dimarts, 31 d’agost de 2010

Mancat de futur

Londres, 1982, cap a les vuit del vespre. En un magatzem abandonat hi ha un escenari amb una pancarta –que diu: “No hi ha cap autoritat que no siguis tu mateix”– i dues pantalles i una mica de llum per il·luminar els centenars de persones, que, dretes i atapeïdes, esperem l'aparició del grup CRASS. Hi ha molts punks –els cabells fets punxes sòlides amb cola d'impacte– i també hi ha gent vestida d'una manera més o menys convencional. A les pantalles surten unes imatges d'anuncis de pintallavis que donen pas a les d'uns nens africans morint d'inanició i ja hi són, a l'escenari, els de CRASS, xisclant “What do you want? What do you want?”. Els intercanvis d'imatges s'acceleren, les cançons també, totes elles una barreja de passió i cinisme terminal que ens fa sentir tan entusiasmats com enfurismats i esverats. Ara, qualsevol de vosaltres pot viure una experiència semblant: només cal anar a l'exposició audiovisual desarmant The London punk rock tapes (Arts Santa Mònica. Rambla, 7), muntada per Jordi Valls amb la col·laboració de Franc Aleu, entre d'altres. Valls va viure el primer esclat del punk, el 1976, i va gravar alguns dels primers concerts dels Sex Pistols, els Clash, les Slits... (els CRASS vindrien poc després). L'exposició és tan autèntica que només hi falten els policies de paisà que solien infiltrar-se en aquest tipus de concert (i que, delatats per la seva roba de marca, aconseguien fer alhora respecte i el ridícul). Entre les imatges projectades a les parets hi ha l'eslògan rei de l'època: No future; que avui em serveix per acabar aquest article: l'últim.

Matthew Tree, Avui, 31/08/2010

dilluns, 30 d’agost de 2010

Els límits de la realitat

Per primera vegada en la història, el 27 d’octubre del 1935 els escaladors Costa, Balaguer i Boix van ascendir al Cavall Bernat, l’agulla de la muntanya serrada. Quan després ho van explicar, els més escèptics no els van creure. El 15 de març del 1936 Costa va repetir la gesta tot sol i per convèncer els incrèduls Ràdio Barcelona ho va retransmetre en directe. Ara bé, només perquè ho van retransmetre per la ràdio no entenc que els escèptics s’ho creguessin. Quins bledes. Si ets escèptic, aguanta, resisteix. No cedeixis de seguida. Toca l’ase, que no t’herniaràs. Això és com aquells ateus que es converteixen: quina poca fe en la inexistència de Déu.
A Dies de ràdio, dins d’El matí de Catalunya de Ràdio de l’estiu, Estel Batet recupera moments culminants de la cadena. Un d’ells és del 1988, la retransmissió via satèl·lit de l’ascensió al K2, el cim més arriscat de l’Himàlaia, a càrrec de l’expedició K2/Banc de Sabadell –són els que pagaven, no que el president i tot el consell d’administració hi pugessin amb grampons i piolets (jo els hauria retirat els estalvis a l’acte)-. Però l’expedició no va fer el cim, en van quedar a uns metres escassos dins d’una borrasca de vent i neu. Encara que una cosa així hauria comportat trepitjar, escopir i ballar una jota tortosina sobre el codi deontològic del Col·legi de Periodistes, van tenir temptacions de falsejar-ho i fer veure que hi havien arribat? No, seria impensable. La ràdio només difon la realitat i els oients ens la creiem a cegues, estabornits sota tones d’informació i rigor periodístic.

Enric Gomà, Avui, 28 d'agost del 2010.

Democràcia

Fa 13 dies, alguns lectors em van recriminar per haver parlat massa en aquest espai d'un determinat senyor de Vic i per tant, tot i que volia parlar-ne un altre cop, en comptes de fer-ho comentaré la inauguració imminent i mundialment polèmica d'una mesquita a la Zona Zero de Nova York. Aviam: fins i tot molts ateus considerem que els que creuen en uns éssers per a nosaltres no existents haurien de tenir la llibertat de lloar-los en uns locals adequats. Però les grans figures de la dreta nord-americana, Newt Gingrich i Sarah Palin, han declarat que la nova mesquita és un “insult” i “un intent de soscavar la nostra civilització”, tot obviant que la mesquita la regirà una parella declaradament feminista, proamericana i antiterrorista. El mateix alcalde Bloomberg vol la mesquita, en el nom de “l'esperit d'obertura i acceptació que va ser atacat l'11-S”.
No em puc estar de comparar l'actitud democràtica de debò de Bloomberg amb un petit incident que va tenir lloc fa unes setmanes en un hospital osonenc. Dues marroquines –una mare, a qui se li havia diagnosticat un tumor, i la seva filla– esperaven els resultats de la biòpsia, visiblement angoixades. Al costat, per casualitat, hi havia el senyor de Vic ja esmentat –ho sento, ho sento, n'he tornat a parlar–, que va dir a la seva dona, de visita al metge: “Quan jo sigui alcalde de Vic traurem aquesta xusma dels hospitals!”. Una de dues: o bé pensava que les marroquines, sent “xusma”, no l'entendrien pas; o bé ho deia expressament perquè se sentissin encara pitjor. Ei, aquells lectors que el voteu: per quina opció us decanteu?

Matthew Tree, Avui, 30/08/2010

diumenge, 29 d’agost de 2010

Forat

La web nord-americana rawstory.com ha anunciat (25/8) que el cap de la campanya Bush-Cheney de 2004, Ken Mehlman, ha estat outed, o obligat a admetre que és gai (el participi anglès és difícil de catalanitzar: el títol n'és un intent fallit). Això és notícia perquè durant la campanya esmentada Mehlman va fer distribuir un bé de Déu de material homòfob, una estratègia que va fer guanyar molts vots als republicans. Ara bé, hi ha hagut molts més polítics defensors de l'heterosexualitat com a única orientació sexual legítima que no han sabut practicar el que prediquen. Com Stephen Milligan, el diputat conservador britànic –el seu partit desaprovava el sexe fora del matrimoni– que va morir el 1994 durant un intent d'asfíxia autoeròtica, vestit de dona i amb una llimona a la boca; o el senador republicà per Califòrnia (i pare de família nombrosa) Ray Ashburn, que feia gala públicament del seu menyspreu envers els gais fins que, fa cinc mesos, la policia el va enxampar conduint begut, acompanyat d'un xaval que s'acabava de lligar en un bar d'ambient. Avui, els polítics europeus, si més no, han decidit que la millor manera de no ser hipòcrita és no amagar la seva homosexualitat: el ministre d'Afers Estrangers alemany, el ministre de Cultura francès, i la primera ministra d'Islàndia, entre d'altres, són tots gais confessos. I aquí? Que jo sàpiga, només algun diputat d'esquerres ha fet el mateix, com ara Miquel Iceta. I els de dretes, tan aficionats com són a promoure els valors de la família (heterosexual) per damunt de tot? No n'hi ha cap que sigui gai? Cap ni un? Hola! Ei! Toc-toc!

Matthew Tree, Avui, 29/08/2010

dissabte, 28 d’agost de 2010

Sobre la marxa

Vaig llegir la meva primera novel·la seriosaCàndid, de Voltaire– a l'edat de 12 anys (dic seriosa, perquè no va ser de lectura obligatòria). Tot i haver-lo trobat per casualitat, va resultar ser, amb les seves nombroses escenes plenes de violència gràfica, ideal per a un preadolescent; però hi havia alguna cosa més que la feia especialment atractiva: el fet que el seu protagonista era un viatger, un nòmada, que mai no deixava de traslladar-se d'un lloc a l'altre, d'aventura en aventura. La figura del nòmada surt un cop i un altre a la literatura que mai no es mor, des de l'Ulisses i el Quixot fins al misteriós Matagari de Ngugi wa Thiong'o, passant pel Jacques de Diderot, el soldat Svejk de Hasek, el Sal Paradise de Kerouac, o el Mihály de la novel·la –tan emblemàtica a Hongria com La plaça del Diamant aquí– d'Antal Szerb Viaje bajo el resplandor de la luna (Ediciones del Bronce, 2000). Tots aquests personatges s'entesten a marcar un camí propi en un món que s'entesta, al seu torn, a empetitir-los i posar-los traves durant el viatge; així mateix, a la llarga acaben descobrint que, comptat i debatut, no hi ha res a fer. Exactament com passa amb gairebé tothom en el món real! Per alguna raó deu ser que avui en dia els viatgers ficticis continuen sent tan atractius per a molta gent. També als països de parla catalana, tot i que només he sabut trobar dos grans nòmades a la literatura d'aquests: el Tirant del Joanot Martorell i el camioner Gabriel, del Jordi Puntí. No n'hi ha més? O és que solen ser més aviat de casa, els/les herois/heroïnes catalans/catalanes?

Matthew Tree, Avui, 28/08/2010

Un llibre d’agost

L’agost és un mes estrany per a les llibreries. La majoria de gent compra els seus llibres abans d’anar-se’n de vacances i hi ha estiuejants amb grans projectes de lectura, encara que després es fonguin en la calor de la platja o quedin ofegats per aquella oceanografia del dolce far niente. La clientela de les llibreries canvia: els compradors assidus desapareixen i arriben els desconeguts, que al seu torn traeixen per una vegada el seu llibreter de confiança. Si es troben en una gran ciutat, comparen fons i novetats, busquen els seus autors preferits, a veure si aquí els tracten bé. Si estan en un poble, sempre els venç la curiositat i acaben comprant un vell llibre descatalogat, una novel·leta que al seu dia no els va cridar l’atenció. És com si el desplaçament, el decorat de l’estiu, donés als llibres un atractiu extra. Altres lectors dediquen unes quantes hores a escollir quins títols posaran a la maleta, però després un descobriment inesperat —una biografia de Rasputin, per exemple, oblidada per algú a la tauleta de l’hotel— els altera tots els plans. És el que em va passar a mi fa unes setmanes. Em trobava al Pla de Mallorca, llegint uns contes de John Updike, i llavors una amiga em va regalar un llibre preciós: En la ciudad sumergida, de José Carlos Llop, editat per RBA.

