Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2010

Manga del Mar Menor

A l’atzar, vaig veure uns dibuixos del Japó a l’estrenat 3XL, el canal juvenil de TVC, que es titulen Bleach. Durant el primer capítol, El dia que vaig decidir convertir-me en Shirigami, vaig mirar de concentrar-me en el nus del conflicte i, després que un noi donés unes quantes patades sense solta a uns vianants, vaig entendre que la idea consistia a grans trets en la lluita del bé contra les forces del mal. Anem bé, em vaig dir reconfortat, i és que tota aquesta mandanga me la conec una mica d’algunes pel·lícules que desitjaria oblidar i no puc. A Bleach, uns monstres escruixidors, els Hollows, una mena d’escarabats gegantins, devoren l’ànima dels difunts i els Shirigamis, uns espectres benignes, els salven de la destrucció i d’uns turments espantosos. Una mica com la Mare de Déu del Carme quan rescata les ànimes del purgatori assistida pels àngels celestials, però en japonès, amb un dibuix tosc –res a veure amb Tintoretto- i moltes patades. Quan el noi –un autèntic neurastènic- ent…

Andròmina?

El mes que demà comença dóna nom als premis Octubre, la nit literària que organitza Eliseu Climent des de fa (o farà) 39 anys a València. Corre la brama que el premi de narrativa es diu Andròmina perquè Rosa Raga, la dona de Climent, va obrir un diccionari a l’atzar i va assenyalar amb el dit aquest nom. Una andròmina designa un objecte tan atrotinat que ja no serveix per a res, tot i que en plural també pot referir-se als embolics d’alguna persona enredaire o manifassera. D’andròmina diuen que prové l’entranyable endimari que em clavava mon àvia geltrunenca sempre que l’atabalava amb les meves falòrnies de nen fantasiós. Coromines el deriva del nom mitològic Andròmeda, personatge d’una faula que hauria esdevingut sinònim de mentida, fantasia o embolic. És (o era) un mot en desús fins que, de sobte, les festes majors han posat de moda les curses de vehicles extravagants amb rodes (sofàs tunejats, bòlids diversos) en baixada lliure per algun carrer inclinat. Enguany, a les festes del m…

Un traductor amarillo

Hoy se celebra el Día Internacional de la Traducción. A mi los días que me gustan son los días de cada día, que es una denominación mucho mejor que la de días laborables, pero en este mundo de cuotas quien no tiene día no cuenta. Y, la verdad, la traducción es una de las actividades más nobles y necesarias que conozco. ¿Qué sabríamos del mundo sin el callado trabajo de los traductores? Todos podemos aspirar al poliglotismo, el primer superpoder que le pediría a una lámpara habitada, pero las limitaciones de nuestro genio son tan evidentes que sin la mediación de los traductores jamás hubiéramos sido capaces de leer, al menos en mi caso, a Dostoyevski, Kafka u Oe. Intermediar entre textos significa intermediar entre grupos de personas, y eso es mucho más difícil de lo que parece. Lo digo con conocimiento de causa, porque he traducido (de tres lenguas al catalán, sobre todo del inglés) y me han traducido (del catalán a cinco lenguas, sobre todo al italiano). En plena era digital, la tra…

Exportar importa

Els Amics de les Arts triunfaron en el concierto mercedario en la Damm igual como en su día lo hicieran los Manel. Es una excelente noticia para el panorama musical catalán, cuyas tribus son vitales y tan variadas que sólo un oído cargado de prejuicios no hallaría argumentos para disfrutarlas. Antes del exitoso Bed & Breakfast Els Amics publicaron un primer disco llamado Castafiore Cabaret en el que ya anunciaban su talento. Me sorprendió favorablemente que lucieran sin complejos un nombre tan culturalista, escogido en 2005, y por tanto sin relación con Facebook. Tal vez lo sacaron de un libro de texto, porque L'Amic de les Arts fue una cabecera mensual de arte y literatura que se publicó en Sitges desde 1926 a 1929, con firmas tan notables como JV Foix o Salvador Dalí. La fórmula Els Amics de,,, es habitual en el mundo asociativo. Pocas noches antes del merecido baño de masas de Els Amics de les Arts, se celebró una recepción menos multitudinaria en el palacio de Pedralbes. A…

Flamenquismes

A més a més de trencar aparadors a cops de maça –que incentiva la indústria de la vidrieria-, hi ha altres maneres d’acabar un dia de vaga general. Si han aguantat una pancarta tot la tarda, han cridat consignes i han aixecat el puny moltes vegades (un gest que va bé per a les cervicals), una bona opció de lleure –excusin si escric com els informatius més llepats- és arribar a casa, deixar-se caure en una butaca i admirar l’art de la gran cantaora Bernarda de Utrera. O de Manolo Caracol. O del Capullo de Jerez (és el nom artístic de Miguel Flores, no una falta de respecte). Potser a vostès no els agrada gaire el cante andalús perquè, a banda que els fa mal de cap, consideren que no és propi del nostre país i que no pertany a la seva tradició. Hi tenen tot el dret.
Ara, Los caminos del cante d’Onda Jerez Radio també se sent per 120 ràdios catalanes de la xarxa d’emissores municipals i per Latincom, al 882 de l’Ona Mitjana. Jo no sabria distingir una bulería d’una seguiriya, una malague…

¿Artur Mas o Montilla?

