivo de Josep Guardiola (de la A de abassegador a la I de irrepetible, que el propio entrenador adjudicó el domingo a sus jugadores). En abril, tras la eliminatoria ante el Arsenal, se puso de moda decir que se acababan los calificativos para hablar de Messi, de modo que invoqué a María Moliner para adjudicar más de medio millar de adjetivos calificativos en la lengua materna del argentino. Dejé para cuando se pudiera celebrar la liga hacer lo propio en la lengua del Barça, invocando esta vez a Pompeu Fabra, y aplicándolos a todo el equipo. Extiendo la operación al espíritu que, felizmente, también impera en todas las secciones del club. He aquí la segunda parte con 260 calificativos más, de la J a la Z, que igual valen para Xavi que para Navarro, para Busquets o para Ricky, para Grimau, para Bojan, para Piqué, para Ordeig, para Puyol, para Guardiola, para los Xavi Pascual (el uno y el otro), para Estiarte, para Txiqui, para Valdés (que lo para todo) o para Barrufet (otro que tal): "jocós, jocund, jogasser, joguinós, joiós, joliu, jovenívol, jovial, judiciós, juganer, juramentat, just, justicier, laboriós, lasciu, laudable, lector, letífic, libidinós, líder, liqüescent, llaminer, llampat, llampegant, llançat, llarg, llegendari, lletraferit, lleuger, lloable, lluït, lluitador, lluminós, longànime, longeu, lubricat, lúcid, madur, màgic, magnànim, magne, magnificent, magnífic, maièutic, majestuós, major, majúscul, manaire, mancomunat, manegaire, manierista, mansuet, manxaire, maquinador, mastodòntic, màxim, memorable, menjaire, meravellós, meritori, mestís, metamòrfic, meteòric, meticulós, metòdic, millor, minimalista, minuciós, misericordiós, miraculós, mític, modèlic, modernista, modernitzador, modest, monstruós, monumental, morè, mossegaire, movedís, multilingüe, multiplicador, mundial, murri, nacional, naïf, narratiu, neoclàssic, net, noble, nonagesimal (99), notable, nou, novel·lesc, obedient, oblic, obseqüent, obsequiós, obstinat, ocurrent, ofensiu, oportú, òptim, optimista, original, pacient, pacificador, palpitant, paradisíac, participatiu, particular, patidor, pencaire, perfecte, perseverant, persistent, perspicaç, pertinent, pertorbador, picardiós, pintoresc, piramidal, plausible, polit, portentós, potent, preciosista, pregon, prest, primer, probe, prodigiós, profund, puntual, qualificat, radiant, raonable, rar, recomanable, recte, refinat, regi, reivindicatiu, rellevant, renaixentista, replicaire, respectable, respetuós, resplendent, responsable, resolt, revoltós, rialler, rigorós, rococó, sa, sagaç, satisfactori, satisfet, selecte, sensacional, sensat, senyor, senzill, seràfic, serè, servicial, simbòlic, simpàtic, singular, sobirà, sobrehumà, sobrenatural, sobri, sobtat, sociable, sòlid, solidari, sol·lícit, solt, sorprenent, suau, sublim, suficient, summe, súper, superb, superfí, superior, superlatiu, supersónic, surrealista, talentós, temerari, tenaç, tímid, titànic, tolerant, tot terreny, tractable, tremendo, trepidant, turbulent, únic, uniforme, urbanitzat, útil, vaire, valent, valerós, vàlid, valuós, variat, vast, vehement, veloç, vencedor, venturós, venust, veraç, veritable, vermicida, vernacular, versemblant, vertebrat, vertical, vertiginós, veterà, vetllador, viable, viatger, vibrant, victoriós, vident, vigent, vigorós, vinculant, vindicador, vindicatiu, viril, virtuós, vistent, vistós, visual, vital, vitalista, viu, vivaç, voluntariós, xalest, xamós, xàntic, xardorós, xeremell, xiroi, zelós i zenital", entre otros muchos adjectivos que ya tendremos ocasión de utilizar en futuras temporadas.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 18 de maig i dijous 20 de maig de 2010

Cantera?

El Barça de Guardiola suscita una admiració universal. Per això tothom s’hi apunta. Precandidats, candidats i càndids. Fa goig jugar com els àngels amb un onze del qual nou jugadors s’han format a casa. Per exemple: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Bojan i Messi. No cal ser culé per adonar-se de les virtuts del model tant des del punt de vista econòmic com futbolístic, atesa la implicació i la imbricació que tants anys de convivència comporten. Hi ha molta gent, doncs, que s’omple la boca parlant de la importància de la cantera, d’altres prefereixen dir-ne pedrera i un tercer grup, potser el més informat des del punt de vista lingüístic, en diu el planter. Els jugadors són éssers vius, creixen com les plantes d’un planter i, encara que siguin baixets, acostumen a tenir bona planta. Potser per això planter és una opció millor que no pas pedrera, entesa com el lloc d’on es treu la pedra per pavimentar. Però a Barcelona la Pedrera ens remet a Gaudí, i els nois del planter del Barça ens han fet gaudir. A més, cada cop que han vençut ens han fet venir cantera, és a dir, ganes de cantar. D’aquí que poguem afirmar que el planter fa cantera.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 20 de maig de 2010

L'imperi del gol

Quan es marca un gol, el locutor brama coses com ara “¡Qué pedazo de chicharro acaba de meter el holandés!”, que així és com van celebrar a Carrusel deportivo de la SER el gol de Van der Vaart durant el matx Màlaga-Madrid. O “¡Leo Messi, bota de oro, bota de absolutamente todo!”, en un dels gols del Barça-Valladolid. Però la palma se la va endur el locutor d’Onda Cero quan després d’un gol de Messi va vociferar: “¡Estalla el imperio del gol!”. Al costat de l’imperi romà, l’inca, l’otomà i El Imperio del Antílope de Sant Feliu de Llobregat, entre d’altres, ara caldrà comptar-hi l’imperi del gol naixent. Així tot d’una se m’acuden unes quantes variants per a la temporada vinent: “Messi ha marcat com un Napoleó Bonapart!”, “Canyardo i golàs de Messi Carlemany, així es va conquerir Girona!”, “Messi Tutankamon, embalsamant en directe el Reial Madrid!”. A molts locutors espanyols els surten de seguida els terços de Flandes, Felip II i el seu imperi gloriós, Hernán Cortés i Pizarro. No diguem quan la seva selecció juga contra Anglaterra, que llavors ja és directament la Historia de España contada con sencillez de Pemán. Però jo no tiraria de veta de metàfores històriques, que resulten angunioses i extemporànies. Espero no sentir mai “Puyol regateja amb fúria almogàver!” o “Golarro de Bojan, bon cop de falç!”. Ni “¡Dani Alves remata de cabeza, como un Zumalacárregui del balón!”. Millor que s’escarcanyin cridant gol, només, perquè entre els nervis, l’entusiasme i el principi d’angina de pit, encara ens hi apareixeria la Guàrdia Mora.