Llop ha reunit una sèrie d’assajos literaris que, en el seu conjunt, s’han de llegir com una declaració d’amor a Palma, la ciutat on va néixer i viu l’autor. En un primer moment, els records personals sobre la seva família van construint un retrat social i personal de la Mallorca dels anys 50 i 60. Després són els personatges històrics que alguna vegada van passar per la ciutat, o van parlar-ne en alguna banda, els que li donen una categoria mítica. Llop disfruta traçant connexions del record, lectures que s’entrecreuen, detalls i anècdotes. La seva prosa transmet al lector vivesa i passió, li encomana la seva curiositat per la vida. Els referents que omplen aquest espai literari van de Guillem de Torroella a Simenon, de Tintín a Borges, de Jimi Hendrix a Villalonga, de Demis Roussos a Visconti, de Miquel Barceló al cardenal Despuig. Tots ells —i molts més— en dansa gràcies al desig de José Carlos Llop d’«escriure la ciutat», com confessa al final del llibre. Un festí.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 d’agost del 2010.

divendres, 27 d’agost de 2010

Babauish

Fa uns mesos, mentre esperava en una cua ben lenta a l'aeroport, em vaig fixar en el barceloní davant meu, ja que parlava amb el seu soci de negocis anglès en un anglès correctíssim, que li fluïa de la boca de manera inestroncable. En fi, molts estudiants d'aquest idioma donarien un ronyó i mig per haver-se'l fet tan seu. Ara bé, per natural que semblés a primera oïda, el seu anglès no ho era gens; al contrari, era un anglès emasculat, sense arrels i sense pebrots. Ras i curt, aquest home parlava el que el periodista Robert McCrum (en un llibre homònim que acaba de sortir) en diu globish: un anglès global, simplificat per la conveniència dels viatgers i empresaris del segle XXI. McCrum celebra que el globish s'hagi estès tant i a més ens assegura que és tan 'neutre' que no amenaçarà cap idioma local, per petit que sigui. I un bé negre. A Catalunya mateixa, l'equivalent de globish vindria a ser el castellà rudimentari que molts residents comunitaris xampurregen entre ells, tot negant-se a entendre el català perquè 'lo importante es comunicar'. Tot i que la comunicació a seques - que és la que predica tant aquesta gent a Catalunya com els defensors de globish al món – sol prescindir de la força expressiva (i geogràficament arrelada) dels idiomes, sense la qual aquests es tornen primitius: poca cosa més que l'equivalent verbal de fer senyals al cambrer quan es vol la nota. Uns senyals que aquí – si el recurs contra el Codi de Consum tira endavant – acabaran sent obligatoris per a aquells clients catalans que volen demanar-la (o qualsevol altra cosa) sense canviar de llengua.

Matthew Tree, Avui, 27/08/2010

dijous, 26 d’agost de 2010

Iranesc

A Catalunya no se sol protestar gaire, contra el règim iranià, malgrat que hi és a causa d'unes eleccions fraudulentes fetes el 2009, uns 170 crítics de les quals han estat assassinats al carrer o a la presó (seculardemocracyiran.blogspot.com); o que un munt de dones opositores al govern han estat violades sota custòdia (aquí hi ha el testimoni d'unes quantes: www.4shared.com/dir/G8GHMZf5); o que s'hi tortura dones acusades d'adulteri fins que confessin, com ha estat el cas de Mariam Gorbanzadeh, de 25 anys, que aviat serà apedregada o penjada (The Guardian,13/8); o que l'estat iranià condemna a mort nois sospitosos de ser gais, sobretot si els seus advocats són defensors dels drets humans: és el cas de Ebrahim Hamidi, 18 anys, l'advocat del qual ha hagut de fugir a Noruega (The Observer, 8/8); o que el president, Mahmud Ahmadinejad, creu seriosament que el Pentàgon ha aconseguit demorar la reaparició messiànica del Dotzè Imam –desaparegut al segle IX– i ha posposat així la fi d'Occident (TLS, 25/6)... I ara resulta que Iran té un nou avió no tripulat (Avui, 23/8) capaç de “portar la mort”, segons Ahmadinejad, a qualsevol enemic tot i que, ha afegit, porta un “missatge d'amistat” al morro. De morro, és difícil dir qui en té més: aquest senyor no del tot racional, o aquelles plataformes catalanes (i europees) diguem-ne d'esquerres que no l'han criticat ni en somnis. Pot ser perquè entre els enemics d'Ahmadinejad hi ha dos països –un de gran i un de petit– als quals tot activista català (i europeu) digne del nom té tírria? Però si això seria ridícul. No pot ser. I ara.

Matthew Tree, Avui, 26/08/2010

dimecres, 25 d’agost de 2010

Estimat diari

3 d’agost del 2010. Sóc a Maella, desesperat perquè ningú no em recull en autostop i em porta a Massalió o a Cretes. Per inspirar confiança, duc a la mà un tom de la Gran Enciclopèdia Catalana (el núm. 5, bib-calb). Al cap de dues hores, abandono i entro en un bar. A dins els clients segueixen de reüll Mujeres y hombres y viceversa de Tele5, on un noi explica molt excitat a una noia: “Lo único que hice fue evitar que el campamento se convirtiera en un lugar de perversión”. Segons sembla la noia, com a monitora, pretenia convertir el campament en un temple de luxúria, dissipació i apostes il·legals. De sobte m’adono que de jove vaig anar a l’agrupament escolta equivocat.
Havent dinat, llegeixo Retratos y encuentros de Gay Talese. (No es perdin el reportatge Frank Sinatra está resfriado, ni Voguelandia, ni Alí en La Habana –per què no se’l llegeixen sencer i acaben abans?-). A Orígenes de un escritor de no ficción, Talese escriu: “las cuestiones sociales y políticas que se han debatido en Estados Unidos en la segunda mitad del siglo XX (el papel de la religión en la alcoba, la igualdad racial, los derechos de la mujer, la conveniencia de las películas y las publicaciones con contenidos de sexos y violencia)”. També han sigut i són els nostres grans debats, a més a més dels drets dels homosexuals (els seus casaments i consegüents divorcis), la protecció dels animals, l’ús del burca i el nicab, la pràctica del nudisme a prop d’una escola o un geriàtric, etc. Tot són qüestions morals, que afecten els costums, la decència. Sense menysprear-les del tot (només una mica), constato perplex que els diners, els guanys empresarials, el món financer, l’especulació, els salaris, no aixequen cap debat.
Torno a fer autostop, sota un sol roent. Passen uns cotxes metal·litzats, negres, blaus i grisos, grans com carros de combat. A dins, totes les famílies felices s’assemblen.

Enric Gomà, Time Out, 25 d'agost del 2010.

Ràdio Lloret (l'ocell)

Tal com em va indicar el guionista i home de bé Piti Español, a moltes ràdios t’informen d’una declaració d’algú i tot seguit col·loquen el tall de veu que diu el mateix, amb les paraules exactes que ha fet servir abans el locutor. “A moltes ràdios t’informen d’una declaració d’algú i tot seguit et col·loquen el tall de veu que diu el mateix, amb les paraules exactes que ha fet servir abans el locutor”, em va assenyalar Piti Español. A Ens hem fet grans, un llibre revelador sobre els deu anys de RAC1, Xavier Bosch hi apunta que res no posa de més mal humor els oients intel·ligents que el tall de veu del protagonista et digui el mateix que el locutor ja t’ha explicat. “Res no posa de més mal humor els oients intel•ligents que el tall de veu del protagonista et digui el mateix que el locutor ja t’ha explicat”, escriu Xavier Bosch en l’article més interessant del llibre. El fenomen es repeteix insistent. Jo ho atribueixo a una modalitat nova de periodisme de ràdio basada en l’eco. “Es tracta d’una modalitat nova de periodisme de ràdio basada en l’eco”, em vaig dir en un dels meus animats soliloquis.
Entre els entesos, aquesta pràctica es coneix amb el nom de Ràdio Lloret (l’ocell): ens informen que Artur Mas ha declarat que a Catalunya li cal un govern fort amb un lideratge potent. Després radien el tall de veu: “A Catalunya li cal un govern fort amb un lideratge potent”, ens explica Artur Mas. Però aquesta única repetició es queda un pèl curta, perquè Mas ho repeteix a tort i a dret, matí, tarda i nit. Per mi que es refereix a ell mateix.


Enric Gomà, Avui, 25 d'agost del 2010.