Este es el dilema que hoy mismo propone dilucidar el Racòmetreante la audiencia radiofónica que sigue a Jordi Basté en "El món a Rac 1". Los medios de comunicación generan sus propios sondeos ("Matins punt sí, matins punt no", que diría Josep Cuní en TV3 o "Benvinguts a casa vostra, ¿serà encara Mouriño l'entrenador del Madrid el 28N?" que podría lanzar Manel Fuentes cualquier mañana desde Catalunya Ràdio). Las respuestas de la audiencia son tan poco vinculantes como las encuestas con las que trabajan los políticos, pero marcan tendencias al actuar por contagio sobre la población indecisa. Por algo las prohiben cuando faltan pocos días para las elecciones. Los indecisos, avasalladosincluso cuando demoran su elección ante la carta de un restaurante, tienen desde hoy una nueva seña de identidad. El crucigramista Jep Ferret, un as en el gremio del trapicheo verbal, acaba de dar un paso más en lo que él denomina crucigramancia. Es decir, la adivinación de…

Nervis, Funcionaris, Desperdicis

Nervis. Fa exactament una setmana i mitja vaig haver de passar pel quiròfan: una operació menor, però m'han dit que gairebé tothom es posa nerviós abans que li apliquin el bisturí. Per tant, és importantíssim que tant la infermera que et pren la pressió com els zeladors que et col·loquen a la taula d'operacions (talment un calamar al marbre de la peixatera) com l'anestesista, el mateix cirurgià i els seus assistents, et tractin amb amabilitat i paciència, encara que estiguin cansadíssims i que tu siguis l'enèsim poruc que han hagut de processar abans de l'esmorzar.

Funcionaris. I a fe ho van fer, els treballadors de l'hospital de Sant Pau de Barcelona fa una setmana i mitja, des de la gent al taulell d'informació fins als infermers postoperatoris. Exactament com ho van fer fa un any i mig, quan em van operar l'altra hèrnia. Amb la diferència que aquest cop, tots estaven cobrant un 5% menys perquè –com que l'hospital té un conveni amb el CatSalut– ofi…

Cornuts i pagant el beure

L’últim ple del Parlament de Catalunya va aprovar, ara fa sis dies, una llei que regularà els correbous i unes quantes festes d’aquesta mena. Els correbous són unes manifestacions culturals atàviques (se sol dir) que a la comunitat bovina es viuen amb el fervor d’uns Jocs Olímpics. Tota una competició anual en què els millors animals de la raça poden demostrar les seves habilitats per ficar el cap en un llaç i córrer, saltar al mar des d’un moll de dos metres d’altura, clavar cops de banya a un cistell de vímet que es va movent o —la prova reina— perseguir humans per una plaça fosca i amb l’únic ajut de dues boles de foc a les banyes.

Encara que la llei s’hagi aprovat per una àmplia majoria, hi ha humans que se senten enganyats. Els que estan a favor del toreig ho deuen viure igual que cornuts i pagant el beure (perdó per l’acudit fàcil) i els defensors dels drets animals troben que el Parlament ha fet passar bou per bèstia grossa (perdó una altra vegada). Ni els uns ni els altres no a…

Vida d’un àrbitre

¿Els diu alguna cosa el nom de Byron Moreno? Encara que d’entrada els faci pensar en un galant de telenovel·la, qualsevol aficionat al futbol recordarà que es tracta d’un famós àrbitre equatorià. Byron Moreno va passar a la història l’estiu del 2002, després d’una actuació més que discutible en un partit del Mundial entre Itàlia i Corea del Sud. Aquesta setmana el seu nom líric ha tornat a l’actualitat, però per raons extraesportives: dilluns va ser arrestat a l’aeroport JFK, de Nova York, amb sis quilos d’heroïna amagats a la roba interior. Segons El Comercio, diari de Quito, és com si aquell partit maleït hagués trastocat la seva vida. Després d’aquell Mundial, Byron Moreno va seguir arbitrant, però aviat va ser suspès per haver allargat un partit més de 10 minuts, els necessaris perquè l’equip local marqués dos gols i vencés per 4-3. En el terreny personal la seva vida també es va torçar: va afrontar un divorci, la mort d’un fill i es va endeutar en diversos negocis. El treball de …