Enric Gomà, Avui, 19 de maig del 2010.

dimarts, 18 de maig de 2010

Figes, Frau, Follia

Figes. Com que no se’n parla, parlem-ne. El dia de Sant Jordi passat es va destapar el que la premsa anglesa encara en diu l’escàndol Figes-Amazon. Orlando Figes, amb 50 anys, és un dels historiadors més coneguts de la Gran Bretanya. Especialitzat en la història russa, la seva obra mestra és The Whisperers (Els xiuxiuejadors o, segons la traducció castellana del 2009: Los que susurran), una història oral de la vida quotidiana sota Stalin. El títol es refereix als subterfugis als quals els ciutadans soviètics van haver de recórrer per sobreviure sota aquell règim diguem-ne complicat.

Frau. Expert com és en subterfugis, Figes va decidir recórrer a uns quants justament per promoure aquest llibre: a principis d’abril, van aparèixer unes ressenyes a la botiga virtual Amazon que elogiaven The Whisperers d’una manera pròdiga: “Magníficament ben escrit, es tracta d’una història profundament commovedora que fa que el lector se senti humil, impressionadíssim, exaltat...”. A la vegada, els últims llibres escrits per alguns altres historiadors de Rússia –els rivals de Figes, per dir-ho així– van ser deixats com un drap brut: “Mal escrit i avorridíssim”, es deia d’una obra de Robert Service; “Escriu d’una manera refistolada i pretensiosa”, va ser un dels comentaris menys negatius sobre la historiadora Rachel Polonsky. En veure que qui signava era un tal Orlando-birkbeck, i sent Birkbeck la universitat de la qual Figes és catedràtic, la revista Times Literary Supplement va suggerir que potser Figes havia escrit tant les ressenyes elogioses com les mordaces. Tot seguit, Figes va amenaçar de portar el TLS a judici. L’endemà, l’advocat de Figes va dir que no calia, ja que havia estat la seva dona (la de Figes, no de l’advocat) que havia penjat les ressenyes i que Figes “tot just se n’havia assabentat”. Una setmana després, per fi, Figes va confessar que, efectivament, Orlando-birkbeck era ell mateix i es va desfer en disculpes al TLS, a Service i a Polonsky.

Follia. Ja fa un cert temps que aquest diari va decidir que els comentaris sobre els articles publicats a l’AVUI.cat només es poden fer si els comentaristes hi registren el seu nom i el correu electrònic. El resultat és que les desenes d’escarnis escrits per persones no del tot alfabetitzades van desaparèixer com per art d’encantament. Sé que n’hi ha que creuen que això és un atemptat a la llibertat d’expressió, però per a mi, si més no, ha estat un gran alleujament no ser qualificat, setmana sí i setmana també, de “guiri subvencionado por los nacionalistas catalanes” o “anglès esquerós” [sic] o –el pitjor insult de tots- “rodamón intel·lectual”. Però, vist l’escàndol Figes, he quedat amb el dubte: i si aquests comentaris negatius no haguessin estat escrits per quatre malintencionats quasidislèxics? I si els haguessin penjat els columnistes diguem-ne rivals, fossin d’aquest diari o d’altres, per desprestigiar els meus humils articles dominicals? Al cap d’un segon, em vaig adonar que es tractava d’un atac de paranoia absurd. Tipus Stalin.

Matthew Tree, Avui, 16/05/2010

dilluns, 17 de maig de 2010

Por la tarde fui a nadar

El viernes el mundo pudo haberse acabado. Coincidieron un cúmulo de despropósitos tan extraordinarios que recordé a aquel antepasado de mi familia materna que, según le contaron de pequeña a mi abuela Paula, cuando la noche del uno de enero de 1900 se constató científicamente que el mundo no se había acabado tal como él sostenía, determinó el nuevo fin del mundo para un día concreto de 1910, en una moratoria de una década que luego tampoco se cumpliría. Llegué a pensar que mi desprestigiado antepasado había errado sólo de un siglo y que ese día aciago para el que pronosticaba el Armagedón total era el viernes 14 de mayo. Alimentaba mi incertidumbre la gloriosa pantomina del alcalde Hereu con las tres primeras letras del abecedario, las triquiñuelas legales que enviaron al juez Garzón al paro, los trucos mágicos del presidente Zapatero para dar solución a los problemas económicos y la certera imitación que el Ibex, el Dow Jones y el Nasdaq se marcaban del trazado que recorren las vagonetas del Dragon Khan. En cambio, viví una situación inédita que me recordó aquella nota que Franz Kafka escribió en su diario el 2 de agosto de 1914: "Alemania ha declarado la guerra a Rusia. Por la tarde, fui a nadar".

En la dirección de correo electrónico que, desde hace ahora diez años, figura al pie de cada runrún recibí doce correos electrónicos casi seguidos del mismo remitente -BBVAresponde@grupobbva.com- informándome de doce transferencias bancarias por valor de 12.201,40 euros a una cuenta que ni sabía que tenía. Me apresuro a dejar claro que en lo que aquí se relata nada tiene que ver la entidad a la que corresponden estas siglas (Banco Bilbao Vizcaya Argentaria). Es decir, que los doce correos eran más falsos que una declaración de Zapatero y que todos dirigían a una página web señalada como fraudulenta. Pero aún así, me fascinó leerlos tal como iban cayendo en mi buzón: "Estimado cliente, en su cuenta se ha ingresado una transferencia de x euros. Remitente: (Nombre y apellido). Número de control: (Código al-fanumérico). Siga el enlace (subrayado y, en efecto, un enlace apuntando a una web) para consultar la información. Atentamente, su banco BBVA". El presunto número de control eran 9 cifras encabezadas por dos letras; por ejemplo, el del primer correo, recibido a las 10:26 de la mañana, era BB860123969. Los remitentes tenían nombres desconocidos; por ejemplo, ese primero lo firmaba un tal Rodolfo Villanueva, a quien no tengo el gusto de conocer ni por Facebook. Finalmente x, en ese primer correo, era 572,69 euros. De los otros once sólo reproduzco hora, remitente y cantidad de la presunta transferencia: 12:01 Asdrúbal Morales 258,86; 13:40 Ricardo Vilareal 7902.20; 14:44 Silvio Jaimes 23,98; 16:26 Sandalio Olivas 61,88; 16:28 Domingo Balderas 804,98; 17:26 Fons Manzanares 75,44; 17:39 Gertrudis Valádez 76,91; 17:53 Francisca Sanabria 893,25; 17:54 Anbessa Olivares 860,68; 17:56 Bernardita Casas 64,31; 18:43 Vincenc (sic) Mota 606,22. El bombardeo cesó aquí. Doce mil euros más volátiles que la actual situación económica destinados a conducirme hasta una página web en la que, confianza mediante, hubiese sido requerido a dar mis datos para poder robarme con todas las de la ley. Es decir, engañándome como a un simple funcionario, pensionista, dependiente o alguna de las múltiples variantes que, desde la semana pasada, sirven para sustituir al elemento oriental de la xenófoba frase hecha que, hasta ahora, empezaba con el verbo engañar y acababa con el sustantivo chino.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 17 de maig de 2010

dissabte, 15 de maig de 2010

Nostàlgia dels Smiths

L’altre dia vaig trobar al Canal Cultura un programa de música que pinta molt bé. Es diu Mapa sonoro i per ara es pot veure a la web de Televisió Espanyola. La seva intenció, crec, és detallar l’escena musical del país a través de reportatges itinerants. Una d’aquestes cròniques se situava al Raval de Barcelona i tenia com a protagonistes el músic Miqui Puig i l’escriptor Kiko Amat. Els vèiem que anaven a comprar vells discos de vinil, cadascun pel seu costat, i després es trobaven per ensenyar els trofeus i fer-se enveja l’un a l’altre. Conec bé aquesta manera de fer dentetes perquè durant una època jo també vaig col·leccionar elapés. Després, amb l’arribada del compacte, ho vaig anar deixant, però segueixo escoltant els vells àlbums i recordo molt bé on vaig comprar cada disc, i quins amics sospiraven per aquestes peces precioses.

