dimecres, 30 de juny de 2010

Si Kafka hagués arribat a vell...

Començaré amb una suposició arriscada i extravagant: si Franz Kafka hagués sobreviscut a la tuberculosi i després al nazisme, si hagués arribat a Amèrica com el seu jove Karl Rossmann, a la vellesa hauria escrit contes semblants als de Leonard Michaels (Nova York, 1933 - Berkeley, Califòrnia, 2003). O potser simplement hauria celebrat com un lector més els contes de Leonard Michaels. Ja he dit que corria el risc de formular un disbarat, però em diverteix imaginar que aquest humor corrosiu i tenyit de desgràcia dels contes de Kafka a Europa, tants anys després hauria emergit als Estats Units com un malson hormonal i familiar. Contes nascuts del contrast entre l’herència jueva i el festival d’excessos que van portar els anys 60 a Nova York.

L’edició de Los cuentos de Michaels, publicats ara per primera vegada en castellà, ens permet resseguir en tota la seva esplendor un autor que no va arribar al gran públic --va fer poques concessions--, però que representa una veu única i molt respectada. N’hi ha prou de llegir el seu primer llibre, De aquí para allá (1969), per entendre que el seu impuls literari és agosarat. Són contes que semblen escrits en un estat permanent d’alerta. Al recordar-los, hom reviu el moviment nerviós d’algú, com en aquells quadres de Francis Bacon que volen capturar cent instants dislocats en un de sol. «Éramos una ráfaga de cabellos y garras», diu un narrador per descriure dos amants arravatats. Moltes d’aquestes històries retraten un món de joves, de relacions ocasionals, que sorprenen per la procacitat sexual i un llenguatge directe que a vegades tendeix a l’abstracció. Esplèndid, per exemple, és el conte «Haciendo cambios», que inclou una teoria social de l’orgia.


L’humor i l’autoodi són també senyes d’identitat en els contes del seu segon llibre. Los habría salvado si hubiera podido (1975) marca un avanç en l’experimentació i el seu fons psicològic es torna més amarg i més violent. La vida en parella es posa en qüestió. Algunes de les històries introdueixen anàlisis literàries, jocs amb Lord Byron i Jorge Luis Borges. El passat jueu de Michaels, els pares del qual van emigrar des de Polònia, emergeix aquí i allà en passatges que recorden els germans Coen d’A Serious Man: aquest conflicte latent amb el deure de ser un mateix. Un dels textos, «Depresivos», està format per contes breus, escenes i diàlegs que introdueixen dilemes morals. És el mateix to que es troba en els fragments de Miscelánea (1990), extraordinari conjunt, on els textos ja no tenen títol i semblen anotacions de dietari que tendeixen a buscar la ficció que hi ha en la vida, o al revés.


Els contes que segueixen al volum, escrits ja a finals dels anys noranta, suposen una pacificació de la voluntat literària. La maduresa creativa de Michaels coincideix en un estil més clar i les trames semblen un destil·lat de memòries personals i conflictes llargament interioritzats. «Luna de miel», per exemple, es mereix estar en totes les antologies. Aquesta evolució es concreta, finalment, en la sèrie de contes que Michaels escrivia en el moment de la seva mort. Són relats protagonitzats per un matemàtic jueu anomenat Nachman, tímid i retret, espectador ideal de la vida, i recorden en la seva formulació l’escriptor Bech de John Updike o el Zuckerman de Philip Roth. Aquesta és la tradició de Leonard Michaels i els seus contes el situen al capdamunt.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de juny del 2010. Ressenya de Los cuentos, de Leonard Michaels (Lumen).

Deixeu-les en pau

A La Mañana de la COPE, Juan Manuel de Prada apunta que el Tribunal Constitucional ha quedat “más magullado que puta por rastrojo”. Després va recitar la faula del part de les muntanyes de Samaniego –i és que Prada no decep mai, és l’alegria que passa-, encara que no el vaig escoltar amb prou atenció, perquè en aquells moments m’estava donant a tots els diables. La sola comparació ja és un ultratge. M’indigna la falta de tacte amb què es tracten des dels mitjans aquestes dones dispostes, amables i comprensives, tan sofertes, lluny del seu país moltes d’elles, que es guanyen la vida sense totes les prestacions socials que caldria. A les putes se les menysprea, se les denigra, quan se’ls hauria d’aixecar un monument escultòric a cada poble, amb aquesta inscripció: "A la prostituta desconeguda". Una cosa així com ara Els burgesos de Calais, només que amb unes dones molt pintades i amb mitges de reixeta. Ja van tenir un disgust seriós, pobres dones, quan el tertulià Eduardo García Serrano d’Intereconomía TV va anomenar zorra a la consellera Marina Geli. Ara, la mera insinuació que el Tribunal Constitucional s’assembla a una prostituta les pot empènyer a la depressió i a la melancolia. Les prostitutes –esforçades, professionals, benignes- no són comparables en absolut amb els magistrats del Tribunal Constitucional. Elles no posen cap objecció a l’ús preferent de la llengua. Ni s’erigeixen en preeminents en la funció compartida. Ni per a elles -no els passa pel magí- cap unió no és indissoluble. Seria molt fatigant.

Enric Gomà, Avui, 30 de juny del 2010.

dimarts, 29 de juny de 2010

Guruceta vuvuzela

Los clamorosos errores arbitrales del domingo en el Mundial han reavivado el debate sobre el uso de la tecnología en el fútbol. Las filmaciones de los partidos no obran milagros, pero cubren la mayoría de las acciones que se dan en el campo, incluidas las que pasan desapercibidas a los seis ojos del trío arbitral y a los dos de ese reserva extraño llamado cuarto árbitro. En fútbol, los escándalos más sonados suelen pasar en el área: goles anulados, goles en fuera de juego, penaltis señalados o no señalados... Naturalmente, una entrada (o agresión) merecedora de expulsión puede suceder en cualquier parte del campo, pero en general las discusiones más encendidas giran siempre alrededor del gol (y su sucedáneo, el penalti). El domingo, el guionista de este Mundial se marcó dos errores arbitrales GCC: gravísimos, consecutivos y complementarios. Por la tarde el colegiado uruguayo Jorge Larrionda no concedió a Inglaterra un golazo de Lampard que botó clarísimamente en el interior de la portería alemana. Por la noche, el colegiado italiano Roberto Rosetti concedió un gol a Argentina en clarísimo fuera de juego de Tévez ante el portero mexicano. Ambos lances fueron determinantes para el desarrollo de los dos partidos. En ambos casos las imágenes que todos pudimos ver esclarecían sin ningún género de dudas la jugada: gol legal de Inglaterra y gol ilegal de Argentina. En el segundo de los casos, el árbitro incluso consultó largamente con su juez de línea, antes de corroborar su error. El seleccionador inglés Fabio Capello fue quien más claramente situó el debate en el ámbito tecnológico. Afirmó no comprender por qué no se usa la tecnología para deshacer entuertos como el que tan claramente perjudicó a su equipo. Tiene toda la razón. Hay jugadas dudosas e interpretables, y es al árbitro a quien compete interpretarlas, pero tener más información le ayudará a ello. Sobre todo porque también hay jugadas de una claridad meridiana, como las dos del domingo, ante las que el colegiado puede tener una certeza absoluta y rectificar, si le es preciso. ¿Qué le costaría al cuarto árbitro en un partido de élite tener una pantalla disponible?

Pues no. He ahí un tabú. Arbitraje y tecnología forman una pareja en conflicto, como si utilizar todos los medios a su alcance fuera en detrimento de la autoridad arbitral. En los partidos de Champions en el Camp Nou dejan repetir los goles por las pantallas gigantes siempre que la jugada no sea polémica, con la peregrina idea de proteger al árbitro ante nuestra ira por sus presuntos errores. Como si no existieran las radios y sus comentaristas, que sí trabajan con las imágenes prohibidas. Otros deportes (como el atletismo, la natación, el fútbol americano, el tenis...) han sido menos refractarios a incorporar avances tecnológicos. El fútbol no. Aún se escucha aquel sonsonete vuvuzélico que reza: "el día que los árbitros, que son humanos y por eso se equivocan, puedan ver la repetición de la jugada el fútbol dejará de ser el fútbol". No en vano Guruceta y vuvuzela comparten vocales. Fútbol es fútbol, sostiene Cruyff. Pero las memeces también son memeces. Porque si el uso de la tecnología atenta contra la esencia del fútbol, ya pueden ir requisando los pinganillos con los que los árbitros se comunican con sus jueces de línea. Luego, que les despojen de su reloj y que se rijan por la luz para determinar la duración de los partidos. Y finalmente, que les retiren el silbato y que practiquen el silbo canario para pitar. Eso sí que daría un baño de autenticidad al deporte que más dinero mueve de todo el planeta.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 29 de juny de 2010

¿Lo quiere sin IVA?

El jueves sube el Impuesto sobre el Valor Añadido. A quienes trabajamos por cuenta propia las gestorías que nos asesoran llevan semanas machacándanos para que no olvidemos aplicar dos puntos más de IVA a las facturas que emitamos a partir del 1 de julio. En vez del 16%, deberemos aplicar el 18%, con lo que saldremos más caros a las empresas para las que trabajamos. De hecho, tal como está el panorama, muchas de las facturas periódicas que se emiten a principios de mes se emitirán esta miércoles 30, para esquivar así ese 2%. El IVA no subía desde 1995, cuando pasamos del 15% al 16%, descuadrando así todas aquellas facturas que llevaban una retención de IRPF del 15%, un porcentaje que luego quedaba neutralizado sobre el papel, y que ahorraba muchos cálculos contables. Aún recuerdo cuando en 1986 el IVA entró en nuestras vidas, sustituyendo al ITE (Impuesto sobre el tráfico de empresas), y coincidiendo con la entrada de España en la Unión Europea. Fue uno de los iconos de la modernidad que inauguraba esa nueva etapa europea pre euro. No sé por qué, lo relaciono con el fax, que por aquella época predigital parecía el aparato más revolucionario de la historia y hoy es un fósil que malvive en las oficinas como un celacanto. La llegada del IVA fue saludada como el fin de la economía sumergida por una pléyade de analistas cejijuntos que jaleaban eslóganes como "Hacienda somos todos". Naturalmente, un impuesto tan presente en la cadena tuvo su impacto sobre la economía sumergida, pero todos sabemos que las facturas en negro no sólo no desaparecieron, sino que se adaptaron a la nueva situación introduciendo un nuevo argumento de venta. La pregunta "¿lo quiere sin Iva?" lleva 34 años instalada en nuestras relaciones con los operarios autónomos que entran en casa para cualquier reforma o reparación. En los últimos tiempos la oferta a menudo se reduce a un mitad y mitad, pero persiste la factura en blanco que se paga con dinero negro. ¿Cómo va a negarse a un ahorro tan suculento un cliente final que ni puede repercutirse el Iva ni va a tener que dar cuenta a nadie de sus gastos domésticos?