Tres germans i un destí

Joan, Pere i Toni Vall són els germans Dalton del cinema català. El mitjà, el Pere, el més implacable i de vegades cruel com Bob Dalton –els seus articles i crítiques deixen a l’ombra el tiroteig d’O.K. Corral-, des de Fotogramas i Time Out. El gran, astut com Grat Dalton, dirigeix el catau on s’embosquen després cometre els seus cops, la botiga de cinema Cinemascope, del carrer de la Perla núm. 29 de Barcelona. El Toni –aquest seria Emmett Dalton- el coneixen de sobres gràcies a aquesta modesta columna que m’acull bondadosa. Aquesta temporada Toni Vall també dispara i llança el llaç des d’El món a RAC1, els dilluns a mig matí, al costat de David Broc. Si la temporada anterior Sergi Pàmies s’encarregava de la televisió –en moltes ocasions, hi haurien de suprimir el prefix i la preposició- i David Broc del cinema, aquesta constato que Broc i Vall actuen més alhora. No es reparteixen els territoris (cinema i televisió, l’est i l’oest del Colorado), sinó que tots dos assalten diligències…

Mam?

Potser perquè des de fa unes setmanes estic en plena llei seca, em crida l’atenció llegir novetats sobre el mam. Ho acabo de fer en una d’aquelles publicacions que solen passar desapercebudes, tot i contenir saviesa a cabassos: al volum XXXII de la revista Estudis Romànics (IEC, 2010). Entre desenes de treballs més llargs i complexos, destaca un article de Dolors Bramon sobre l’etimologia del terme en qüestió: “Mam. Un berberisme en el llenguatge infantil català”. La cosa té la seva gràcia. Bramon reprodueix l’opinió de Joan Coromines: “naturalment no té res a eure amb l’àrab (aigua) com ens han volgut fer creure algun arabista ingenu i altres que... beuen a galet”. El mestre demostra la seva posició observant que en l’àrab d’Espanya aquest mot es pronunciava me o mi, segons els dialectes andalusins. En conseqüència el mam tindria origen llatí, fins i tot vinculat al verb mamar. Però vet aquí que Dolors Bramon proposa ara, amb una sòlida argumentació, que “l’ètim més probable de l’…

Un problema de los gordos

La petición de UGT a los abuelos para que secunden la huelga del 29S en su condición de abuelos me fascina. Yo no soy abuelo, pero dos de mis sobrinas ya tienen hijas, de modo que sí soy tío-abuelo (un nombre compuesto más bien deprimente que en catalán zanjamos a la brava con la voz besoncle). A seis días vista, aún no sé si he de sentirme convocado a la huelga general en mi condición de tío-abueloni si habrá piquetes en el sector de jubilados(a la vejez, viruelas). Mientras busco qué retórica gastan los sindicatos en otros países europeos, leo en el Daily Mailque los británicos están que trinan por las declaraciones de un empresario de transporte. Pim de Lange, director de la línea Stena de ferris que opera en el Mar del Norte uniendo Inglaterra y Holanda, declaró en un diario holandés que si contrata trabajadores filipinos es porque cada vez le cuesta más encontrar trabajadores británicos u holandeses jóvenes y adecuados para la tarea. Por si el perfil de lo que es adecuado no qued…

Pessebre vivent

Malgrat que vostès s’estimarien més una cançó de Lou Reed, em ve al cap una nadala. La vida és estranya i més d’una vegada m’he trobat, distret, cantant l’Oriamendi. Ara no la coneix gairebé ningú i això m’ha estalviat explicacions.
No sabria encertar si Antoni Bassas és el brau caçador que sempre vigila, des de Washington i sobreactuant quan fa ulls de be degollat informant sobre els atemptats de l’11-S. O si Andreu Buenafuente és el pastoret de la catxitxa. Tots dos pertanyen a aquest pessebre vivent tan nostre, al costat de mossèn Ballarín, Carme Ruscalleda, Gemma Mengual, els germans Muñoz d’Estopa. Només hi falta Pilar Rahola, la dona que renta. Desconec si Albert Om els va triar per simpatia, proximitat i admiració personals, a l’hora de fer-se convidar a casa seva un cap de setmana per gravar El convidat. (Un encert, dissabte i diumenge no truquen els repartidors de correu comercial). A casa de Ruscalleda, Om s’assegura que dinarà bé i a la de mossèn Ballarín, ell i el capellà t…

Cantant veritats

Abandona aquesta vall de llàgrimes i esbarzers el cantant i diputat José Antonio Labordeta i Pepa Fernández, la directora de No es un día cualquiera de Radio 1, declara: “Era un home necessari”. Encuriosit per aquest concepte engimàtic, segueixo el rastre d’altres homes necessaris. L’any 1977 Miquel Coll i Alentorn era un home necessari per a Catalunya (ho van escriure en un cartell electoral). Un altre pasquí del seu mateix partit ens diu que Enric Vendrell també ho era. Com ho van ser Rafael Caria (a l’Alguer), Milton Santos (un geògraf del Brasil), Jean-Étienne Marie (un teòric musical francès), Lionel Gioda (un periodista argentí) i el general Perón (segons un web del Partit Justicialista). Tots difunts, també és mala sort.
Labordeta engrosseix la nòmina d’homes necessaris i ens empeny a preguntar-nos quins homes són innnecessaris, posant en entredit els seus nou mesos de gestació –prescindibles, una placenta malaguanyada-. Per què a Labordeta se li atribueix aquest mèrit…