Extramurs

Quan era petit, que aviat és dit, el mur més dolent del món era el que dividia la ciutat de Berlín. Cinc anys després del seu enderrocament –el 1989– es va començar la construcció del segon mur més blasmat del planeta: el que separa Israel de Cisjordània; malgrat la norma mediàtica segons la qual els crims d'Israel són considerats molt pitjors que els mateixos (o pitjors) crims comesos per qualsevol altre estat, cal dir que aquest mur va posar fi als atacs suïcides contra civils israelians, però –l'estat d'Israel realment ho posa difícil a aquells que provin de parlar-ne ni que sigui una mica bé– també va portar, com se sap, a l'annexió il·legal de terres palestines i obstaculitza, molt, la llibertat de moviment dels mateixos palestins. El mur israelià no és pas l'únic, però: n'hi ha d'altres, igual de divisoris i discriminatoris, arreu del món, com ara el que hi ha entre l'Aràbia Saudita i el Iemen; o entre el Xipre grec i el Xipre turc; o entre les dues Corees; o entre els EUA i Mèxic; o entre les faveles i els barris rics de Rio de Janeiro; o bé entre el Marroc i el Sàhara Occidental... Però el mur més senyor ha de ser el que tots vam veure fa poc a la televisió arran d'uns presumptes abusos comesos pels seus guardians: el de Melilla. Els seus 12 quilòmetres de tres barreres paral·leles de 6 metres d'alçada fa que sigui un mur en estat pur –una barrera infranquejable entre la riquesa dels europeus (que tenen una esperança de vida de 76 anys) i la població africana sencera (que la té de 55)– contra el qual, però, ningú (a Europa) no diu ni piu. Quina omissió més... previsible.

Matthew Tree, Avui, 25/08/2010

dimarts, 24 d’agost de 2010

Adiós, papa

Qui té la memòria prou selectiva per oblidar-se'n, de la primera adolescència, durant la qual la llar es converteix en una gàbia i l'amor a la família en rebuig i ràbia alhora que un anhel sobtat de més llibertat es torna aclaparador i les discussions de sords amb el pare i/o la mare, interminables? Me'n recordo molt bé, jo, dels crits i insults i de les treves trencadisses; i de l'alleujament –compartit, sens dubte, pels progenitors– quan al cap d'uns anys vaig aconseguir independitzar-me. Per sort, els records, records són i els que tenim una certa edat ja els podem evocar o obviar, a pler. Si més no fins fa unes setmanes, quan quelcom desagradable es va fer present en l'aire català que va fer que tornés a sentir la ràbia adolescent, de cop i per força. Va ser com si una enorme cara s'hagués materialitzat al cel, talment un visitant alienígena, però amb les faccions d'un jutge paternal i peremptori. Aquesta sensació existeix –cal dir-ho?– des que les forces més centralistes del centre de Ja-sabem-on van decidir canviar les regles del joc de manera que Catalunya mai no podrà guanyar-hi res. Tal com l'AVUI va anunciar fa poc: “El recurs contra la llei d'acollida... és només l'inici”. És com si ara ens tractessin, a tots els ciutadans del Principat, com uns teenagers. La meva reacció irreflexiva contra tant immobilisme, doncs, ha resultat ser molt semblant a la que vaig tenir davant dels pares a l'edat de 14 anys: encarar-me a l'espectre autoritari que ens ofega i etzibar-li unes paraules tan irades com lletges que no he dit des de fa dècades: fuck you, papa, fuck you.

Matthew Tree, Avui, 24/08/2010

dilluns, 23 d’agost de 2010

Maragall 'afterhours'

Es compleixen 150 anys del naixement de Joan Maragall (si escrivís el poeta Joan Maragall, em sentiria com si m’adrecés a immigrants acabats d’arribar de Romania) i Catalunya Ràdio, sempre alerta i expedita, ho commemora amb Any Maragall de Blanca Busquets, per divulgar-ne l’obra, la vida i el que anava rumiant.
Any Maragall el radien els dissabtes a les nou del vespre, un moment un pèl singular perquè ens expliquin l’actitud cívica de Maragall (el repte seria que els estudiosos hi descobrissin actituds incíviques, que és un guant que els llanço des d’aquí). També el reemeten a les cinc de la matinada dels diumenges. A aquesta hora, quins oients el senten? Insomnes, garatgistes, zeladors, porters de discoteca, els que comencen a treballar d’hora i els que tornen a casa tard, sovint en estats alterats gràcies a l’alcohol, els estupefaents o un abús de tallades de meló. A les tantes de la nit, en algun botellón, em demano si algú s’aixeca de terra i, després de trencar l’ampolla de Xibeca contra un fanal i vomitar tal com manen els cànons, s’acomiada dels companys farfallós i trontollant: “M’obro, penya, que Any Maragall és guais”. Com s’acostumava a fer a Anglaterra, em pregunto si en certs antres nocturns es toca una campana i el bàrman adverteix als clients: “Senyors, d’aquí a mitja hora comença Any Maragall”. Quan a la matinada els aturin els mossos per excés de velocitat, aquest estiu poden esgrimir: “Agent, és que torno a casa per sentir Any Maragall”. Tot i que corren el risc que els facin bufar. Quanta incultura.


Enric Gomà, Avui, 21 d'agost del 2010.

Bo

Falta una setmana perquè el Festival d'Edimburg s'acabi, però ja s'està dient que una de les actuacions més inoblidables ha estat la de Bo Burnham, i com que no sabia qui era Bo Burnham —malgrat que aquest cantautor de 19 anys ja ha tingut més de 60 milions de visites a Youtube (va començar la seva carrera fent-hi videoclips casolans)— vaig buscar-lo per internet i d'aleshores ençà no deixo d'escoltar les cançons d'aquest home de Massachusetts perquè té una qualitat que envejo d'una manera netament incondicional: li importa un rave el que els altres opinen del que fa, perquè l'única cosa que li importa és poder fer exactament el que li dóna la gana. Per tant, tot el que fa és irreverent, insòlit, aparentment improvisat i (inevitablement) molt ofensiu per segons qui. Com diu la vella dita: “Si dius quelcom i de debò, sempre acabaràs ofenent algú/però si mai no dius res de res, ningú no et dirà ni piu”. Burnham té cançons sovint força surrealistes dedicades a les matemàtiques, els sordmuts, la ironia... o bé a l'estimada: “Et necessito com una prova necessita un advocat/com Kennedy necessitava un cotxe blindat”. Una de les millors, segurament, és Welcome to YouTube, que no tenia cap inconvenient a cantar en directe al canal YouTube Live: “YouTube és que el que fa falta en aquest país/una generació de joves que no malgastin el temps amb llibres/no hi tens res a perdre/excepte tots els teus amics”. Se m'ha acudit que Burnham és prou bo per arribar fins i tot al nivell si fa no fa insuperable del seu homòleg català, Albert Pla, que també va començar ben jove. Temps al temps.

Matthew Tree, Avui, 23/08/2010

diumenge, 22 d’agost de 2010

Amics per sempre

Semblava tan real: entre tres sol·licituds recents d'amistat a Facebook, una de Fèlix Millet. En un principi se'm va acudir que potser aquest senyor estava fent un intent d'aprofitar-se de la seva notorietat, com si digués: “Sí, sóc jo, i què?”. O: “Veus com en sóc, d'entranyable, en el fons?”. A primera vista, la seva pàgina a Facebook és prou versemblant: hi surt la lletra sencera de My Way i aquella cita arxifamosa d'en Francesc Pujols segons la qual els catalans del futur ho tindran tot pagat. Es tracta, però, d'una broma. De fet, a Facebook hi ha cinc pàgines diferents que diuen que són de Fèlix Millet (només una de les quals podria ser genuïna, atès que no hi ha absolutament res penjat amb l'excepció d'una foto d'ell feta fa uns deu anys). Ja se sap que d'impostures així n'hi ha un munt a Facebook, i no totes són tan innocents com les pàgines atribuïdes a l'únic megadelinqüent no engarjolat de Catalunya. Per exemple, segons CNN.com, a principis d'aquest any, algú va fer veure que era un ciutadà de Seattle dit Bryan Rutberg per tal de convèncer els amics de Bryan que l'havien robat i que necessitava diners; l'impostor va acabar embutxacant-se més de mil dòlars. Ara que hi penso: i si els Millets facebookians fossin uns muntatges fets pel de debò? Perquè aquest pogués demanar diners, per exemple, als 454 amics que hi té, en el cas poc probable que els jutges el deixin pelat? Ben mirat, per a un mestre tan destre com Fèlix M., una petita estafa online d'aquesta mena seria tan fàcil com bufar i fer ampolles o facturar i fer casaments.

Matthew Tree, Avui, 22/08/2010

dissabte, 21 d’agost de 2010

Frank

Els de Uitgeverij L, una editorial holandesa especialitzada en còmics, acaben de treure una biografia gràfica d'Anne Frank (aviat serà traduïda a l'anglès i d'altres idiomes encara no especificats). La intenció declarada del llibre és fer que la història d'Anne Frank sigui més assequible als adolescents. En assabentar-se'n, el Times Literary Supplement londinenc va insinuar que era absurd fer tants esforços per fer arribar la vida d'Anne Frank a un públic adolescent, quan Frank mateixa ja ho havia fet a través d'un diari prou conegut, escrit, precisament, quan era adolescent. Bé, doncs, tan, tan absurd no ho és, en part perquè aquesta nova biografia explica episodis de la vida de Frank que no surten al diari, incloent-hi la deportació a Auschwitz i la mort posterior de l'autora, de tifus, a Bergen-Belsen. Però sobretot perquè al llarg del llibre hi surten unes explicacions concisíssimes del context històric general. Així mateix, es resumeix el paper d'Alemanya a la Primera Guerra Mundial (quatre vinyetes); el creixement del Partit Nazi (tres vinyetes); i l'Operació Barba-rossa (una vinyeta). Els dibuixos no són res de l'altre món –alguns fins i tot semblen caricatures tretes de la revista MAD– però la informació que ajuden a transmetre no és, ni de bon tros, tan coneguda com potser hauria de ser-ho a segons quins països europeus (Anglaterra inclosa). Quants adolescents catalans, per exemple, saben què va passar a la reunió de Wannsee? O què va fer Herschel Grynszpan? Quants dels seus pares ho sabrien? Si algú coneix un bon traductor holandès-català...