Otro tipo de profesionales, en cambio, bailamos en la cuerda floja de la exención. No es que lo queramos sin IVA, sino que la ley establece excepciones, pero interpretarlas resulta más complejo que leer al obscuro Mallarmé. Durante años mis derechos de autor por los libros y mis colaboraciones en la prensa escrita estuvieron exentas de IVA, pero mis colaboraciones en la radio o la televisión no. Así fue como descubrí los secretos de la prorrata. Una consulta a Hacienda por parte de una editorial de cifras (e identidad) astronómicas acabó decantando la balanza hacia el IVA para todo. Por más que aún hoy el artículo 20 de la ley 50/1998 de 30 de diciembre (sobre operaciones interiores) declare exentos de IVA los servicios profesionales de gente con la que incluso podría identificarme: "incluidos aquellos cuya contraprestación consista en derechos de autor, prestados por artistas plásticos, escritores, colaboradores literarios, gráficos y fotográficos de periódicos y revistas..." ¿Les parece claro? Pues no hay tutía. La respuesta de Haciendo fue que siempre con IVA y con IVA facturamos. Hoy del 16% y el jueves del 18%. Y sin rechistar. Aunque lo único que nos parece positivo de esta subida de IVA sea que el ahorro que nos permiten las facturas sin IVA también subirá un 2%. Decía Groucho Marx que, puestos a ir a pie, prefería correr tras un taxi a hacerlo tras un autobús, porque así ahorraba más.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 29 de juny de 2010

dilluns, 28 de juny de 2010

Esnobs, Pijos, Acabalats

Esnobs. Hi ha catalans que s'han sorprès del fet que, a Anglaterra, dos polítics d'ideologies nominalment oposades –el liberal Nick Clegg i el conservador David Cameron– hagin aconseguit formar un govern de coalició en un temps rècord. Però a molts anglesos no ens ha sorprès gens, atès que tant Cameron com Clegg, socialment parlant, són com dues gotes d'aigua: van anar a unes escoles privades d'alt rang i a les universitats d'Oxford i Cambridge, respectivament; com a resultat, tenen uns accents idèntics quan parlen i una prepotència ídem a l'hora de manar.

Pijos'. A Anglaterra, el pas de les escoles privades a Oxford o Cambridge és gairebé automàtic, a menys que siguis un cretí si fa no fa certificable (i encara així, n'hi ha que s'hi colen). Per contrast, només un 3% dels estudiants que arriben a Oxbridge són de les classes abans dites humils. No és casualitat, doncs, que la majoria dels prohoms anglesos –metges, alts funcionaris, periodistes de prestigi...– parlin amb l'entonació inconfusible dels que han passat pel sedàs d'un col·legi de pagament seguit d'una universitat d'elit: l'accent, doncs, delata els seus orígens socials.

Acabalats. Aquí, no; o no del tot. Al contrari, durant anys no vaig saber com identificar els catalans d'upa. L'accent d'algú sovint no n'indica la classe: hi ha catalans acabaladíssims que parlen –expressament?– com si acabessin de tornar del tros. L'historial escolar tampoc no revela gran cosa: hi ha un munt de persones en les professions liberals que es van educar a les escoles públiques més normals. De fet, no vaig resoldre aquest enigma fins fa un mes, quan, a L'oracle –el programa de Xavier Graset a Catalunya Ràdio–, la Núria de Gispert, advocada i diputada, tot parlant dels destrets del Fèlix Millet, va exclamar: “Em va saber tant de greu, perquè el coneixíem tots, tots!” Tots? En 25 anys de convivència entre els catalans, no havia topat una sola persona que hagués tingut el plaer de fer ni que fos una encaixada amb el senyor Millet. De manera que vaig entendre, per fi, que a Catalunya, el que realment determina l'estatus social no és pas l'escola o l'accent sinó la qualitat de la companyia amb la qual un es fa. Com diu la dita anglesa: A man is known by the company he keeps. Que el GDLC tradueix, amb una precisió remarcable: “Qui va amb un coix al cap de l'any coixeja”.

Matthew Tree, Avui, 27/06/2010

dissabte, 26 de juny de 2010

L’any de la mort de José Saramago

La mort de Saramago ha suscitat elogis de tota mena, alguns assenyats, d’altres naturalment hiperbòlics. S’ha dit que amb la seva desaparició perdem un rar exemple d’una estirp d’intel·lectual que sembla trobar-se en vies d’extinció. És cert que Saramago, militant comunista, autor compromès, encarnava el model de maître à penser sartrià, altaveu provocador i displicent amb els poderosos allà on li posessin un micròfon al davant, fos per donar conferències o respondre entrevistes. És cert també que avui dia abunden, entre els nous autors globals emergents, figures que mai no s’han significat pel seu pronunciament polític, com ara Haruki Murakami o Amélie Nothomb. Ara bé, de novel·listes amb discurs ideològic militant n’hi ha a tot arreu: Günter Grass a Alemanya, Mario Vargas Llosa o Carlos Fuentes a Llatinoamèrica, Martin Amis a Anglaterra o David Grossman a Israel, Henning Mankell a Suècia, Claudio Magris o Umberto Eco a Itàlia. Són autors d’edat provecta, però darrere d’ells en vindran d’altres, perquè de tota obra literària es desprèn una lectura política del món.

És veritat que massa sovint l’obra de Saramago ha quedat distorsionada i fins i tot eclipsada per la seva persona pública, pel personatge que ha creat tant involuntàriament com per mèrits propis. Saramago s’havia imposat una missió més enllà de la literatura, però tampoc no s’enganyava. “L’art no és capaç de canviar el món”, havia advertit en una entrevista concedida a Xavi Ayén per La Vanguardia. “Si fos així, seríem molt feliços, perquè s’han escrit El Quixot, Els germans Karamazov, Hamlet... L’escriptor no ha d’adoptar una postura messiànica. Jo em comprometo, però no hi poso cap esperança”. El Saramago militant que predica abrandat és corregit pel Saramago descregut, sorneguer, ateu.

De l’obra de Saramago destaca un fet singular: és un autor que comença a escriure de debò als cinquanta anys i no publica la seva primera novel·la important, Memorial del convent, fins que en compleix seixanta. Poeta abans que novel·lista, Saramago simplement tenia el do de la paraula. Tant en les seves conferències com en el seu discurs narratiu, es feia escoltar. Quan parlava en públic, ho feia arrossegant una mica la veu, entre l’afonia i el xiuxiueig. Si l’has sentit parlar en públic, en llegir-lo se’t fa difícil destriar la veu autorial de la seva cadència oral, aquell fraseig vessat a cau d’orella, una veu oracular que et va embolicant i que t’arrossega, que cedeix de tant en tant la paraula als personatges sense introduir guions de diàleg per tal que el lector no descarrili del discurs principal. Aquesta assumpció del diàleg per part del narrador és sens dubte una de les marques d’estil de l’autor portuguès. Saramago explicava que la primera vegada que l’havien traduït a l’anglès, l’editor americà havia trobat tan estrany l’ús de l’estil directe lliure que a l’hora de compaginar la traducció s’havia pres la llicència de sagnar i marcar amb guionets de diàleg totes les intervencions dels personatges. Tot i tractar-se d’una versió fidel, que reproduïa frase per frase el contingut de la novel·la, l’havien traït tipogràficament en donar als diàlegs un tractament convencional. En rebre les proves per correu, Saramago s’havia indignat de tal manera que havia amenaçat de vetar l’edició. I amb tota la raó del món, perquè havien convertit la seva novel·la en un text completament diferent.

¿Per què evita els senyals convencionals de diàleg? Doncs perquè Saramago escriu com si parlés, amb tot l’artifici del qui escriu, però amb la naturalitat del qui parla. I perquè Saramago escriu novel·les com si expliqués una llarga rondalla, i ja sabem que les rondalles són per ser explicades i escoltades, no pas per ser dramatitzades. Les novel·les de Saramago es podrien llegir en veu alta i les hauria de poder entendre qualsevol persona que sapigués escoltar, fins i tot un analfabet com la seva mare, perquè malgrat l’aparent complexitat paratàctica, la sintaxi de Saramago és ben assequible i ell no et deixa perdre el fil. Simptomàtic d’aquest fet és que Saramago parlava també com escrivia, d’aquí que la seva eloqüència magnètica meravellés els auditoris, tant pel que deia a tantes i tantes persones assedegades d’autoritat moral, com per com ho transmetia, amb un llenguatge diàfan i alhora amb la retòrica suficient per preservar el matís, introduir-nos a la complexitat.

Les obres de Saramago, sobretot a partir de L’assaig sobre la ceguesa, parteixen d’una premissa radical, més pròpia d’un relat breu que no pas d’una novel·la. Què passaria si de sobte tothom fos cec? Què passaria si tothom votés en blanc? Què passaria si la gent deixés de morir? Saramago parteix d’una premissa inversemblant per construir un relat plausible, sense necessitat de sortir del tot de la convenció realista. Tot això l’allunya de la novel·la psicològica i l’acosta al mite, al relat bíblic, a la faula, a la paràbola, a aquell gènere en definitiva en què els actes no són unívocs i les motivacions dels personatges sempre susceptibles d’interpretació.

Si el Saramago ideòleg és antidogmàtic, el Saramago narrador és antiomniscient. Constantment ens presenta els fets com si no en conegués tots els detalls amb seguretat. Al contrari, introdueix adverbis d’incertesa (potser, probablement, etc), com si volgués donar-nos a entendre que les coses no han de ser només d’una manera. Aquestes falques d’incertesa són també recursos propis del qui reflexiona en veu alta, i permeten a Saramago perfer un dels seus efectes més aconseguits: crear en el lector la impressió que el relat s’improvisa sobre la marxa, com si la narració no fos més que una inflexió del seu pensament.

Saramago a Catalunya
Saramago va tenir una recepció excepcional a Catalunya. Les editores que ha tingut a Edicions 62 (Anik Lapointe, Martina Ros i actualment Pilar Beltran) l’han editat amb fe i amb èxit, des d’abans de la concessió del premi Nobel, i l’han convertit en un pilar del catàleg de l’editorial. Les traduccions de Joan Casas, Víctor Martínez-Gil i, a partir d’un cert moment, de Xavier Pàmies, són totes excel·lents. Saramago ha arrossegat molts lectors àvids d’autoritat moral, que han obert els seus llibres després de sentir-lo parlar, i en llegir-lo s’han trobat novel·les de discurs meàndric, heterodox, complex, matisat, sense les consignes que solia donar en les seves conferències. Per a l’escriptor català, Saramago presenta un altre motiu de fascinació, ja que és realment envejable la situació d’un escriptor ibèric com ell, que escriu des d’una illa adreçant-se al món sencer, sense els complexos de pertànyer a un país petit. La diferència entre Pessoa i Carner, entre Saramago i un contemporani català, és que l’autor portuguès no s’ha de qüestionar el marc d’on ell surt, no en fa una neurosi, de Portugal, no ha de vèncer la barrera de la pròpia limitació nacional, no ha de comentar la seva singularitat abans d’adreçar-se al món. A aquest avantatge de l’autor portuguès dins el context ibèric, cal afegir el fet que a Saramago Portugal se li havia fet petit. S’havia autoexiliat quan l’any 1992 el govern portuguès va impedir que una novel·la seva, L’evangeli segons Jesucrist, concorregués a un premi literari europeu. És paradoxal: l’efígie de Saramago apareixia en els segells de correus del seu país, però ell vivia a Lanzarote amb la seva traductora castellana, tenia el seu agent literari a Alemanya i una fundació que porta el seu nom al seu poble natal, lluny de Lisboa.


José Saramago era un portuguès que no tenia cap necessitat d’afirmar-se contra Espanya, ans al contrari: augurava la dissolució de Portugal i una comunió ibèrica entre tots els pobles de la Península. “Pot ser que encara existeixin els portuguesos, com una comunitat de gent que parla el nostre idioma”, deia en una entrevista fa uns anys, “però l’Estat portuguès podria desintegrar-se. Encara que això no passi demà mateix, té a veure amb el puixant paper d’Espanya com a Estat, un país viu i en progressió. És lògic que Portugal se senti atret per aquesta força i s’integri –amb un altíssim grau d’autogovern, això sí-, en un nou estat ibèric”. I paradoxalment, en aquest any de la mort de José Saramago hem vist com una crisi sense precedents a l’Estat espanyol coincidia amb consultes sobiranistes a Catalunya i també amb les seves exèquies solemnes a Lisboa, celebrades amb tota la pompa nacional, mentre les autoritats portugueses vetllaven perquè les cendres del seu Nobel no se’n tornessin a Lanzarote.