In, inde, dependencia

La independencia, en cualquier ámbito de la vida individual o colectiva, sólo puede valorarse si la comparamos con la dependencia. Independencia es palabra derivada. Dependencia remite a subordinación (nótese la curiosa coincidencia de las dos últimas sílabas). Esa comparación estará presente en el largo debate que nos espera en las próximas diez (¡diez!) semanas de campaña electoral, porque en política cada vez cuentan más los marcos referenciales desde los que se emite el discurso. Y nadie con dos dedos de frente puede negar que los marcos referenciales de los discursos catalán y español se han distanciado. Veremos qué lenguaje primará en el Parlament cuando, en plenas fechas navideñas, se constituya el nuevo Govern. Pero la dialéctica entre la dependencia y la independencia no se limita a los colorines del mapamundi. En estos últimos años hemos asistido al nacimiento de la ley de la Dependencia, anunciada a bombo y platillo por las administraciones de Madrid y Barcelona. Tras el ru…

Bones, dolentes, impresentables.

Bones. Avui mateix s'acaba la Setmana del Llibre, que aquest any ha defugit el format més aviat funerari d'antany per convertir-se –si més no a Barcelona– en un petit festival amb recitals, pel·lícules, sopars, concerts, taules rodones i massatges. Tot plegat em serveix d'excusa per parlar d'un tema tan antic com la prostitució i que surt sovint a força col·loquis i xerrades literaris: què fa que una obra de ficció determinada sigui bona i que una altra –encara que es vengui a dojo– no ho sigui?

Dolentes. Faig entrar aquest tema aquí amb calçador perquè acabo de llegir una novel·la que sembla escrita a posta per aclarir-ho: Equador, del portuguès Miguel Sousa Tavares (Edicions La Campana, 2005). Al cap d'unes 150 pàgines una història original, amb un estil propi i personatges convincents, es converteix de cop i volta en una novel·la rosa plena dels tòpics més suats d'aquest gènere: unes dones sobtadament dotades d'escots generosos i ulls d'atzur, per exe…

Negros sobre blanco

E viernes, en Girona, se reveló la novela ganadora de la 43ª edición del Premi Prudenci Bertrana. El título es El secret del meu turbant y narra la historia de una niña afgana que decide hacerse pasar por niño durante una década para esquivar la feroz misoginia de los talibanes. Este es un tema recurrente en la historia de la literatura. Hace un lustro Zoe Valdés noveló en Lobas de mar la historia de Ann Bonny y de Mary Read, dos intrépidas piratas inglesas que ejercieron como tales trasvistiéndose. De hecho, la "mujer vestida de hombre" es un tema literario recurrente en las comedias del Siglo de Oro. Un homérico estudio de Jaime Homero Arjona cifraba que el disfraz varonil aparecía en 113 de las 460 comedias del prolífico Lope de Vega. Por lo que ha trascendido, El secret del meu turbant va más allá del equívoco genérico para desplegar un relato sobre la vida cotidiana en el Kabul de los talibanes. La gran novedad, en este caso, es que el premio lo recogieron dos coautoras…

Construeix el ‘Titanic’ en cent setmanes

Cada any que passa és més difícil decidir si l’estiu ja s’ha acabat. La meteorologia, que tradicionalment ens hi ajudava, ha après a fer-se la despistada. Els turistes ara ja no són de temporada i visiten Barcelona durant tot l’any. Per comprendre que anem de cara a la tardor, la millor manera és fixar-se en alguns senyals que es repeteixen cada setembre: l’estiu s’acaba quan s’estrena una nova pel·lícula de Woody Allen, quan ens vénen temptacions de fer un curs d’anglès o d’apuntar-nos a un gimnàs (tot i saber que per Nadal ho deixarem córrer) i quan el quiosc del barri s’omple de fascicles col·leccionables.