Matthew Tree, Avui, 21/08/2010

divendres, 20 d’agost de 2010

Esgarriat

El meu vol de Gatwick al Prat, dissabte passat, dia 14, va ser cancel·lat; com que això no m'havia passat mai, tenia curiositat per veure com els d'Easyjet ho arreglarien. Primer, van rebobinar els passatgers, com si diguéssim –vam haver de recollir l'equipatge i retornar tot el que havíem comprat al Duty Free– i tot seguit ens van entaforar en un autobús que ens va portar al Holiday Inn més proper, l'ambient enxubat del qual s'assemblava al d'una llar d'avis amb catifa; és cert que l'interiorista havia fet algun esforç perquè els clients tinguessin la il·lusió d'estar encara de vacances –el bar, per exemple, es deia, jocosament, The Hub– però les cares llargues dels passatgers esgarriats que hi bevien van delatar la naturalesa postissa de tot plegat.
Per fugir-ne, vaig fer un tomb pel poble del costat, Horley. Va resultar ser un d'aquells pobles alhora pròspers i depriments, tan típics del sud d'Anglaterra, amb renglera rere renglera de cases grosses, engreixades encara més per uns jardins extensos. L'ambient que s'hi respirava, de fet, era molt semblant al de l'hotel, amb la diferència que els habitants de Horley mai no seran traslladats cap a una destinació diferent.
A poc a poc em va anar entrant una sensació de pànic: i si el vol promès per l'endemà també es cancel·lés? I el proper? I si em deixessin abandonat prop d'aquest poble tan acabalat com moribund, en què l'aire mateix sembla afeixugar tant el cos com la ment? En tornar, per fi, a Barcelona, se'm va acudir que encara no he trobat cap lloc que sigui l'equivalent català de Horley. Alguns de vostès, potser sí?

Matthew Tree, Avui, 20/08/2010

dijous, 19 d’agost de 2010

Homes il·lustres

A Cel obert d’estiu de Ràdio 4, conduït per Aser Ruiz –que enraona amb la cantarella de Ramon Pellicer, molt en voga entre la població locutora-, envien els oients a parts remotes del món mitjançant un concurs en què s’han de respondre preguntes sobre la ciutat on viatjarà el guanyador.
La setmana passada van sortejar un viatge a la ciutat del Quebec. Tot elogiant els atractius de la rodalia, ens van fer saber que l’illa d’Orleans és un dels indrets predilectes de poetes i artistes. A moltes guies turístiques també apareixen comentaris com aquest, que em desconcerten. Per què ens hauria d’interessar conèixer un lloc freqüentat per poetes i artistes? Seria molt millor que el freqüentessin cardiòlegs –per si ens agafa una angina de pit-, mecànics de cotxes –per si tenim una pana- o astrònoms –perquè ens indiquin l’estrella polar i així orientar-nos i tornar a l’hotel si ens extraviem de nit-. Què ens aportarien els poetes i els artistes, tret d’una pintura abastracta, que no crec que ens regalessin? Per què ens hauria d’agradar coincidir-hi? Si ens trepitgen, experimentarem menys dolor? Una empenta d’un escultor que dugués sota el braç una obra seva titulada El pes de la memòria ens alegrarà el dia? Que potser els seus criteris sobre l’illa d’Orleans són més valuosos que els d’un cansalader o els d’un torner fresador? A Barcelona, per res del món no aniria a cap lloc freqüentat per poetes i artistes. Sé d’un director d’orquestra que el seu restaurant preferit és el Burguer King. Li agrada anar-hi després de dirigir una simfonia de Mahler.

Enric Gomà, Avui, 18 d'agost del 2010.

Summer of Hate

On the 10th of June last, the highly coiffed Dutch politician Geert Wilders – leader of the Partij voor de Vreiheid (PVV: the 'Freedom Party') - doubled his votes in the national elections, and may well become a minister in a future coalition government. This wouldn't be a problem, if Wilders hadn't spent the last few years advocating the banning of the Koran in Holland. Like many of his political ilk in Europe, he denies he is a racist and claims his beef with the North Africans is a purely religious matter. A quick scratching of his surface reveals this to be disingenuous. To begin with, his op-ed pieces in the Dutch press reveal he hasn't heard of the Hadiths, the narrative spin-offs from the Koran, so essential to Muslim belief they would presumably have to be banned as well. In other words, he knows next to nothing about the religion he wants to eliminate. Moreover, Wilders avoids mention of the 2.6% of the Dutch population made up of Indonesians, many of them Muslims - whom the Dutch consider as Dutch as they are - and concentrates on the less popular 2% who come from Morocco. In short, he is playing the old racist card, but face down. If we've gone on so long about Wilders, it's because he has an exact equivalent here in Catalonia: Josep Anglada, the founder of the Plataforma x Catalunya party. As with the PVV, 'PxC' is a misnomer: Anglada cares as much about Catalonia as Wilders does about Freedom (for example, the PxC is opposed to the ongoing local opinion polls on Catalan independence). Like Wilders, Anglada has made the Moroccan community his first whipping boy, also on supposedly religious grounds alone. Again like Wilders, his party is expanding fast, as I found out when I started touring Catalonia to promote my latest book, which happens to be an essay on racism: in town after town, I was told that Anglada would soon be campaigning there. Surveys show he stands a fair chance of getting into parliament in the next Catalan elections. Once there, having got stuck in to the Moroccans, he'll then doubtless turn on the Africans and any other 'racial' group that gets his goat. Something tells me, though, that us EU expats - as white as Anglada thinks himself right - will be spared his slurs. Have a great summer!

Matthew Tree, Catalonia Today, setembre de 2010

Calma

Dilluns passat, aquest diari va dedicar una pàgina sencera a una falsa amenaça de bomba al santuari occità de Lourdes. Uns 30.000 visitants —n'hi ha 6 milions cada any— van ser evacuats (cantaven i resaven joiosament, segons el cap de premsa d'aquest indret sagrat). Qui vulgui saber fil per randa la història de com una noia diminuta de 14 anys dita Bernadeto Soubirous va afirmar, el 1858, que havia vist “uo petito damizelo” —que li va assegurar que era la “immaculada concepciou” en persona— la trobarà ben explicada a la novel·la Les senyoretes de Lourdes (2008), de Pep Coll. Ara bé, pels que no creiem, d'entrada, en la Mare de Déu i encara menys en les seves aparicions, n'hi ha prou amb tan sols un parell de detalls de la història per descartar-la com a fefaent: el fet, per exemple, que l'aparició, a més de ser tan nana com la mateixa Bernadeto, portava l'uniforme inconfusible d'un orde religiós al qual aquesta es volia apuntar.
Per cert, l'amenaça de bomba recent és igual de dubtosa. Qui trucava no feia servir cap dels codis emprats pels terroristes de debò, perquè la policia els distingeixi dels bromistes; i a més parlava, segons el prefecte del departament, “amb un fort accent mediterrani que semblava bastant decidit”. Què vol dir un accent mediterrani? Que era occitanoparlant, potser, com la Mare de Déu? I només semblava bastant decidit? Bastant o prou? En fi, tot plegat porta a pensar que diumenge passat desenes de milers de persones que creien en una aparició força suspecta van ser evacuades a causa d'una amenaça ídem. Una simetria quasi miraculosa.

Matthew Tree, Avui, 19/08/2010

dimecres, 18 d’agost de 2010

Hargreaves

Com que treuen bona part de la seva informació sobre Catalunya dels diaris madrilenys (El Mundo i El País, es veu, són els més sol·licitats) els hacks –com s'anomenen popularment els periodistes anglesos– no destaquen per la seva catalanofília.
Ara bé, tampoc no solen arribar als límits d'un article recent de John Hargreaves a The Guardian (13/8) en el qual aquest autor ha aconseguit la meta, gens fàcil, d'incloure una falsedat a cada frase sense excepció. Així, afirma que “la meitat de la població catalana” –que, segons ell, prové d'altres zones d'Espanya– és automàticament protaurina (i que, per tant, en abolir les corrides, que formen part, com se sap, del patrimoni català, la Generalitat està “reprimint la cultura espanyola a Catalunya”); que l'independentisme és recolzat per tan sols un 15% de la població; que Espanya és un “mercat privilegiat” per als productes catalans; que el desgast fiscal és una falòrnia fabricada per “l'elit política català”; i que l'Estatut no és res més que un intent deshonest d'aconseguir “encara més privilegis” per a Catalunya.
Si el grau d'ignorància exhibida pel senyor Hargreaves és excepcional, el seu unionisme desbridat és la norma –el punt de vista per defecte– als mitjans anglesos (que tenen, per cert, una influència desproporcionada arreu del món).
Caldria, per tant, disposar d'una xifra immensa –equiparable a la dels diners desfalcats pel senyor Millet, si més no– per muntar una campanya de divulgació de la realitat catalana prou impactant perquè s'hi fixessin, per fi, els hacks de la mal informada Albió.