Un visionari, no un profeta.

Bernat Puigtobella, Avui, 24 de juny del 2010.

Els 70 anys de Joan Solà

El dijous de la setmana passada, a les sis de la tarda, el professor Joan Solà va dictar la seva última classe a la Universitat de Barcelona. Ho va fer a l’Aula Magna, envoltat d’amics, col·legues i admiradors. En total prop de 400 persones entre les quals m’hauria agradat estar (¿o és ser? M’hauria agradat ser... Hauré de mirar-ho en algun dels seus llibres). En el fons, aquest acte solemne és una formalitat que marquen els seus 70 anys i els tràmits universitaris, però jo no m’imagino que en Solà es retiri de debò. L’entusiasme i la dedicació que ha mostrat sempre per estudiar, analitzar i fixar la llengua catalana –per viure-la i donar-li vida, vaja– no és cosa que es pugui liquidar d’un dia per l’altre, sinó que ja forma part del seu caràcter i amb els anys ha crescut i s’ha afilat encara més.

Una de les principals virtuts d’en Joan Solà, ja sigui a la universitat o com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans, és que ha acostat la llengua del carrer i la llengua de l’acadèmia (on sovint tenen la temptació de conservar-la amb formol). D’acord, ens ve a dir, hi ha unes normes gramaticals que s’han de complir, però seríem beneits si ens tanquéssim en banda i no acceptéssim que les llengües són canviants i han de reflectir la realitat, i no a l’inrevés.

Aquesta atenció pel català que ens envolta, sovint provocadora, era justament el que posava en pràctica amb els estudiants a la universitat. Ho vaig viure als anys noranta, quan estudiava a la Central i vaig anar d’oient a alguna de les classes de sintaxi d’en Solà. De la mateixa manera que m’agradava entrar a les classes de Jordi Llovet, per sentir com cantava òpera i analitzava La transformació de Kafka com si fos Nabokov en persona, de tant en tant uns amics m’avisaven que aquells dies en Solà estava divertit i que l’havia de sentir. Tot i que després no en pescava gran cosa, de les seves classes, sí que en recordo el to planer però incisiu, la veu calmada que sabia trobar exemples amens i que no s’estava de criticar, quan calia, la passivitat dels senyors que establien les normes. Després, de mica en mica, vaig retrobar aquella actitud en els seus articles i llibres. Les Qüestions controvertides..., els Estudis de sintaxi... Si escrius en català, segur que una hora o altra et salven una frase, un paràgraf. Quina sort, tenir en Solà.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de juny del 2010.

La moral imposada

“La mujer le vió acercarse, y se incorporó sobre un codo, llenos de lágrimas sus ojos”. Ben segur que han reconegut aquest passatge d’Ama Rosa, la més aplaudida de les radionovel·les que va escriure Sautier Casaseca, entre les quals hi ha Lo que nunca muere, El pecado de la mujer i Simplemente María, que encara vaig aconseguir. L’escoltava amb l’Elisa, la cuinera de la meva àvia, mentre bevíem gasosa Géiser per apagar les penes.
Si vostè és amant de commemorar les efemèrides (totes i cada una), ha de saber que fa cent anys va néixer Guillermo Sautier Casaseca i que la millor manera de celebrar-ho és plorar molt assegut en un tamboret de cuina. Sempre es diu que els serials de Sautier reflectien la moral imposada pel franquisme. Des del règim es van dictar lleis que promovien una moral antiquada, timorata i submisa, que la censura protegia amb zel (dit de passada, a la Viquipèdia llegeixo que el Dia Mundial per la Llibertat de Premsa es commemora des del 1442, vuit anys abans que Gutenberg inventés la impremta). Però aquesta moral no diferia gaire de la de les Pàgines viscudes de Folch i Torres, escrites abans de la guerra. En insistir tant en la imposició de la moral per part del franquisme, s’exculpa la societat, com si aquesta l’hagués acollit de mala gana, a contracor. Quan per a molts ja era, més o menys, la seva moral (no hi compto els excessos del cardenal Segura). Ja la duien posada. Als anys vint, a moltes famílies hi van haver grans debats sobre la llargària que havien de tenir les mànigues d’un vestit de noia.

Enric Gomà, Avui, 26 de juny del 2010.

dijous, 24 de juny de 2010

Globet?

No sé pas com ha estat, però els xuixos han obert la gana dels lectors de l’Avui. Fa un parell de mesos vaig recollir l’etimologia popular que deriva el mot xuixo d’una convivència (i connivència) amb el chouchou francès a la pastisseria Puig de Girona. Des d’aleshores els lectors s’omplen la boca amb variants d’aquesta deliciosa pasta farcida. De primer vaig recollir el terme xut, ben viu encara al Camp de Tarragona, i especialment a Reus. Després em vaig fer ressò del transparent tornem-hi amb què els badalonins anomenen aquesta pasta addictiva. I ara són alguns lectors mataronins els que reivindiquen la seva denominació per al xuixo: globet. Globet? A la xarxa trobo un magnífic article que el mataroní Manel Cuyàs va publicar el 15 de febrer de 2009 a El Punt. Hi explica que un dia va descobrir a can Foix de Sarrià una especialitat pastissera anomenada loubets, en franc veïnatge fonètic amb els seus globets, i que allò el va fer investigar. Al capdavall va anar a petar al cuiner Auguste Escoffier (1846-1953), vill de Villeneuve-Loubet, prop de Niça. D’aquest Loubet toponímic fins al globet mataroní tot és mera especulació, però val a dir que ben saborosa.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 24 de juny de 2010

Hilillos musicales

Hace un mes los responsables de un centro comercial barcelonés que empieza por L'illa y acaba por Diagonal anunciaron a bombo y platillo que el hilo musical había muerto. Tan gratificante noticia se basaba en una iniciativa musical de gran interés. A partir de un proyecto de Gràcia Territori Sonor (asociación dedicada a la música experimental que ha aglutinado a creadores tan interesantes como Víctor Nubla, Pascal Comelade o los Koniec) se instalaron 233 altavoces de un dispositivo llamado Domus. Partiendo de parámetros diversos (la hora, el flujo de visitantes, la temperatura, la humedad o las dimensiones de la zona de cada altavoz) Domus calcula sonidos audibles. El resultado no es una composición musical sino un sistema sonoro autogenerador que dialoga con el entorno convirtiendo el edificio de Moneo-Solà Morales en una especie de instrumento. Nada que ver con el edificio abandonado que hace sonar David Byrne en Nueva York en su "Playing the building". Aquí, los sonidos de Domus tienen la sana intención de pasar desapercibidos. Durante trece horas cada día, las diversas situaciones del centro comercial dan pie a cojines sonoros diversos, distintos, discretos y aleatorios. El día de su estreno Jordi Puntí escribió sobre la muerte del hilo musical en El Periódico tildándola de "eutanasia metafórica". En el fondo, acariciaba la idea que el ejemplo podría cundir en ascensores, aeropuertos, teléfonos en espera o consultas de dentista para gran tranquilidad ambiental. Lamentablemente, de momento el ejemplo no sólo no ha cundido, sino que la música no deseada está ganando terreno a marchas forzadas.

Las clásicas bandas sonoras de supermercados, ascensores y salas de espera siguen ahí, con sus hits sacados directamente de los expositores de las gasolineras. En el parking automatizado del Mercat de la Mercè, por ejemplo, cerca de donde vive mi madre en Nou Barris, el hilo musical aún taladra los tímpanos de los clientes con los mejores ripios de Joaquín Sabina a toda castaña. Seguro que al amigo de Serrat le gustaría saberlo, porque lo subterráneo le añade resonancias impensables en otros entornos. ¿Y qué decir de las vuvuzelas que no se haya dicho ya? Pues de entrada que el nombre zulú de la trompetilla (porque las vuvuzelas son simples trompetillas de plástico, probablemente patrocinadas por GAES u otras empresas que se dedican al fascinante mundo de la audición) convive con otra denominación en lengua setsuana de sonido tubercular: lepatata. Aparte de este apunte gastronòmico-lingüístico, cabe denigrar no ya su uso abusivo en el mundial de Sudáfrica, sino su contagio a otras competiciones deportivas. Todos oímos la triste banda sonora de un partido de beisbol en los Estados Unidos boicoteado a son de vuvuzela hasta extremos insoportables. ¿Cuál será el próximo escenario de la invasión trompetillero?

Eso me preguntaba yo hasta que el martes, transitando por la zona del centro comercial que da al auditorio, recibí una respuesta contundente. Intentaba yo captar la sutileza del Domus cuando, a mi vera, sonó una estrepitosa vuvuzela. Busqué una pantalla de televisor sin conseguir localizar ninguna y, por fin, me di cuenta de lo que sucedía. Una señora de edad indefinida había aplicado el sonsonete infecto de las vuvuzelas a su móvil, como quien le aplica la canción del verano. La insoportable sonsonia africana ya ha colonizado los politonos de nuestros teléfonos móviles. El paso siguiente será lanzarlos todos al río, a la manera del mítico Prestige y sus hilillos de plastilina.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 24 de juny de 2010

dimecres, 23 de juny de 2010

L'esforç col·lectiu

Els catalans patim de mal de pedra, ens commou un campanar tort, una paret mig enrunada, un mosaic escarbotat, un mur amb una inscripció, encara que fos “Quintos del 57 ¡Nos vamos al Sáhara!”. No ens cansem mai d’admirar esglésies romàniques, barroques, neogòtiques, que són una prova que Déu ens envia. Ens arriba a enstusiasmar l’arquitectura més detestable només perquè és nostra, ens relliga amb el passat. Les pedres ens parlen a cada pas, no hi ha manera que callin. Per aquesta raó està tenint tant èxit Sota terra, a TV3, un excel·lent entreteniment basat en l’arqueologia recreativa. Trobar per atzar una moneda de Ramon Berenguer IV, una ballesta dels almogàvers, un mosquetó d’un brigadista, que ens acosten a episodis històrics gloriosos, des de la Reconquesta a la batalla de l’Ebre. Una punta de sageta del Paleolític Superior trobada en un camp de Vilademuls ens revela d’on venim, com vivíem, què caçàvem. Qui hem estat i, de retruc, qui som. Sota terra hi ha la nostra història viva, palpitant, que demana amb urgència que la traguem a la llum. Però no sempre s’ha de furgar gaire ni allunyar-se tant en el temps. Fermí Fernández i Eudald Carbonell no s’han d’aturar en la seva recerca, cal que no defalleixin per desenterrar aquella llauna rovellada de favada Litoral, aquella bossa de Bonpreu, aquella ampolla de Fruco, que tan bé ens expliquen qui som. Sota la sorra de les platges, burilles de Ducados, nomoblidis, embolcalls de polos Camy. Pels boscos, aquell Seat 124 estimbat i podrit, que és un clàssic de la nostra història recent, mig cobert pels matolls. Aquí, en aquesta clariana, uns catalans van fer una sardinada, ho deduïm pel somier abandonat, els pots de maionesa Hellmann’s enterrats entre la fullaraca, els gots de plàstic llençats per terra, la revista ¡Qué me dices! mig estripada. Molts espectadors sentiran satisfets que ells també formen part de la història.

Enric Gomà, Time Out, 24 de juny del 2010.