L’altre dia em vaig entretenir una estona a veure les novetats d’aquest nou curs i l’oferta em va marejar. La vaixella de color rosa, per peces, d’aquesta cosa anomenada Hello Kitty ensenyarà a les nenes el concepte aixovar, i mentrestant els nens (i els nens grans) podran fer la col·lecció de camions dels anys 50, 60 i 70. Els adults es poden deixar entabanar per fascicles tan ap…

El destí de Gaia

Aquests dies ha passat per Barcelona el científic James Lovelock, que ha divulgat les seves teories terribles (però molt realistes) sobre el futur del planeta. Lovelock, que té 91 anys, fa més de mitja vida que alerta sobre l’escalfament global, però només en l’última dècada els seus llibres i conferències han superat el cercle dels ecologistes i han arribat a més gent. El 2007, per exemple, els mateixos dies en què Mariano Rajoy i altres dirigents del PP encara qüestionaven el canvi climàtic, Lovelock va publicar a Espanya un llibre tan extraordinari com devastador: La venganza de la tierra (Planeta). Hi desenvolupa la Teoria de Gaia, una hipòtesi revolucionària que no tots els científics compren (com es diu ara): la Terra —o Gaia, com l’anomena ell— és un ens viu i s’autoregula. Per aquesta raó, quan la humanitat la maltracta, Gaia utilitza els seus recursos naturals per restablir l’ordre físic i químic i garantir la supervivència dels ecosistemes que la integren. Així va ser fa mil…

Com deia Tertul·lià

Ha nascut un tertulià de ràdio insospitat, Risto Mejide, publicista i jurat cítric d’Operación Triunfo. Va tertuliejar a El matí de Catalunya Ràdio amb Àlex Salmon –director d’ElMundo Catalunya-, Enric Hernández –director d’El Periódico- i Joan Campmany –el publicista que es va inventar l’acrònim ZP per designar Zapatero, i encara que ell no ho ha reconegut, intueixo que es va inspirar en ZP-11, el xampú anticaspa-. Vaig esperar il·lusionat que d’un moment a l’altre Risto Mejide saltés al coll dels seus companys: “Salmon, amb aquesta opinió no omples un geriàtric” o “Campmany, has desafinat tant que m’ha caigut l’orella”. No, Mejide es va comportar amb discreció i tacte. I tal com es llegeix a la Viquipèdia, “la seva sòlida base de coneixements en màrqueting l’han convertit en un personatge molt escoltat en qualsevol espai que se li atorga”. Qualsevol diria que l’entrada se la va escriure ell mateix.
Els directors de diari ens van revelar que ells treballaven per canviar les …

Alabolena?

La primera vegada que llegeixes, en una comèdia antiga, el mot “alabolena” associat a una senyora més aviat picardiosa no tens ni alabolena idea de què carai deu voler dir. Però vet aquí que el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) de Joaquim Martí Mestre conté una entrada que t’hi aproxima d’una manera insospitada. Tot buscant “alabolena” vas a petar a “Anna Bolena”. I resulta que el lexicògraf defineix el nom de la reina anglesa d’una manera inequívoca: “dona coqueta i adúltera”. Després, l’exemplifica amb fragments d’Escalante i n’explica l’origen d’aquesta manera: “Antonomàsia per similitud de trets de comportament amb la reina Anna Bolena, executada sota acusació d’adulteri pel seu marit Enric VIII d’Anglaterra”. Com que l’esposa del rei adúlter era Caterina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics, molts súbdits de la corona catalano-aragonesa van començar a malparlar de la mala pècora de la Bolena fins al punt de transformar-la en una de les moltes ma…

Catán en catalán

Las secciones de cultura deberían prestar más atención a los juegos de sobremesa. Este es un sector que mucha gente asocia a la infancia, a las vacaciones lluviosas, o a esa suma de infancia y vacaciones que es el árbol de Navidad. Me juego un parchís a que son legión los ciudadanos encuestables que no pasarían de una lista de tres o cuatro (Monopoly, Trivial, Scrabble...) juegos de autor. A finales del siglo pasado Joaquim Maria Puyal lanzó una versión de sobremesa de su concurso televisivo “El joc del segle” y el enorme tirón de su personalidad hizo que su juego trascendiera los círculos de conocedores. Pero eso no es lo habitual. Este mediodía, el edificio pétreo más fotografiado de Barcelona (de 7 letras), acoge una presentación que deberíamos celebrar con tanto alborozo como veo que nuestros medios dedican el aniversario de los videojuegos de mi tocayo Mario Bros. La editora Devir lanza la versión catalana de Die Siedler von Catan de Klaus Teuber, conocido en castellano como Los …

L'espectador impacient

Arran de la mort de Joaquín Soler Serrano, a tothom se li ha despertat una nostàlgia arravatada per A fondo, aquelles entrevistes a escriptors com Borges, Dalí, Pla, Cela, Cortázar, Rodoreda, Rulfo, Vargas Llosa, etc., i també a artistes com Alberto Sordi i Chabuca Granda, cèlebre per cantar La flor de la canela, a l’UHF (és el nom antic de La 2, no els serveis secrets ucraïnesos) entre el 1976 i el 1981. Tothom coincideix en què en la televisió actual seria un exercici impossible i, com és costum, els periodistes han interpretat amb entusiasme aquell gran èxit de la cançó lleugera, Vivim temps mediocres. Soler Serrano els entrevistava amb elegància i amabilitat, que no és poca cosa. Però per afirmar que era un entrevistador excel·lent, l’hauríem de comparar amb altres entrevistadors que van disposar d’unes condicions semblants a les seves: un temps generós i una entrevista en to de conversa amb un gegant de l’escriptura. Només se m’acut Bernard Pivot, del qual he pogut veure unes qua…

