dissabte, 31 de juliol de 2010

Braus, Toros, Bèsties

Braus. L'estrany quasipartit que és el PSC ha donat llibertat de vot als seus 37 diputats parlamentaris pel que fa a l'aprovació de la llei antitaurina (AVUI, 20/7). Deixant de banda que el concepte de llibertat de vot resulta difícil d'entendre, ja que sense aquesta llibertat no hi hauria gaire diferència entre la capacitat de decisió dels diputats i un escamot de legionaris, cal dir que el previsible vot en contra de les curses de braus dimecres vinent serà acollit amb els braços oberts per la gran majoria dels veïns que vivim a Fort Pienc (el barri barceloní que té la plaça Monumental com a punt de referència).

Toros. I no només perquè deixarem de sentir, cada vegada que passem pel carrers Marina o Lepant, la flaire entresuada de les víctimes sacrificials mentre esperen el seu torn per ser perforades com si fossin uns pollastres al forn; i no només perquè ja no haurem d'esquivar els nombrosos autocars vinguts de la Costa Brava plens dels holandesos, russos, ucraïnesos, alemanys i anglesos que conformen 98% dels espectadors habituals d'aquest espectacle (que van a veure, per cert, convençuts que es tracta d'un passatemps autènticament popular a l'Espanya monocroma que porten incrustada al magí).

Bèsties. Sinó que els de Fort Pienc també ens alegrarem perquè un dels edificis més bonics de la ciutat deixarà de ser un bastió simbòlic reivindicat per quatre criptonacionalistes que celebren la liquidació d'una legió de remugants artiodàctils cada any, bàsicament perquè l'absència d'aquesta activitat faria trontollar la seva visió diguem-ne limitada de la pàtria de la qual es professen enamorats. No cal que tinguem pèls a la llengua a l'hora de lloar l'edifici concebut per Joaquim Raspall el 1914: és un espai magnífic, que es podria fer servir perfectament per al projecte que la nostra Associació de Veïns proposa: una escola de circ. Arreu d'Europa, fa anys que els edificis bonics però anacrònics –a Holanda, per exemple, moltes esglésies– s'han anat convertint en centres socials, pisos particulars i galeries d'art. No veig per què la plaça de toros de la Monumental no podria esdevenir un centre d'aprenentatge per als pallassos del futur, que com a mínim –al contrari dels pallassos parlamentaris que avui en dia defensen, a capa i espasa, el vessament continuat de sang a l'arena– ens faran riure a cor què vols; i sense sorna.

Matthew Tree, Avui, 25/07/2010

dimecres, 28 de juliol de 2010

Enigmes solubles

Fa quatre temporades que, a El matí de Catalunya Ràdio, llancen una endevinalla peculiar: els enigmàrius. Des dels temps de Les d’Alpicat són les més celebres (6 lletres i mal escrit), El barret vell del senyor rector (5 lletres) i On es trenquen els càntirs castellans (7 lletres), cada dia es repta els oients amb una definició capciosa i un número de lletres, perquè mirin d’encertar la paraula que s’hi amaga.
Ara s’han editat els 700 millors enigmàrius a Labutxaca, dividits en tres nivells d’angoixa i desesperació: el júnior –el bàsic-, el sènior –més enrevessat- i l’expert –només per a egiptòlegs de l’idioma-. El seu autor, La Mare de Déu transvestida (6 lletres) i L’eina dels angelets immobiliaris (5 lletres), és un professional dels jocs de paraules que ens convida a lluitar amb el noste angle obtús.
Si han resolt aquests vulgars i matussers pastitxos d’enigmàrius de nivell àsinus, obra d’un servidor, saben el nom de l’autor del Dicciomàrius, un autèntic monument a la polisèmia, que és un dels grans plaers de la vida.

Per si de cas el dependent de la llibreria teclegés malament el títol a l’ordinador, com és corrent, i els respongués que no el tenen, els descric la coberta: uns quadres blancs i negres, amb una franja verda central on es llegeix el títol i el nom de l’autor, més quatre fotos seves en actituds meditabunda, exhausta, desafiant i aprovatòria, amb el polze amunt. Com l’aixecava Dioclecià quan s’atipava dels cants desafinats dels màrtirs cristians (provin de cantar la Salve Regina mentre un lleopard els rosega la tíbia).

Enric Gomà, Avui, 28 de juliol del 2010.

Entretenir-se o morir

Sempre vaig animar els meus alumnes de guió a inventar-se un concurs, suggeriment que els escruixia perquè ells somiaven escriure una obra personal. Deixeu-vos de tonteries, els recomanava, i inventeu-vos un Xifres i lletres, adaptació de Donis chiffres et donis lettres, creació de dos guionistes francesos que cobren uns royalties gansos cada vegada que aquest concurs apareix en una televisió del món. Em descoratjava l’interès nul per fer-se rics dels meus alumnes, que compartien sense excepció la dèria recalcitrant de donar la seva visió del món (quan, de fet, no cal).
Els concursos no gaudeixen de bona premsa entre els intel·lectuals i ja només per aquesta raó a mi em sedueixen encara més. A TV3 n’han estrenat un, La partida, que combina tots els jocs de societat habituals als quals solia jugar, durant els anys quaranta i cinquanta, la colònia d’estiuejants de Sant Hilari Sacalm els dies de pluja. No han inventat res, només ho han complicat una mica: la mímica del joc de les pel·lícules s’ha d’interpretar vestit de teletubbie, els concursants es col·loquen un capgròs per fer una prova, etc. Com és costum, la televisió s’apodera dels entreteniments de la premsa, el teatre de varietats, les atraccions ambulants, els jocs de campaments, etc. No s’estranyin si qualsevol dia veuen uns concursants jugant al joc del mocador en un plató. O a la gallina cega, o a arrencar cebes. Personalment, estic esperant el gran programa Novatades –en català se’n diu patenta, però no tinc estómac-, basat en totes aquelles proves iniciàtiques i entranyables del servei militar. Conec un caporal furrier, amb molta experència en aquest terreny, que estaria encantat que el contractessin com a presentador. L’última prova, la decisiva, seria La novatada de la Legió: abusos deshonestos a la cabra –que és un moltó-, la imaginària despullat, la visita a un bordell de Melilla.

Enric Gomà, Time Out, 28 de juliol del 2010.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Por 39 segundos

El contador de segundos del Tour de Francia se detuvo en el número 39 tras la decisiva contrarreloj del sábado. Esa es la diferencia que separó a Alberto Contador de Andy Schleck en la general de la mejor carrera ciclista del planeta. El pinteño (¡cómo deben trinar en la consejería de turismo de Valdemoro!) ganó su tercer Tour tras una lucha muy igualada, pero el número de segundos que les separaron coincide exactamente con los 39 que Contador cobró a Schleck en la etapa de Bagnères de Luchon, tras la avería mecánica de su rival en el Port de Balès. Lo recordarán. Schleck, de amarillo, atacaba y Contador contraatacaba a una cierta distancia cuando al líder se le salió la cadena de la bici y, lógicamente, el segundo siguió pedaleando. Al final de la etapa Contador subió al podio de amarillo y el público le silbó. Es probable que muchos de aquellos silbadores hubieran aplaudido, años arás, el cabezazo que Zidane propinó a Materazzi en la final del Mundial 2006, pero ese día consideraron que Contador había cometido un delito de higiene: juego sucio. No por preparar un sprint a cabezazos (como también se dio en la primera semana del Tour), por doparse con el último estimulante desarrollado por el mercado negro de la bioquímica o por asirse con disimulo a una moto, sino por darle a los pedales. ¿Cuál es el objetivo de una carrera de velocidad sino llegar el primero a meta? Pues no debe ser tan evidente, porque días más tarde el propio Contador regaló la etapa a Schleck en la cima del Tourmalet. Aunque ni así logró acallar las críticas. Sus detractores piaron que si el pinteño ganaba el Tour por menos de 39 segundos Andy sería el vencedor moral. ¿Por qué 39 y no 42, que fueron los que Schleck cedió el primer día, en la etapa prólogo? Pues porque se trataba de cuantificar la presunta incorrección de no haber esperado al rival.

Al final, los arcanos de la aritmética quisieron que la diferencia coincidiese con el número exacto de actividades prohibidas en el sabbat (39), la edad en la que asesinaron a Martin Luther King o Malcolm X (39) o el número de orden de Sandro Rosell en la lista de presidentes del Barça (39). O sea, que la moneda de los defensores de la corrección ciclista cayó de canto y la prensa deportiva francesa no puede apelar a la aritmética. Tal vez podrían entretenerse viendo The 39 steps (Los 39 escalones), la primera de la serie de pelis que Hitchcock dedicó a hombres inocentes obligados a huir, coronada con North by Northwest (Con la muerte en los talones). Al final, la organización de espías que lleva por nombre los 39 escalones del título oculta el diseño de un avión tan illencioso como Contador. Y si Hitchcock no place a los defensores de lo ciclistamente correcto, que recuperen el album A Night at the Opera de los Queen. Allá, junto a la mítica Bohemian Rhapsody hallarán una canción del guitarrista Brian May que lleva por título 39. Básicamente porque era la canción número 39 que grababa Queen en sus discos de estudio. De 39 siempre me inquietó la historia. Es un cuento clásico de ciencia ficción en el que alguien se va de casa durante un año y, cuando vuelve, ha pasado un siglo. Me fascinaba que el protagonista de la historia descubriera que su mujer era, ahora, su hija. Con un diferencial de 99 años debería ser, como mínimo, su bisnieta, pero tampoco vamos a reprocharle ahora a las estrellas del rock que no practiquen el principio de la verosimilitud.

Lo único cierto es que a Contador el 39 le ha llevado hasta los Campos Elíseos de París, mientras que a mí el 39 me lleva de Horta hasta la Barceloneta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 27 de juliol de 2010

dilluns, 26 de juliol de 2010

Ventanilla única

Durante años, algunos ciudadanos han solicitado la simplificación de los trámites burocráticos. Ya sea para pedir una ayuda social, abrir un negocio o resolver una herencia. Su sueño dorado sería una ventanilla única para todo lo relacionado con un mismo tema. La administración afirma dar pasos en este sentido, pero la realidad es otra. El viernes 16, a una semana justa del primer aniversario de la muerte de nuestro hijo Lluís, nos llegó un pago de 250 euros por la "Pensió de Protecció Familiar" que su discapacidad nos otorgaba. Todos los trámites derivados de su defunción el 24 de julio de 2009 están más que cumplimentados. Ya lo estaban cuando el 24 de noviembre publiqué un runrún titulado "Aquí no hay quien muera" en el que relataba la odisea burocrática post mórtem. Lo de ahora ya me parece recochineo. Lo consigno aquí para darme el gusto de rematarlo con un desacato. ¿Saben qué? No pienso devolver ese dinero. Son unos ineptos y si me lo reclaman se lo enviaré en billetes de Monopoly (o en especies: un abono en purines satisfaría mi noción de ecuanimidad). Nuestras administraciones están más desconectadas que la televisión analógica y el mito del interlocutor único más verde que Schrek. En cambio, parece que en el ámbito privado la ventanilla única de cobros múltiples causa estragos. Me lo cuenta un amigo que viajó por vez primera con ese soldado llamado Ryan que monopoliza el aeropuerto de Girona. Volaba a Londres. Los precios que hallaba pasaban de 200€. Incluso de 300€. Ryan Air se lo ofrecía por menos de 70€, ida y vuelta. Luego añadían tasas y algún otro concepto inexplicablemente desglosado, pero aún así el total no superaba los 100€. Por más que sus prejuicios le azuzaban, pensó que pagar el doble o el triple le dejaría una cara de tonto que le duraría todo el verano, de modo que cedió. Compró los billetes y le dio por leerse la letra pequeña.