Higiene i urbanitat

No pretenc emular Don Francí Desvalls, Don Felip Boïl de l’Escala o qualsevol altre d’aquells cavallers errants que satisfeien torts infringits a dames agreujades, a la plaça del Born de Barcelona, ja que Gemma Calvet es basta sola per defensar-se d’injúries, afronts i vilipendis. Val més així, no em veuria amb cor, llança al rest, d’entrar en lliça amb el cavaller Sala Martín. Però seria indigne passar per alt l’ofensa descortesa que Sala Martín va adreçar a Gemma Calvet en el transcurs d’una tertúlia d’El món a RAC1, quan el tertulià, davant d’un error de Calvet, va replicar desdenyós que caldria que la tertuliana llegís més els diaris en comptes de la revista ¡Hola!, sarcasme banal que dubto molt que Sala Martín s’hagués permès amb els altres dos tertulians del dia, José Antich, director de La Vanguardia, i Francesc Vendrell, diputat pel Partit Popular durant tres legislatures al Parlament. Com que Calvet és dona, Sala Martín va pressuposar, sense cap indici, que llegia sovint i amb fruïció l’¡Hola!, publicació que aquesta setmana obre amb un reportatge d’investigació sobre el casament de la princesa Victòria i Daniel Westling. M’agradaria saber quines revistes Sala Martín atribuïria amb la mateixa frivolitat a Antich i a Vendrell, tot i que per desgràcia aquesta incògnita quedarà en suspens, ja que Antich i Vendrell mai no són blanc de les escomeses aspres i desatentes de Sala Martín. Si hagués de deduir la revista preferida d’aquests dos senyors guiat només per la seva condició masculina, potser seria Jara y Sedal. O Sólo Camión.

Enric Gomà, Avui, 23 de juny del 2010.

dimarts, 22 de juny de 2010

Festivales estivales

El previsible puente de sant Joan concentró en el penúltimo fin de semana de junio toda la actividad festivalera. No hablo del recién presentado Grec, sino de los múltiples festivales que emanan del ámbito educativo. Hoy el curso llega a su fin en los centros más remolones. Otros terminaron las clases el viernes. En muchos casos, el final del curso escolar se certifica con alguna actividad más o menos festiva, que debió celebrarse entre el viernes 18 y el domingo 20. El formato de la fiesta depende de las tradiciones (y los recursos) de cada centro, pero las disciplinas artísticas (y deportivas) dan mucho de sí. El fascinante mundo de las actividades extraescolares congrega propuestas muy diversas que desembocan de un modo natural en un festival de final de curso. Uno para cada actividad. Todos inexcusables. Los estudiantes de inglés extraescolar nunca tuvimos la opción de demostrar nuestro dominio del genitivo sajón en público. En cambio, sí que demuestran sus habilidades los estudiantes que dedican sus horas de asueto a la música, el taekwondo, el canto coral, el patinaje, el karate, el teatro, las diversas especialidades del circo, la gimnasia rítmica, la escalada, la natación sincronizada o las danzas africanas. De hecho, el festival de fin de curso de cualquiera de estas actividades es una cita obligada que congrega a familiares de todo rango amorrados a cámaras de calibre variable con la sana intención de inmortalizar el momento. Por eso, estos festivales estivales fomentan, sobre todo, la puntería. Se trata de conquistar una buena posición en la sala, lo que en algunos casos puede resultar una misión imposible a menos que no tengamos reparo en usar métodos expeditivos para desbancar a otros padres más puntuales. Una vez situados, habrá que estudiar la escena (del crimen), apuntar a la zona adecuada con un buen zoom y disparar en el instante justo en el que el protagonista de todos nuestros desvelos viva su momento de gloria. Da igual si el interfecto está en plena demostración de taekwondo, si baila una danza africana, si pende de un trapecio en la posición denominada heroica o si toca la gaita con las mejillas hinchadas y la cara roja. La cuestión es inmortalizar ese instante decisivo con la única (e inexcusable) condición de que se le reconozca la cara. Todo lo demás es accesorio.

Es tal el despliegue de propuestas que la mera asistencia a todas ellas ya supone una gimcana colosal, sólo apta para padres atléticos. En los casos de paternidad múltiple resulta de gran ayuda no estar separado, puesto que este pequeño detalle te permite separarte entonces, en el momento justo y en plan "cese temporal de la convivencia matrimonial", para cubrir así el doble de actos con un solo cónyuge y luego retomar la convivencia. En las familias monoparentales el grado de estrés es mayor, porque siempre suelen coincidir un par de festivales y escoger entre hijos es casi tan duro como escoger entre padres. Otras veces las franjas horarias permiten acariciar el don de la ubicuidad. Pongamos que la mañana del sábado se celebra un concierto con los de la escuela de música, luego hay una comida popular con los de taekwondo, por la tarde una representación teatral con los del aula de teatro y, al oscurecer, una exhibición de patinaje con los del club de hockey. Las posibilidades de no llegar vivos a todo son muy elevadas. Por eso, hoy es uno de aquellos días de resaca en los que ganaría con rotundidad el no en una encuesta sobre si nuestros hijos harán actividades extraescolares el próximo curso. Hasta que llegue el octubre y ya lo hayamos olvidado.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 22 de juny de 2010

Catalunya felina

El monólogo de Pujol en TV3 fue fascinante. Punteado por las incitaciones de Miquel Calçada y enmarcado por el zoom de Manuel Huerga, el ex president transmitió una buena dosis de la sabiduría acumulada en ocho décadas de existencia, en plan Cadena 80 Serie Oro. Pujol tiene más vidas que un gato, y su discurso es capaz de adaptarse a las circunstancias de cada momento, lo que alguien podría considerar un defecto pero sin duda es una virtud. Escuchándole vislumbré el sentido último de la expresión gat vell, definida por el DIEC como: "Persona de molta experiència, que sap tots els trucs, que difícilment hom pot enganyar". La asociación felina me inspiró un paseo verbal por el territorio común que forman la fraseología gatuna y el catalanismo, ensambladas a través de la lengua inglesa por el emblemático CAT. Saboreé sin prisas las analogías que emanan, en clave catalana, de frases tan coloquiales como "ser cuatro gatos", "dar gato por liebre" o "haber gato encerrado", que funcionan tanto en castellano como en catalán, amén de otras expresiones exclusivas, como "llevarse el gato al agua", "estar com el gat i el gos", "defenderse como gato panza arriba", "jugar al gat i la rata", "buscar el gato en el garbanzal" o "gat escaldat amb aigua tèbia en té prou".

Una de las ideas fuertes del monólogo pujolista fue la persistencia, expresada bajo diversas formulaciones, como un tarradellista "som aquí", cuya derivada contemporánea sería el "ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí" de los Manel. El catalanismo, como Pujol, tiene más vidas que un gato, y eso nos lleva al gran quid del indiscutible éxito pujolista, que su heredero Artur Mas ya está empezando a explotar: la ambigüedad. Una ambigüedad calculada, sí, pero también inherente al sentir mayoritario de los catalanes, poco dados al maximalismo. Porque, ¿cuántas vidas tiene un gato? Pues una, como todo el mundo: "jo puc ser més coses, com espanyol o europeu, però primer de tot sóc català", Pujol dixit. Pero también se dice que tienen siete o, más exactamente, entre siete y nueve, lo que refuerza la teoría de la ambigüedad como motor del catalanismo. En castellano (o en catalán) las vidas del gato son siete, pero el mundo anglosajón sostiene que son nueve. Incluso Shakespeare lo recoge en Romeo y Julieta, cuando Teobaldo y Mercutio empiezan a luchar, el Capuleto pregunta que qué quiere de él y el Montesco le responde: "Good king of cats, nothing but one of your nine lives" (buen rey de los gatos, sólo quiero una de tus nueve vidas). ¿Nueve? Pues sí. Los ingleses toman esta cifra de la civilización egipcia, que veneró al gato en tiempos de la Enéada, el conjunto de nueve dioses que conformaban la cosmogonía de Heliópolis. En cambio, en el mundo latino las presuntas vidas del gato se asocian al número siete, que también es un número mágico.

Desde que el nuevo Estatut embarrancó el catalanismo lleva discutiendo si le quedan siete o nueve vidas, cuando lo único importante es la vida que vivimos. En 1894 el fisiólogo francés Etienne-Jules Marey filmó la caída de un gato con una cámara que registraba 60 imágenes por segundo. Lo había dejado caer patas arriba, pero no se hizo ningún daño. La grabación resolvió el enigma. En plena caída todo el cuerpo del gato reaccionaba inmediatamente maniobrando con cabeza, lomo, patas y cola para caer en buena posición y minimizar así el impacto. Esta maniobra felina es en la que deberíamos concentrarnos ahora mismo, sin pararnos a discutir si nos quedarán seis u ocho ocasiones más para volver a desafiar a la muerte.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 21 de juny de 2010

La Favorita (Còrsega 278)

Com ens hem de veure. Dimecres, havent dinat, vaig escoltar l’Espanya-Suïssa del Mundial a COMRàdio, narrada per David Fleta i Sergi Mas, amb comentaris de Joan Batllori, el cap d’esports de la casa. Era el primer cop que es retransmetia en català un partit de la selecció espanyola, que Sergi Mas el radiava i que jo seguia un matx de la seva selecció. Semblava el dia del palmó, quan els nens d’abans estrenàvem sabates lluents, camisa blanca i una jaqueta creuada, blau marí, amb botons daurats amb àncores gravades, com uns alts executius, molt baixets, del Banco Vitalicio. Acostumat a l’exactitud de Puyal (Catalunya Ràdio) i de Pou (RAC1), vaig trobar que no s’hi aclarien gaire. A jugada passada, tot sovint Mas havia de sol•licitar la moviola: “Expliquem la jugada, David Fleta!”. Així van narrar-nos el gol de Suïssa després d’haver-lo marcat. Però malgrat tot em va alegrar el bon humor de Sergi Mas, agut i càustic, fent gala en tot moment d’una actitud lleugera i alhora desenganyada. Quan un oient va comunicar per correu electrònic que ell celebrava la victòria de Suïssa, Mas va respondre hàbil: “Es respecten totes les opinions”. Tenen previst retransmetre els partits d’Espanya en aquest Mundial i saben prou bé que els seus oients es divideixen entre els partidaris d’Espanya i els simpatitzants de l’equip rival, sigui quin sigui, tant Hondures com Xile (els cito a l’atzar). En moltes altres ràdios espanyoles s’haurien afanyat a esmentar la professió de la mare de l’oient, els serveis, les tarifes i la cantonada on s’està.

Enric Gomà, Avui, 19 de juny del 2010.

dilluns, 21 de juny de 2010

Pilota, Barça, Roda

Pilota. Mai no he estat gaire futboler, però tampoc mai no he estat d'aquells que consideren que el futbol és una imposició molesta. Al contrari, gaudeixo com el primer de qualsevol partit ben jugat (i més si el Barça se la juga). Ara bé, si em perdo el partit que sigui per la raó que sigui, no em poso ni un còdol al fetge. I com que mai no he entès bé el concepte de la competitivitat, si provés, contra natura, d'entusiasmar-me de debò amb el futbol, podria acabar com un personatge de la sèrie de comèdia anglesa dels 90 The Fast Show, el qual aplaudeix, esportivament, els gols de l'equip que guanya, tot i estar assegut, amb la bufanda corresponent, entre els seguidors de l'equip que perd.