Altesa, als seus coturns

A Barcelona s’ha celebrat una trobada d’alt nivell que ha passat desapercebuda, la del príncep de Noruega Ari Behn, marit de la princesa Marta Lluïsa, amb Carmen de Mairena, un dels cims del transvestisme català –una activitat cultural que no rep el suport que caldria, perquè si convidessin Carmen de Mairena a un congrés europeu de transvestits, dubto que rebés un ajut de l’Institut Ramon Llull-. Com mana el protocol reial, molt estricte, el príncep Ari Behn es va transvestir amb una perruca afro, un vestit rosa amb un estampat d’arabescos blancs, un cinturó ample inspirat en una faixa ortopèdica i una bossa metal·litzada –els complements són importants-. El maquillatge que portava es podia pesar amb una romana. Si l’haguessin convidat a la Zarzuela, és probable que n’hagués prescindit per no coincidir amb el maquillatge de la reina Sofia, però el príncep venia a Barcelona a gravar un programa televisiu per difondre la ciutat entre els noruecs. Com que Sa Altesa anava disfressat de dr…

Exotismo catedralicio

En el Vivir de este domingo María-Paz López se hacía eco de una novedad editorial catedralicia. Esta vez no se trata de ningún digest histórico novelado con decorado visitable, a la manera de La catedral del mar de Ildefonso Falcones, sino de un libro que reúne episodios históricos relacionados con la catedral de Barcelona. El autor es el canónigo Josep Maria Martí i Bonet y el título resulta diáfano: La catedral de Barcelona. Història i històries. Ya está disponible en catalán y en castellano, y por lo visto la versión en inglés es inminente. Todo lo recaudado se destinará a completar las obras del templo. O sea, que mejor salgamos disparados a comprarlo, que ya va siendo hora de poder pasearse por una catedral sin andamios. El final del túnel catedralicio parece cercano. Se estima que la restauración terminará dentro de seis meses. El otro túnel, el de la Sagrada Família, también avanza en el subsuelo barcelonés y en nuestro inconsciente contaminado de socavones, pero en este caso n…

He, he, he

He. Fa poc, una amiga em va enviar un enllaç amb YouTube i com que les seves recomanacions normalment no fallen mai, hi vaig fer clic a l'acte. Va resultar ser un curtmetratge de la cineasta belga Christine Rabette, en què un home puja a un tramvia ple de cares llargues i es posa a riure, tot sol. A poc a poc, els altres viatgers s'hi apunten, fins que tot el tramvia s'omple de rialles incontrolades.
Els comentaris eren unànimement positius; per exemple, segons un tal Adrenocromooo: “La risa libera el alma en pena”. Em va desconcertar, per tant, que, al contrari, aquest vídeo em va deixar alhora deprimit i temptat de cometre un acte de violència.

He. Riure deliberadament, sense motiu –com fa l'actor del curtmetratge– no només té un nom (ioga rialler o, en hindi, hasyayoga), sinó que ho practiquen, religiosament, centenars de milers de persones arreu del món, capitanejats per un indi anomenat Madan Kataria (The New Yorker, 30-8). Per uns 800 dòlars, qualsevol pot apuntar…

Episodis de la guerra dels balcons

Tan lluny que semblava fa uns mesos i, sense adonar-nos-en, ja hem deixat enrere l’Onze de Setembre. Potser per allò que en diuen maduresa democràtica, o perquè aquest any queia en dissabte, fa l’efecte que la Diada s’ha contagiat d’aquella abúlia que transmeten les festes repetides i els actes oficials. Fins i tot els que volen reivindicar alguna cosa i escridassen els polítics allà al monument a Rafael Casanova, ho fan sense gaire energia, com si ells també seguissin un guió establert i haguessin arribat a la funció número cent. Aquesta Diada, a més, hi va haver uns quants catalans que ni tan sols van haver de fer el gest de penjar la bandera al balcó. «¿On tenim la senyera?», cridaven el dissabte al matí. «Al calaix de sempre», responia algú des de l’altra punta del pis. «No, al calaix de sempre no hi és...». Estranyesa. Sensació de boicot. Ja ni es recordaven que l’havien penjat al balcó per la manifestació de l’Estatut i l’hi havien deixat tot l’estiu.