Matthew Tree, Avui, 18/08/2010

dimarts, 17 d’agost de 2010

Els defensors

Aquí a Londres es parla molt del moviment de carrer anomenat l'English Defence League (EDL). Es va fundar tan sols fa uns 11 mesos i ja té milers de membres, que provenen de la ultradreta tradicional anglesa i de les graderies dels camps de futbol. De tant en tant, es manifesten en ciutats que tenen poblacions musulmanes importants (com ara Bradford, fa ben poc) on criden eslògans tipus “pakis de merda” o “tots odiem els musulmans” i porten pancartes que proclamen “islam fora d'Anglaterra” o –un detall que segons quins alcaldes catalans sabran apreciar com cal– “Prohibim la burca”. Han apallissat alguns periodistes i han amenaçat Weynan Bennett –el líder de l'ONG antifeixista més important del país– de mort. Malgrat tot, l'EDL afirma amb assiduïtat que no és gens racista, sinó antiislamista. Una cantarella que s'assembla força a les tesis de l'ultradretà més nostrat, en Josep Anglada. El qual podria prendre nota, si volgués, del fet que un dels líders més importants de l'EDL és l'únic membre no-blanc de l'organització: un tal Guranat Singh, un sikh. Els sikhs solen tenir una certa tírria als musulmans, però exclusivament per raons històriques i religioses. Singh, per tant, atorga credibilitat política a l'EDL, tot amagant el racisme flagrant d'una organització netament feixista darrere el seu propòsit ostensible de lluitar contra una fe “endarrerida i antidemocràtica” (l'EDL dixit). A Catalunya resulta que hi viuen força sikhs: unes tres mil persones. Prou per triar i remenar, com si diguéssim. Vinga, senyor Anglada, què esperes?

Matthew Tree, Avui, 17/08/2010

dilluns, 16 d’agost de 2010

L'anti-tapa

Fa anys que passo els estius a Londres i Amsterdam i per tant puc constatar amb coneixement de causa que els anomenats tapas bars s'hi han convertit en tota una plaga. Solen ser tan representatius de qualsevol tipus de cuina que es pugui fer a l'Estat espanyol com el restaurant barceloní El Mediévolo n'és de la cultura gastronòmica del segle XIII; són regits en general per anglesos i holandesos que deuen pensar que en posar quatre talls de pernil en un platet ja han creat una tapa tan autèntica com la primera, inventada, diuen, per Alfons X el Savi (al mateix segle XIII). I ni parlem dels intents recents de fer tapes regionals. A Londres, per exemple, el Barcelona Tapas Bar i Restaurante serveix gerres de sangria amb pebrots de piquillo mentre els clients escolten flamenc en directe. A Amsterdam, Tapas Català diu que fa autentieke Catalaanse gerechten, com ara “pulpo a la gallega” o “queso Cabrales”. Quin alleujament descobrir, doncs, en aquesta mateixa ciutat, la Taverna Barcelona (tavernabarcelona.nl). Aquí, des de fa tres mesos, dos barcelonins de nom Jordi ofereixen —en un menú escrit en holandès i català i prou— escalivada, esqueixada i altres plats catalans acompanyades de cervesa Moritz o de vins exclusivament principatins. Tot —fins les albergínies— ho importen de Catalunya. El negoci rutlla més que bé, segurament perquè a aquestes alçades als holandesos els deu sorprendre tant trobar un restaurant català de debò com un català que trobés, a Barcelona, un restaurant xinès que servís un menjar que faria que els xinesos se sentissin, de cop, com a casa.

Matthew Tree, Avui, 16/08/2010

La caça

Tant que havia costat als anglesos prohibir la seva festa nacional –la caça de la guineu (il·legal des de 2005)– i vet aquí que arran d'un incident al mes de juny en què dos nens van ser ferits a Londres, presumptament per una guineu, un munt de britànics van fer una crida a exterminar aquests cànids, no pas al camp, aquest cop, sinó a les ciutats. De seguida, als mitjans anglesos van sorgir uns rumors sobre una suposada caça urbana, segons els quals uns escamots de voluntaris s'havien posat a patrullar els carrers de nit a la recerca d'alguna guineu distreta. La setmana passada, a YouTube, va aparèixer la primera confirmació d'aquests rumors: un vídeo borrós en què quatre homes emmascarats apallissen una guineu amb bats de criquet. Ha resultat, però, que tot plegat és un muntatge portat a terme per dos defensors dels drets dels animals que volien fer una sàtira, tipus Monty Python, de tota aquesta histèria antiguineu; així mateix, al film, la guineu que havien fet veure que atonyinaven no era sinó el gos d'un d'ells amb una cua peluda lligada al cul. A Catalunya, per contrast, no cal que ningú faci muntatges a l'estil dels Python pel que fa als drets dels animals: la realitat ja supera qualsevol ficció, si hem de jutjar per l'incident que va tenir lloc a una seu barcelonina d'Esquerra (Crònica.cat, 28.7) en què un grapat de toreros —enfadats perquè aviat ja no podran perforar braus amb banderilles— es van posar a llançar cadires a independentistes amb carnet. Llàstima que no n'hi ha cap vídeo: Cleese i companyia n'haurien comprat els drets a l'acte.

Matthew Tree, Avui, 15/08/2010

diumenge, 15 d’agost de 2010

Els meus respectes

Just l’altre dia vaig anar a buscar un barret de copa que guardo dins una capsa de cartró, només per treure-me’l cerimoniós després de sentir Ada Parellada, mestressa del restaurant La Semproniana de Barcelona, que declarava a Catalunya Ràdio: “A mi no m’agrada viatjar”. Va revelar-ho espontània, sense embuts ni aires de disculpa. Mentre desembolicava el paper de ceba amb piquets de rovell que protegeix el barret, rumiava que gairebé ningú no admet que viatjar s’ha tornat un deure social, una imposició, una servitud. Vaig cofar-me el barret amb compte, m’encaixa bastant bé. Fa temps que el guardo per a aquestes grans ocasions, com és descobrir-me solemne davant d’algú que ens recorda que viatjar cada estiu a algún país distant i exòtic, on es crien micos i es mengen llangardaixos, s’ha convertit en una mostra més de l’esperit ramader i adotzenat dels nostres temps. Acte seguit vaig alçar la mà dreta i vaig pinçar suaument amb el dit gros i l’índex l’ala del barret, tot pensant que així com alguns individus viatgen moguts per un interès autèntic pel país que visiten –hi ha gent per tot-, molts altres viatgers s’hi veuen empesos any rere any pel desig d’aparentar, seguidors devots de la tonteria social. Mentre elevava el barret a mitja alçada amb reverència i el deixava suspès uns moments a una certa distància de la clepsa, encara que no excessiva –no estava acomiadant el zepelí Hindenburg sinó expressant admiració i respecte-, vaig celebrar que una dona gosés aixecar una cella davant de tanta rutina i fatxenderia viatgeres.

Enric Gomà, Avui, 14 d'agost del 2010.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Deu

Aquestes últimes setmanes s'ha parlat molt de la independència política de Catalunya no només com a possibilitat real sinó com a única solució. Diversos experts ens n'han explicat els avantatges a grans trets: una economia millorada i una cultura lliure de traves. Ara bé, ja que se'n parla tant, no m'he pogut estar de pensar, egoistament, en els petits avantatges personals que en trauria: 1. La noia anglesa, resident a Barcelona, que em va dir fa anys: “No tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a Espanya”, per fi fotria el camp. 2. Les visites al supermercat deixarien de convertir-se en unes classes subliminars de portuguès. 3. Es podria visitar la resta del planeta sense haver de passar per Madrid o Munic. 4. El taxista tarragoní que em va dir hijo de puta per parlar-li en català hauria d'anar més amb compte. 5.Ningú mai no tornaria a titllar-me de “nacionalista” cada cop que dic que tinc la sensació que no visc a Espanya. 6. La Renfe desapareixeria –al·leluia!– i el seu substitut (la Xanfc?) seria millor per la raó senzilla que no podria ser pitjor. 7. Cada cop que un estranger els parlés en català, els catalans deixarien de fer-se'n creus. 8. Molts llibres catalans es traduirien a l'anglès; fins i tot els meus. 9. L'exèrcit d'advocats que fan l'agost cada vegada que hi ha un contenciós administratiu amb el govern central, no guanyarien ni un cèntim més. 10. Els nostres governants farien cas de qualsevol reivindicació popular, en part perquè el Palau de la Generalitat, al contrari de la Moncloa, és molt a prop i molt més fàcil d'incendiar.

Matthew Tree, Avui, 14/08/2010

divendres, 13 d’agost de 2010

Sistema

Aquest mes d'agost he d'escriure un total de 27 articles per a aquest diari: un per dia; per fer-ho, cal que em cenyeixi a un horari estricte, així: 9.30: porto els nens al casal i torno cap a casa via el quiosc i el forn; 9.45: provo de pensar en algun tema que m'engresca o bé que em treu de polleguera (o totes dues coses alhora); 10.20: em trec la samarreta i poso el ventilador al màxim; 10.23: em poso a redactar l'article; 12.00: en no trobar un final adequat per a l'article, dino d'hora amb el menjar comprat al forn alhora que llegeixo el diari comprat al quiosc; 12.30: faig la migdiada; 12.45: em desperto; 12.50: m'aixeco i m'esquitxo la cara amb aigua freda abans que tingui la temptació de tornar al llit; 13.08: com que encara no he trobat cap final per a l'article, obro el correu electrònic i contesto quatre missatges; 14.30: acabo l'article de qualsevol manera; 15.00: retallo l'article en descobrir que li sobren caràcters; 15.30: dono l'article per bo; 15.35: imprimeixo l'article escrit ahir i el corregeixo de dalt a baix atès que tot i haver-lo donat per bo fa 24 hores ja veig que no és bo ni en broma; 16.00: obro el correu postal; 16.10: calculo quants articles caldrà fer per pagar cada factura; 16.30: al llarg de la tarda, repeteixo el procés sencer, menys el dinar i la migdiada, que seran substituïts pel sopar i unes cerveses, respectivament; 23.59: dormo, tot esperant que els lectors es mostraran comprensius quan vegin que l'article que llegiran l'endemà no és res més que un article sobre com s'escriu un article.