Barça. Fa uns mesos, als grans magatzems John Lewis a Londres, un caixer em va preguntar si tenia la targeta de client i quan li vaig dir que no, perquè no vivia a Londres, em va preguntar on vivia i quan li vaig dir que a Barcelona, va exclamar: “Quin equip més fantàstic!”, i tot seguit va començar a parlar de Messi, de Guardiola, del Camp Nou... I posaria la mà al foc que si hagués estat a qualsevol altre establiment anglès, fos pub, celler o sandvitxeria, també m'hi hauria acabat trobant algú que, en sentir el nom de la meva ciutat adoptada, me n'hauria pogut fer cinc cèntims, o més, de l'equip (i del camp) d'aquesta...

Roda. En resum: ja fa anys que el Barça és un fenomen internacional, engresca fins i tot els esquerps poc futbolers com ara jo i té un estadi que és un dels més coneguts del planeta. Com pot ser, doncs, que per veure aquest equip mític quan juga al seu estadi mític, els barcelonistes que van en cadires de rodes hi tenen un accés limitadíssim? Si hi ha algú que pot contestar aquesta pregunta –i en trobarà unes quantesmés de semblants a http://blaugranesencadiraderodes.blogspot.com/–, ha de ser el president electe del club, ja que l'amo nou tot ho remou. I si no ho fa, sempre es podria aprofitar el Camp Nou per filmar alguna escena de la versió catalana d'una altra sèrie anglesa: no pas The Fast Show dels 90, dècada en què tothom ja havia pres consciència de les necessitats de les persones amb problemes de mobilitat, sinó Life On Mars, en què el protagonista es desperta a principis dels anys setanta, quan els que anaven en cadires de roda amb prou feines tenien dret a travessar la vorera.

Matthew Tree, Avui, 20/06/2010

Letter From Barcelona

The patron saint known to the English as George is also that of another dozen or so countries, including Russia, Portugal, Georgia, Lithuania, Djibouti and Catalonia (capital, Barcelona). Here, at least, the day assigned to this maiden-saving myth is celebrated without a smidgen of jingoism. Far from waving any national flags, for example, each Catalan citizen simply gives a book to at least one person he or she loves, be it husband, wife, daughter, son, boyfriend, girlfriend, auntie or whatever; on top of which, the males (only) buy roses for all the women they know who might appreciate one. The 23rd of April, then, sees the centre of Barcelona chock a block with street stalls stacked high with volumes for which people reach and grab as if the printed word really was going out of fashion; and on the metro and buses, even the staidest of besuited office workers can be seen gingerly bearing scarlet roses upright by their prickly stems.
This year on Sant Jordi's Day, Catalonia's 700-odd bookshops sold 20 million euros worth of titles in Catalan and Spanish (in roughly equal numbers per language), representing nearly 8% of total yearly sales; in the same 12-hour period, Catalan language publishers grossed 34% of their annual turnover.
The following Monday, April 27th, Enric and Màrius and Bernat and Jordi – all of them involved in the writing business, one way or the other - sat down to their more or less regular monthly lunch, chatting even before they hit the chairs about the events and consequences of this latest book-and-rose day. By the time pudding was served, however, they had subject-hopped so swiftly that Sant Jordi was no more than a faint memory. When the coffees came, they finally bothered to ask each other what they themselves were getting up to. I sat back – being the fifth diner - impressed by the sheer abundance and quality of their output, both past and present.
Enric (Gomà) is one of the pioneers of the home-grown soap opera in the Peninsula, into which he introduced the form back in 1993 through his work for Catalan-language TV: despite the language 'barrier' his products were noticed and emulated throughout both Portugal and monolingual Spain; the long-running soap he is working on now for Catalan Public TV gets regular audiences of about a million per episode; he is also a well-known writer of children's books, contributes two satirical articles a week for a major newspaper and Time Out Barcelona respectively, and is the founder and internet coordinator of a bizarre collection of overheard snippets of street conversation, in half a dozen languages and with 470 contributors from around the world.
Màrius (Serra) is a novelist, columnist and wordplay expert, whose crosswords for the La Vanguardia newspaper have become a national institution, and whose latest book, 'Quiet' ('Still'), an account both moving and unsentimental about life with his paralysed son, is currently a major best-seller here, with 25,000 copies sold in Catalan and 3,000 in Spanish (a Korean edition will be out soon).
Bernat (Puigtobella) is a publisher with a huge knowledge of Catalan, Hispanic and Anglo-American literature whose finds include Joan-Daniel Bezsonoff from French Catalonia, Haruki Murakami, and two novelists who have yet to bring up a blip on the cultural radars of UK and US publishers: the German Juli Zeh and the Italian Niccolò Ammaniti. Among the books he is openly happiest about having published is 'Animals tristos' ('Sad Animals'), which was written by the person sitting beside him: Jordi (Puntí), who acquired his first readers back in 1998 when he published a well-received collection of stories called 'Pell d'armadillo' ('Armadillo Skin'); four years later, he upped his literary ante to the point where not many other contemporary Catalan writers could see him, with the said 'Sad Animals', his second short-story collection which has since gone into French, German, Italian, Croatian, Spanish and Portuguese. This post-Sant Jordi lunch was, as it happened, partially a celebration of Jordi's completion of his first novel ('Maletes perdudes' = 'Lost Luggage'), written in Barcelona, Munich, New York, Berlin, Copenhagen, London and Tuscany over the previous six years: a book which the few who have read extracts of it talk about - with a glint of privilege in their eyes - as being objectively outstanding.
The coffees over, I felt my fun being spoiled by intimations of unreality, as it dawned on me for the umpteenth time that all I had to do was take a train ride out of Barcelona for a few hours in either direction – into monolingual Spain or equally monolingual France and all the countries beyond – and I would be in a world which didn't o much as suspect the existence of the one in which these four people wrote and published. And even these four people - all this talent concentrated to the nth degree like a drop of Fairy Liquid in an old British TV ad - made up but a dash of the current Catalan cultural universe, of the plethora of products now being generated in song, poetry, fiction, theatre, TV and drama, that happen to have the Catalan language as their trampoline.
So how can it be that if I - or anyone else - pops out of Catalonia and goes to any European capital, say, our local cultural news is (usually) met with reactions ranging from a dismissive 'connais pas', to suspicious frowns or veiled references to the supposed provincialism and even 'nationalism' (whatever that might exactly mean) of all things Catalan? How is it, indeed, that most of the planet never so much as even peeks at the sheer quality of so much Catalan culture today, at its international potential?
The reasons are no doubt many and varied, but one long-term foreign resident, the Argentinian journalist Patrícia Gabancho, believes firmly – as do increasing numbers of Catalans, if the statistics are anything to go by - that the area will remain bereft of any serious cultural recognition on any level, unless its political profile is raised considerably.
No wonder, given this state of affairs, that the best-selling non-fiction book in Catalan on Sant Jordi's Day was 'Crònica de la Independència', a hypothetical journalistic account of what would happen were Catalonia to obtain independence. Author, Patrícia Gabancho.
Oddly enough, none of my four table companions mentioned the book (although they all know Patrícia's work). Perhaps Catalonia has simply got to the stage where people now take for granted that foreign residents – writing in Catalan as a second language - can produce highly successful books dealing with controversial local issues, as if it were the most normal thing in the world. Which, like Catalonia itself, it very nearly is.

Matthew Tree, Mediterraneans, primavera de 2010.

diumenge, 20 de juny de 2010

Corbata?

La corbata senyoreja entre la classe política (amb honroses excepcions que inevitablement remeten a Josep Bargalló), però no tothom sap que aital peça tèxtil prové de Croàcia. De fet, el terme prové del gentilici croata en italià (corvatta o crovatta), perquè els genets croates portaven uns mocadors llargs lligats al coll o a la punta de la llança. Però la història passa per França. L’any 1660 Lluís XIV va rebre a París un regiment de cavalleria croata en commemoració d’una victòria contra l’enemic turc. Els oficials croates es van presentar amb mocadors de colors lligats al coll, de manera que el rei va destinar un mocador amb l’insígnia reial per al regiment, en va dir cravata (croata) i va rebatejar el regiment com el Royal Cravate. Uns dies a Zagreb m’han permés comprovar que l’aportació croata a la moda catalana conviu amb un munt de falsos amics que voregen la grolleria. En llengua croata, cavall es diu cony, un trajecte pot declinar puta, petita és mala (de la qual cosa ja poden deduir com deu ser un petit trajecte, sobretot si el fan a cavall) i, finalment, prostituta es diu kurva. Més val, doncs, que en presència d’un croata s’afluixin la corbata.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 17 de juny de 2010.

dissabte, 19 de juny de 2010

Els seus llibres parlaran per ell

Em truquen del diari a mitja tarda per explicar-me que l’escriptor José Saramago ha mort. Després em demanen si podria escriure una semblança del premi Nobel de literatura. Començo a pensar en el que podria explicar de l’escriptor portuguès i, abans que res, revisc les dues vegades que hi vaig poder parlar. La primera va ser durant la presentació a Barcelona de La caverna (2000), novel·la antiromàntica que parla de la globalització i dels centres comercials. Uns anys més tard vaig coincidir amb ell a la Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic, en una taula rodona sobre la figura de Manuel Vázquez Montalbán: ell parlava de MVM i la política, i jo de MVM i el futbol. En els dos casos em va semblar un senyor entranyable, de gest concentrat i mirada lúcida, que portava el Nobel com un pes més que com una benedicció, però d’aquestes dues trobades anecdòtiques no en podria treure cap conclusió que no fos trivial i reductora…

Penso després en la imatge pública de José Saramago. Els últims anys, el seu discurs d’esquerres, compromès amb l’antiglobalització i tenyit a vegades d’un antidogmatisme dogmàtic, havia emmascarat els seus interessos literaris i els havia trivialitzat… Però m’adono que tot això quedarà en un segon terme. Ara que ja no hi és, els seus llibres parlaran per ell. És la compensació que es pren sempre la literatura. Els seus llibres, doncs. Com els ha passat a molts lectors, vaig descobrir Saramago amb la novel·la Tots els noms (1997). Recordo la impressió que em va produir la història de Don José, aquell funcionari del registre civil que s’enamorava d’un nom femení, d’una dona desconeguda –com un ressò de l’amor de lluny dels trobadors–, i arrossegava aquella atracció fatal pel laberint kafkià de l’arxiu. Atrapat pel ritme lent i envoltant de les seves frases, vaig buscar després les seves novel·les anteriors i em vaig aturar en dos grans llibres: Assaig sobre la ceguesa (1995), un llibre preciós i terrible, i L’any de la mort de Ricardo Reis (1984), una lectura lliure de l’obra de Fernando Pessoa, com un peatge que tot escriptor portuguès ha de pagar. Dels seus últims llibres em quedo, per fi, amb El viatge de l’elefant (2008), sobre el trasllat d’un paquiderm al segle XVI, i que potser és la novel·la més graciosa i alegre de Saramago, amb un narrador festiu i juganer, que quan escriu no té edat. Sí, ara els seus llibres parlaran per ell.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de juny del 2010.

divendres, 18 de juny de 2010

L’art reflexiu contra la raó instrumental

Fa unes setmanes vaig tenir la sort de conèixer Obrad Savić, professor de Filosofia Política a la Universitat de Leeds. Savić és un esperit inquiet, provocador, que s’apassiona analitzant tot el que se li posa a tret. Una tarda, mentre preníem un cafè, li vaig preguntar si li agrada el futbol. Em va dir que no gaire, però llavors em va parlar del Barça-Inter de semifinals de la Champions. Havia vist el partit per televisió i havia quedat meravellat per la intensitat del joc. Havia comprès que allò era la lluita entre dues mentalitats antagòniques. «La victòria de l’Inter de Mourinho –em va dir llavors Obrad Savić– va representar el triomf de la raó instrumental sobre l’art reflexiu».