Ara caldrà veure si l’aparic…

Los vaivenes del poder

Peret siempre me ha fascinado. Pere Pubill Calaf (Mataró, 1935) es el gran patriarca de la rumba catalana, un rítmico estilo que hoy goza de buenísima salud, como sabrán quienes estén al caso de grupos como La Troba Kung-Fu, la Pegatina, Dijous paella, Rauxa, Gertrudis, Muchachito Bombo Infierno, Sabor de Gràcia y tantos otros. Son grupos de gente muy joven. Tanto que la mayoría nunca vio en directo a Gato Pérez, el Messi de la rumba catalana, entre otras cosas porque un porcentaje alto de estos rumberos ni había nacido en 1990, cuando Gato murió. Pero a Peret sí que lo han visto, y aún lo ven. Peret parece incombustible y su ventilador da más vueltas que un reloj. En plena Diada le vi por la tele en un anuncio que ya hace meses que se emite. El de pipas Matutano. Sale un Peret calvo y blanquibarbado, dándole a la guitarra al son de “la pipa tiene poder, Matupipa es poderosa, Matupipa tiene poder”. Escucho la letra y me percato que le ha dado un buen meneo para adaptarse a las exigenc…

Suïcidi i càries

La Diada Nacional de Catalunya se celebra entre el Dia Mundial de Prevenció del Suïcidi –el 10 de setembre- i el Dia Mundial de la Salut Bucodental –el 12 de setembre-. No hi vegin una casualitat, sinó un advertiment subtil a la població catalana, ordit per un cervell brillant i emboscat en algun organisme internacional. Al voltant del risc de suïcidi, ens suggereix hàbil que un debat polític basat per sistema en la retòrica desfermada, l’eslògan radical o el moderat –tant vacus l’un com l’altre-, l’amenaça apocalíptica, l’exhibició columbòfila i el seny mesmeritzat conduïria el nostre país a les portes de la mort. Perquè, com va escriure Heliogàbal el Persa, “suïcidar-se és perdre el temps”.
Sobre la salut bucodental, al·ludeix a tots aquells locutors de ràdio i televisió espanyols que no poden pronunciar un sol i escadusser nom o topònim en català, a causa d’afeccions bucodentals molt serioses que han descuidat durant anys, per falta d’higiene democràtica. Aquesta incapacitat manife…

Soler Serrano a l’UHF

Aquesta setmana ha mort el periodista Joaquín Soler Serrano. Tenia 91 anys i en feia més de 25 que estava retirat, però seguia present en la memòria popular i la seva tasca periodística ha estat elogiada als mitjans. Fa uns anys, l’edició en vídeo de les seves entrevistes al programa A fondo va servir perquè molts el veiéssim per primera vegada en acció. La llista de convidats era impressionant: Salvador Dalí, Juan Carlos Onetti, Josep Pla, Carlos Barral, Néstor Almendros, Salvador Espriu… He tornat a veure aquests programes i m’ha tornat a atrapar la camaraderia xulesca de Camilo José Cela; l’alegria inquieta i nerviosa, ¿verdat?, de Mercè Rodoreda parlant en castellà, ¿verdat?; el to calmat i amistós de Manuel Puig. Soler Serrano aconseguia crear un ambient propici per a la conversa. Un faristol en segon pla mostrava els llibres del convidat. Molts fumaven com xemeneies —Pla fins i tot cargolava els cigarrets mentre parlava, com si allà també busqués adjectius— o bevien a glops una …

Milli Vanilli en Porrera

Hasta hace cuatro días, la historia era muy injusta con los Milli Vanilli, un dúo musical alemán compuesto por Fab Morvan y Rob Pilatus, dos musculados especímenes germánicos de tez oscura y rizo largo que hubiesen puesto de los nervios a Adolf Hitler. Fab y Rob se dieron a conocer en los ochenta bailando junto a la sinuosa Sabrina Salerno (Boys al cubo, ¿recuerdan?) pero luego decidieron volar por su cuenta. Tan fulgurante fue su éxito que vendieron más de treinta millones de discos y en 1990 ganaron el Grammy al artista revelación. Y nunca mejor dicho, porque su carrera fue de revelación en revelación hasta que saltó el escándalo del play back. Unos problemas de sonido en un concierto en Bristol revelaron que los Milli Vanilli eran pura fachada. Las voces originales que sonaban en sus discos y conciertos eran de otros dos muchachotes, no tan musculados pero mejores cantantes. Tras el escándalo de las labiales se sucedieron los despropósitos: devolvieron el Grammy, los cantantes verd…

Contra la literatura ètnica

La maduresa creativa que il·lumina els set relats d’El barco, de l’escriptor Nam Le, resulta inusual i sorprenent, tractant-se d’un primer llibre. Potser s’han de buscar les raons en la biografia de l’autor: Nam Le va néixer el 1978 al Vietnam, però quan tenia un any els pares van emigrar a Austràlia. La seva cultura, doncs, és anglosaxona. Els seus estudis el van portar a treballar uns anys com a advocat, però el 2004 se’n va anar als Estats Units i va començar a estudiar a la prestigiosa escola de creació literària d’Iowa. Poc després va publicar els seus primers contes en revistes i el 2008 va aparèixer El barco, recull amb què ha guanyat un bon nombre de premis.