Confesso, doncs, que seguia gelós les aventures d’Amat i Puig (així junts sonen com el cognom d’un prohom català), quan es va produir una sorpresa. Kiko Amat va treure un disc i el va definir així: «Això és mig Smiths, mig Jam, i del 85. Ningú els coneix». Llavors va mostrar la portada del primer elapé de The Dentists, Some People are on the Pitch. Tenia raó, els Dentists van passar pel món musical sense pena ni glòria, però jo sí que els vaig escoltar al seu dia. Vaig comprar el disc a El Maillot de la Margot, el temple musical de Manlleu, però en alguna festa nefasta dels noranta el vaig extraviar…

Hi va haver uns anys en què els Smiths eren tan influents que cada setmana els sortien imitadors. Jo odiava aquells grups, perquè convertien les virtuts dels de Manchester en defectes. Poc després, però, quan l’ego de Morrissey es va expandir i va acabar amb tot, aquelles bandes es van convertir per a mi en un refugi. Les escoltava com si versionessin cançons inèdites dels Smiths i imaginava com seria l’original. Així va ser com vaig arribar a grups meravellosos com The Lotus Eaters, The Rain, The Love Parade, Gene, The Sundays, A Riot of Colour i, és clar, The Dentists. Existia també la versió d’aquí, un gran grup que només va treure un disc. Es deien La Suerte Pezmáquina –quin nom tan estrany– i eren d’Argentona. Citaven Pavese a les lletres i sempre els presentava als meus amics com «els Smiths catalans». ¿Què se’n deu haver fet? Avui dia els segueixo escoltant.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de maig del 2010.


Pendents dels llavis

No hi crec, en les casualitats. Al revés de Paul Auster, l’atzar no m’interessa gens. Per això les casualitats em desagraden tant en les pel·lícules. També em disgusta trobar-me per atzar algú en un tren i haver de compartir amb ell l’experiència ferroviària.
Sentia Versió RAC1 de Toni Clapés, que és ideal mentre rentes els plats, els recomano el combinat de Clapés amb Mistol. Comentaven la votació de la reforma de la Diagonal, els intents per votar de l’alcalde Hereu. No quedava clar si se n’havia sortit. Com que un reporter de La Vanguardia ho havia gravat, Clapés va proferir: “Però que algú li llegeixi els llavis i sabrem què diu!”. Com totes les bones idees, els seus companys, uns descreguts, la van acollir igual que, a la seva època, es va rebre el projecte de barco-peix de Monturiol. Amb bromes, amb tocaments d’ase (en sentit figurat, no es va abusar d’animals en cap moment). L’endemà, vaig obrir La Vanguardia i hi reproduïen el diàleg entre el tècnic informàtic i l’alcalde, ja que el diari havia contractat els serveis de tres expertes en lectura labial –amb cinc, haurien pogut muntar un equip de bàsquet, el Regal Expertes en lectura labial-. Van llegir això: “Tècnic: No, no funciona. Potser, llavors, diguem-los que vostè ja ha votat... Alcalde: Sí, sí, exacte”. Així, quan Clapés ho va proposar, ja estaven contractades les tres expertes o bé algú de La Vanguardia va fer cas del suggeriment agosarat de Clapés? M’inclino per l’opció B. Els estudiants de periodisme haurien de compaginar Kapuscinsky amb Versió RAC1.

Enric Gomà, Avui, 15 de maig del 2010.

dijous, 13 de maig de 2010

Ja la ballem

Després d’arribar més o menys a un cert ús de raó, una norma que em vaig imposar a consciència és la de no atacar, sota els paràmetres convencionals de la moral, l’ètica o el bon gust, determinats comportaments i distraccions que alguns adults escullen amb llibertat. O amb aquells graus de llibertat -escassa, regular o generosa, segons l’habilitat de cadascú- que som capaços d’aconseguir durant la nostra vida adulta. Per aquesta raó no poso cap objecció a la pràctica del sadomasoquisme, la dieta vegetariana o el col·leccionisme de capses de mistos.
Per tant, no em sento gens inclinat a criticar Belén Esteban. Ni, encara menys, riure-me’n o, la gran temptació dels esperits bondadosos, compadir-la. Som davant d’una dona adulta, que ha escollit lliurement, si això és possible, participar en el concurs ¡Más que baile! de Telecinco. No és assumpte meu avaluar-ne la intel·ligència, la cultura i l’art i la gràcia en disciplines com el rock and roll, la cúmbia, el mambo i la dansa de Castellterçol. La dita princesa del poble, Belén Esteban, va signar un contracte amb Telecinco que satisfeia, suposo, els seus interessos econòmics, promocionals i vitals. Tampoc no em semblaria apropiat objectar res a Faust perquè va vendre la seva ànima a Llucifer, amb l’únic propòsit d’escoltar, eternament, acid house.

Tot i així, em demano intrigat per què em desagrada tant la crueltat subtil a la que se sotmet, un cert aire de denigració, una ombra de vexació acceptada. A l’escola ens divertíem, i molt, torejant un nen amb jerseis i anoracs. Al segon terç, el picàvem amb un pal d’escombra i, com a banderilles, usàvem regles, que es partien contra la seva espatlla. Quan el nen queia a terra, el reviscolàvem amb cops de peu i sipis, fins que s’aixecava tentinejant i repreníem la corrida. Després d’estoquejar-lo, miràvem d’arrencar-li una orella. Una vegada gairebé ho aconseguim. Coses de nanos.

Enric Gomà, Time Out, 13 de maig del 2010.

¿Iremos a Canaletes?


A estas alturas de la temporada pasada mi sobrino Màrius ya se había instalado a pocos metros de la fuente de Canaletes, como una gárgola humana, para ir celebrando uno tras otro los títulos del Barça. Me fascinó reconocer en su entusiasmo juvenil el que yo mismo había sentido a su edad en las contadas ocasiones en las que el Barça nos permitía celebrar títulos, y me informé para poder contarle la historia oficial de esa celebración que él repetía como un poseso. Resumiéndolo en un puñado de palabras clave: años 30, diario La Rambla, pizarra con resultados, fervor culé. Un fervor que llega hasta nuestros días. La temporada pasada, tanto fue el cántaro a la fuente que al final Canaletes ya parecía una cortinilla de TV3. Y es que por más que nuestras estimables autoridades intenten desplazar las celebraciones culés a otros espacios, la culerada siempre se agolpa en el reducido espacio que circunda la fuente de Canaletes. Banderas, gritos, escalada libre y, con el paso de la noche, un vandalismo rompedor, en el peor sentido del término, que es el literal. Lo único que no se rompe nunca es la fuente. De hecho, existe desde el siglo XVI, aunque en esa época el agua bajaba por unos canalillos que daban a un abrevadero. De ahí el nombre de ese tramo de la Rambla y, por ende, de la fuente. La estructura metálica a la que se montan los culés más enardecidos data del siglo XIX y no seré yo quien ponga en duda su capacidad de resistencia a los abordajes más salvajes.