Confesso que en aquell moment la filosofada em va deixar KO, però aquests dies, després de veure els 16 partits que han completat la primera volta del Mundial, he tornat a pensar en les paraules del professor. Tal com jo ho desxifro, l’art reflexiu respon a la vella idea del futbol que Guardiola ha anat actualitzant en les dues últimes temporades: sortir a guanyar, però sobretot conscients de voler jugar d’una manera clara, sense alterar-se davant el rival. En canvi, la raó instrumental que tan lluny va portar Mourinho obeeix a uns criteris capitalistes: l’únic objectiu és guanyar i els éssers humans es converteixen en objectes manipulables. Per exemple: encara que Etoo sigui davanter, si fa falta jugarà de defensa durant 80 minuts.

En un Mundial tot va tan ràpid que, per agafar-se al pròxim partit, alguns equips s’obliden de l’art del futbol i juguen de manera pràctica. És a dir, no juguen, resisteixen. Pensem sobretot en els països sense una tradició arrelada, amb entrenadors mercenaris. Jo estic convençut, no obstant, que la selecció que al final guanyi el campionat ho farà gràcies al futbol reflexiu. ¿Quin és el secret? Doncs la barreja exacta de tradició i talent individual, d’un estil de joc definit i uns jugadors que sàpiguen aplicar-lo.

En la majoria de partits que hem vist fins ara, ha faltat una cosa o l’altra. Només Alemanya, Holanda, Xile i Argentina han demostrat equilibri entre la seva tradició i els jugadors decisius, tot i que és cert que jugaven contra rivals menors. En el cas d’Argentina, a més a més, sembla que el jeroglífic es resol quan el talent de Messi serveix l’estil argentí i viceversa. Molts equips ens han decebut perquè s’obliden de la seva tradició o no saben ben bé a què juguen. És el problema, en graus diversos, d’Anglaterra i Fabio Capello, de Domenech i França. El cas del Brasil és més complex: Dunga prefereix el múscul al toc, però és que tampoc va sobrat de talents individuals que facin la jugada quan recuperen la pilota.

La primera jornada del Mundial sol ser histèrica per a tots els equips. La segona serveix per calmar aquesta histèria o per excitar-la encara més. Tot això ens porta a parlar d’Espanya i el seu habitual fatalisme mundialista. Espanya és l’única selecció que de moment s’ha perdut per excés i no per defecte. En el partit davant Suïssa –un equip que va jugar a donant preferència a l’estil pràctic–, Xavi i companyia van malgastar art reflexiu, tan reflexiu que es van oblidar del talent individual (de Villa, Torres, Silva, Iniesta). La seva atenció a un estil de joc amb el gen blaugrana de Guardiola –jo ho visc així– els va travar massa i els va fer tornar ineficaços. N’hi haurà que veuran el toc com un exercici de retòrica vacu i demanaran més acció, més Sergio Ramos com un cavall boig. Ara tot depèn de la confiança en aquest estil perquè el talent existeix. Els que som del Barça hem viscut aquesta situació centenars de vegades. Se’n diu paciència. Ara és el torn dels aficionats espanyols. Gràcies a la fe en aquesta tradició de joc que va guanyar l’Eurocopa, per fi sabran què significa ser del Barça.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de juny del 2010.

Last (por último)

Esta tarde a las seis hay clase. De haberlo sabido con tiempo probablemente me las habría apañado para asistir, pero no voy a poder ir. Por eso, me excuso ante el profe por escrito, obviando el justificante de la institución vasca que me retiene a unos cuántos centenares de kilómetros del Aula Magna de la UB, mi universidad, sita en la ronda barcelonesa homónima. En esa misma aula, hará veinticinco años, me examiné de una asignatura de Lingüística que impartía Sebastià Serrano y, tras entregar el examen, El profesor Serrano me dejó tocar un piano que había en la sala. Supongo que mis compañeros aún andan maldiciendo mi querencia por el blues. La clase de esta tarde la imparte el doctor Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, 1940) y es la denominada "lliçó final" de su carrera universitaria. Solà, licenciado en filología clásica por la UB (1965), doctorado en filología catalana (1970) y master en lingüística por la Universidad de Reading (1977), se jubila hoy a los 70 años, en pleno apogeo intelectual, tras ser galardonado con el premi d'Honor de les Lletres Catalanes en 2009. Como quiera que la universidad es una institución sumamente formal, el ritual de la lección final se abre a la ciudadanía, y es probable que el aforo, a pesar de la magna amplitud del aula, se vea desbordado por oyentes ávidos de asistir a la última lección de un verdadero maestro. Reitero que me gustaría escuchar hoy a Solà, estar en la última (que no a la última) de sus clases, entre otras cosas porque es un gran orador, que ha ido ganando vehemencia con la edad, y seguro que habrá pensado muy bien cuáles serán sus últimas palabras (académicas). Su herencia es enorme, tanto por su obra ingente de gramático como por su actitud atentísima en la exploración de un territorio tan sacralizable como la lengua.

Lo último suele ser significativo, aunque es muy distinto si el protagonista actúa a sabiendas del final o si, por contra, no es consciente de ello. Cuando el presidente Pujol decidió no volver a presentarse a la reelección se pasó un año practicando todo tipo de últimos momentos como presidente: hizo su último discurso de fin de año, vivió su último Sant Jordi, su última Diada del 11 de setiembre, presidió por última vez tantos y tantos actos... Hoy, el presidente Montilla podría estar haciendo lo propio, pero no tiene la certeza de ello, porque tal vez en su fuero interno cree que podrá remontar las encuestas y mantenerse en el cargo otra legislatura. Laporta hizo como Pujol, aunque tal vez no fue tan consciente de que era su última liga en la tribuna. En el deporte todo va más acelerado, sobre todo en los banquillos, y es muy raro quien puede decidir sobre su futuro, de modo que muchos entrenadores sólo son conscientes de estar viviendo sus últimos días en el banquillo cuando ven la cara del presidente de turno en el vestuario. Estos días, un gran número de periodistas del diario Avui se han despedido de sus lectores por el notable recorte de plantilla que la nueva dirección ha aplicado, pero yo mismo podría morir mañana y dejar escrita aquí mi última columna sin sospecharlo. El género más radical de despedidas es, sin duda, la nota de suicidio. De entre todas las que conozco me quedo con la del inventor George Eastman, el hombre de la kodak, que se suicidó en 14 de marzo de 1932 dejando esta nota: "A mis amigos. Ya he terminado el trabajo. ¿Para qué esperar?". El lenguaje siempre contiene secretos interesantes. En inglés, el adjetivo último corresponde a last, pero last es también un verbo de significado inequívoco: durar.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 17 de juny de 2010

dijous, 17 de juny de 2010

Misteris insondables

Cada vespre, davant del televisor, arriba un moment en què em dic: “Tal volta, acàs, poder, per ventura m’han pres per idiota?”. Per comprovar que no és una programació especial dirigida a mi, com una mena d’experiment psicològic del qual jo no sóc conscient, truco a una amiga: “Al teu televisor, a TV3 en aquests moments també fan un anunci d’Iberdrola?”. Sí, ella també està perplexa. Algú tindria la bondat d’explicar-me això que un home deixa anar a l’anunci aquest d’Iberdrola? “No sabem què té la paraula gratis que a tots ens agrada”. Com que no ho sabem? Si ell ho ignora, els altres no estem a la lluna de València, encara que ens assaltin molts altres interrogants, com ara aquest: “No sabem què té aquest tio d’Iberdrola que va aprovar l’examen de selectivitat sense saber per què a tots ens agrada la paraula gratis”. Gratis vol dir que és de franc. No has de desprendre’t d’uns bitllets de banc o monedes, que es coneixen amb els diferents noms de calés, pasta, guita, mosca. Per obtenir-los, els mortals ens hem hagut de llevar d’hora gran part dels dies de l’any, aguantar una feina rutinària i sense al·licients, resistir uns directius llunàtics i sovint amb uns criteris empresarials inspirats en The Rocky Horror Picture Show, a més a més de cobrar un sou molt per sota del que seria raonable. Tot això ho aclareixo per a aquest mindundi d’Iberdrola, els altres lectors mentrestrant els recomano que es serveixin un whisky, per anar fent temps. Perquè tant vostès com jo com una senyora que conec que pateix demència senil sabem de sobres què punyetes conté la paraula gratis. Ell, no. Ni els seus companys d’Iberdrola. Per això ara pretenen apujar les tarifes elèctriques un sis per cent, per contractar un premi Nobel d’economia que els expliqui, amb gràfics, per què a tots –tots els què? Els analfabets compulsius?- ens encapritxa tant la paraula gratis, sense cap raó aparent.

Enric Gomà, Time Out, 17 de juny del 2010.

dimecres, 16 de juny de 2010

Testos i olles

“¿Por qué potan los niños?”, es pregunta Wyoming en una cançó alegre i despreocupada que m’acompanya les llargues nits d’hivern. Per què els nens treuen, gomiten –una altra paraula per salvar-, si no beuen, no es droguen i tot el que ingereixen ha passat la inspecció de sanitat? Sagaç, Wyoming apunta que es deu a símptomes precoços d’una angoixa vital, també presents en els somiejos dels nens sobre què seran quan siguin grans (la professió, no pas la ideologia, cap nen no decideix que algun dia serà socialdemòcrata). A El matí a 4 bandes (Ràdio 4, la menys escoltada i la més recordada), Toni Marín va comentar allò que ja sabíem: cada dia més nens fantasiegen amb convertir-se en famosos i anar pels platós de televisió venent un palangre incert. Alhora, els enlluernen professions en què es cobra fort, com són la de futbolista, actriu, metge. Però hi ha un factor que se sol callar i que també compta: el desig imperiós de manar. La jutgessa Maria Sanahuja va estudiar dret per manar, com va reconèixer. També moltes nenes volen fer de mestres per manar. O els nens, arribar a policies, ja que alternen manar amb estomacar, que és molt més distret. Una nena encantadora va explicar que ella de gran seria guàrdia urbana. “Perquè m’agrada ficar multes”. Ficar la multa, enrotllada, en alguna cavitat corporal de l’infractor. Obligar, dominar, castigar, amb el pretext de l’ordre, la dignitat, la civilització. Al pas que anem, la nena aquesta ficarà una multa a totes les dones que portin burca, per l’escletxa que queda a l’alçada dels ulls.

Enric Gomà, Avui, 16 de juny del 2010.

dimarts, 15 de juny de 2010

Las adulteras sin tilde

El jueves se presentó en Madrid una novela que pretende pasar a la historia por un motivo extraliterario. Se titula Huida a Jerte y su autor es el profesor de Derecho Internacional Martín Ortega Carcelén, aunque en la cubierta figura sin tildes (Martin, Carcelen). Leo que la historia arranca cuando veinte alumnos de sexto huyen del colegio en busca de un sueño que pretende cambiar el mundo. Las pesquisas de los medios de comunicación sobre su paradero serán el motor que tire de la novela, pero no pienso leérmela. Y no porque el argumento me parezca más o menos banal sino por un detalle absurdo que la editorial Wei Lai Futuro (palabras que designan el futuro en chino y en español) asocia a la novela. Veamos. De entrada, estos futuristas de pacotilla se autodefinen como una "empresa de promocion (sic) del pensamiento y la creacion (sic) inspirada en el momento global que vivimos y en la busqueda (sic) de un futuro mejor". He escrito tres veces sic para que los eficientes correctores de La Vanguardia no coloquen las tres tildes que en Wei Lai Futuro consideran innecesarias para autodefinirse. Porque prescinden de ellas adrede. Y no sólo en su web. Huida a Jerte es presentada como la primera novela en español sin tildes y en su nota de prensa las mentes preclaras que dirigen Wei Lai Futuro declaran que "la ausencia de tildes en la lengua española es un cambio ortográfico muy sencillo con claras ventajas y pocos inconvenientes". La idea es facilitar el aprendizaje del español "a los jóvenes y a los extranjeros". ¿Facilitárselo?. Argumentan que el latín se leía sin tildes y que tampoco ahora el inglés las usa. Queda claro que la facilidad es un valor al alza. Y que tras ella se esconde una querencia por la uniformidad. Pero ¿realmente son pocos los inconvenientes que provoca la ausencia de tildes? Me dispongo a comprobarlo. Abro el diccionario y busco confusiones. Me bastan las palabras que empiezan por A, B y C.