Matthew Tree, Avui, 13/08/2010

dijous, 12 d’agost de 2010

Escopinada

Fa dos dies, en un dels petits jardins públics que es troben arreu de l'Eixample barceloní, vaig entrar en conversa amb una parella anglesa acabada d'arribar a Catalunya. Ell tenia un fenotip anglès diguem-ne tradicional i ella –li diré B.– tenia el típic de la gent del subcontinent indi; en sentir el seu accent, però, vaig intuir que era londinenca de naixement i al cap de poc m'ho va confirmar. Però, va afegir, per anglesa que fos, la seva situació era complicada perquè els seus pares eren de Trinitat i Tobago, un país caribeny que jo coneixia una miqueta a través dels escrits –molt populars a Anglaterra– de Samuel Selvon i V.S. Naipaul. Com Naipaul, els pares de B. pertanyien al 40% de la població de Trinitat que és d'origen indi. Al Londres en què la B. va néixer i créixer, però, ningú no volia entendre que al Carib hi havia indis (a les altres illes, de fet, no n'hi ha): els jamaicans londinencs, doncs, la rebutjaven per ser d'aspecte indi, i la comunitat índia, per ser d'origen caribeny. Pel que fa als anglesos de tota la vida, quan la B. tenia tres anys, una dona anglesa li va escopinar a la cara, abans d'etzibar-li “paki de merda!” (li va passar un incident semblant quan ja en tenia 18). De manera que entre el racisme a seques dels anglesos i el racisme interracial dels altres, la B. va decidir venir a Catalunya, on, si més no, no escopim a les persones a la cara per ser de fora. Tant de bo que aquí aconsegueixi esquivar els admiradors del senyor Anglada i que acabi sentint-se a casa, tal com ha fet tanta gent, des de la nit dels temps. Malgrat tot.

Matthew Tree, Avui, 12/08/2010

dimecres, 11 d’agost de 2010

Material sensible

Us presentem el guió d'un curtmetratge que aviat formarà part d'una nova campanya de sensibilització lingüística que té com a lema Parla'ls en català, encara que tinguin la pell fosca. Escena: una botiga/bar/farmàcia a qualsevol indret de Catalunya. És l'estiu del 2011. Entra un client d'origen llatinoamericà/africà/nord-africà que és un dels 118.000 residents catalans nascuts a fora que el 2010 van decidir aprendre el català (Avui, 19/7). Client: “Bon dia”.

Botiguer/bàrman/farmacèutic (en un castellà lent i accentuat i amb la veu ben alta): “¡Buenus días!”.

Client: “Sisplau, voldria tres-cents grams de pernil dolç / posi'm un cafè amb llet amb la llet calenta / necessito quelcom per calmar-me els nervis, que últimament estic molt estressat a causa d'uns problemes que tinc a la feina.

B/b/f: “Perdone, ¿qué ha dicho? ¿Jamón york / un café con leche / algo para el estrés?”.

Client: “Efectivament, una mica de pernil dolç / un cafè amb llet / alguna cosa per a l'estrès”.

B/b/f: “¡De acuerdu!” (El botiger/bàrman/farmacèutic serveix). “Dos amb quinze. Ai, quiero decir, ¡dos con quince!”.

Client (exasperat): “Sap què? Estic fart que, després d'haver-me esllomat de valent per aprendre el català, ningú no me'l parla ni pagant! Dóna'm una ampolla de ratafia / un conyac dels més forts / totes les pastilles antiestrès que tingui. Mercès i passi-ho bé!”.

B/b/f: “¡Adiós, muchachu!”. (L'escena es repeteix tot l'any amb desenes de milers de catalanoparlants d'aspecte estranger, fins que segons quins catalanoparlants de soca-rel facin un cop de cap d'una punyetera vegada.)

Matthew Tree, Avui, 11/08/2010

Pèssima bona notícia

Sempre hi ha algú que desitja un diari, una ràdio, una televisió que només donés bones notícies. No és el cas dels espectadors dels noticiaris de Cuatro, que no se’n van a dormir contents sense un bon assassinat múltiple (només els falta tenir la taula dels informatius tacada d’esquitxos de sang i bocins de cervell). A Catalunya Ràdio cada diumenge emeten Les bones notícies, de Francesc Soler, on radien deu bones notícies, esperançadores i amables, que ens mantenen viva la fe en la humanitat, la ciència, el progrés i la higiene. Ara bé, la bondat o maldat d’una notícia és ambivalent, segons la perspectiva de cadascú. Posaré un exemple molt entenedor i bastant asiàtic: una colla de físics nuclears de Corea del Nord surten d’excursió alegres i despreocupats, van cantant pel camp “A ch’im un pinnara, i kangsan ungum e”, que és l’himne del país, quan tot d’una el cel s’ennuvola, els cau un xàfec i se’ls mulla l’urani. Una bona notícia per a mi, encara que un disgust seriós per a Kim Jong-il.
El quart cinturó que ha de massacrar el paisatge del Vallès, és una bona o una mala notícia? Per a l’empresa constructora que rebrà l’adjudicació d’obres, una notícia esplèndida que acolliran amb visques i hurres –si fos per ells, enquitranarien el Montseny-. Però tots els que passegem sovint per aquest paradís terrenal que s’estén de les Franqueses a Sant Celoni, no ens afegirem a la festa, perquè estarem massa enfeinats donant puntades de peu a aquelles estaques que marquen el traçat de la via ràpida. Van molt bé per encendre la llar de foc.

Enric Gomà, Avui, 11 d'agost del 2010.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Préstecs

Quan, fa força anys, donava classes d'anglès en una fàbrica de màquines de fer punt –la Jumberca badalonina, aleshores la segona empresa exportadora de Catalunya i avui una barraca en un descampat–, els tècnics m'explicaven que moltes de les paraules catalanes del ram havien entrat al castellà, ja que van ser els catalans els que havien inventat o adaptat la tecnologia i per tant la terminologia especialitzada. Em va sorprendre que els parlants de qualsevol idioma, i menys l'espanyol, haguessin volgut manllevar mots del menyspreat idioma de Joanot Martorell, ni que fos per fer teixits.

Més endavant, però, vaig descobrir que algunes paraules més havien contaminat el castellà: paella, ensaïmada, orxata i fins i tot vaixell –protagonista de tantes lluites amb el temut barco– que es va castellanitzar com a bajel.

Encara més sorprenent, potser, és que el català hagi contribuït amb quatre mots a l'omnipresent idioma anglès: paraules tan comunes com barracks (caserna) o aubergine o surge (irrompre) provenen de barraca, albergínia i sorgir, respectivament.

Els catalans han regalat algunes paraules ben pràctiques, doncs, als angloparlants, que com a contrapartida només s'han dignat a obsequiar el català amb uns mots superficials o fins i tot desagradables: look, xou, fashion, feeling, mòbing, full-time...

Deu ser per això que encara hi ha catalans que se'n vengen una miqueta, ni que sigui inconscientment, tot provant de lligar-se turistes angleses amb aquella frase tan clàssica com carrinclona: “Hey, you know the Catalan word for ‘fire'?”.

Matthew Tree, Avui, 10/08/2010

dilluns, 9 d’agost de 2010

Homenatge

L'altre dia vaig anar a recollir els nens d'un camp obert prop del poble de Les Eglésies, a l'extrem nord del Pallars Jussà. No els havia vist durant dues setmanes i, com que tenen set anys, de tant en tant me n'havia preocupat. Fins que vaig arribar al lloc del campament i qualsevol preocupació que hagi pogut tenir es va convertir en un sentiment no del tot sa d'enveja tremenda, per no haver pogut gaudir d'aquesta mena de paradís –les muntanyes d'un verd flonjo, el riu fresc interromput per petites cascades, els núvols immaculats que suraven de cim en cim– quan tenia l'edat d'ells; per no haver pogut passar dues setmanes amb nens de la meva edat, sense els pares però sí vetllats per uns voluntaris joves i entusiastes (en aquest cas, els monitors de l'Esplai Xiroc de Barcelona).

Unes 130 ciutats i pobles catalans tenen un o més grups d'esplai (només a Barcelona n'hi ha 108) que porten els nens del país a llocs d'una bellesa insòlita perquè aprenguin a conviure-hi, a explorar i espavilar-se sense aigua corrent ni llum elèctrica ni pantalles de plasma. Ho vaig comentar a un altre pare allà present –anglès, també– i ens vam lamentar del fet que a Anglaterra no hi hagués hagut res, però res, semblant als esplais (els boy scouts eren i són una altra cosa).

Potser per això l'autora anglesa Enid Blyton va escriure tantes novel·les infantils d'aventures: a través d'elles vam poder viure en les nostres imaginacions una mica d'allò que –sense que ho poguéssim ni sospitar– els nostres fills catalans, privilegiadíssims, acabarien vivint en carn i ossos.

Matthew Tree, Avui, 09/08/2010

diumenge, 8 d’agost de 2010

La galeria

El meu pis dóna a la galeria interna d'un edifici de l'Eixample, un d'aquells grans espais quadrats que farien pensar en els patis interns de les presons si no fos per la roba penjada, alguns testos farcits de plantes en algun ampit i –és clar– l'absència total de la tensió que se sol respirar als centres penitenciaris. Bé, total, total, no: una miqueta de tensió sí que hi ha hagut des de fa unes setmanes, quan un dels veïns de davant va decidir de penjar una bandera espanyola ben grossa al seu balcó.