Esta temporada las celebraciones, de haberlas (que las habrá), se concentrarán la noche del domingo. Fue un poco bochornoso que tan poca gente acudiera al Palau Blaugrana para celebrar el título europeo con Navarro y compañía, pero tras el partido contra el Valladolid el paseíllo hasta Canaletes será masivo y el colapso en el centro inevitable. En muchas poblaciones catalanas existen espacios clásicos para estas celebraciones. Yo recuerdo haber celebrado una liga en la Porxada de Granollers y también haber esquivado a los pocos pero ruidosos madridistas que celebraban una liga merengue en la Rambla de Lleida. Pero este año pienso ir a la fuente de Canaletes. Sólo que a la de la plaza Santes Creus, en Horta. Los hortenses tenemos una réplica idéntica de la fuente más solicitada. Exacta. ¿Por qué no engalanarla, vitorearla y ondear banderas junto a ella? La idea de canaletear sin salir del barrio se ha extendido entre algunos hortenses, de manera que ya veremos cuántos nos reunimos allí, ante el Consell de Joventut del distrito. Claro que Horta no es el único barrio que cuenta con una réplica de la fuente de Canaletes. En Gràcia, por ejemplo, tienen como mínimo dos: en las plazas Trilla y Sant Miquel. En Sants hay una en la plaza del Fènix. En Sant Andreu, otra en la calle Gran de Sant Andreu, a la altura de Joan Torras. Con la ayuda del Google Street View he logrado ver hasta trece. Las hay en el centro, cerca de la fuente madre: en Portal de l'Àngel con Santa Anna, en la plaza de Sant Agustí Vell, en Pau Claris con Gran Via, en la misma Gran Via entre paseo de Gràcia y Rambla de Catalunya, en Ronda de Sant Pau con Paral·lel. Y también en los barrios, en la plaza de la Infància del Clot, en la plaza del Sortidor de Poble Sec, en la calle del Mar de la Barceloneta, ante la iglesia de Sant Miquel. O sea, que los hortenses no somos los únicos barceloneses que podríamos inaugurar el domingo un nuevo escenario para nuestras celebraciones. Si lo que tira es la fuente, ¿por qué no canaleteamos cada uno en la nuestra? Eso o nos pegamos una ronda por las 13.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 13 de maig de 2010



Segueixo?

En temps de precampanyes, el nou equip electoral del president Montilla s’ha despenjat amb una línia de comunicació que pretén emular el trisil·làbic “Yes, we can”. Aquí, la fórmula és pentasil·làbica (“Segueixo creient”) i el qualificatiu que suscita, hexasil·làbic: desafortunada. “Segueixo creient”, ens diuen, és la contracció de "Segueixo creient en una Catalunya de tots i per a tots". Però el tall és massa brusc. Hi falta el pronom que remetria a la part escapçada: “Hi segueixo creient”. “Segueixo creient” sembla l’informe telegràfic d’un detectiu contractat per vigilar de prop un home molt religiós: surto-carrer, segueixo-creient... De fet, l’ús de seguir, en comptes de continuar, només queda justificat per la quarta de les acepcions que recull el DIEC: “Davant de gerundi, prosseguir l’acció indicada per aquell gerundi. Seguim creient que és el teu deure.” Collboni ho devia treure d’aquí. Tanta fragilitat verbal excita les neurones de l’equip rival. Vagin a cal Google, demanin la pàgina en espanyol, i teclegin Segueixo creient. Ja veuran què els surt: ¿Quiso usted decir “segueixo caient”? Els artífexs són uns activistes catalanistes, els Cativistes.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 13 de maig de 2010

dimecres, 12 de maig de 2010

Només queda el durant

Al final de La treva (1963), quan és a punt d’arribar a casa després de 20 mesos a Auschwitz, Primo Levi es pregunta: “Ben aviat, l’endemà mateix, hauríem de lliurar batalla contra enemics encara desconeguts, dintre i fora de nosaltres: amb quines armes, amb quina energia, amb quina voluntat?”. Els supervivents des camps d’extermini van carregar aquesta incertesa fins als llocs més inesperats. Hi ha els qui van tornar a casa, com Levi; hi ha els que van abraçar el somni sionista de la nova Israel; hi ha també els qui van fugir a l’altra punta del món, acollits per països que pretenien comprendre’ls. Rosa Lublin, la protagonista d’El xal, l’extraordinària novel·la curta de Cynthia Ozick (Nova York, 1928), pertany a aquest grup.

En una primera part breu i intensa –“escrita com en trànsit”, deia l’autora– la trobem en un camp de concentració, acompanyada de la seva filla Magda i la seva neboda Stella, de 14 anys. Magda tot just comença a caminar i sobreviu embolicada en un xal. Un dia, Stella l’hi pren perquè té fred, la nena petita surt del barracot i mor a la tanca electrificada. “Stella, fred, fred, la fredor de l’infern”: amb aquesta cadència com de kaddish s’obre un text extraordinari.

A la segona part han passat tres dècades i Rosa viu a Florida. Té 58 anys i està envoltada de jubilats jueus. Hi ha anat per curar-se d’un accés de bogeria que li va fer destrossar la botiga d’antiguitats que tenia a Nova York. Malviu en un apartament minúscul. L’únic lligam vital que li queda és la seva neboda Stella, “l’Àngel de la Mort” que li envia cartes, i el xal que embolcallava la seva filla. No cal explicar res més. “Els secrets que m’interessen, que se m’emporten”, va escriure Ozick en un assaig recollit a Metàfora i memòria (1989), “són generalment secrets sobre l’herència: de com les llavors de pera es converteixen en un perer, per exemple, i no en un ós polar”. Ozick explora amb gran penetració els confins del seny de Rosa Lublin, el territori físic i mental on tenen lloc les batalles contra enemics encara desconeguts. Ho fa amb una prosa preciosa, pausada, plomada per la tradició. Quan un desconegut li pregunta a Rosa si vol que tot sigui com “abans” (abans del camp de concentració, s’entén), ella reacciona airada. “Abans és un somni. Després és una broma. Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida”.

Jordi Puntí, ressenya d’El xal, de Cynthia Ozick (Viena editorial). El Periódico, 12 de maig del 2010.

A cops de teatre

A Pou Premier, dins d’El matí de Catalunya Ràdio, l’actor Josep M. Pou recomana cada mes les novetats més estimables dels escenaris d’arreu del món. Gràcies a ell, m’assabento que Al Pacino interpreta un Shakespeare a Nova York i Jeremy Irons un altre a Londres, que a Nova York han estrenat el musical The Addams Family i que a Londres encara es manté en cartell Sister Act. Tot de dades que em guardo a tall d’inventari, perquè no tinc cap perspectiva a mitjà termini de viatjar a aquestes ciutats si no és deportat (en aquest cas, no crec que estigués d’humor per veure Sister Act). Pou ens proporciona aquest aire cosmopolita i culte, tan apreciat pels esperits sensibles, que ens allunya de la púrria i del nostre cap de recursos humans. Parla de teatre amb convicció i passió, sempre elogiós, benhumorat i enèrgic, i ens encomana el desig imperiós d’acudir a un teatre i suportar l’obra amb enteresa i alacritat. Com que m’agrada molt el teatre, m’hi avorreixo sovint (o, si hi ha sort, m’adormo sobre el programa de mà). Potser perquè no sóc capaç de deixar-me imbuir de l’excel·lència cultural del teatre per decret, coartada que actors, autors i directors s’atribueixen en un dir Ibsen. No cal guarnir el teatre amb ditirambes i ulls en blanc, a les antípodes d’aquell cartell modest i sincer de l’empresari Gil del Tívoli: “L’èxit ha sorprès la mateixa empresa”. De Josep M. Pou només em sobra el tic, tan comú en el sector, d’elevar-ho tot a meravellós, fantàstic i imprescindible. Com si ens volguessin vendre un ratllador elèctric de pastanaga.