Eso le salvó. Una de las cosas que mi amigo hace en Londres es comprar cosas del siglo pasado: libros, cómics, discos, ropa rockera en Camden Town... Por eso reservó un billete con una maleta. Ya le pareció un timo tener que pagar 40€ extra por ella, pero la cosa se complicó cuando leyó el peso máximo. El equipaje de mano puede pesar hasta 10 kilos, pero la maleta facturada ¡sólo 15! La penalización es de 20€ por kilo de exceso. También pringa quien no lleva impresa de casa la tarjeta de embarque (20€). Mi amigo la imprimió. Luego pesó la maleta en la báscula del baño y vio que se pasaba dos kilos. La vació y comprobó que su Samsonite ya pesa 7. Tuvo que coger una mochila vieja para asegurarse de esquivar la penalización. Luego pagó los peajes de la autopista hasta Girona (6€) y dejó el coche en el párking. El vuelo 9228 de las 13:30 del 17/7 salió con casi tres horas de retraso, aunque mi amigo no imputa esa incomodidad a la filosofía bajocostista. Sí que se apuntó, en cambio, las 98 libras esterlinas que le hubiese costado un taxi desde el aeropuerto de Gatwick hasta el centro de Londres. Al final, fue en el tren directo a Victoria (unos 20€), aunque había un cercanías más barato a London Bridge. Me cuenta que los cuatro días le pasaron volando, que esta vez bebió más cerveza que nunca, pero que apenas compró libros pensando en la báscula. Volvió a Gatwick en tren (20€), el párking de Girona le costó más de 40€, la autopista 6€ más, y el kilometraje total (a 0,19€) supondría unos 38€. Al volver a casa sumó los extras de transporte y comprobó que viajar en Low Cost le había salido más caro. Eso sí, ahorró mucho en libros.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 26 de juliol de 2010

García dixit et redixit

El món a RAC1 ha anunciat que la temporada vinent acollirà als seus estudis José María García, el periodista esportiu que es va retirar el 2002 a causa d’un càncer del qual s’ha restablert. Compto que els oients més joves, els desorientats i els cartoixans de Montalegre (no els és autoritzat tenir ràdio a la cel·la) ignoren la fraseologia de García. Per aquesta raó, reviso tot seguit els seus termes més corrents: "abrazafarolas" (picaesquenes),"lametraserillos" (llepadors d’ullera), "tribuletes de pesebre" (espavilats) i "chupópteros" (xucladors de mamella o altres òrgans) no són altres que els mansos amb el poder. El "bulto sospechoso" (embalum sospitós) és l’àrbitre, quan arbitra com un escarabat piloter. Els "correveidiles" (portaplatets) i els "chiquilicuatres" (taral·lirots), els que intoxiquen l’opinió pública amb rumors sense fonament, encara que –com ja va dir Richard Nixon- "El rumor es la antesala de la noticia". Han de saber que el temps és "ese juez insobornable que da y quita razones" –aquí emula Bertolt Brecht- i "el imperio del monopolio" és –aquí tenim un enigmàrius de nivell júnior- el grup Prisa, ja que, no hi donem més voltes, "blanco y en botella, leche" (també en un banc de semen). La temporada vinent a RAC1 García "contará las verdades del barquero", sense que els barquers en tinguin cap culpa. Altres epítets freqüents també són "mustelitos" (mosteletes) i "trasnochados" (suats i rebullits).
Practiquin, doncs, aquest estiu en un embús de trànsit o en família. Perquè la família que s’insulta unida, roman unida.


Enric Gomà, Avui, 24 de juliol del 2010.

dijous, 22 de juliol de 2010

Desenfunda, forastero

La semana pasada acabó con tres novedades informáticas. Primera, la empresa Apple admitió por fin que su iphone 4 tiene problemas serios. Segunda, Steve Jobs declaró que en Apple no son perfectos, de modo que sus teléfonos tampoco tienen que serlo, pero contraatacó asegurando que los problemas del iphone 4 son los mismos que padecen otros teléfonos inteligentes (él dijo smartphones, pero digo yo que este anglicismo no prospera, ¿o sí?). Tercera, Apple decidió regalar tres millones de fundas de goma que presuntamente resolverán los problemas de recepción del iphone 4.

Vamos por partes (que no cunda el pánico, no pienso aprovechar el juego de palabras para mentar al amigo Jack): el iphone 4 lleva suscitando protestas desde que salió al mercado en junio. Al principio, las quejas fueron minimizadas por el fabricante hasta que, la semana pasada, la agencia norteamericana de evaluación de productos Consumer Reports desaconsejó abiertamente la compra del aparato por "fallos en la señal y en la recepción del teléfono". Eso provocó una rueda de prensa inmediata en la que Steve Jobs dio un giro a la política de comunicación de la empresa. Pero la nueva postura oficial de Apple no representó un giro copernicano (que podría ser de, pongamos, 180º), sino uno más bien lampedusiano (de 360º). Cierto que Steve Jobs se vio obligado a admitir algo en lo que realmente no cree (ni muchos de sus clientes tampoco): que en Apple no son perfectos. Pero, acto seguido, contraatacó para decir que el punto débil de los smartphones (dijo él) es, justamente, que determinados toqueteos en la zona cercana a la antena pueden provocar interrupciones en la conectividad, aunque quien manosee el aparato sea su legítimo propietario y lo haga sin querer. Para ello, criticó a la competencia. Su víctima propiciatoria fue una pobre Blackberry, con lo que Jobs se apuntó a ese carro de la publicidad negativa en la que brilla con luz propia Don Simón, en cuyos anuncios suele ser vituperada la competencia, y en especial Minute Maid. Finalmente, lo más marciano de esta milonga tecnológica es que, al final, el problema se pueda solucionar con una simple funda de goma. Bueno, con tres millones de fundas de goma que Jobs prometió para, de paso, presumir de las cifras de venta del nuevo teléfono. La cuestión es intentar que la gente no devuelva el aparatejo adquirido, porque el cambio de postura de Apple incluye que los tres millones de seres que ya se han gastado una pasta por el iphone 4 pueden optar entre recibir la fundita reparadora o devolverlo este julio, antes de treinta días. Y para Jobs ahora sería una faena que tres millones de usuarios se decidieran por la segunda opción.

Los usuarios de smartphones (bueno, va, llamémoslos así) se distinguen de los usuarios de teléfonos no inteligentes (¿sillyphones?) en que se pasan el día toqueteando la pantalla de su aparatejo con un fervor que, en algunas posiciones digitales, toma un aire inequívocamente sexual. Ya sólo faltará la funda de goma para completar el cuadro. Aunque si la que regalan es como las que he visto hasta ahora, el teléfono protegido adquirirá aspecto de bloc de notas. Algunas fundas se abren por arriba y otras lateralmente, como los cuadernos de espiral o la ropa interior masculina. Sea como sea, la mayoría de fundas protectoras de teléfonos inteligentes transforman al usuario en un camarero a punto de pedirnos qué vamos a tomar. Para mí un dry martini, por favor, y luego ya veremos si compramos uno de estos smartphones o no.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 22 de juliol de 2010

Merescudes vacances

Ja ho enyorava. Sento en un Telenotícies Migdia que el futbolista Xavi Hernández començarà unes merescudes vacances. Pel que es dóna a entendre, se les mereix perquè ha treballat fort aquesta temporada com a jugador del Barça i de la selecció espanyola. En el cas que Espanya guanyés el Mundial, com ha sigut, va prometre que es tintaria els cabells de vermell i groc (dues franges vermelles a banda i banda i una de groga enmig) i encara no ho ha complert. Si a més a més es tatués al front Todo por la Patria evocaria una caserna de la Benemèrita. A la plaça Artós aixecaria passions.
El periodista que ha redactat la notícia considera que Hernández es mereix unes vacances. Per aquestes dates, se sol dir de gairebé tothom, és un clixé com tants n’hi ha. Però no és del tot innocu, com el marc incomparable, sinó que s’hi endevina una mirada suspicaç sobre aquest èxit social que són uns dies de descans a l’any, pagats per l’empresa (si no són pagats, és un atur passatger, en el millor dels casos, i molt calorós). Junt amb la jornada laboral de vuit hores i l’establiment d’un salari mínim, les vacances pagades són un guany social de la II República. Són un dret adquirit, no una gràcia. Ni es mereixen ni es deixen de merèixer. Quan s’insisteix tant en les merescudes vacances –així, anteposant l’adjectiu, per sevillanes-, s’insinua que hi ha individus que no en són dignes? Que certs treballadors, sent honestos, no n’haurien de tenir? Estic impacient per conèixer la llista amb noms i cognoms de tots aquells empleats i càrrecs (i els seus assessors) que no es mereixen unes vacances, celebraria que els periodistes, quan n’entrevistessin algun, diguessin: “El senyor Z, que durant el mes d’agost gaudirà d’uns vacances immerescudes...”. Amb aquest tomb imprevist, l’entrevista guanyaria en profunditat i coneixeríem el costat dropo de l’entrevistat.

Enric Gomà, Time Out, 22 de juliol del 2010.

Sóc superfan de Catalunya

Dies enrere vaig començar a veure pel carrer tot de gent amb una samarreta on hi diu Sóc fan de Catalunya. Són samarretes de colors alegres, amb unes lletres que volen imitar una escriptura a mà, i al principi vaig pensar que es tractava d’un joc privat: un grup d’amics que havien anat de colònies, o un comiat de solter, o potser algú que recaptava diners el dia de la manifestació… A l’estiu sovintegen, aquesta mena de samarretes filantròpiques. Al cap d’uns dies, però, vaig veure un anunci al diari on Ferran Adrià també es declarava fan de Catalunya i ho vaig entendre. Resulta que la Conselleria de Turisme ha iniciat una campanya per atraure, sobretot, el turisme de les comunitats autònomes espanyoles. Per difondre l’eslògan compten amb l’ajut de cinc famosos nostrats que tenen molts fans arreu del món: Custo Dalmau, Gemma Mengual, Bojan Krkic, Josep Carreras i Ferran Adrià. Qui vulgui reivindicar que és fan de Catalunya, pot entrar a www.fansdecatalunya.cat i participar en uns fòrums que són com els tradicionals clubs de groupies. La cosa s’inspira en els grups de Facebook, i com a tal dóna cabuda a tot bitxo. De moment hi ha grups de fans de l’allioli, l’aikido, les pubilles, anar en bici pel Delta, «banyar-se fins a arrugar-se», el cava català o Augusto Vels, que es veu que era un grafòleg murcià que va viure a Barcelona.

Fan ve de fanàtic. Això se sap. El diccionari defineix el fan com algú «afeccionat extremament a una cosa, admirador incondicional d’un artista». El fan, doncs, es guia per la fe i la passió, i no li parlis de seny. Hi ha fans que fan milers de quilòmetres per tenir una foto amb el seu ídol, o per provar la truita desconstruïda. N’hi ha que estan disposats a trencar la cara a qui els porti la contrària. Pregunteu a un músic o a un esportista si estima els seus fans: tots us poden explicar episodis d’identificació extrema, frases innòcues que els fans interpreten com una declaració d’amor (se n’han escrit novel·les). Per tot plegat, doncs, la campanya juga amb el risc, ja que posa en mans dels fans eixelebrats la promoció de Catalunya. Ser fan de Catalunya en sa globalitat, per exemple, ¿implica ser fan també de la petroquímica de Tarragona? L’amor de fan em recorda aquella cançó que fa uns anys cantaven els Duble Buble: T’estimo tant que t’abonyego.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de juliol del 2010.