Aquesta determinació professional, per dir-ho així, es tradueix en una escriptura formal, brillant, decidida, que acostuma a trobar la frase exacta i explora els límits del llenguatge (encara que a estones el to li surti massa seriós). El primer relat del llibre es pot llegir com una declaració d’intencions. En ell, un advo…

Ocultisme verdader

Una vegada, en una tertúlia de ràdio, vaig proclamar que m’agradava molt el mecanisme de la càmera oculta. Al vespre vaig sentir la tertúlia per la xarxa –ho faig sovint per revisar com ha anat, detectar pauses innecessàries, comprovar que he pronunciat bé Sebastopol, etc.-. Davant la meva adhesió apassionada a la càmera oculta vaig pensar: “Què he volgut dir amb això?”. L’opinió del tertulià –jo mateix- em va intrigar com a oient i aquella nit me’n vaig anar a dormir neguitós, preocupat. Des de llavors que hi dono voltes; em distreu mentre espero el tren.
Amb el temps he arribat a la conclusió que la càmera oculta m’atreu sobretot quan revela aspectes ocults sobre corrupció política, estafa, prevaricació, suborn, malifeta o tracamanya. Una altra raó de pes és que la càmera oculta compleix els supòsits del cinema Dogma, defensat per Lars von Trier des dels anys noranta. Si vostè és tan jove que no coneix les pel·lícules Dogma, em sap greu, però no sóc capaç d’establir cap paral·lelisme…

Suport cefalòpode

Tot l’estiu l’he passat intrigat i rumiant sobre els dots endevinatoris del pop Paul, que va encertar el vencedor del campionat mundial de futbol. Sé que, com el Festival de la Cançó del Mediterrani i el segrest de Quini, no és un assumpte d’actualitat estricta. Però hi ha fenòmens que ultrapassen la notícia més immediata. Em nego a haver d’esperar la defunció del pop Paul d’una angina de pit, seguida d’aquells obituaris dels diaris tan emotius, amb titulars com No oblidarem el seu somriure. Tot arribarà, perque Paul és un pop provecte i segons sembla tancarà els ulls a la llum de la peixera abans del pròxim mundial. Me n’he assabentat gràcies a Españoles en la mar, de Radio Exterior de España, que escolto sovint, un espai sobre el dia a dia dels mariners espanyols, les il·lusions, els neguits, curiositats marítimes, quins pirates cuinen pitjor i coses així. Españoles en la mar acompanya els mariners que pesquen lluny de casa i els ajuda a combatre la soledat (no han llegit Pantaleón …

Love de Pega en pantalla

A pesar de no compartir lengua materna con el Fénix de los ingenios, siempre he disfrutado mucho leyendo sus obras, de modo que el estreno de Lope me concernía y, a la vez, me incomodaba. El sábado me planté en los Lauren Horta con cara de crítico cenizo, dispuesto a no dejar pasar ni una. Pero pronto dimití del papel de cazador de gazapos, dejé el fusil en la funda del toblerone y me dispuse a disfrutar de la peli. Lopees una película pasable que logra algo que muchos grandes cineastas han intentado en vano: filmar la poesía. Claro que el brasileño Andrucha Waddington lo hace literalmente hasta el punto de reseguir un acróstico dibujado en la arena, porque Lope no sólo lo permite, sino que lo pide a gritos. Los juegos formales del poeta castellano son efectos especiales verbales que permiten saltar del papel a la escena, tal como luego lo hicieron sus renovadoras comedias. La vida de Lope es, ciertamente, carne de cine, también por esa desmesura vital y creativa que Cervantes captara…

Usuarilàndia

Aquella dona segura i alegre, exitosa en la feina, mare amorosa, esposa seductora, esportista consumada i que a més a més porta la compresa correcta és un dels tants clixés dels anuncis televisius, que a la ràdio s’adapta d’una manera irritant: una veu femenina joiosa, esclatant, que et recomana al límit del cobriment de cor una marca de tornavisos. Quan algú se m’adreça en aquest to exultant, no li dono gaire crèdit (sospito que s’ha excedit amb la ginebra o el Prozac). Sentia l’altre dia l’Informatiumigdia de Catalunya Ràdio quan tot d’una, en un anunci de la Generalitat, una dona em va convidar fervorosa a fer ús de les biblioteques, àvida que llegeixi encara més –per l’administració, mai no llegim prou, és com un malson-: “Ets un dels 23 milions d’usuaris de les biblioteques públiques de Catalunya?”. Tant entusiasme em va posar en guàrdia: 23 milions d’usuaris? Com? Els catalans som set milions i mig. D’on surt tanta gent? Vénen els aragonesos a llegir al nostre país? Els turistes…