Enric Gomà, Avui, 12 de maig del 2010.

dimarts, 11 de maig de 2010

Quien avisa no es traidor

La polémica ontológica sobre ese ente denominado Tribunal Constitucional y sus propiedades esenciales mantiene ocupados a políticos y juristas. Todos comentan los borradores de sentencia con las manos en los bolsillos, en la cabeza o en otras partes. El lenguaje jurídico es anodino, y sólo la lupa del escándalo parece capaz de aumentar el cuerpo de la letra menuda. Por eso, me ha parecido sensacional lo sucedido en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Me lo hace notar Albert Lamarca, profesor titular de Derecho Civil en la UPF. Resulta que el pasado 13 de abril se publicó en el DOGC la orden AAR/218/2010 (6/IV) del Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, por la que se establece el procedimiento para la tramitación de las ayudas comunitarias en agricultura y ganadería para la campaña de comercialización 2010-2011. El artículo 22 de esta orden, publicado en la página 28596 del DOGC número 5606, concluye con dos frases impactantes. Para valorar su fuerza literaria conviene ponerlas en contexto, de modo que las reproduciré tras la que las precede: "L'establiment autoritzat ha d'acreditar que la llavor, un cop envasada, precintada i certificada oficialment, s'ha comercialitzat segons el que disposa l'article 21 del Reglament (CE) núm. 1121/2009. Tot això passava abans que fòssim catalans i pels boscos i pels prats trobaves quatre gats. La mar era més blava, la ginesta feia olor i encara no es parlava de televisió." Es este contraste entre lenguaje burocrático y prosa poética lo que llama la atención. Tras las rimas abans-catalans, prats-gats y olor-televisió (ay), el DOGC prosigue como si nada: "22.3 Les persones beneficiàries hauran de complir els requisits següents...". La pincelada lírica del redactor juguetón ya ha sido detectada y neutralizada. Si entran en la versión en línea del DOGC y buscan la orden AAR/218/2010 podrán leer, entre paréntesis, "pàg. 28596 esmenada per error material". Pero eso no era un error material. Ni tampoco un ejemplo de locura pasajera por parte de un funcionario enajenado por algún trastorno primaveral. Nos hallamos ante un ejemplo claro de avisador. Una prueba empírica para comprobar si la literatura jurídica es, como algunos suponemos, menos leída que la poesía patriótica norcoreana. La masa textual de informes, dictámenes, sumarios, reglamentos, artículos, sentencias y otros géneros literarios togados crece cada día a un ritmo monstruoso. ¿Quién va a leerse todos esos kilómetros de frases farragosas? E, incluso aceptando que alguien se lo lea, ¿qué tipo de lectura en diagonal utilitzará: la opción rambla o la opción boulevard?

Por eso es básico que nuestros redactores más comprometidos en la lucha contra la fatuidad social lancen inocuos avisadores como este, para así señalar con el dedo a esos mismos cretinos contra cuyas peladas coronillas Boris Vian nos invitaba a escupir. En mi vida he firmado muchos contratos, pero hasta hace poco nunca había hallado uno con avisador incorporado. Es un contrato con Edicions Dau, regentada por Ton Barnils, el mayor de los tres talentosos hijos del desaparecido periodista Ramon Barnils. La cláusula 11 del contrato establece qué ocurrirá en caso de desaparición de la editorial e incluye un avisador extraordinario: "Les causes de desaparició d'Edicions Dau poden ser múltiples i variades, incloses la inundació, incendi i pillatge general de la ciutat de Barcelona, la fuga de l'editor a les illes del Pacífic amb una (o més) rosses,..." Cuando uno firma un contrato así, ya sabe a qué atenerse.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 11 de maig de 2010

dilluns, 10 de maig de 2010

Alta literatura (badall)

A mitjan mes d’abril, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), va fer públic que el premi Nacional de Literatura del 2010 correspon a l’escriptor Miquel de Palol, per la seva novel·la El testament d’Alcestis (Empúries, 2009). El jurat, integrat per 23 personalitats del món de la cultura, destacava en la nota de premsa que el llibre “és una mostra de la més alta literatura de l’escriptor”, i després en resumia algunes qualitats. Hi deia, per exemple, que la novel·la presenta “novetats importants en relació a les obres anteriors [de l’autor] com són la presència i la reivindicació d’uns valors com el bé, la generositat, l’heroisme i el sacrifici”. No he llegit el llibre de Palol i per tant no puc dir si el premi em sembla encertat o no, però m’intriga una frase que ha triat el jurat per descriure i justificar la seva elecció. “Alta literatura”, en diuen, i per si no queda clar utilitzen un to superlatiu i tot, “la més alta literatura”. Escoltada avui dia, trobo, l’expressió destil·la una pompa que és com d’un altre temps. Em fa pensar en un vell professor hieràtic, engorronit i que s’aguanta un badall...

D’entrada, com sol passar, l’adjectiu disfressa el sentit, més que no ampliar-lo. ¿No n’hi ha prou que la novel·la premiada sigui literatura? ¿Tan desprestigiat està, l’art de Talia i Melpomene (per dir-ho a la manera del vell hieràtic), que calgui reblar-lo amb l’adjectiu? Pot molt ben ser que al darrere hi hagi tan sols el compromís de quallar una opinió col·lectiva —la del jurat—, però l’expressió em fa pensar en aquella frase de William Burroughs: “Quan n’hem de dir literatura experimental, vol dir que l’experiment ha fallat”. Seguint aquest raonament, doncs, si cal qualificar-la d’alta, potser vol dir que amb la literatura no en tenien prou...

L’excel·lència d’una obra es pot mesurar de moltes maneres i és impossible que tothom es posi d’acord. La pretensió de fixar un model és gairebé tan inútil com la de construir un cànon que sigui representatiu d’una literatura. Cada autor es fa el seu, de cànon, igual que cada lector s’apropia del sentit d’una obra. Si em fessin definir el meu model d’excel·lència (tot i que la paraula em resulta massa solemne, massa petulant), parlaria d’aquelles obres que saben combinar diferents elements: el respecte per una tradició literària; el talent individual per assumir-la o distanciar-se’n; un estil que plasmi una veu pròpia i un treball lingüístic; un interès per transmetre el batec de la realitat que ens envolta sota les formes més personals... A través de la cultura pop, per posar un exemple, tan viva i estimulant, i alhora tan tradicionalment allunyada de l’alta literatura.