Valentino y la belleza

El acelerado retorno de Valentino Rossi a las pistas ha cosechado muchos elogios. Rossi se accidentó gravemente en Mugello el 5 de junio. La factura del porrazo fue una fractura abierta de tibia y peroné. En teoría, debía estar fuera de juego durante dos meses, pero cuarenta días después ya lo tenemos dale que te pego. También habrá quien considere que Rossi está zumbado, pero no creo que esta conclusión se derive de verle acercarse a la moto con una muleta antes de salir como una bala. No nos cuesta admitir que los pilotos de velocidad son seres especiales, cuya adicción a esa extraña forma de vida que es el movimiento acelerado les convierte en Ícaros motorizados. Fascinantes y vulnerables. Rossi no es el único. Hemos visto a muchos pilotos lesionados que, desechando cualquier atisbo de prudencia, se empecinan en competir encima de su moto. Las imágenes de Jorge Lorenzo siendo empujado en silla de ruedas hasta la moto y luego montando en ella en volandas aún nos sobrecoge. El mallorquín llegó a competir con los dos tobillos rotos. También Dani Pedrosa se ha montado en la moto cuando el común de los mortales seguiría ingresado en un hospital recuperándose de las lesiones sufridas. Por eso, no me extrañó nada ver el viernes a un Rossi sonriente, enfundado en su buzo de cuero y con la muleta en la mano, pero sin saber por qué me lo miré con otros ojos. Y, más allá de fijarme en su audacia o temeridad, clavé la mirada en la joroba de su uniforme. Rossi, como casi todos los pilotos, es delgado, pero dentro de su buzo parece una iguana con patillas.

Desde el accidente mortal de Daijiro Kato en el Gran Premio del Japón de 2003, la seguridad se ha convertido en una obsesión para los equipos de motociclismo. Eso ha modificado muchos elementos de las máquinas, pero también ha influido en el atuendo de los pilotos. El buzo que lucen estos chavales utiliza cuero de canguro, porque por lo visto es más ligero, resistente y flexible que el cuero vacuno. Además, algunas zonas delicadas del cuerpo presentan en el buzo protecciones suplementarias de carbono, kevlar y titano. Unas de las zonas más reforzadas son las rodillas, cuyos protectores están compuestos de termoplásticos resistentes a la fricción con el asfalto que provocan las bestiales plegadas que se marcan los motoristas más audaces. En total, el buzo puede pesar entre tres y cuatro kilos, lo que casi debe ser un 10% del peso de muchos pilotos. Y luego está la joroba, esa giba espeluznante que ya nos hemos acostumbrado a ver en la espalda de estos jóvenes triunfadores. Una prótesis de seguridad que, en algunos casos, puede contener un sistema de refigeración para reducir la temperatura interna del piloto o airbags protectores que se despliegan en caso de caída.

Que los héroes del motociclismo caminen como patos jorobados no obsta para que la sociedad los tome como modelo de éxito. La corcova de Rossi, sumada a su muleta, le transforma en un ser en apariencia discapacitado, con todos los elementos para crear alarma social. Pero resulta que, en vez de rechazo, la visión del jorobado Rossi cojeando enera atracción. He aquí una prueba ineluctable de la variabilidad de los cánones de belleza: las chinas y sus pies vendados, las africanas y sus labios deformados, los motoristas y sus jorobas patrocinadas. El jueves pasado escribí sobre las risas burbujeantes y los sólidos andares de la adolescente autista que protagoniza de la película "María y yo". Valentino Rossi es bello con su joroba. María Gallardo es bella con sus andares.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 20 de juliol de 2010

Vexilología doméstica

La vexilología es una disciplina que estudia las banderas, pendones (militares) y estandartes. Hace años cada verano había alguna "guerra de banderas". Por lo general sucedían en Euskadi, aunque por estos lares cuadribarrados también se dieron casos. La cosa siempre funcionaba igual: durante las fiestas mayores los ayuntamientos vasquistas o catalanistas decidían que ondeara en la casa del pueblo sólo la ikurriña o la bandera catalana. La desaparición de la española siempre irritaba a alguien, y los medios corrían raudos a hacerse eco de estos actos de colorido desacato, con lo que se multiplicaban con la misma alegría estival con la que ahora lo hacen las declaraciones de los "moralmente excluidos de la Constitución". Recuerdo, en esos tiempos lejanos, comunicados que hacían salir del armario a algunos independentistas no extraparlamentarios. Uno de los que marcaron tendencia fue Ramon Llumà i Guitart, alcalde convergente de Solsona desde 1979 hasta que, en 2003, dejó la política. Para justificar su desacato vexilológico Llumà arguyó una vez que había llevado la bandera española a lavar (y que no tenía otra de recambio). De repente, las lavanderías de Solsona fueron un objetivo informativo de primer orden. Lástima que los programas del tipo Callejeros no abundaran en aquella época, porque si no ya me imagino la ruta del relavado que se hubieran marcado los reporteros más intrépidos.

Ya han pasado nueve días desde la multitudinaria manifestación del 10J y ocho de la celebrada victoria de España en el Mundial. Pues bien, por las calles de Barcelona (como mínimo) siguen viéndose muchas banderas. Domésticas, en este caso. La mayoría son catalanas (estelades y no) pero también se mantiene un buen número de españolas. Alguna del Barça se une a la fiesta, pero el diálogo fundamental es entre 4 y 2 barras. Los catalanes sabemos que "tots els sants tenen capvuitada" y hoy se cumple. ¿Por qué, pues, las banderas siguen ahí? Tal vez sean un recordatorio para que nuestros múltiples políticos decidan recordar qué significa unidad, algo que sus homólogos españoles tienen clarísimo. Aunque si las banderas siguen ahí es porque no son todas iguales. De no haber aparecido las españolas en apoyo a la selección, probablemente las catalanas ya estarían en el armario, pero a ver ahora quién es el guapo que la quita primero. Conozco a mucha gente que nunca antes había colgado una bandera (catalana o española) en su balcón y que ahora está esperando a que el vecino retire la suya: "El día que éste quite la estanquera, quitaré yo la estelada", con lo que el verano se presenta muy animado para los amantes de la vexilología. Si la de los municipios en fiestas era la "guerra de banderas", ¿qué nombre recibirá esta? ¿Guerrilla de banderas? Antes de que Alicia Sánchez Camacho nos ilumine con sus opiniones sobre las cosas que interesan a la gente o que Rosa Díez (o incluso Albert Rivera) nos vuelvan a aleccionar sobre la inexistencia del nacionalismo español les invito a ver un video en Youtube sobre la fiesta de final de curso del "2º de Infantil de los Maristas de Sanlúcar la Mayor" (teclee el entrecomillado como palabras clave y ya lo verá: es un mar rojigualdo en P4). La representación va de una jura de bandera infantil y hay más estanqueras de las que se vieron en la celebración mundialista. Los niños van de guardia civil (con bigote pintado), soldado de infantería u oficial de marina. Las niñas, de enfermera. No tienen ni derecho a estanquera y por eso ondean la cruz roja. Es tan entrañable que dan ganas de llorar.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 19 de juliol de 2010

dimecres, 21 de juliol de 2010

Ha nascut un gènere

Com aquella senyora loquaç que comenta la pel·lícula amb tots els ets i uts a la sala de cinema –la que, quan el criminal compulsiu s’acosta amb un ganivet a la víctima desprevinguda, exclama “Ja la ballem!”-, Pere Mas va retransmetre per Catalunya Ràdio l’últim capítol de La Riera, el serial de TV3. A més a més de situar l’acció a cada moment, “Som a la cuina de ca la Mercè”, ens anunciava els flashbacks, “Ara som a l’any 79”, perquè els oients sabessin que tothom portava camises amb colls amples com el mític Pablo Abraira. Durant el capítol, Mas ens alertava sovint amb els seus “Atenció!”, “Apa-aquí!” i “Això promet!”. Quan en Mauri –el famós pederasta- preguntava a la Maribel “Com has entrat?”, Pere Mas responia obvi: “Per la porta”. Quan la Mercè proposava un pla astut a algun dels seus fills, Mas ens advertia: “Això és una trampa!”. Sense enfarfegar, oferint en tot moment el contrapunt precís, l’observació espontània i senzilla de l’espectador mitjà i una mica encervesat (encara que el comentari més incisiu pertany a l’àvia Remei, la cuinera mediàtica, que va sentenciar: “Lo millor de la sèrie és quan fregeixen els sonsos”). Pere Mas va aportar el seu talent a un nou gènere de ràdio de grans possibilitats. El pròxim pas serà obrir-se a altres opcions i comentar els telenotícies en directe, per la ràdio. A la pràctica, podrà aprofitar bona part dels comentaris de La Riera (sobretot “Què diu ara aquest?” i “Això és una trampa!”). A casa l’espectador no haurà de badar boca i es podrà concentrar en la ingestió metòdica de ganchitos.

Enric Gomà, Avui, 21 de juliol del 2010.

dimarts, 20 de juliol de 2010

El pes de la tradició

Com aquella gent que es mira en un sol dia tota una temporada de Perdidos i les tres parts d’El Padrí, diumenge vaig despenjar el telèfon, em vaig servir un got de Llet Nostra amb borregos de Cardedeu i vaig escoltar sencera la temporada de Coses meves, la secció de tradicions catalanes del senyor Marcel·lí a Versió RAC1. Després de l’experiència, ja no sóc el mateix d’abans. No sabria dir si millor o pitjor.
Diria que em van presentar fugaçment el senyor Marcel·lí en un entreacte de Cançó d’amor i de guerra a la Formiga Martinenca. Sense que vingués a tomb, per trencar el gel, el senyor Marcel·lí es va esplaiar sobre el ball de cercolets de Reus. Com que els timbres insistents del segon acte ens van interrompre, en acabar el vaig buscar inútilment a la sortida del teatre, més que res perquè no m’havia quedat del tot clar una giravolt del ball de cercolets. Quan anys després vaig descobrir que el senyor Marcel·lí col·laborava a Versió RAC1, divulgant les nostres tradicions més genuïnes, quina alegria i gaudi, per aquest ordre, no vaig tenir. Contra vent, marea i els sarcasmes de Clapés, defensa totes les tradicions, sense menystenir el tió, que l’any vinent ja seria hora que es retransmetés per ràdio –penso en els camioners- amb locució del senyor Marcel·lí. I seria bo que s’estengués a altres tradicions molt nostres: el tràfic d’influències, l’absentisme laboral, els botiguers que et pregunten si vols tiquet per així defraudar el fisc, el vi de la casa infecte de tants locals. Tot i que, cal dir-ho, no corren cap risc de perdre’s.

Enric Gomà, Avui, 17 de juliol del 2010.

diumenge, 18 de juliol de 2010

Udols, Rodes, Bastons

Udols. Divendres passat era en el paradís només un pèl gentrificat que és Castelló d'Empúries, un poble de cases multicolors i gent (molt) amable. Sabia que l'endemà hi hauria una manifestació a Barcelona (no me n'hauria pogut oblidar encara que ho hagués volgut: arreu del poble s'havien penjat estelades, fins i tot al menjador del restaurant on havia sopat aquell vespre); de manera que –de tan bé que m'ho passava– no tenia cap intenció d'abandonar els encants de Castelló. Fins l'endemà al matí, que és quan vaig llegir, al diari, alguns fragments del redactat definitiu de la sentència del TC, el to dels quals s'assemblava a l'udol repetitiu d'una vaca de pantomima: Espanya i el castellà, Espanya i el castellà, Espanya i el castellà über alles i ad nauseam. Esperonat per tant xovinisme gratuït, vaig agafar un autobús cap a Figueres a fi d'agafar un tren cap a la manifestació.