L'endemà, un veí que vivia un parell de pisos més amunt va col·locar una senyera. A un altre veí li va faltar temps per penjar una rojigualda més, contestada al cap d'unes hores pel veí del costat, que va desplegar una estelada. Al cap de poc, als pisos laterals hi van aparèixer un parell de senyeres més. Avui, doncs, més d'un mes després de la sentència del TC i la victòria espanyola al mundial, del balcó estant compto tres senyeres, una estelada i tres banderes espanyoles.

Vaticino que aquest combat silenciós a base dels colors vermell i groc no s'acabarà fins que es retiri la primera rojigualda. Per si de cas, com que no puc veure qui ha penjat què a la meva banda de l'edifici, hi he afegit el meu gra de sorra amb una senyera de mida mitjana que ara voleia des de la finestra del menjador.

Més m'hauria estimat posar-hi una estelada sobredimensionada però el pressupost domèstic no dóna per tant: sigui quina sigui la bandera de què fem gala, la crisi continua fotent alegrement tant els que ens sabem catalans com els que es pensen que són espanyols.

Matthew Tree, Avui, 08/08/2010

dissabte, 7 d’agost de 2010

Confiança

Aquest estiu, com cada estiu, als carrers de les ciutats catalanes es nota, cada cop més, la presència de venedors africans que proven de fer el seu agost tot venent bosses de mà, cinturons i altres productes. A cada angle dels llençols que fan servir per posar-hi les mercaderies hi ha una corda, de manera que puguin recollir-ho tot en un tres i no res si algun policia s'hi acosta. Per això, hi ha catalans que creuen que són una mena de delinqüents: fa uns mesos, no recordo quin autor es va estranyar, en aquest mateix diari, del fet que les autoritats encara no els havien fet fora del carrer. Sense ni sospitar, m'imagino, que bona part d'aquests marxants pertanyen a una societat comercial ben respectable, fundada a Touba, Senegal, el 1895.

Anomenats murids, els membres d'aquesta organització sufí mundial intercanvien les seves mercaderies a crèdit, sense emprar cap tipus de tràmit escrit. Per exemple, als anys 80, els murids de Nova York van enviar roba i aparells elèctrics als seus homòlegs a l'Àfrica occidental, els quals, després de vendre-ho, van comprar i lliurar els barrets, rellotges i ulleres de sol que els seus col·legues reclamaven, per telèfon, des de Nova York.

A més, tots els venedors murids envien trameses de diners –un total de 20 milions de dòlars l'any– a Senegal, per construir-hi hospitals i escoles, i per ajudar totes aquelles famílies murids, visquin on visquin, que puguin tenir problemes econòmics. Pot ser, doncs, que els venedors africans als nostres carrers siguin il·legals, però no per això deixen de ser persones de la més absoluta confiança.

Matthew Tree, Avui, 07/07/2010

Licor de Pera

Com que aquest país és desagraït amb els seus artistes, molta gent no coneix prou bé la Família Picarol, la mare Mercè i els seus fills Mercè, Marc, Marta, Oleguer i Oriol, que des del 1974 canta incansable els seus èxits. A la web Aplauso.com, hi llegeixo: “Nadie ha opinado sobre la Família Picarol. ¿Te animas a romper el hielo? ¡Sé el primero en opinar!”. Per més que hi rumio, no sóc capaç de tenir cap opinió concreta sobre la Família Picarol. Gairebé és tan complicat com tenir una opinió sobre la política exterior de Timor Oriental. Se’ls ha comparat amb la família Trapp, que van existir realment. Així és com Somriures i llàgrimes recupera, com si diguéssim, la memòria històrica entre cançó i cançó. Finalment, els Trapp aconsegueixen fugir dels nazis i se’n van a Amèrica a cantar Do-Re-Mi. Planyo els altres passatgers del transatlàntic.
Però l’autèntic esperit de la família Trapp, domèstic i artístic alhora, el retrobem a Pera punyetes!, a Catalunya Ràdio, de l’actor Joan Pera i els seus plançons Roger –també actor-, Ivan, Boi, Biel, Lau i Blai. La cosa va així, si fa no fa: Joan Pera i els seus fills van enraonant com si estiguessin a la sobretaula del dia de Nadal, el pare els dóna bons consells i els renya, bromegen, expliquen acudits, episodis familiars, es prenen el número amb una ironia casolana i amable. Tot queda en família. Per tot plegat no s’acaba d’entendre com és que ens estalvien aquella discussió encesa, tan habitual i que sempre anima la tarda nadalenca, sobre testaments, usdefruits i hipoteques.

Enric Gomà, Avui, 7 d'agost del 2010.

divendres, 6 d’agost de 2010

Pompa i circumstància

Uns ballarins representen la raó i uns altres, les emocions. El món de la ment i el de les emocions són completament diferents, ens aclareix el locutor. Es produeix una discussió entre la ment i la raó i s’arriba a l’equilibri, que significa unir distàncies, segons Hansel Cereza, el director de la inauguració del Campionat Europeu d’Atletisme de Barcelona. El batec del cor simbolitza el ritme de la vida. Una ballarina (inconscient?) intenta extreure el mar de la Font Màgica de Montjuïc. El seu esforç és titànic. Tiba i tiba. No pot, ella sola. Vés a la Barceloneta, tonta, crido des de la sala d’estar, davant del televisor. Els ballarins l’ajuden a superar el seu repte. Amb l’esforç en equip, es pot aconseguir el mar. Una solista emula les sirenes del mar –cantant, no arrossegant una cua de peix-. Ara els ballarins construeixen la porta del diàleg, que donarà la benvinguda als atletes. La unió es necessària per superar els obstacles. Celebren la consecució de la porta amb una nova coreografia. Puja la porta del diàleg: l’home, l’aigua, la llum, tot aunat (amb aquest castellanisme detestable). Mentre, Nacho Cano toca dos teclats alhora, col·locats a banda i banda. Llàstima que els membres de Mecano es separessin el 1992 –i el 1998 es van tornar a unir breument-, perquè hauria estat un detall que Ana Torroja hagués cantat No hay marcha en Nueva York sota la porta del diàleg.
M’assabento que molts atletes no participen a la cerimònia inaugural perquè l’endemà tenen competició. Sembla que partipar-hi els alteraria massa. Com els entenc, no haurien resistit amb serenitat tot això de la porta del diàleg, l’equilibri, la discussió entre la ment i les emocions. Fins i tot a mi, que no sóc atleta, la cerimònia també em va trasbalsar una mica. A la nit em va costar conciliar el son pensant que una ballarina, tota sola, intentava extreure el mar de la Font Màgica de Montjuïc.


Enric Gomà, Time Out, 4 d'agost del 2010.

Mala tarda

L’endemà de la prohibició de la festa dels toros, Núria Riquelme entrevistava el banyolí Salvador Boix, l’apoderat de José Tomás, a El món a RAC1. Indignat i dolgut, Boix declarava: “A mi m’han tallat una part de la meva cultura”. Com a mi. Una branca familiar meva, els Piera, fills de Sants, sentia passió per la festa dels toros. A començament de segle, el besavi Antoni Piera Jané seguia el torero El Gallo, a l’estiu recorria tot Espanya per veure’n tantes corrides com podia. Els seus fills Antoni i Josep, quan no els feia el pes la corrida de La Monumental, agafaven el cotxe i se n’anaven a la de Les Arenes. El dia que va morir Manolete tota la família es va posar de dol i l’oncle Josep va plorar. Als anys cinquanta, un jove Antoni Ribas, el director de cinema i oncle meu, va donar la mà a Ordóñez després d’una gran faena i de l’emoció no se la va rentar en quinze dies. Vaig començar a anar a toros amb ell als dotze anys –ara està prohibit - i em va ensenyar a admirar i estimar l’art del toreig, tarda a tarda. Si la corrida el decebia, rondinava: “Van sortir sis toros, tots eren dolents, aquesta fou la causa de cremar els convents”, quarteta que narra com van començar les bullangues de 1835 a Barcelona. Davant de l’elegància pausada i el valor serè de José Tomás, esclatava d’alegria i em repetia el que deia Belmonte: “Se torea como se es”.
Sóc independentista i m’agraden els toros. Potser algun dia serem independents, però si el preu a pagar és la uniformitat, l’obediència a un patró únic, sincerament, no crec que valgués la pena.

Enric Gomà, Avui, 4 d'agost del 2010.

Rius de tinta

L'estiu passat, el poeta i empresari lingüístic Ryan Chandler va arrencar un projecte objectivament suïcida: una revista literària en anglès – Barcelona INK– impresa damunt paper i venuda en quatre llibreries de la capital; a més, es va limitar el contingut a escrits relacionats amb Catalunya (i sobretot, amb Barcelona) d'autors que hi viuen o hi han viscut. Per si això fos poc, Chandler –malgrat que avui la gent dóna per descomptat que tot es pot baixar d'internet, de franc– va decidir que vendria la revista pel preu no del tot popular de sis euros.