Fa dècades que la creació literària va desbordar els límits classistes i les convencions del gènere. Així, l’elitisme implícit que comporta la defensa de l’alta literatura (hi ha qui ho pronuncia posant els ulls en blanc) és una postura que avui dia té un deix anacrònic. Després de les avantguardes i la lliçó postmoderna, que al seu moment van saber qüestionar i parodiar les certeses implacables, el que es coneix per alta literatura ha perdut el valor referencial i s’ha acabat reciclant en un gènere per si mateix. És un destí ben honrós, però els plantejaments elevats, la voluntat de refondre els clàssics, l’ús de metàfores ideològiques o l’estil volgudament complex —és a dir, els paràmetres que definirien el gènere de to elitista— no sempre garanteixen la qualitat de l’obra. Segur que hi ha lectors que prefereixen aquesta mena de literatura, igual que n’hi ha que disfruten amb la novel·la negra, la d’aventures o la prosa esotèrica, però seria un error considerar que l’obra és culturalment superior, o més profunda, només perquè el plantejament és en aparença més enrevessat. Ja ho deia Oscar Wilde: l’art mediocre sol ser molt benintencionat.

Jordi Puntí, L’Avenç, maig del 2010.

Tornar a la Rambla

Si tenen un parell d’hores lliures, els recomano que un dia d’aquests tornin a la Rambla de Barcelona, entrin al Palau de la Virreina i visitin l’exposició Guia secreta de la Rambla. El que hi trobaran és un ampli homenatge als temps canalles i convulsos del Barri Xino i la seva espina dorsal. L’arribada de Carles Guerra com a director del Centre de la Imatge, ara fa mig any, ha donat un nou impuls a un espai –la Virreina– que semblava llanguir entre turistes despistats i quatre esforçats de la cultura barcelonina. Així, aquesta guia és un repàs a les imatges que han fixat la memòria de la Rambla –ja siguin fotos, pel·lícules, pintures...– i la bona notícia és que defuig els tòpics i no vol ser una serenata nostàlgica, com altres intents recents. La fórmula per minimitzar els llocs comuns és sent molt exhaustius, sense arribar a l’aclaparament però gairebé, i donant protagonisme a la mirada, els gestos, les cares, els llocs. Tal com apunta Manuel Delgado al catàleg, la Rambla converteix la societat en un espectacle.

Seria absurd que ara els expliqués tot el que hi ha en aquesta guia visual i secreta. Poden servir com a caramel, però, dues fotos de l’enterrament de Mossèn Cinto Verdaguer, el 1902, en una Rambla plena de gom a gom de gent amb paraigua. O les fotos de cadàvers que Agustí Centelles va captar en els fets d’octubre, el 1934, que contrasten amb els transvestits i prostitutes que Gabriel Casas va retratar uns anys abans. Les imatges de la Diada del 1977, de Manel Armengol, coincideixen amb un reportatge sobre meublés d’aquell mateix any que Josep Cuntíes va publicar a la revista Por favor. Ocaña, artista underground i travesti fogós, els rep en una sala pròpia, potser amb un protagonisme excessiu en el conjunt. El mític cabaret La Criolla, els quioscos o la font de Canaletes també tenen el seu lloc. Mereixen una menció especial les fotografies sobre la Rambla que Xavier Miserachs va triar per al llibre Barcelona blanc i negre, del 1964: s’hi exposen els fulls de contactes, que permeten resseguir els viatges per Barcelona del fotògraf, així com confirmar la seva voluntat estètica, aquell aire de Cartier Bresson... En fi. Tornin a la Virreina, repassin les fotos i busquin-se a si mateixos en aquelles cares antigues. Hi som tots.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 de maig del 2010.

Vota, Vota!, Vota?

Vota. Dimecres dia 5. Encara no se saben els resultats de les eleccions generals britàniques però no n’espero gaires sorpreses: la democràcia britànica té com a base tres partits principals només dos dels quals poden guanyar, mentre que el tercer serveix per fer veure que no es tracta d’un sistema de dos partits. Ha estat així des que tinc ús de la memòria i fins i tot els discursos del tan esbombat “fenomen” de les eleccions, el liberal Nick Clegg, no han aportat res de nou; més aviat el revés: una declaració típica d’aquest (citada al Guardian, 4/5) parla de “valors, justícia i unes reformes tributàries progressistes...”. Exactament les paraules que feien servir els líders liberals dels anys setanta. Un pamflet electoral d’un diputat conservador londinenc, en canvi, promet el següent: “Uns barris més segurs, uns carrers més nets, i més ajuts per a la gent gran”: les mateixes promeses tory de fa dècades. I l’eslògan principal dels laboristes –“Un futur just per a tothom”– m’omple de nostàlgia en recordar-me les campanyes de Harold Wilson, als anys seixanta. Fins i tot els personatges excèntrics d’ultradreta, inconscientment còmics, que el Partit Conservador ha exhibit a totes les eleccions passades, també són presents en aquestes, en la forma del ministre d’Interior a l’ombra, Chris Grayling, que vol que els propietaris dels bed & breakfast en facin fora les parelles gais; o la cap del consell assessor conservador per a la Justícia Social, Phillippa Stroud, que creu que hi ha ciutadans posseïts per “dimonis” (The Observer, 2/5).

Vota! Mentre espero els resultats, una cosina anglesa meva m’envia un acudit recent: un diputat britànic és atropellat per un camió i, tràgicament, es mor. La seva ànima puja cap al cel, on sant Pere li dóna la benvinguda però li adverteix que, com que és una persona tan important, podrà escollir lliurement entre el cel i l’infern; el diputat, diu, haurà de passar un dia en un lloc i un altre a l’altre i tot seguit decidir on vol passar l’eternitat. El diputat decideix començar amb l’infern, que resulta ser un indret ben confortable, amb un gran camp de golf, ple de gent riallera vestida de frac. Junts, mengen llagosta i beuen xampany. El diable mateix resulta ser un paio divertit que no para d’explicar uns acudits excel·lents. Al cap d’un dia, però, toca pujar al cel. El diputat hi toca l’arpa i sura de núvol en núvol fins que sant Pere l’avisa que ja cal triar: el cel o l’infern. El diputat, tot i trobar el cel força agradable, afirma que se sentiria encara més còmode a l’infern. Dit i fet: torna a baixar-hi però ara descobreix que és al mig d’un paisatge erm i gris, poblat per tot de desgraciats en parracs que no deixen de ficar la brossa que cau del cel en bosses d’escombraries. El diputat se n’estranya: com pot ser, si ahir hi havia llagosta i xampany i un camp de golf? El diable li somriu: “Ahir fèiem campanya. Avui has votat”.

Vota? Divendres dia 7. Ja se saben els resultats: un Parlament penjat. I quan es despengi, Anglaterra serà on ha estat des que tinc ús de la memòria...