Rodes. A Figueres, va resultar que no hi havia cap tren en direcció a Barcelona a causa de l'avaria d'una catenària que no es repararia –em va informar el senyor de la guixeta, amb una manca notable de recança– fins a les set de la tarda. Entre les desenes de persones visiblement independentistes que pul·lulaven per l'estació, corria la veu que no es tractava de cap casualitat. És certament sospitós que s'informés els passatgers de l'hora exacta en què s'arreglaria l'avaria –la norma de conducta de la Renfe, en casos semblants, és callar com un mussol–, però, pel que fa a mi, no crec que els directors d'aquesta empresa haguessin tingut el detall de fotre'ns expressament aquell dia 10 de juliol: ja ho fan tot l'any, de manera tan autista com alegre.

Bastons. Vaig acabar mirant la protesta a la televisió: un milió de persones als carrers de la capital, segons la policia, cosa que significa que n'hi havia aproximadament un milió i mig; i el nostre president, que semblava que hi hagués comparegut per casualitat; i els adéus ubics a un estat i una mentalitat que ja desprenen l'olor inconfusible de quelcom vetust i passat; i l'ombra de la victòria futbolística espanyola a l'horitzó, que acabaria assegurant que les proeses esportives de 22 homes damunt un tros de gespa haguessin estat considerades pels mitjans espanyols i mundials com més importants que la manifestació urbana més gran al continent europeu des de fa 65 anys.

Matthew Tree, Avui, 18/07/2010

Titular, Tremlett, Tremend

Titular. El dissabte passat, el diari londinenc The Guardian, que té un tiratge de 358.844 exemplars i una pàgina web llegida per 37 milions d'usuaris mensuals, va dedicar una pàgina sencera a Catalunya. Sobre les consultes per la independència? O les preparacions per la manifestació immensa d'ahir, contra la sentència del TC? No ben bé. Segons el titular, 'Les dones catalanes seran multades per portar el vel integral en públic'. La foto mostra una dona amb hijab que fuig, disgustada, d'un ajuntament que acaba de prohibir la burka. El reportatge dóna la impressió que el país sencer està en mans d'una classe política a la qual li falta temps per seguir les pautes racistes de la ultradreta local, encarnada en el que ell en diu el 'Partit per Catalunya' (un error, sospito, no del tot involuntari).

Tremlett. S'ha de dir que l'autor n'és Giles Tremlett, un dels pocs periodistes anglesos que no s'ha deixat amarar del weltanschauung més aviat estret de mires de la premsa madrilenya; al contrari, ha viatjat extensivament per l'estat dit espanyol i va viure un temps a Catalunya. Caldria afegir, però, que en el seus escrits Tremlett ha deixat clar que la llengua catalana li fa (molta) nosa. Deu ser per això que els seus articles sobre el Principat, força freqüents, delaten una ignorància notable del país – la seva història, la seva literatura, la raó d'esser del conflicte polític amb Espanya... - que la senzilla lectura d'algun llibre oportú (jo li recomanaria 'El retorn dels catalans' de la Patrícia Gabancho, ara més d'actualitat que mai) podria contrarestar. Llàstima que aquest llibre, i els altres que li aniria bé per informar-se com cal, només són disponibles en l'idioma que li fa tanta mandra aprendre.

Tremend. Havent dit això, si als nostres polítics els ha agafat la mania d'inventar polèmiques fosques on abans no n'hi havia cap, és lògic que els periodistes estrangers s'hi fixin exclusivament (perquè de temes més complexos com l'Estatut i el TC, en saben ben poc) i acabin concloent que Catalunya és racista. Per ells, la notícia és aquesta. I al carall tots els esforços fets a favor de la integració per milions de catalans nascuts aquí juntament amb desenes de milers de catalans nascuts a fora. Enhorabona, senyors alcaldes de segons quins municipis. Això sí que és fer país, ara que fer-lo fa tanta falta.

Matthew Tree, Avui, 11/07/2010

dijous, 15 de juliol de 2010

Forasters i aborígens

Una de les melodies més interpretades quan surt la qüestió de la Llei del Cinema és que és més important la producció de cinema en català que no pas el cinema doblat o subtitulat en català, del que s’extreu que caldria dedicar els diners públics a la indústria del cinema i no al subtitulat ni al malvat doblatge. Així es va pronunciar el reputat crític de cinema Jaume Figueras a Banda ampla, no és el primer que ho defensa ni serà l’últim, ben segur. Però jo, si m’ho permeten, en discrepo. Sí que és més important per als autors (guionistes, directors, músics), per a la indústria (productors i tècnics) i per als actors i els amos d’animals ensinistrats, com ara el canix de la pel·lícula de Bigas Luna, que tants evoquem amb tendresa cada vegada que ens servim mel de la Granja San Francisco. També és més important per als espectadors? Doncs no m’ho sembla. Prenguem la literatura com a exemple. Des del punt de vista dels lectors, és més important la novel·la Saba dolça dels pollancres de Miquel Caprabo que La muntanya màgica de Thomas Mann? Assassinat sodomita a la Fira Agropecuària d’Oriol Tocabens que els contes de John Cheever? La catxamona del diable –novel·la històrica sobre un episodi molt desconegut entre Llucifer i una masovera tísica a la Vallgorguina setcentista- de Judit Arguimbau que una novel·la de Martin Amis? Imaginem per un moment que els lectors no disposessin de literatura internacional en català, perquè es considerés més important donar prioritat a les obres dels escriptors autòctons. Quina estafa i quin error, dit amb tot el respecte i estima per Caprabo –és el meu preferit dels tres, Saba dolça dels pollancres i Un gerani coquetó em van impressionar pel seu alt voltatge poètic i la reivindicació valenta de la memòria històrica-. I és que de tant en tant, per allò de distreure’s una mica, també ve de gust llegir Thomas Bernhard.

Enric Gomà, Time Out, 15 de juliol del 2010.

Julio es el mes de María

Aunque parezca mentira, por más inmutables que parezcan las cosas, todas pueden cambiar. De hecho, lo que no mata muta, de modo que vayan tomando nota. A partir de ahora mismo el mes de María ya no será mayo, como solía en el tiempo de las estampitas, sino julio. Porque mañana viernes llega a la cartelera cinematográfica una película sensacional que cambiará su percepción sobre la realidad mariana: María y yo. Hallarán la ficha técnica del film y las salas que lo exhiben en la sección correspondiente a partir de mañana mismo. Pero ya les avanzo que no deberían perdérsela por nada del mundo. Baste aquí con mentar al director (Félix Fernández de Castro), al artífice de esta divertida historia (el dibujante Miguel Gallardo) y, por encima de todos, a la protagonista de María y yo, que se llama María Gallardo, es hija de Miguel y de May, con quien vive en Canarias, y adquirió una cierta fama con la publicación del cómic homónimo que dibujó su padre. Desde mañana mismo María llenará las pantallas de muchas salas de exhibición con su mirada concentrada, sus risas burbujeantes y sus sólidos andares. Observen que, hasta aquí, el artículo pivota en palabras clave como película, sensacional, divertida, cómic, risas, andares... Añádanle ahora estas dos: documental y autismo. ¿Siguen ahí? Pues María y yo es una película documental que explica la historia de una adolescente que nació con una grave discapacidad psíquica, y lo hace a partir de unas vacaciones con su padre en un resort lleno de teutones en el sur de Gran Canaria. No se dejen intimidar ni por el género ni por la temática. En esta bella película los dibujos del cómic se combinan con las imágenes del viaje y la estancia de padre e hija deviene un viaje a las profundidades del alma humana. Tampoco no me sean tiquismiquis con las cuestiones lingüísticas. La película se pasa en versión original, y eso incluye los hábitos que acompañan las relaciones entre padre, madre e hija. May es canaria y se relaciona con Miguel, nacido en Lleida, en castellano, pero ambos hablan con María en catalán y la prota demuestra su destreza lingüística en ambos idiomas.

Miguel Gallardo, a quien muchos lectores recordarán de los tiempos contraculturales de El Víbora como el padre de Makoki, halló en la práctica del dibujo una vía de comunicación muy directa con su hija autista, para quien las listas con los nombres de las personas que conoce son como los poemas para un rapsoda. Miguel explica en la película que su relación con María pasa por montones de cuadernos en los que ha ido dibujando personajes y más personajes, apremiado por la lluvia de nombres (un incesante name dropping) con la que María reata sus andanzas. En una ocasión, uno de esos nombres que Miguel transformó en hombres dibujados resultó ser el nombre de un perro, pero eso no decepcionó lo más mínimo a María, cuya estrecha relación con la arena de la playa nos regala una de esas imágenes inolvidables que van a acompañarnos siempre. Al poco de nacer María el sociólogo y teólogo luterano Peter Ludwig Berger publicó un ensayo sobre el humor titulado Redeeming Laughter (1997, traducido ese mismo año al catalán en La Campana como La rialla que salva y dos años más tarde al castellano en Kairós como Risa redentora). Berger definía el humor como un puñado de arena fascinante que se nos escapa al abrir la mano para intentar escudriñarlo. Viendo María y yo nos damos cuenta que María ha aprendido a acariciar la felicidad con las dos manos, abriéndolas y cerrándolas.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 15 de juliol de 2010

dimecres, 14 de juliol de 2010

Una ronda per Catalunya

Bloquejat als Jardinets de Gràcia, entatxonat entre una senyora grassa, un cotxet amb un nadó adormit, uns nens baladrers i un home amb una sahariana suada, escolto Catalunya Ràdio per assabentar-me si el país arrenca a caminar d’una punyetera vegada, com anuncia Kilian Sebrià per la ràdio. Fa una calor espantosa i, desesperat, proposo als meus veïns que ens encaminem tots alhora en direcció contrària, cap a la plaça Lesseps, i així salvar la vida. Ningú no em secunda, tothom s’estima més morir per Catalunya, triturat o asfixiat. Per la ràdio els corresponsals de Catalunya Ràdio cobreixen les manifestacions, modestes, de Londres i Berlín. Quan la corresponsal de Nova York, Rosa Pujol, ens explica com se celebra la manifestació en aquesta ciutat, se m’obre el cel: uns quants catalans es concentren al bar de l’Hotel Roger Smith, al 501 de l’avinguda Lexington, on s’ho miren per la televisió, presidits per una bandera. Me’ls imagino prenent daiquiris, mojitos, dry martinis, manhattans, margarites en contra de la sentència del Tribunal Constitucional i picant cacauets i galetetes salades per la dignitat de Catalunya. Fent pinya, esclar, perquè poques coses uneixen més que una copa. I em pregunto si a la pròxima manifestació multitudinària no hauríem de seguir el seu exemple: tots els manifestants omplint els bars de Catalunya –no ens els acabarem-, units, fent un trago. Des de la Sénia a Portbou, des d’Almacelles a Badalona, els bars plens de manifestants bevent una bona cervesa i cridant consignes. Obriríem tots els noticiaris del món.