Doy con un adúltero que adultero sin tilde, igual como adulteró al dios islámico Alá quien le transformó en simple ala. Quien aligera a una criatura alígera firma con un alias al que no te alías. La señora Ambrosia toma ambrosía para que la amen, y amén. El diccionario era amplio, pero él lo amplió aún más como ahora lo amplío yo. Quienes no quieran tildes que anden por el andén mientras les animas a pasar allí la noche de Ánimas. El amante de las tildes apodó con un apodo ápodo al cojo sin pies y ahora apostata para llegar a ser apóstata. Este artículo sólo lo leerás si articulo bien el discurso, como quien asía un mapa de Asia o quien te pide que azucares el café con azúcares o quien les pide que bailen en plena batalla de Bailén. El editor asesino de tildes barrió el barrio hasta que alguien le pisó el callo y calló. Habla tú ahora: bebe a la salud de su bebé y pregúntate si sin tildes cabrá la cabra. Antes de llegar al tercer capítulo capitulo, dijo el presunto lector, y capituló. Antes de que alguien le cascara la cáscara de lector, catalogó la novela sin tildes en el catálogo de lo nefasto y me pidió que no celebre que llegue a ser célebre (y no lo celebré). Aunque sea cortés en las Cortes el César debe cesar, dije, y él circuló en círculo, computó el cómputo y continuó por el camino contínuo, igual como ahora yo continúo por el otro. La escritura sin tildes contrarió al contrario tal como yo le contrarío ahora. Si Wai Lai Futuro cree en un futuro así, critico al crítico igual como él me criticó cuando le hice ver que cualquier día de estos, por su mal acento, resbalará con un cubito y se romperá el cúbito. Por atildado.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 15 de juny de 2010

dilluns, 14 de juny de 2010

Amb, Sense, Ambdós

Amb. Als anys 90 corria pels Estats Units un mite urbà segons el qual els cadells de cocodrils que milers de novaiorquesos havien llançat al lavabo –en veure que aquests animals domèstics aleshores de moda es convertirien aviat en uns caimans de mida real– s’havien tornat blancs i cecs per adaptar-se a la foscor de les clavegueres de la ciutat. Tal com va comentar el pensador Ferran Saéz al seu assaig Dislocacions de 1999 –encara pertinentíssim, per cert–, uns coneixements rudimentaris de la teoria de l’evolució haurien aclarit que, en la realitat, aquesta suposada adaptació genètica dels cocodrils del Big Apple hauria necessitat segles i segles de petits canvis evolutius. Ara bé, fa uns mesos es va descobrir que els éssers humans, si més no, sí que podem experimentar canvis genètics en molt poc temps: al cap de tan sols dues generacions. Segons un reportatge de la revista Time (gener de 2010) el costums consumidors dels avis potser no afecten el codi genètic dels néts directament, però sí els epigens d’aquests (que se situen per damunt dels gens i poden activar-los). Així mateix, els néts d’un avi golafre o bevedor o addicte al tabac –encara que facin dieta mediterrània, només beguin Solán de Cabras i es neguin a fumar ni que sigui passivament– tindran moltes més possibilitats de morir de malalties cardiovasculars (perquè hauran heretat els canvis malsans en els epigens del seu avantpassat disbauxat) que els d’un avi que hagi menjat o begut o fumat amb moderació.

Sense. D’altra banda, s’acaba de desmentir una teoria que l’anomenada saviesa popular sempre ha donat per descomptat: que la intel·ligència i la genialitat són hereditàries. El genetista nord-americà David Shank, en una entrevista amb The Observer (2/5) assegura que els nostres gens en si no limiten el nostre potencial per res: la diferència entre, posem per cas, un futbolista brillant i un d’estar per casa és que aquell ha sabut aprofitar-se del que ja té i aquest no. I punt. Shank dixit, absolutament tothom té la capacitat de convertir-se en un Messi (o un Miró o un Mompou o un Monzó o una Monsó).

Ambdós. Pels catalans que tenen algun dubte a l’hora de poder aprofitar-se d’aquest potencial, la universitat gal·lesa de Bangor té una bona notícia: segons unes recerques recents difoses per la BBC (12/1) parlar dos o més idiomes –cosa que la majoria dels ciutadans d’aquí ja fan– no només estimula la nostra intel·ligència innata sinó que també alenteix el procés d’envelliment del cervell. I com que la realització del nostre potencial pot trigar força temps (ho dic jo, que no he fet ni la meitat del camí que voldria fer, tot i tenir, ja, mig peu a la tomba) la longevitat del cervell pot ser un factor clau. En resum, tots podem menjar-nos el món si tenim prou gana i viure en un país multilingüe és un gran avantatge a l’hora de fer-ho. Sempre, esclar, que algun avi no ens hagi escurçat la vida involuntàriament tot malmetent els nostres epigens a causa del seu abús del tabac o de la teca. O, no cal dir-ho, de l’alcohol. Ai. Ara que hi penso. Merda.

Matthew Tree, Avui, 13/06/2010

Otro catorce de junio

¿Dónde estaba usted el día tal del tal de tal año? Esta es una de las clásicas preguntas de Perry Mason que luego nadie suele hacerte en la vida normal. Y si alguien te lo hace no te pregunta por la fecha que desearías, sino por efemérides que tal vez te importan un bledo. Por eso hoy, aunque nadie me lo pregunte, me apetece explicar dónde estaba el catorce de junio de 2009, hace justamente un año. Y me apetece porque fue un día que no olvidaré jamás. Me pasé toda la jornada ensayando un acto benéfico de tres horas y por la noche floté por el escenario de la Sala 1 de L'Auditori de Barcelona con un buen número de artistas inquietos que decidieron moverse por los niños quietos, es decir, aquejados de parálisis cerebral como mi hijo Llullu. Algunos leyeron, otros cantaron, otros actuaron, hubo quien dibujó un cómic en vivo con suma gallardía e incluso quien se dedicó a "bufar i fer bombolles". Todo ello ante una pantalla gigante que mostraba imágenes de los niños pluridiscapacitados que desarrollan sus capacidades en centros como los regentados por las fundaciones beneficiarias del acto: Nexe y Guimbarda. El elenco fue muy variado y quiero recordarlos a todos aquí: El Tricicle, Pau Riba, Nina, Sergi López, Albert Om, Quimi Portet, Queco Novell, Lluís Gavaldà, Joan Miquel Oliver, Natthew Tree, Pep Bou, Gossos, Bruno Oro, Neus Bonet, Gòspel Viu, Elisabet Raspall, Ivette Nadal, Carles Capdevila, Jordi Martínez, Marta Angelat, Oriol Izquierdo, Miguel Gallardo, Jordi Ribó, Oriol Comas... Aquella locura se llamó "Mou-te pels Quiets", congregó a casi mil quinientas personas en directo y la retransmitió el Canal 33. "Mou-te pels Quiets" fue, ante todo, un espectáculo estupendo que unió en un escenario el éxito y el fracaso, lo brillante y lo mate, la gracia y la desgracia, la salud y la enfermedad, la energía, el colapso, el humor, el horror, el amor y el terror, tal como sucede siempre que hablamos de limitaciones severas. Fue una noche feliz, llena de contrastes, y también un ejemplo claro de cómo los discapacitados pueden ser visibles sin recurrir a la clásica táctica del victimismo tan practicada por la estética Domund.

Muchos han sido quienes me han preguntado si pienso organizar un evento similar cada año. La respuesta es no. Creo firmemente en el valor de lo irrepetible y me siento del todo ajeno a la institucionalización de los actos. En algunos casos puede ser necesario, pero en general la reiteración de fórmulas las vacía de contenido y puede automatizar las cosas hasta extremos risibles, también en el ámbito solidario. Para nada añoro hoy el escenario de un año atrás ni querría estar en otro auditorio preparando un sarao similar, en un bucle interminable. "Mou-te pels Quiets" muta, a través de la Fundació Nexe, hacia iniciativas variadas que reman en la misma dirección pero con embarcaciones distintas. Del pasado 14 de junio de 2009 todavía pende la espléndida exposición fotográfica que se marcó Jordi Ribó con todos los participantes del concierto en silla de ruedas. Durante los últimos meses ya ha itinerado por Vic (Museu de l'Art de la Pell), con Quimi Portet como maestro de ceremonias, y Palafolls (Ajuntament), auspiciado también por los miembros de Gòspel Viu. En septiembre viajará a Sant Cugat y en octubre recalará en la "Fàbrica de les Arts" Roca Umbert de Granollers para acabar la travesía de un modo singular. La idea es organizar una subasta benéfica a primeros de noviembre con todas las fotos originales, firmadas hoy hace un año por los fotografiados. Eso cerrará el círculo.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 14 de juny de 2010.

diumenge, 13 de juny de 2010

Europa, i tiro perquè em toca

L’estiu del 1985, vaig fer 18 anys i vaig sortir per primera vegada a Europa amb uns amics. Per unes 12.000 pessetes –72 euros dels d’ara–, vam viatjar a París en un autocar amb televisor i minibar (tota una novetat) i vam passar set nits en un hotel de batalla del bulevard Voltaire. El segon dia, portats per l’excitació, vam sopar en un bistrot molt aparent del Barri Llatí i la clavada va ser monumental. Algú va traduir els francs a pessetes i ens vam sentir pobres com aquells emigrants dels anys 50. Com que ens havíem polit el pressupost de mitja setmana, ens vam resignar a menjar entrepans cada dia.

En una de les fotos del viatge, surto menjant un entrepà de salami als jardins de Versalles, i em sembla que aquesta imatge podria resumir aquell primer instant campetxano de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. Llavors en dèiem la CEE, o el Mercat Comú, i als nostres ulls d’estudiants era una entelèquia que, sí, d’acord, ens evitaria problemes amb els camioners francesos a la Jonquera, però sobretot ens permetria guanyar en autoestima. Per això llegíem La insuportable lleugeresa del ser, de Milan Kundera, perquè era el que es portava a París, Milà i Frankfurt.

George Steiner va detallar en un llibre els trets culturals que unien tots els europeus. Un d’aquestes coincidències, segons el pensador, era que podem anar d’un costat a un altre a peu. Caminem i a cada pocs quilòmetres trobem algú que és com nosaltres, per això no ens sentim estranys. Això em porta a recordar que en aquells primers estius com a europeus es va fer popular l’Interrail. Les estacions centrals es van omplir de joves espanyols que saltaven d’un país a un altre com qui juga a l’oca i tiro perquè em toca. Un dia arribaven a Brussel·les, es lligaven una noia i a matí següent es despertaven a Amsterdam o fins i tot a Copenhaguen, però ja sense la noia.