Matthew Tree, Avui, 09/05/2010

Andorra, mon amour

Last month I set foot on Andorran soil for the first time in three decades. I'd come to think of this country in the way the Catalan media have come to present it in recent years – as a tiny annex to Catalonia – but no sooner do you cross the manned border post, than you are clearly in another realm. Portuguese restaurants cater on every second corner to the 20,000 construction workers from that nation. Although Catalan is the only official language (and mandatory on all shop signs) not a Catalan flag is to be seen (the ubiquitous Andorran flag smacks uncannily of the Spanish Republican one). Indeed, native Andorrans deny they are Catalans, despite being brought up with Catalan culture and being, in the main, unconditional Barça supporters. (Pooh-poohing the Catalan government's consellers, Andorran ministers prefer to hob-nob with their opposite numbers in Madrid). To achieve Andorran nationhood, you have to reside in this valley of a fatherland for all of 20 years. The steel and black glass of private banks – most with branches in distant tax havens – peek out brazenly from the endless strings of department stores and fast food restaurants. A public radio and TV station similar in size to the Catalunya Ràdio installations in Barcelona (which reach seven million people) broadcasts exclusively to just 60,000 Andorrans. A third of whom speak Catalan, the same third which presumably maintains the four Andorran dailies as well as two private radio stations. There are two cultural centres and one, small bookshop. There is no unemployment, no income tax, and no army. There are sixteen known juvenile delinquents, who the police follow around like bloodhounds. The economy depends on winter tourism (expert Chileans and Argentinians man the snow equipment); on border tariffs (almost everything is imported); and on the locally grown tobacco, Andorra's only native product together with Andorran veal (considered the best in Europe). All the non fast-food restaurants are small padded leather, family-run affairs serving exquisite local cuisine. There is an average of three cars and two cellphones per citizen. The suicide rate is one of the world's highest. I really liked the place.

Matthew Tree, Catalonia Today, maig de 2010

Los chicos del "pre"

La semana pasada asistí en las Cotxeres de Sants a un acto organizado por el colectivo “Blaugranes en cadira de rodes”. Era lógico. Soy culé de nacimiento y de los últimos diez años me he pasado nueve y medio tras una silla de ruedas, empujando. El principal impulsor de la plataforma, el indómito Manel Mora, expuso de un modo muy gráfico las necesidades de su colectivo para acceder al Camp Nou en condiciones. Necesitan más ascensores y rampas que no tengan el desnivel de un Tourmalet, como ahora. Necesitan estar censados en una lista específica asociada a los espacios reservados. Necesitan poder comprar por Internet las entradas especiales de esos espacios, sin tener que desplazarse a taquilla, rueda que rodarás. Y necesitan con urgencia un cambio de ubicación en el estadio, porque desde las últimas filas del lateral donde están ahora sólo se ve el campo si todo el mundo se mantiene sentado. Lo que últimamente sucede poco. O les cambian de ubicación o a partir de la temporada que viene el Barça cambia su estilo de juego en el Camp Nou y renuncia a crear ocasiones de peligro y a marcar esos goles que levantan de sus asientos a todos los culés que tienen delante, cuyos culos conocen a la perfección. Aunque en tal caso ya me dirán qué interés tendría ir al campo.

En el acto de los “Blaugranes en cadira de rodes” la primera fila era antológica. En ella se daba una concentración elevadísima de precandidatos y notables de precandidaturas a la presidencia del Barça. Vi a Jaume Guixà, Agustí Benedito, Jaume Ferrer con Albert Perrín, Alfons Godall (de la candidatura de Ingla, Vicens y Soriano), Armand Sanz (de Salvat), Alexis Plaza y algún representante que no identifiqué de la precandidatura de Sandro Rosell. Manel Mora les hizo levantar de sus asientos uno a uno para firmar un compromiso preelectoral que constaba de los cuatro puntos. Con un par. A este ramillete de precandidatos se unieron, para la fotonoticia, el ex president Pasqual Maragall y Jordi Portabella, que de hecho también es algo parecido a un precandidato, en su caso por ERC a la alcaldía de Barcelona. Vivimos tiempos de efervescencia preelectoral. Lo del Barça es de escándalo, porque de todos estos precandidatos ya veremos cuántos llegan a las urnas, pero en el ámbito político lo pre también se impone en estos tiempos convulsos. De hecho, el propio presidente del Barça, Joan Laporta, que ya no puede volver a presentarse a las elecciones del Barça, no deja de ser un precandidato más. En su caso (y según sus palabras) a la presidencia de la Generalitat. Más o menos como el president Montilla o Artur Mas, aunque ellos ya han prescindido del pre y son candidatos con todas las de la ley a las inciertas elecciones catalanas de este otoño.

La cultura del pre se ha instalado en la vida política de un modo tan acusado que, una vez pautada por ley la duración de las campañas, las precampañas se alargan cada vez más. No resulta exagerado afirmar que vivimos permanentemente en precampaña electoral. Todo lo que no es campaña, es precampaña. ¿O por qué creen, sino, que el alcalde Hereu ha montado todo el tinglado de la consulta sobre el futuro de la Diagonal? Teniendo en cuenta que estamos a un año vista de las municipales, la sombra de la precampaña es muy alargada. Para acabarlo de rematar, los resultados de las elecciones del Reino Unido sitúan al parlamento “colgado” de una de las principales potencias europeas en estado PP: preelectoral perpetuo. Y el Barça, con la friolera de 96 puntos, aún es precampeón. Eso será lo primero que se resolverá.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 10 de maig de 2010

dissabte, 8 de maig de 2010

Sense taquígrafs

Després de Negre de merda. El racisme explicat als blancs de Matthew Tree, El budisme explicat als occidentals de Ringu Tulku Rimpotché, L’islam explicat als nostre fills de Tahar Ben Helloun i El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy d’André Glucksmann (no s’hi posa per poc), avui Montse Llussà estrena L’energia a RAC1, que també s’hauria pogut titular La factura de la llum explicada als perplexos. En plena temporada, no s’acostumen a estrenar nous espais de ràdio, al revés de la televisió, on cauen programes i se n’obren d’altres, es canvien d’hora, de dia, de presentador. La televisió ens entreté amb sobresalts continus, que exigirien un altre programa: La factura del neuròleg explicada als crítics de televisió. Per raons com aquesta admiro tant el meu dilecte company Toni Vall. Mentrestant, la ràdio és molt més balneària.
A partir d’avui, L’energia a RAC1 ens il·lustrarà sobre energies renovables, consum responsable, graus tolerables de l’aire condicionat. Però allò que més m’il·lusiona és que prometen: “A L’energia a RAC1 s’aprendrà a interpretar la factura de la llum”. Tasca més àrdua i meritòria que explicar el racisme, el budisme, l’islam i el maig del 68, tots alhora. Un repte encara més gran serà explicar els guanys astronòmics de les companyies elèctriques i alhora el que paguen als clients dels pobles gironins que es van quedar –i alguns encara hi viuen- dies i dies en la tenebra. Per tot seguit obrir la participació dels oients a través del telèfon, el correu electrònic i, qui sap, potser la carta bomba.

Enric Gomà, Avui, 8 de maig del 2010.

Cantòlegs

Els insignes lexicògrafs del DIEC defineixen tres vegades el verb destriar i en les tres accepcions es veuen obligats a fer un aclariment entre parèntesi: 1) Separar (alguna cosa que està barrejada, confosa, amb altres); 2) Pervenir a la coneixença (d’alguna cosa difícil de penetrar, d’esbrinar) i 3) Distingir amb la vista (alguna cosa llunyana). És un verb enganyós, destriar, perquè d’entrada pot semblar el contrari de triar. I no. Qui tria i remena entre una pila de coses barrejades en pot destriar les que troba més interessants. Això és el que fan els antòlegs. Trien i remenen entre els poemes d’una generació de poetes, en destrien els favorits i els publiquen en una antologia. Això, també, és el que han fet uns quants músics catalans en aquests últims temps. Han triat i remenat entre un sac de cançons de la nostra tradició, n’han destriat les que més els agradaven i se les han fetes seves. Si tirem pel dret, podríem rebatejar els seus treballs amb un terme transparent: cantologies. Aquesta músics, doncs, a banda d’arranjadors i intèrprets, en serien els cantòlegs.