Enric Gomà, Avui, 14 de juliol del 2010.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Bumerán sudoku

El lunes hará un lustro que publiqué el runrún "La fiebre del sudoku". Hacía poco que The Times publicaba sudokus y la moda amenazaba con llegar. Investigué el fenómeno y descubrí que las revistas norteamericanas ya publicaban sudokus con el nombre de Number place desde 1978 y que los japoneses admitían haberlo copiado en 1984. Al principio le llamaron Suuji wa dokushin ni kagiru (algo así como números solteros), pero pronto vieron que era un mal nombre y decidieron reducirlo a SU (número) DOKU (soltero). El éxito fue tal que, antes de llegar a Europa, había en Japón cinco revistas de sudokus con un tiraje de 660.000 ejemplares mensuales. Me escandalizó que, siendo un problema matemático clásico, los diarios europeos se plantearan pagar derechos por reproducir el nombre y que a nadie se le ocurriera hacer sudokus (o los programas que los fabrican) con otro nombre. Incluso propuse uno: R9 (que en castellano resultaría renovador y en catalán ruidoso). Ese mismo sábado recibí un correo demoledor de un lector: "Trobo que la seva proposta és brillant i l'aplaudeixo, però veig que la seva capacitat d'influir en els editors dels diaris on escriu és mínima. No ha passat ni una setmana des que va fer la seva proposta del Re9 i La Vanguardia ja publica sudokus". Lo cierto es que el viernes 23 de julio de 2005 el sudoku ya convivía con los crucigramas en La Vanguardia y pronto se extendería a todos los diarios catalanes. Visto en perspectiva, su llegada no sólo no ha perjudicado a los crucigramistas sino que ha aumentado el público de las páginas de pasatiempos.

Por si fuera poco, desde este julio la revista japonesa del grupo Yamaha Gekkan Electone (o Monthly Electone), una de las publicaciones de referencia sobre la actualidad musical en el Japón, publica sidokus. ¿Que qué es un sidoku? Pues un juego inventado, bautizado y registrado en 2005 por David y Bernat Puertas, musicólogo e informático. Inspirados en el sudoku, estos avispados hermanos inventaron un enigma que, en vez de jugar con los números, lo hace con las notas musicales. La parrilla es un cuadrado 7x7 subdividido en 7 áreas de 7 cuadros que deben acabar conteniendo las 7 notas sin repeticiones, como en el caso del sudoku. Pero aquí el plus es que, tras completar la parrilla con las notas correspondientes, siete casillas numeradas permiten taralear una melodía oculta. El primer sidoku publicado en el Japón esconde la melodía de la popular banda sonora de Indiana Jones, del músico John Williams. Los Puertas han firmado un contrato de un año con Yamaha Music Media para reproducir sidokus que ocultarán melodías de Beethoven, Vivaldi, The Beatles o Bob Dylan. Los primeros sidokus se publicaron en 2006 en revistas catalanas como Revista Musical Catalana y Enderrock, luego empezaron a acompañar a mis mots encreuats en el Serra d'Or y la editorial musical Clivis Publicacions decidió editar el primer libro de sidokus. Recuerdo que ese mismo año triunfó en el apartado de libro musical de la Feria de Frankfurt, lejos de los focos que iluminaban el sofá azul. Desde entonces, se han editado diez volúmenes: 5 en catalán, 1 en castellano, 3 en alemán y 1 en neerlandés, con melodías de todo tipo. La llegada del sidoku al Japón cierra un círculo de sólo cinco años, aunque nadie creería que hace tan poco tiempo que el sudoku entró en nuestras vidas. Es, también, una historia insólita de bumerán cultural, puesto que pocas veces una secuela deshace el camino que recorrió su precuela, sobre todo si lleva de Catalunya al Japón.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 13 de juliol de 2010

dilluns, 12 de juliol de 2010

Els noms que recordarem

Ahir, i sense que serveixi de precedent, a les 20.30 hores del vespre, quan l’àrbitre anglès va donar inici al partit, m’hauria agradat ser Johan Cruyff. Es poden tenir moltes raons per voler ser Cruyff, però a aquella hora la principal motivació era que, passés el que passés en la final, el míster se sentiria content. Ell mateix havia anunciat que desitjava la victòria d’Espanya perquè el seu joc li agradava més. Però a la recambra s’hi guardava els seus orígens: si guanyava Holanda, també seria una victòria del futbol de toc i retoc que ell mateix va importar a Barcelona.

Si dic que m’hauria agradat ser Cruyff és perquè cada un tria com vol veure un partit i disfrutar-lo. Aquesta és la sort del futbol, sobretot en un Mundial. Molts aficionats, la majoria, s’entreguen al simbolisme patriòtic, ja sigui a favor d’uns colors i una bandera, ja en contra i canviant de samarreta a cada nova eliminatòria. A mi aquest tipus d’identificacions em semblen superficials, i a més acostumen a acabar amb llàgrimes. De manera que vaig escollir veure el partit amb els ulls de Cruyff, que és llest i sap divertir-se.

Quan feia 15 minuts que havia començat el partit i els jugadors d’Espanya havien començat a marejar els holandesos, vaig tenir un còlic de personalitat. Me’n vaig anar a buscar els meus jocs reunits del doctor Freud i em vaig psicoanalitzar en 30 segons, els que trigava Xabi Alonso a recuperar-se d’una entrada banzai de De Jong. Llavors ho vaig comprendre: si disfrutava del futbol com si fos Cruyff és perquè l’estava mirant amb ulls blaugranes. No ja pels set jugadors del Barça que hi havia sobre el terreny, sinó per la tranquil·litat i la paciència amb què es desenvolupava cada jugada. Tocant-la així, el gol arribaria aviat. Escoltava els locutors televisius cantar les excel·lències d’aquest tipus de futbol –entre ells Camacho, ¡venga chavales!– i una veu interior em deia que, este es uno, els havíem convençut. Era un pensament messiànic: si al final Espanya guanyava jugant bé, desapareixerien per fi aquelles hazañas bélicas que fa una dècada Vázquez Montalbán ja veia diluïdes en el veïnatge universal. A més, la selecció havia gastat tota l’èpica en el gol de Puyol en pla Capitán Trueno.

Van passar els minuts, es va acabar la primera part i la meva identificació amb Cruyff es va estrènyer. Holanda havia abandonat el seu doctor Jekyll del passat per convertir-se en un Mr. Hyde que col·leccionava targetes grogues a base de clavar puntades. Ni taronja mecànica, ni futbol total, ni res. En lloc de proposar el seu estil de joc, Holanda va prescindir de la pilota, va perdre temps, ho va protestar tot i de tant en tant va buscar el contraatac ràpid amb Robben. De sobte era com si Sneijder apliqués les ensenyances de Mourinho: només s’havia de veure el davanter Kuyt actuant com un defensa més.

La segona part i la pròrroga van ser agòniques, però Espanya va seguir creient en un model de joc. A més l’entrada de Cesc i Navas els va permetre embastar-ho millor. Xavi i Busquets eren a tot arreu una altra vegada. El gol era cosa de temps i darrere del Capitán Trueno sempre apareix Crispín: Iniesta va marcar un gol que val un Mundial i després va repetir els mateixos gestos d’alegria que vam veure a Stamford Bridge davant el Chelsea.

Tot quadrava. La meva connexió amb Cruyff arribava a bon port: els que estimem el futbol recordem els Mundials pels equips que han deixat empremta. Ens sabem més noms de l’alineació del Brasil-82 que dels guanyadors italians. Holanda arribava a la seva tercera final amb la intenció de redimir aquests dos equips que van perdre el 74i el 78, contra Alemanya i l’Argentina, però al final ha estat la victòria d’Espanya la que els ha rescabalat. No sempre passa als Mundials, però aquesta vegada han guanyat els bons de la pel·lícula, els noms que recordarem per sempre.


Jordi Puntí, El Periódico, 12 de juliol del 2010

diumenge, 11 de juliol de 2010

¿Visca (qué) España?

El dios Azar gusta de solazarse en las coincidencias. En Catalunya este fin de semana se han solapado las banderas catalanas y las españolas, desmintiendo de un modo espectacular a aquellos que minimizan los símbolos nacionales porque "no son las cosas que importan a la gente". En la España monolingüe, castellanocéntrica y expansiva, nadie ha querido ver contradicción alguna en el hecho que la selección tenga más jugadores catalanes que cerveza una Damm Lemon: 7 de 11 es un desequilibrio más perfecto que 6 de 10. Incluso el As tituló "Visca España" tras la victoria de semifinales contra Alemania. España delante, a toda portada, y Visca detrás, en la contraportada. En Catalunya muchos amantes del fútbol, sobre todo los culés, han vivido el Mundial con el alma partida: adscripción a las personas (los jugadores del Barça) y desafección a los símbolos (de la nación española). Cierto que algún nacionalista español ha sentido retortijones al tener que idolatrar a Puyol (en vez de a Sergio Ramos, como quería Camacho), pero el peso de la bandera, el himno, el fervor patriótico y la eñe (geminada) de España son el mejor alka seltzer. En el bando de las estelades, en cambio, muchos nacionalistas catalanes se han transformado en seres mutantes. Tras la serenidad zen que impuso la victoria de Suiza en el primer partido del Mundial, poco a poco se han descubierto celebrando los goles, aplaudiendo el juego o sufriendo por esta selección Cat Lemon que algunos han bautizado como la Blauroja. No es la primera vez que España brilla en deportes de equipo con este desequilibrio catalanizador, pero sí la más detonante. La selección española de fútbol es mucho más visible que los equipos Cat Lemon de baloncesto, balonmano, waterpolo o hockey (sobre hierba y sobre patines) que tantas glorias han ofrendado a España. La seguridad de Piqué es noucentista, la de Capdevila o Busquets, modernista, la elaboración de Xavi textil, Cesc es pura habanera y la furia de Puyol almogávar. Del Bosque ha aprendido el catalán de Guardiola, y viceversa. El salmantino y el de Santpedor hablan la misma lengua, y no es ni la de Camacho ni la de Intereconomía ni la de Manolo el del Bombo.

La España que representa esta selección no existe. Existiría si 10 de los 17 ministerios españoles estuviesen instalados en Catalunya, con todo lo que eso comportaría desde el punto de vista cultural y financiero. Si las inversiones en infraestructuras aeroportuarias fueran en la proporción Cat Lemmon. Si la lengua catalana fuese de uso normal (no preferente) en cualquier parte del terreno de juego, como cuando Puyol le dijo a Xavi "posa-me-la" antes de rematar. Si la lengua castellana fuese de uso normal (no preferente) en cualquier parte del territorio, también, por ejemplo en Tuílla, en convivencia con el asturiano de Villa. Esta selección española es la de una España irreal que Miquel Roca intentó, en su día, hacer real con la llamada "Operación Roca", y a la que sólo se apuntaron Garrigues Walker y Florentino. Esta España es la que Pasqual Maragall intentó colarle a Zapatero (y a Carod-Rovira) en los primeros tiempos del tripartito llamándola "España Plural". Esta España no existe ni existirá. Cuando el president Montilla dice que "sigue creyendo" en el Estatut se aferra a la Blauroja, al Cat Lemmon, al espectro federal que se quedó en la Europa del efímero ecu. Una España virtual que, de existir, hubiera conquistado los corazones de muchos que el sábado pasearon una estelada por el passeig de Gràcia y el domingo no desearon la derrota de España.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 12 de juliol de 2010

dissabte, 10 de juliol de 2010

Ens calen cançons d'ara

Quina gran idea, la de Pere Mas a Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, de recuperar una versió de L’estaca de Lluís Llach en espanyol, ja que en aquest idioma adquireix un sentit més actual, que adapto lleugerament per expressar millor el seu missatge: “El viejo Aragón me hablaba al alba en el Tribunal”. El vell Aragón no és altre que el magistrat progressista Manuel Aragón, que es dirigeix a la presidenta del Tribunal: “Emilia: ¿no ves la Constitución a la que estamos todos atados?”. Tot seguit María Emilia Casas Baamonde, amb aquest segon cognom tan inquietant, li respon: “Si no dictamos sentencia, nunca podremos andar”. Fa quatre anys que hi són, discutint al voltant de l’Estatut, a algun magistrat se li ha adormit una cama i d’altres, un hemisferi cerebral. De sobte s’adonen que la solució la tenen a l’abast i tots coregen entusiasmats: “Si tú recortas por aquí, si tú interpretas por allá, a fe que vale, vale, vale, y todo el mundo acatará”. Fatigada, Casas es dirigeix a Aragón: “Ya sé que está podrido, pero, Manuel, pesa tanto, que a veces la fuerza me olvida. Repíteme tu canción”. Aragón entona de nou els seus plantejaments progressistes amb veu de baríton de sarsuela i tothom queda convençut. Sense més demores, els magistrats dicten sentència i la cançó conclou: “El viejo Aragón no dice nada: el cierzo se llevó el Estatut, mientras yo continúo en el Constitucional”. La estaca –aquesta versió- es canta acompanyada per una guitarra espanyola i la segona veu va a càrrec d’un coro rociero de la Guàrdia Civil.