Ara, amb la perspectiva dels anys, ens adonem que els braços oberts de la UE ens van animar a anar més lluny i durant més temps. Vam començar a estudiar anglès seriosament, amb fascicles de la BBC o en acadèmies d’idiomes muntades per vells hippies que tornaven d’Eivissa. Vam aprendre a moure’ns i vam comprendre que, quan surts a fora, sempre passa alguna cosa.
Els anys 90, els espanyols ja s’havien passejat tant que els estrangers van començar a sentir curiositat pel que passava més enllà de les nostres platges. Els grans grups musicals, per exemple, van incloure Madrid i Barcelona a les seves gires. Llavors van arribar les beques universitàries Erasmus —també anomenades Orgasmus per raons òbvies— i, per cada espanyol que se n’anava, un europeu travessava els Pirineus. Al principi els sorprenia que alguns parléssim català, o que les cases no sempre estiguessin moblades com a les pel·lícules d’Almodóvar, o que no fos estiu tot l’any. A poc a poc van descobrir que a Espanya també es podia ser lluny de casa, i alguns es van quedar.


Amb la caiguda del Mur, els països per visitar es van multiplicar. Després va arribar l’euro, els vols de baix cost, i la promiscuïtat entre europeus va accelerar un suposat intercanvi cultural. El temor és que un dia siguem tots massa iguals, però per sort encara hi ha diferències… Escric aquestes línies en un tren que em porta de Munic a Viena. El viatge dura quatre hores i després el tren segueix fins a Budapest. En aquest mateix vagó hi viatgen uns espanyols. Fa una estona, els altaveus ens han informat en alemany i en anglès que el tren porta quatre minuts de retard i s’han disculpat moltíssim. «¿Ha dit quatre minuts?», pregunta un dels espanyols, i riu meravellat. «Aquestes coses a Espanya no passen», assenyala un altre, però no aclareix si es refereix al retard o a les disculpes.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de juny del 2010.

La pilota més rodona

Per si algú encara no ho sabia, ahir va començar el Mundial de futbol a Sud-àfrica. Amb el partit entre la selecció amfitriona i la de Mèxic també va començar a rodar aquesta pilota anomenada Jabulani (la paraula significa plaer en zulu) i que els porters ja odien. Horrible, podrida, imprevisible o sobrenatural són alguns dels adjectius que ha suscitat la nova pilota entre el gremi dels porters. Els científics que l’han dissenyat es defensen i asseguren que és l’esfèrica més rodona de la història. Abans de començar cada Mundial sempre es viu la mateixa polèmica —recordo la poca gràcia que va provocar la pilota Tango a l’Argentina 78 i l’Etrusco a Itàlia 90—, però després els ídols marquen grans gols i ja està.

A mi, aquesta mena d’anècdotes m’encanten, però en el fons són un bon exemple de la histèria col·lectiva que genera un Mundial. Mai com ara no s’havia viscut una fascinació tan descomunal pel futbol. Amb el mundial a Sud-àfrica, és a dir, des d’un dels córners del món, aquest campionat serà el de la globalització. Fins i tot als Estats Units, un país profà en matèria de futbol però que s’ha classificat amb mèrit, mantenen alguna il·lusió i la revista Time ha llançat un número doble dedicat a El joc global.

Crec que era Jorge Wagensberg qui explicava que, a la selva amazònica, els gols del Brasil se celebraven amb tanta passió que provocaven un enrenou d’ocells i el cel s’enfosquia. Avui dia les dimensions d’aquest efecte papallona s’han multiplicat per tot arreu, però també hi ha qui creu que són tan sols un miratge que dissimula una crisi galopant. La situació és paradoxal: com més afició i més fitxatges milionaris hi ha, pitjor estan les estructures econòmiques que han de garantir el futur del futbol. Si volen saber més coses del tema, haurien de llegir el llibre ¡El fútbol es así!, escrit per Simon Kuper i Stefan Szymanski (Empresa Activa). Malgrat el títol tan tòpic, es tracta d’un periodista i un economista de prestigi que expliquen detalladament els secrets del mercat de clubs i tiren per terra alguns dels tòpics del futbol actual. A més de contenir molta informació, l’obra està escrita amb humor i entusiasme pel joc més bonic. Un bon llibre, doncs, per fullejar entre partit i partit, com un Alka-Seltzer de sentit comú entre tanta borratxera.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de juny del 2010.

dissabte, 12 de juny de 2010

Els esborrats

Sovint s’oblida que, de la presó, és molt més important sortir-ne que no pas entrar-hi. A les ràdios és força habitual aquella trucada encesa d’un oient que rondina perquè els petits furts no es castiguen amb la presó, la deportació o la lapidació pública. Però no pas una presó catalana, sinó molt millor una de turca (l’oient va veure L’exprés de mitjanit i va trobar que els presos hi rebien un tracte adequat), perquè les catalanes tenen piscina, que és un greuge comparatiu amb els altres ciutadans, que hem de pagar la quota del club de natació. La piscina indigna, mentre que la biblioteca no desperta el més petit rebuig, ja que la lectura es percep com uns treballs forçats. A Paisatges humans, de COMRàdio, Jordi Sacristán i el seu equip es van interessar per aquests homes esborrats darrere d’uns murs, que sovint han estat traslladats des del penal penitenciari de les toxicomanies (és una metàfora, no el busquin a les pàgines blanques). Un reclús, el Toni, que es va estar un any llarg tancat a Quatre Camins, el primer dia que va sortir al carrer es va emocionar en veure un gos. Feia quinze mesos que no n’havia vist cap –a la realitat, s’entén, desconec si a la garjola mirava Rex, intepretada pel gos Santo Von Haus Zieglmayer, al cel sia-. Els sóc sincer, els gossos em fan més fred que calor, si fos per mi els enviaria tots a bordar a la Pirena, però arribo a entendre l’emoció del Toni. Pensant-hi bé, en el seu lloc experimentaria un sentiment semblant davant de Les Set Portes, que des del meu punt de vista és el millor amic de l’home.

Enric Gomà, Avui, 12 de juny del 2010.

dijous, 10 de juny de 2010

Adiós, cara de gos

L’any de gràcia de 1980, un home assenyat, net i de bona criança se’m va revelar com a independentista. No en coneixia d’altre. Em va fer el mateix efecte com si m’hagues dit que pertanyia a una religió incaica d’adoradors del sol. Des de llavors, l’independentisme no ha parat de de créixer, al voltant d’entitats populars i folklòriques. Adéu, Espanya?, una pregunta retòrica, acabava amb uns castellers aixecant una torre humana, com a símbol d’unió, fortalesa, esperança. Per a la causa independentista, hauria estat molt més decisiu veure els directius de La Caixa o el president d’Abertis apostant per la independència. Dels castellers, només n’hem d’esperar un quatre de nou amb folre i agulla. Si cauen sobre un tanc de la Brunete i l’abonyeguen una mica, aquesta serà la seva gran aportació.
Adéu, Espanya?, de TV3, escrit i dirigit per Dolors Genovès i realitzat per Àngel Leiro (el documental tirava com una bona xemeneia), va traçar l’estat de la qüestió en quatre països: Grenlàndia, el Quebec, Escòcia i aquest d’aquí. Com que les comparacions no són mai odioses (una dita ben absurda), vam veure en quin punt del procés es trobava cadascun, excepte de Catalunya, que no ha traçat cap pla, ja que un dia ens llevarem i serem independents (un dimecres, no, sisplau, que vaig atrafegat). Dels altres països, vam veure polítics, mentre que de Catalunya, només teòrics. Van deixar clar que Espanya, com a país civilitzat i europeu que és, no recorreria a l’exèrcit per sufocar-nos, quan això m’hauria estimat més que m’ho expliqués un general de l’Alt Estat Major. Amb un off didàctic i ensopit, tret d’una nevera. Potser només es podia fer així: com un fascicle de la Gran Enciclopèdia Catalana. Els clicks de Playmobil que il·lustraven la història, un encert enginyós (i l’obra de la seu). Però els màdelmans haurien aportat una altra dimensió. Sobretot, el màdelman guàrdia civil i el màdelman pactista.

Enric Gomà, Time Out, 10 de juny del 2010.

Pastor a lo bonzo

Perico Pastor tiene la notable virtud de trabajar los contextos en los que muestra sus obras artísticas. Tal vez porque, más allá de su pericia (Perico bien podría llamarse Pericio), es un lector insaciable y sabe que un texto sin contexto es un cartel en un bosque. Hace un par de años se sacó de la manga un montón de pequeñas litografías y las distribuyó por la Sala Parés, como antesala de una exposición. Eran proyectos, esbozos, apuntes rechazados por Perico durante las dos últimas décadas, y se desparramaban por la zona vestibular de la galería, protegidos con un plástico y numerados con un ticket de guardarropa en el que también constaba el precio, que oscilaría entre 90 y 300 euros. Perico rescató un nombre histórico para bautizar su operación: el Salon des Refusés (Salón de los Rechazados). Una suerte de segunda división de pintores rechazados por el jurado del Salón de París oficial de la que, a partir de 1863, surgieron los impresionistas. La cosa tenía su aquel, pero Perico acaba de superarse. Su próxima exposición se llamará F!!! (como la novela de Justo Navarro sobre Ferrater, pero con tres signos de admiración y sin otro referente que el fuego) y se inaugurará el próximo martes 22 de junio.

F!!! será una exposición efímera, de sopla y rasga. Perico promete que al día siguiente, que por un casual es la verbena de san Juan, empezará la noche quemando todas las obras que no se hayan vendido hasta entonces. Espero que mi editora no le emule. Perico envía a sus contactos un correo electrónico diario con la imagen de una de las obras que figurarán en esta exposición tan fallera, a modo de catálogo avant l'achat. Copio la versión castellana de su mail tetralingüe: "A partir de hoy vais a recibir una imagen como esta cada día: un dibujo sobre papel japón, de unos 210 x 90 cm. El 22 de junio los colgaré todos en Art & Design Barcelona. El 23 a las 10 de la noche, a más tardar, empezaré la verbena quemando los que no se hayan vendido. Si os gusta alguno, poneos en contacto con la galería". No se me ocurre otro argumento más apremiante para avivar el deseo de poseer uno de esos espléndidos dibujos. Y no debo de ser el único, porque anteayer ("faltan dos semanas para la inauguració de F!!! y dos semanas y un día para la quema de los dibujos no vendidos") Perico envió una imagen mucho más impactante que todas las anteriores: uno de sus dibujos sobre papel japón en llamas. Tras advertir que, a estas alturas de la precampaña, ya son varias las obras que se salvan del fuego, expone: "para que veáis que la hoguera también será hermosa, ahí va una imagen de la que hice en mi estudio para ver cómo me sentía yo al ver arder un dibujo mío. Me gustó la imagen y me encantó la sensación!".

Su acto le honra. Para un artista quemar una obra suya es un sacrificio similar al que le representaría a un presidente quemar su bandera nacional. O más, incluso, porque las banderas son intercambiables y en cambio esa obra que Perico nos muestra en llamas era único e irrepetible. Quemar una bandera está penado. Quemar moneda de curso legal también. Pero quemar una obra de arte tiene un calado (ay) similar al de la acción del monje budista vietnamita Thich Quang Duc, que se inmoló el 11 de junio de 1963, tal día como mañana, en protesta por la opresión que sufrían los budistas. Y lo hizo quemándose vivo, según un método desde entonces llamado bonzo (por monje budista). Perico debería saber que de ese primer bonzo se conservó intacto el corazón y que está depositado en el Banco Nacional de Vietnam.


Màrius Serra. La Vanguardia, dijous, 10 de juny de 2010

Entradas populares

Compartir