Hi ha cantòlegs de moltes menes. Manu Guix, per exemple, s’acosta al sac que conté l’obra completa de Lluís Llach i en destria les cançons que més li agraden. El saqueja perquè sap que és ple de tresors. Marc Parrot eixampla l’abast de l’operació a tot l’inventari de cançons de la Nova Cançó. Són dues cantologies complementàries, tot i que Guix fa passar Llach pel seu adreçador estètic i Parrot s’esforça per adaptar-se a cada dicció, de Serrat a Llach (gran versió de L’estaca), passant per Raimon i Ovidi (sempre la Teresa). Algunes, però, li resulten més llunyanes. Quan el cantòleg Parrot interpreta Ausiàs Marc a través de l’antòleg Raimon, l’escoltem prometre’ns “a joc de daus vos acompararé” en una dicció semblant a la que perfaria si ens ho cantés en esperanto. Però si el cantòleg Parrot voreja l’esperanto el gran Carles Belda practica el volapük. Belda és capaç d’escanejar amb el seu acordió la Rosó, el Plou o el Boig per tu i deixar-nos embadabadalits.

En d’altres casos, les cantologies no contenen cançons molt conegudes, sinó que rescaten melodies oblidades per motius diversos. És el cas del cantòleg que justifica aquest article: Joan Reig i el seu últim projecte Refugi amb Joan Pau Chaves, el pianista que acompanya Els Pets des de fa anys. Reig i Chaves capitanegen Vestits nous, una meravella cantològica que hauria de ser crèdit invariable a tots els instituts. Deu cançons molt ben destriades i una Cançoneta prescindible final del mateix Reig componen una cantologia alternativa que enllaça amb una tradició poc coneguda. L’encert del cantòleg és barrejar Jo vinc d’un silenci (1976) de Raimon amb Es fa llarg, es fa llarg esperar (1975) de Pau Riba o A poc a poc (1982) de Quico Pi de la Serra, però també recuperar les bellíssimes Flors de baladre (Isidor Marí, 1976) o Com hauria estat bell (Coses, 1976), i cantologar-les al costat de Lladres (Al Tall, 1979), Dissabte (Guillem d’Efak, 1963) i Cançó del noi dels cabells llargs (Jordi Batiste, 1966), tan incorrecta que es caga en el futbol. Tot en un vestit jazzístic amb un excel·lent piano chavista i una veu reigiana convincent, amb molts matisos. Quan el cantòleg Reig interpreta Estellés a través de l’antòleg Montllor l’operació Refugi s’enlaira al setè cel i a casa cridem: “M’aclame a tu”. “I en arribar al terme entonaré el prec dels vents que em retornaves sempre...” La cantologia és una via excel·lent per crear un coixí sonor potent. La tradició només es consolida si és d’anada i tornada. Per això, al costat d’aquests cantòlegs cal remarcar el sensacional Viatge a Montserrat de Quimi Portet, que canta “D’esquena al mar i a la muntanya; completament al marge de l’activitat industrial”; que canta “des d’una àrea de servei”; que canta “a un país vençut pel davant i pel darrere, d’atrotinada dignitat”; però canta als mateixos turons saludats per Bonaventura Aribau en la fundacional “Oda a la pàtria”: “A Déu siau, turons, per sempre à Déu siau” (l’un), “Adéu turons amics, adéu rieres” (l’altre).


Màrius Serra. Enderrock. Número de maig 2010.

dijous, 6 de maig de 2010

Secret estentori

Estrella Damm ha tingut la bona idea de proposar a algú que escrivís una mena d’If de Kipling domèstic i arrodolinat com una dècima de Nadal, que comença així: “Un equip de futbol va ser el centre del món. I quin és el secret, es preguntava tothom?”. L’equip que va emular la daliniana estació de Perpinyà no és altre que el Barça i el secret que es preguntava tothom és per què estem parlant d’un temps pretèrit, com si els anys de glòria s’haguessin acabat per sempre més. En qualsevol cas, Damm ha gravat un anunci de televisió tan emotiu com somiós i entusiasta, que reuneix tot de virtuts del Barça i de retruc dels catalans, que a l’hora d’alabar-nos no ens guanya ningú. I és que els almogàvers mataven i violaven com uns campions. Per no parlar dels corredors de teixits.
El secret del Barça és el joc en equip i la feina ben feta. També “estimar el teu ofici, vigilar cada detall, va cantar en un poema Joan Maragall”. No l’he sabut trobar, aquest poema. Sospito que deuen haver tirat de veta de Maragall només perquè rimava. Pel mateix preu s’haurien pogut inventar “Saltant a peu coix, com J. V. Foix”. Tot seguit, esmenten uns quants catalans d’aquells que se’n diu universals, sense sorpreses d’última hora: Dalí, Gaudí, Casals. No s’entén, s’han descuidat Miró, que va sobrat de rimes, algunes obscenes, i també el sempre deixat de banda Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. I això que, quan apareixen la cullera de Ruscalleda i la ploma de Monzó, hauria estat ideal que haguessin citat el piolet de Mercader. Altres secrets de la centralitat mundial aquesta que compartim entre tots són la passió, la dedicació, l’atreviment, la curiositat. Sobretot la que t’empeny a veure com la pilota entra dins la porteria. A grans trets, el secret en qüestió és posar-hi ganes i treballar fort, que és el secret de l’Ametller, que el sap un de cada carrer. O el secret de l’Eladi, que el sap un de cada estadi.

Enric Gomà, Time Out, 6 de maig del 2010.

Xuixo?

Em clavo entre cap i coll una d’aquestes pastes farcides que sobreïxen. Un xuixo. La meva acompanyant és gironinai m’explica una història sobre el presumpte origen del xuixo. Ella m’assegura que tot va succeir a l’antiga pastisseria Puig de la Rambla de Girona. La seva façana modernista ara hostatja la compra-venda de torrons. El pastisser de can Puig va convidar un confiter francès a casa seva i aquest li va ensenyar a fer chouchou, una pasta farcida de crema. Al gironí no li va acabar de fer el pes i la va fregir. D’aquell oli roent en va emergir aquesta gran pasta que taca i destaca: el xuixo. Val a dir que la història està bé, però veig que Coromines no la recull. A l’Etimològic es limita a derivar el xuixo (“usat com a nom d’un pastís”) de la llança curta punxeguda denominada amb els castellanismes xuço o xuixo, els quals recomana de reemplaçar pel mot català llançó. Paradoxalment, si els xuixos fan pensar en cols, els llançons més aviat ens porten als naps. Entre naps i cols, Coromines sí que recull a Girona una expressió que conté el terme xuixeia. “Ser de la xuxeya”, escriu, equival a ser un baliga-balaga, ço és algú que es deleix per menjar xuixos.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 6 de maig de 2010

Entradas populares

Compartir