Enric Gomà, Avui, 10 de juliol del 2010.

Aquells films de llegir

Fa un parell de setmanes, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei del Cine català, una decisió política que –com sol passar– va escandalitzar la part contractant de la primera part i va entusiasmar la part contractant de la segona part. Segons el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, una de les intencions de la nova llei és «garantir la diversitat lingüística», és a dir, que les pel·lícules que s’estrenin a Catalunya, i el seu idioma original no sigui ni el català ni l’espanyol, surtin amb la meitat de còpies en català i l’altra meitat en espanyol. Després de mitja vida, o una vida sencera, d’inèrcies a favor del doblatge en espanyol, la recerca de la paritat (que de fet és una discriminació positiva a favor del català) té tota la lògica del món. Els germans Marx, però, potser dirien: «Escolta, ¿per què hem de barallar-nos per una bestiesa com aquesta? La tallem i avall!».

Perquè en realitat la llei és només una solució temporal, un pegot, i seria millor pensar-s’ho dues vegades. És com si, veient que una roda està desinflada, desinfléssim les altres per equilibrar el vehicle. El que convindria de debò és canviar les rodes. Així, si es vol garantir la diversitat lingüística i que, de passada, la gent aprengui bé el català, seria més lògic promoure en tot cas –cinema i televisió– la versió original subtitulada i oblidar-se del doblatge per sempre més. Seria, per descomptat, una decisió encara més problemàtica que l’actual. En primer lloc perquè el negoci del doblatge és important a Catalunya, mou diners entre un bon nombre d’actors i productors. En segon lloc perquè la majoria d’espectadors tenen prejudicis contra les pel·lícules subtitulades: «Són d’aquelles que s’ha de llegir», diuen, «per a intel·lectuals». Tanmateix, a Dinamarca, Suècia, Albània, Portugal, Grècia o Bèlgica –països de població similar a Catalunya–, les sèries i pel·lícules són sempre en versió original subtitulada, tant a la tele com al cine, i està comprovat que el nivell d’anglès és més alt i que l’aprenentatge de la llengua pròpia també se’n beneficia. Llegint cada dia els subtítols en català, doncs, aprendríem gramàtica i faríem menys faltes d’ortografia. Com Groucho li deia a Chico amb el contracte a la mà: «It rather grows on you» (que subtitulat seria «De mica en mica t’hi acostumes)».


Jordi Puntí, El Periódico, 10 de juliol del 2010.

dijous, 8 de juliol de 2010

Jugando al diccionario

He de reconocer que siempre he sido un gran lector de diccionarios. Me apasiona el orden alfabético y las extrañas vecindades que suscita. Me gustan las acepciones insólitas de palabras aparentemente inocuas. Durante años, para escribir, traducir y elaborar crucigramas he hojeado y ojeado diccionarios. Desde hace unos pocos ya sólo los ojeo. Los consulto en línea, de modo que hojearlos resulta literalmente imposible. La eficacia digital me parece innegociable, pero un día volví a hojearlo en papel y me di cuenta de lo perdido. Recuerdo que andaba abotargado porque la noche anterior había cenado de un modo muy opíparo. Abrí el DIEC (2a edición, 2007) por las páginas 850-851 y leí: garrotada gastrointestinal. Di un respingo. Todos los diccionarios (en papel) destacan la primera y la última palabra de cada conjunto de dos páginas. Seguí hojeando, ya con el modo de búsqueda mental activado, y volví a chocar con otro par que definía mi estado: gresca grogui (884-85). Grogui aún por la gresca de la noche anterior, empecé a tomarle gusto a la cosa y el azar tipográfico del diccionario me pareció honrosament hostil (924-25) hasta que llegué a revivir cómo había terminado la noche anterior: xocolata xurro (1756-77). Llegué a mosquearme: ¿no será que los tipógrafos juegan con las líneas para conseguir cabeceras interesantes? Seguí buscando: ¿quién sería el instal·lador insuperable de las páginas 966-67?, ¿De quién, el vergonyant vers de las 1716-77? ¿Sería el ahora recusado Rafael Ribó el simpàtic síndic de las 1544-45?. Desde aquel día colecciono estas parejas de hecho que se forman para ayudarnos en la búsqueda, en una pulsión conspiranoica que me inquieta. No voy a desarrollarla. Sólo voy a reproducir cuatro parejas verbales que encabezan sendas páginas dobles del DIEC y a ver quién es el Sherlock Holmes que me niega su intención: elemental-elucubrar (610-11), diabètic-dialitzar (554-55), evangeli-exasperar (750-51) y nacionalsocialista-narcotraficant (1156-57). No haré más comentarios.
Reconozco que me inicié en la lectura de diccionarios durante la pubertad, buscando esas palabras obscuras que remitían a otras, como meretriz, buscona o cortesana. En esto, la era digital es muy superior, porque permite trazar el sentido de las palabras de un modo más directo. Busquemos, por ejemplo, la palabra más repetida en la sentencia del TC, un heptasílabo digno de ser el lema de una manifestación contraria a la de este sábado: indisolubilidad. Casi todos los diccionarios que consulto la relacionan con el matrimonio. El DRAE en línea, sin embargo, dice: "cualidad de indisoluble". Clico en indisoluble y leo "Que no se puede disolver (separar)". La palabra con enlace es disolver. Pincho en ella y topo con cuatro acepciones: "1 Mezclar de forma homogénea las moléculas...; 2 Separar, desunir lo que estaba unido de cualquier modo. Disolver el matrimonio, las Cortes. Pronominal: Disolverse una sociedad; 3 Deshacer, destruir, aniquilar; 4. Resolver (dar solución a una duda)". Esta última, aunque viene marcada “en desuso”, es la única que enlaza con otra entrada. Voy, a ver si me solucionan la duda estatutaria, y topo con 11 acepciones, entre las que sólo la octava (musical) está enlazada con otra: "Llevar a efecto una resolución (paso de un acorde a otro)". Pincho en resolución y doy don la definición musical (8): "Paso de un acorde disonante a otro consonante". He ahí el quid de la cuestión. No hay ni habrá acuerdo porque somos un acorde disonante. ¿Adónde vamos, pues, con nuestra música?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 8 de juliol de 2010

Sad Rags

I am islamophobic, christianophobic, hinduophobic, sikhophobic and judeophobic (in the religious not racist senses of these words). Religions fill me with anxiety at the thought they might still try and tell me how to behave, and amazement at the fact that they persist in existing. That said, I have never felt the need – as did so many Catalan anarchists within most senior citizens' living memories – to make bonfires of altarpieces, anymore than I feel the need – as have some European neo-fascists, more recently – to firebomb mosques. If people want to believe in resuscitated gods, occultated imams, transmigrating souls and transubstantiated wafers, then I – who used to believe in UFOs – am certainly not going to try and stop them. For the same reason, if people truly wish to wear wimples, mantillas, hijabs, turbans, veils, dog collars, skufias, yarmulkes or burqas, I would not be so presumptuous as to instruct them to remove said items. Which is more than can be said for the Lleida City Council, which at the end of May made the wearing of the burqa (though not the wimple) illegal in public buildings, thus encouraging right-wing councils in several other Catalan towns to consider doing the same. The official excuse for this targeting of a minority garment – that it goes against women's rights – hardly makes sense in those cases, of which there are a lot more than meet most politicians' eyes, where the burqa is willingly worn by the wearer. To stigmatise the burqa – unlovely though it might be – smacks of disingenuousness: why the burqa and the burqa alone, and not Islamic inheritance laws, or forced marriages, or the cloistering of nuns, to mention just three religious practices that really discriminate against women? Perhaps because its wearers are not considered to be full European citizens (whose right to wear anything they please has been guaranteed at least since the 1960s)? Certain Muslim countries have been accurately criticised here for their lack of sartorial permissiveness. To reproduce their methods and then hail it as a blow struck for democracy, is, surely, little more than a kind of finely-honed hypocrisy. The kind that Europeans have historically always been ever so good at.

Matthew Tree, Catalonia Today, juliol de 2010

Si vols, potser podràs

Lloable és destriar, amb paciència de rellotger, l’embull d’emocions i sentiments que ens habiten dia a dia, amb tot de rodetes esdentegades i eixos torts com són el nostre caràcter inestable, l’obstinació en l’error i les seqüeles amargues d’una infantesa convulsa, que hem d’acceptar i combatre amb bon humor i esperit acròbata, ja que deixada enrere la joventut cap home de bé no ha de retreure res als seus pares (sap greu, sempre és agradable apedregar algú). Bricolatge emocional, presentat per Gaspar Hernández i Flora Saura, amb guió de Pau Icart guarnit amb intervencions de psicòlegs, entrenadors i cèlebres divulgadors de l’obvietat, és un compendi dels bons consells de l’àvia (no hi vulguin veure la més petita ironia, guardo un gran record de totes dues àvies). No és mai sobrer distingir entre l’atzar i la bona sort ni tampoc insistir en les virtuts de la perseverança, la resiliència (en clau col·loquial, “Aquí caic, aquí m’aixeco”) i una actitud oberta i coratjosa davant de l’abisme i la pesta negra. Tot i així em fatiga una mica la ingenuïtat constant, disciplinada i resilient de Bricolatge emocional: “La bona sort depèn de tu”. En els últims temps, s’ha anat imposant una idea democràtica –i molt enganyosa i per tant perversa- del talent, un factor imprescindible per a qualsevol activitat artística. Semblaria com si només calgués posar-hi esforç i tenacitat per omplir un teatre, un cinema o un iPod. El talent no depèn tan sols de l’esforç, la qualitat no és cap recompensa justa als nostres neguits i maldecaps, no vivim en un país fantasiós dels germans Grimm governat per un duc recte. Mentre que Bricolatge emocional ens pretén explicar la vida amb receptes senzilles, inspirades en els manuals d’instruccions dels mobles d’Habitat. Quan sovint muntes una tauleta de nit i et surt un estenedor de roba. Cal una gran resiliència per afrontar-ho. I mirar de no mullar el despertador.

Enric Gomà, Time Out, 8 de juliol del 2010.