D'aleshores ençà, n'han sortit tres números més i contra tot pronòstic les vendes han anat augmentant i ara oscil·len entre 150 i 180 exemplars per trimestre. Entre els textos que hi han sortit, n'hi ha de Paul Preston, Sam Abrams i David Rosenthal; també s'hi ha entrevistat Ian Rankin i Colm Tóibín, entre d'altres; i s'hi han publicat traduccions extretes de l'obra de Màrius Serra, Joan Margarit, Joan Brossa... El quart número, que sortirà d'aquí a poques setmanes, promet ser –com es diu en anglès quan es vol elogiar quelcom– els dog's bollocks. S'hi parlarà del poeta irlandès Pearse Hutchinson (que ha fet una traducció ja mítica de La pell de brau); també hi haurà una entrevista amb Steve Toltz (que va escriure bona part del bestseller Una part del tot a Barcelona), i un cop d'ull a una novel·la escrita en anglès per la catalana Elena Moya. A més d'unes traduccions de Raimon i Riba i un fragment d'una nova obra de ficció d'un escriptor catalanopakistanès.

Provinciana, Catalonia? Com hi ha món!

Matthew Tree, Avui, 06/08/2010

dijous, 5 d’agost de 2010

Els Johnson

Fa ben poc un amic senegalès em va explicar algunes de les giragonses que havia hagut de fer abans de trobar el pis barceloní on actualment viu. Ja tenia tots els papers en ordre, un contracte correcte i un sou gens menyspreable. A més, ja parlava català, i això devia ser la raó perquè, d'entrada, els agents immobiliaris sempre li concedien una entrevista: en escoltar-lo al telèfon, es devien pensar que el timbre africà de la seva veu –nasal i baix– era el d'un vigatà amb una calapàndria; però un cop que s'hi havia presentat en persona, els faltava temps per informar-lo que hi havia altres pretendents al pis en qüestió i que hauria de tornar a trucar al cap d'uns dies.

Quan ho feia, el pis ja l'havia agafat algú altre. I això va continuar així fins que un conegut seu català, que estava a punt de marxar del país, va decidir rellogar-li el seu pis, d'estranquis. Passat un temps, el propietari se'n va adonar i va dir al meu amic que això no podia ser; de seguida, però, va canviar d'opinió i li va oferir un contracte nou de trinca: problema solucionat, per fi. Del propietari els nord-americans n'haurien dit un Johnson: una persona disposada a ajudar els altres independentment d'on vénen o de quin aspecte tenen.

Des de fa uns anys, al districte de Sant Martí, prop d'un centenar d'africans viuen (gairebé) pitjor que uns gats salvatges i molts d'ells estan començant a patir diverses malalties mentals. L'amic senegalès vol donar-los un cop de mà, però és conscient que a més d'ell, a aquesta gent els farà falta l'ajut d'un exèrcit sencer de Johnsons perquè se'n surtin.

Matthew Tree, Avui, 05/08/2010

dimecres, 4 d’agost de 2010

Sang fàcil

Jason Li és un xinès de 26 anys que ha viscut més de la meitat de la seva vida als EUA i els últims dos anys a Catalunya. Des de fa poc ha estat treballant en un assaig gràfic sobre les seves experiències catalanes, del qual ja hi ha dos capítols disponibles (en anglès) a: http://www. adeu-barcelona-catalunya.com. El primer capítol, sobretot, és una síntesi reveladoríssima de què passa a un estranger quan aterra a la capital del país amb vista a residir-hi.

A les primeres vinyetes veiem com, al Jason, l'atabalen força residents forasters que li diuen que els catalans no tenen sang a les venes, que són freds i secs, fins que Jason acaba caricaturitzant aquesta actitud amb un dibuix d'un toro amb un cor il·luminat (que ve a ser la visió que aquests forasters tenen dels espanyols autèntics) i un ase decandit (la que es té dels catalans). Gens satisfet amb aquest maniqueisme, tot seguit l'autor resumeix la història de Catalunya amb precisió i acaba citant fragments d'algun discurs polític d'en Joan Laporta per donar una idea del conflicte actual.

Llavors, havent-se trobat amb una noia japonesa que se sent catalana, conclou que amb l'aprenentatge de l'idioma n'hi ha prou per ser català. I que si hi ha residents estrangers que diuen que els catalans tenen la sang freda és perquè així –rient-se dels autòctons– se senten més units entre ells: una opció fàtua.

Tant de bo que jo hagués pogut regalar aquest assaig gràfic a la munió d'estrangers catalanofòbics que coneixia als anys 90: al cap i a la fi, quatre imatges valen més que trenta mil paraules malgastades cada vespre.

Matthew Tree, Avui, 04/08/2010

dimarts, 3 d’agost de 2010

Pescador

Hem passat un cap de setmana a Sant Pere Pescador, la parella i jo, perquè, a l'atzar, ella va assenyalar un mapa amb el dit i va encertar un nom que feia pensar en un vi d'agulla de baix preu. “Vés a saber com serà, el poble”, vaig remugar, “perquè al cap i a la fi és a la Costa Brava i som al pic de l'estiu i segurament serà ple d'alemanys calbs i angleses amb les cares condicionades per una lleugera lascívia de circumstàncies; i la meitat de les botigues vendran toros nacionalistes i els restaurants no oferiran sinó paella reescalfada i tot serà més car de l'habitual i tothom se'ns adreçarà en castellà a l'instant mateix que endevinin que no vam néixer a Catalunya”.

I vet aquí que, al contrari, aterrem en un lloc d'allò més tranquil, amb les terrasses de les places quasi buides; ni a la platja no hi ha gaire gent: el cel sí que és una mica ple, a causa dels estels dels kitesurfistes. Dormim en un hotel de parets medievals i preus d'antany i dinem en un restaurant que ens ofereix productes locals de primera qualitat, en un menú de dotze euros justos. És més, tot aquesta pau i treva la vivim havent viscut unes setmanes de calor acumulada, a casa, a Barcelona, on la feina s'ha acumulat més encara que la calor, i ens ha deixat amb els nervis a flor de pell; de manera que vés a saber on seríem ara mateix si no fos per aquell descobriment tan afortunat com inesperat, de la serenitat encomanadissa que regna al poble de Sant Pere Pescador. On, per cert, ningú va canviar d'idioma per parlar amb nosaltres, malgrat que, a fe, tenim unes cares de guiri antològiques.

Matthew Tree, Avui, 03/08/2010

dilluns, 2 d’agost de 2010

Un moment

Estic en un tren que va cap a la capital del Maresme; al Masnou, hi puja un cantant amb guitarra que ens dóna el bon dia en un argentí pur, autèntic, immaculat. Només al cap d'un minut i mig m'adono que la cançó que s'ha posat a cantar –que no reconec– l'està cantant en un català clar i fort, amb convicció, amb ganes. Amb aquella pinta de dropos desvagats que solem tenir els passatgers de rodalies als caps de setmana, comencem a mirar-lo. Al final de la cançó hi ha un silenci sepulcral, fins que ell ens anima –un cop més en porteño– a aplaudir, cosa que fa el vagó sencer. Acte seguit, ens explica que té dues cançons més al repertori, una de Sabina i una altra del Llach i ens demana quina volem. Una veu mascle, tímida i única, demana la del Llach i tot d'una el cantant versiona una cançó llaquesca que tampoc no sé identificar (perquè sóc fatal a l'hora de reconèixer qualsevol cançó); la veu dura, gairebé desafiadora, de l'argentí la converteix en una peça més autènticament callejera que qualsevol versió que en Llach hagi fet mai d'una cançó pròpia. Aquesta vegada els passatgers –incloent-hi els xavals de cares xuclades i els homes mal afaitats amb posat de buldog– no es fan pregar i aplaudeixen de seguida. El cantant fica la guitarra en una funda, recull els donatius corresponents i passa al vagó següent.

O sigui, un dissabte qualsevol, en un tren ple de gent platgera, un llatinoamericà de pedra picada cantant dues cançons en català d'una manera espaterrant, com si fos la cosa més normal del món. Com deia un altre cantautor, els temps estan canviant.

Matthew Tree, Avui, 02/08/2010

Afectats i víctimes

Tant se me’n dóna si el meu alcalde es vesteix de dona, és molt canaller o es deleix pels pollastres a l’ast d’El Piolindo. El principal en un alcalde és la seva tasca municipal, com millora la població, quines decisions pren, com s’equivoca. Per aquest motiu, és interessant saber què n’opinen els seus paisans, com s’han proposat a Com són els alcaldes (sense signe d’exclamació, que semblaria un vodevil de Joan Pera), una producció estiuenca de Mataró Ràdio per a ComRàdio. Però no hi busquin el més petit indici d’esperit crític: a cada alcalde, el deixen pels núvols els seus familiars (la dona, els fills, el sogre), els amics més propers, els periodistes locals, un regidor del seu partit i un altre de l’oposició (l’únic regidor del Partit Popular a Tortosa, que és a l’oposició, ens va aclarir que “normalment les acusacions a l’alcalde careixen de fonament”). Ja els avanço que els alcaldes catalans són, a grans trets, tenaços, seriosos, exigents, cordials. Com a únic defecte, s’ha de dir que alguns són geniüts, però és comprensible perquè l’oposició els exaspera.
Sobre la gestió d’un alcalde, qui n’ha de parlar són els veïns, que són els que el pateixen. Què en pensa la seva dona, valdria més que ho expliqués a les amigues (moltes ja ho fan: “No el veig mai! Per mi que s’entén amb l’agutzil!”). Però els veïns normals i corrents no hi tenen veu. Com en els espais literaris, on sempre entrevisten els escriptors, en un exercici a mig cami de la promoció i la vanitat. Mai els lectors, que al capdavall en són els afectats, les víctimes.

Enric Gomà, Avui, 31 de juliol del 2010.

Entradas populares

Compartir