Alemanya i la frase de Lineker

He passat les últimes setmanes a Alemanya i mai abans havia vist una afició i una eufòria similars durant el Mundial. Riguin-se de les efusions rojas, o fins i tot rojigualdas, i d’aquells locutors a qui agrada pronunciar Españ·ña (així, amb la ñ geminada). Des que va començar el campionat, l’adoració del futbol ha estat absoluta. Tots els bars amb terrassa van instal·lar pantalles per seguir els partits. Els aparadors de totes les botigues –sabateries, pastisseries, farmàcies– es van omplir de pilotes i fotografies de jugadors. Al restaurant jueu Schmock, de Munic, un pòster d’un rabí jugant a futbol donava la benvinguda als clients. Una tarda, anant en tren, vaig sentir com el conductor anunciava per la megafonia: «Atenció, per si és d’interès dels passatgers, el partit Portugal-Costa d’Ivori ha acabat en empat a zero». Al cafè del Volkstheater (una espècie de Teatre Lliure) regalaven una postal amb la famosa frase del golejador anglès Gary Lineker: «El futbol és un esport en què juguen 11 contra 11 i al final sempre acaba guanyant Alemanya».

Amb un rerefons com aquest, doncs, el suport a l’equip alemany és optimista i incondicional. Per aquesta mateixa raó és també un suport una mica ingenu, que es deixa portar per la fe. Els rivals, per exemple, s’analitzen sempre segons els seus punts febles, no a partir de les qualitats. Abans del partit contra Espanya, el joc exhibit al Mundial feia creure Alemanya en la màxima de Lineker. Ahir, no obstant, el mateix dia en què es complien 36 anys de la final guanyada a l’Olímpic de Munic per Beckenbauer, Breitner i Torpede Müller, el gran partit que va fer Espanya va canviar la gramàtica. Ara «el futbol és un esport en què juguen 11 contra 11 i Puyol és a tot arreu».

Alemanya se n’anirà d’aquest Mundial amb pena perquè es pensava, com sempre, que els seus jugadors no tenen límit. Però són optimistes per naturalesa i la tristor els durarà quatre dies. Els quedarà el record magnífic d’haver eliminat Anglaterra i l’Argentina –quatre gols a cada equip, poca broma– i la seguretat que aquesta selecció, tan jove, arribarà lluny en el pròxim Mundial. Quatre anys no són res.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de juliol del 2010.


Una banda sonora / Quatre mil passos

1. El dia de Sant Joan, un amic m’explicava que s’havia llevat d’hora i havia sortit a passejar per Barcelona. A les set del matí, em deia, la ciutat era una terra de ningú, un espai desert i silenciós on s’esllanguien les restes de la revetlla. Conec aquesta calma d’altres dies semblants. No corre cap cotxe, comencen a obrir els quioscos i pastisseries, se sent el crit llunyà d’un borratxo. Vet aquí una imatge que sempre m’inquieta: el vent arrossega un barret de palla que algú ha perdut fa unes hores, potser un garbuix de serpentines. Mentrestant, els turistes més matiners caminen desorientats pel Passeig de Gràcia, com si s’hagués produït una apocalipsi i el recepcionista de l’hotel no hagués informat. Un home treu a passejar un gos impacient. De tant en tant es creuen amb un noi que encara no ha anat a dormir. Es miren de reüll i cadascú continua el seu camí, malpensant de l’altre. El gos s’atura per ensumar les taques negres de pólvora d’un petard.

2. Aquesta calma de dia festiu es repeteix a la majoria de capitals aburgesades, però després, els dies laborables, cada ciutat es desperta d’una manera diferent. Ho sé perquè, quan viatjo, m’agrada llevar-me d’hora i passejar a l’atzar. Em poso el podòmetre a la cintura --vull saber quants passos he fet--, em perdo per carrers i avingudes i em fixo en els bioritmes urbans. Copenhaguen es desperta com un jove atlètic, que s’enfila a la bici fent olor de xampú infantil i, si va tard, es renta les dents mentre pedala --ho vaig veure una vegada--. Seül es lleva amb bosses als ulls després d’una nit d’insomni, amb les avingudes i els cinturons de ronda col•lapsats de cotxes tota la nit, i fa via cap a la feina tot calculant si la propera nit serà diferent. A les set del matí, Nova York --la ciutat que mai no dorm-- té ressaca, els camions de les escombraries es creuen amb els que reparteixen queviures, i en un parc solitari un noi vestit de samurai assaja una dansa solemne sota la primera ullada de sol --també ho vaig veure--. Munic es diu: “¿per què m’aixeco tan d’hora? ¿Per què, si podria romancejar tot el dia al llit?” Però no pot evitar alçar-se. Roma badalla de son endarrerida, mira per la finestra, es grata les aixelles i torna al llit. “Va, cinc minutets més”, es diu. París és una dama que es deixondeix a l’habitació, sota una flassada gruixuda, mentre del carrer en puja l’olor de colònia i croissants. ¿I Barcelona què? Barcelona s’aixeca en silenci, s’observa en el mirall del quarto de bany i pregunta qui és la més bonica. Llavors el dia s’escola esperant una resposta que no sempre arriba.

3. Per dir-ho com aquell filòsof grec, mai no caminem dues vegades pel mateix carrer. Les ciutats són camaleons que canvien de pell segons el nostre estat d’ànim. Sovint afegeixo música a les meves passejades per la ciutat: camino amb el podòmetre a la cintura i els auriculars a les orelles, com una mena d’agrimensor sònic. Les possibilitats són extraordinàries. Cada cançó reescriu els meus passos. Ara sé, per exemple, que l’Abbey Road dels Beatles conté quatre mil passes (és a dir, d’una de les places de Gràcia fins a les portes de la catedral). Les ondulacions de la Pedrera es tornen aquàtiques si, quan hi passo pel davant, escolto Little Water Song cantada per Ute Lemper. Les palmeres i les cacatues de la Diagonal s’estarrufen d’alegria si sona David, de The Radio Dept. Quan es fa fosc, Johnny Cash apaga els fanals i Tracey Thorn els torna a encendre. A vegades, entre llums i ombres, s’esdevé un misteri: caminant per Barcelona, aconsegueixo sentir-me en un altre lloc.

Jordi Puntí, Time Out, setmana de l’1 al 8 de juliol.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Nota de societat

Divendres La competència de RAC1 va celebrar l’edició especial La competència vintage en el marc del Teatre Coliseum, siti al carrer Corts de la capital catalana, que va acollir centenars d’admiradors d’entre els 137.000 oients que cada dia acudeixen puntualment a la seva cita amb Òscar Dalmau i Òscar Andreu. La competència vintage va congregar glamur, humor, música en directe i ventrílocs, en una cerimònia brillant orquestrada amb bon pols per Dalmau i Andreu, tots dos d’esmòquing rigorós, drets darrere de sengles micròfons d’època. Els acompanyava Natza Farré, radiant amb el seu vestit llarg de lamé gris perla, engalanada només amb un osset de Tous, elegant i discret. Tampoc no va passar desapercebut el tècnic de so Víctor Ollé, que vestia un tern creuat de ratlles blaves i blanques, amb botons de puny amb àncores gravades, complementat amb una atrevida corbata de seda salvatge d’una tonalitat ocre amb piquets negres, que va suscitar càlids somriures d’aprovació entre el públic femení assistent. Tant Guillem Dols com Oriol de Balanzó lluïen uns esmòquings blaus elèctrics amb solapes de purpurina, de línia clàssica, encara que portats amb un cert aire decontracté. L’inefable Mohammed Jordi, esplèndid dins la seva gel·laba de cotó jumel, egipciana, i cofat amb un fes tradicional. El moment àlgid de La competència vintage es va esdevenir quan Víctor Ollé es va alçar de la taula de so i va assajar uns passos de claqué inspirats en Fred Astaire a Barret de copa. El selecte públic va gaudir d’una vetllada única, inoblidable.

Enric Gomà, Avui, 7 de juliol del 2010.

dimarts, 6 de juliol de 2010

¿Qué diría el TC de Villa?

Pase lo que pase mañana ante Alemania, el asturiano David Villa es el hombre del Mundial. Sus goles han tapado las carencias de una selección que había maravillado por su juego durante la clasificación y que, hasta ahora, lleva una trayectoria resultadista. Cinco goles de Villa y uno de Iniesta componen el discreto balance de esta roja de pantone variable cuya pigmentación ha acabado por ser la intersección entre dos mundos bicolores: el rojigualdo y el azulgrana. Del mismo modo que a los nacionalistas españoles les cuesta reconocer el alma de un equipo con grandes jugadores que podrían formar una potente selección catalana (Valdés, Piqué, Puyol, Capdevila, Xavi, Busquets, Cesc), a los nacionalistas catalanes les cuesta gobernar sus sentimientos encontrados ante un equipo que defiende los símbolos de la España eterna pero responde a un patrón de juego que firmaría Pep Guardiola y en el que también cuentan otros azulgranas como Iniesta, Pedro o Villa. Antes de dejar en tablas esta confrontación emocional de símbolos humeantes conviene recordar que para los catalanes no existe la posibilidad de escoger. De ahí que muchos aficionados se busquen subterfugios de todo tipo: desde quien finge desinterés pero mira la tele de reojo hasta quien ha invocado (en vano) a todos los santos hondureños, chilenos, portugueses o paraguayos, pasando por quien celebra sin complejos los goles de David Villa porque ya es del Barça, quien desea que España juegue bien pero que no gane para no tener que soportar una explosión de nacionalismo o quien ya se prepara para ello asegurando que la camiseta roja es la tercera equipación azulgrana. De todo hay, y más contorsionismos habrá aún si mañana el equipo de Del Bosque se planta en su primera final mundial.

Pero pase lo que pase, David Villa ya forma parte de la historia. El hecho que fichase por el Barça justo antes del Mundial deberá ser saludado como una de las operaciones más oportunas de la historia. ¿Se imaginan que el fichaje premundialista hubiese sido el de Cesc y que el suyo aún estuviese pendiente de negociación? Villa ha sido, hasta ahora, un jugador admirado por todos. Al jugar en el Valencia, merengues y culés le veían con una cierta neutralidad, y de ahí que el hombre se haya hinchado a hacer anuncios de productos diversos, hasta el punto de admitir que su famoso pase torero en la celebración de los goles forma parte de un acuerdo comercial con McDonalds. Además, el asturiano Villa cae bien. Los merengues suelen tener a Asturias, patria querida, en alta estima porque la Reconquista empezó en Covadonga. Los culés invocan la memoria emocional de asturianos tan queridos como Quini, Abelardo o Luis Enrique. Pero David Villa es un gran desconocido. Este sábado el poeta Jaume Subirana colgó en su blog Flux una imagen del Guaje (guahe es niño en asturiano, como Torres pero en bueno) tras una pancarta reivindicativa: "Yo doi la cara pola Oficialidá". Resulta que Villa, de Tuílla, habla la lengua en la que Xoan Bello escribió la espléndida Historia universal de Paniceiros y es una de las 10.000 firmas que piden la reforma de su Estatuto para que la lengua asturiana (a la que el franquismo redujo a patués llamándole bable) sea oficial en la comunidad autónoma, cosa que hasta ahora la España plural no admite. Subirana añade en su apunte la sorpresa que les produjo a algunos periodistas españoles oir a muchos jugadores paraguayos hablar entre ellos en lengua no castellana (guaraní). La felicidad del colonizador nunca es completa. Tampoco en la península.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 6 de juliol de 2010

dilluns, 5 de juliol de 2010

Tradició, Ciència, Tifes

Tradició. Fa temps que és un tòpic dir que Catalunya és un país amb una gran tradició escatològica, i no només a causa dels costums nadalencs excrementals que tots coneixem, sinó també de tot un subgènere poètic que va de Jaume Roig fins a algun vers de Vicent Andrés Estellés passant per l'autor anònim de l'Oda a la merda (1936), adaptat amb èxit, per cert, al format rap per un joveníssim Xavier Bertran als anys 80. Tampoc no pot ser casualitat que un dels grups de pop catalans més autèntics de les últimes dècades es digui Els Pets, ni, posem per cas, que els catalans es caguen en coses tan improbables com els ous, dena i Déu.

Ciència. A Anglaterra, per contrast, l'interès per aquest aspecte de les nostres necessitats fisiològiques ha tingut un caire més aviat científic. A la Universitat de Reading, en concret, el microbiòleg Glenn Gibson ha inventat una màquina (de fet, ja en té 20 de construïdes) que simula a la perfecció les funcions de les tres seccions de l'intestí gros, des de la ingestió d'aliments fins a l'expulsió de deposicions o bé de ventositats; aquestes, segons Gibson, un expert mundial en el tema, es poden dividir en les que fan pudor d'ous podrits, perquè contenen sulfur d'hidrogen; o bé les inflamables, que contenen metà i es poden encendre. (Per a més informació, vegeu pongology a newscientist.com).

Tifes. Davant de la recent sentència sobre l'Estatut, tan implacable com inapel·lable,
se m'ha acudit que als catalans els queda, si més no, una possible vàlvula d'escapament: combinar la tradició popular catalana ja esmentada amb la tecnologia microbiòtica anglesa, tot augmentant la capacitat de flatulència de la màquina del Glenn Gibson i afegint-hi quatre rodes, de manera que es podria col·locar davant per davant del número 6 del carrer Domenico Scarlatti de Madrid –seu del TC– per poder emetre, tot seguit, un pet (de metà, si pot ser) dels més sonors que s'hagin sentit mai al continent europeu, com a justa retribució al tribunal en qüestió per haver cagat a sobre de 7.395.806 persones pel sol fet de ser residents d'un país la mateixa existència del qual ha tocat els ous d'onze jutges; uns ous que ja fan una olor inconfusible de podrit – més caducats com són que quatre dels mateixos jutges– segurament per haver estat massa exhibits, i durant massa temps, de la capital estatal estant.

Matthew Tree, Avui, 04/07/2010

Jo sóc més holandès que tu

I aleshores en quedaren quatre: l’Uruguai, Holanda, Alemanya i Espanya. S’ha d’anunciar així, com ho faria Agatha Christie als seus Deu negrets, perquè aquest Mundial està deixant més d’un cadàver futbolístic en cada nova eliminatòria. Pel que s’ha vist fins ara, estem davant un campionat de víctimes i no d’herois. Cap equip ha aconseguit ser el favorit pel seu futbol. Res o gairebé res perdurarà en la nostra memòria més enllà d’algun detall anecdòtic, cosa que ja està passant des de fa dos o tres Mundials. No hi ha rastre d’equips emocionants i fatídics com el Brasil del 82 o l’Holanda del 74. Tampoc han aparegut estrelles tan determinants com el Maradona del 86 o el Zidane del 98.

Són múltiples les causes que explicarien aquesta baixada general del nivell, però cal comptar els entrenadors entre els principals culpables. En una competició on els jugadors no es poden fitxar, el seleccionador s’ha convertit en atractiu comercial. Les federacions, doncs, juguen a fer de clubs i busquen grans fitxatges. El problema apareix quan aquests fitxatges no fan cas de la tradició. El cas més extrem potser és Capello i Anglaterra, un fracàs que es deu en gran part a la incapacitat de l’italià per entendre l’estil britànic. El cas més trist és el de Dunga i el Brasil: Dunga, que va triomfar com a jugador a l’Stuttgart (amb això està tot dit), va voler convertir la canarinha en una piconadora alemanya, però es va oblidar que els seus jugadors tenen sang calenta. Al mig del camp, els ritmes de la samba no tenen res a veure amb les orquestres prussianes. El cas més dolorós, en fi, ha estat el de l’Argentina i Maradona. Divinitzat, amb el rosari al puny i aspecte de dolent de telenovel·la, Maradona ha estat incapaç de muntar un equip per a Messi. Li va donar el número 10, però el feia jugar de 6 i lluny de l’àrea, al servei d’uns davanters massa egoistes. Messi es mereixia molt més protagonisme i no em sorprendria que les decisions de Maradona tinguin un rerefons freudià, de pare que no vol que el seu fill el superi. Quin despilfarro per al futbol.

Lluny del narcisisme, els quatre semifinalistes tenen entrenadors de perfil baix. Óscar Tabárez, el mestre, és un rodamón que ha tornat a la selecció per recuperar un estil que llanguia. Bert van Marwijk té una curta carrera com a entrenador i, quan va ser escollit al seu país, molts van dubtar que pogués controlar un vestidor difícil. Encara que el seu aspecte sigui força antagònic, Joachim Löw a Alemanya i Vicente del Bosque a Espanya estan en una ona similar: amb alguns retocs obligats, confien en un estil de joc que ha triomfat als seus països –el del
Bayern Munic i el del Barça, respectivament.


Pensant en la semifinal de dimecres, la principal diferència entre els dos entrenadors és la seva capacitat d’adaptació. Mentre que Löw sap potenciar la plantilla i dóna entrada a jugadors joves com Müller i Özil (la lesió de Ballack és vista a Alemanya com una sort del destí), Del Bosque segueix encaparrat en aquell doble pivot que frena i amb Torres ennuvolat en l’atac. El més divertit del cas és que els referents últims de les dues seleccions són el Bayern de Van Gaal i el Barça de Guardiola. És a dir, models d’inspiració holandesa. No m’estranyaria, doncs, que la clau del partit de dimecres estigui en qui aconsegueixi dominar –ara sí– el centre del camp amb un estil de toc i rapidesa. Ben pensat, aquesta és potser la lliçó de les semifinals: tres de quatre per a la tradició de la rellotgeria holandesa. I aleshores en quedaren dos...

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de juliol del 2010.

Mohammed Jordi

Batallita: el 24 de abril del capicúa año de Nuestro Señor 2002 participé en una mesa redonda en el marco de las "Jornades de Comunicació Blanquerna" de la Universitat Ramon Llull. El título, que he conseguido rescatar en la red, fue "És possible la sàtira en un món global?". Moderó Francesc Marc Álvaro, a la sazón profesor de la casa. Reproduzco nombre y descripción de los cuatro participantes: Carles Capdevila (director d'Alguna pregunta més? a Catalunya Ràdio), Manel Fuentes (director de Problemes domèstics a RAC1), Toni Soler (director de Set de Nit a TV3) y Màrius Serra (escriptor i traductor). En mi caso lo de traductor era pertinente porque, más allá de mis dudosas habilidades satíricas, se me invitaba como traductor de Groucho Marx o Tom Sharpe. Fuentes, que en esa época trabajaba también en Madrid, no pudo estar presente y envió un video con su aportación, de modo que el debate fue a tres bandas. Tal vez porque sólo habían pasado siete meses desde los atentados islamistas del 11-S, nuestras intervenciones se centraron en aspectos relacionados con la capacidad de las religiones para admitir la sátira. Hacía muy poco que el gobierno de Israel se había quejado públicamente por una portada del semanario satírico "El Jueves" (título que Google Translator traduciría del catalán como "El Judías") y el río religioso andaba revuelto. ¿Cuáles son los límites de la sátira? Aún faltaban tres años para el escándalo de las caricaturas de Mahoma, pero ya intuíamos que el listón (de lo satirizable) empezaba a bajar de un modo alarmante. No tanto en el ámbito político, que Soler y Capdevila ya exploraban en la línea que les llevaría a las propuestas televisivas Polònia y APM?, como en el religioso. Del debate, cuyas ponencias reprodujo luego la revista Trípodos de la URL con la única salvedad de una inocente referencia al cardenal Ricard Maria Carles que el responsable de publicaciones no se atrevió a mantener, recuerdo una de las conclusiones: la necesidad que las propuestas satíricas del país incluyeran alusiones a todo el espectro de nuevos catalanes que se han ido incorporando a nuestra sociedad, musulmanes incluidos.

Ese día ha llegado. Este viernes, Òscar Dalmau (1974) y Òscar Andreu (1975), llenaron el teatro Coliseum de Barcelona en una edición especial de su programa diario en RAC1 La competència, con el que han conseguido algo tan difícil como relevar sin sobresaltos el mítico Minoria Absoluta de los polonizadores Toni Soler, Queco Novell y Manel Lucas. Los Òscars, que son de la generación siguiente pero ya llevan años trabajando en el humor radiofónico, presentan un ramillete de personajes descacharrantes (Angelines, Jep, Justo, Jean Paul Desgrava...) entre los que destaca Mohammed Jordi, un magrebí que se siente más catalán que "desperta fierro", que se indigna ante el españolismo imperante y que es capaz de dibujar un mapa de los países de habla catalana en la que incluye Tánger ("perquè algun dia serà nostra"). Las intervenciones de Mohammed Jordi (que incluso tiene un amigo israelí y otro gitano, llamados Mohammed Zimmerman y Mohammed Montoya) no tienen desperdicio. Su frase emblemática es "se'ns pixen a la boca", transformada en riff cuando canta (un riff del Rif, o rifeño) y es capaz de hablar con desparpajo de todos los aspectos de la religión musulmana ("segons la meva religió després de la mort hi ha una mena d'after...") del mismo modo que otros personajes, de este y otros programas, satirizan la cristiana. Benvingut, Mohammed Jordi, i per molts anys.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 5 de juliol de 2010

dissabte, 3 de juliol de 2010

Efectes del sol

Executava La veu humana, una secció de filologia recreativa que cometo amb tota la recreació de què sóc capaç els dimarts i dijous a El Cafè de la República, quan a través de la lluna de l’estudi que dóna a la Diagonal vaig veure uns joves amb banderes espanyoles que ens increpaven. Espanya acabava de guanyar Portugal i uns quants barbamecs molt assolellats ho festejaven davant de Catalunya Ràdio, amb l’ensenya nacional lligada al coll, com Flash Gordon al planeta Mongo. Passo a enumerar-ne els crits, per donar una idea exacta de la situació (no de l’escenari, no érem al teatre Apolo admirant Marujita Díaz a Las Corsarias, quan ataca “Banderita, tú eres roja”): “¡Viva España!” (molt aplaudit), “¡Viva la COPE!” (acrònim de Cadena de Ondas Populares de España, no la senyoreta María Cope, a la qual saludo des d’aquí), “¡Federico Jiménez Losantos, buen nacional!” (una dada redundant), “¡Viva la Guardia Civil!” (inclosa la de Trànsit?) i, el més emotiu, “¡Viva la muerte!”. (Per als que s’acaben d’incorporar a la història d’Espanya, han de saber que aquest és el crit que el general Millán-Astray va proferir el 12 d’octubre del 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca). Des de la Diagonal, un mosso d’esquadra va informar pel transceptor (és un walkie-talkie): “N’han baixat uns seixanta de la plaça Artós”. Aquells joves es van desplaçar a Catalunya Ràdio per celebrar la victòria esportiva d’Espanya. Si seguim per aquí, l’11 de setembre els maulets es manifestaran davant la seu de RNE a Barcelona, al carrer Roc Boronat núm. 127.

Enric Gomà, Avui, 3 de juliol del 2010.

Entradas populares

Compartir