dissabte, 30 d’octubre de 2010

Després de Joan Solà

La mort, dimecres passat, del lingüista Joan Solà ha provocat aquests dies una colla de comentaris als mitjans de comunicació. Eren opinions afinades, emotives i intel·lectuals, que valoraven la dedicació titànica del professor, el seu rigor constant, i el situaven en importància al costat dels altres dos emblemes de la llengua catalana moderna: Pompeu Fabra i Joan Coromines. Fabra va viure 80 anys i Coromines, 92. És una injustícia, doncs, que Joan Solà hagi mort tan d’hora. Amb l’empenta que tenia i la capacitat d’esperonar els altres, hauria seguit oferint durant anys el seu mestratge crític i essencial en molts més fronts.

Una de les idees que també ha sorgit aquests dies és que, amb la mort de Joan Solà, s’extingeix un tipus de filòleg laboriós, incansable, formigueta. És una valoració inexacta. Pot molt ben ser que la seva figura sigui irrepetible, però gràcies al seu ascendent savi i alhora planer, que anava sempre de cara, amb els anys Solà havia congregat una gran quantitat de col·laboradors, deixebles i admiradors que ara garanteixen la pervivència del seu discurs. Hi ha, d’una banda, autors com Albert Pla Nualart, Pau Vidal, Enric Gomà o Rudolf Ortega: tots ells han escrit llibres sobre el català actual en què es transmet una aposta pel mateix model de llengua viva, canviant i acostada al carrer. Després hi ha un contingent de lingüistes i correctors que proposen i defensen les mateixes idees a ràdios, diaris i televisió —una altra cosa és que els presentadors i periodistes s’hi mirin i els facin cas—. Potser el punt feble és la universitat: caldrà veure si apareix entre els professors del futur algú que asseguri la connexió entre l’acadèmia i el carrer, una tasca que Solà aconseguia amb naturalitat gràcies als seus articles a l’Avui i un estat d’alerta constant.

Catalunya és un país de filòlegs aficionats, és cert. No conec cap altre lloc en què la gramàtica o el lèxic d’una llengua puguin entretenir tanta estona una sobretaula de diumenge. Esclar que si un dia els del PP dediquessin el seu cinisme a la ceràmica de la Bisbal, per exemple, tal com ara ho fan amb el català als ajuntaments, llavors potser seríem experts en d’olles i cassoles. Mentre tot continuï així, però, els estudis i llibres de Joan Solà seran els nostres aliats.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 d’octubre del 2010.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Afollar?

Una de les vies d’entrada més habituals dels castellanismes és la sexual. Cada generació busca les seves solucions expressives i, en aquest àmbit, els mecanismes de transmissió familiar que solen preservar les paraules queden desdibuixats. Diguem que, en qüestions sexuals, som poc preservatius. Per això, més enllà de l’àmbit d’influència del verb cardar, tan garrotxí, per descriure la còpula s’ha imposat el verb follar, que és un calc del castellà. Ara el DIEC ja li adjudica el sentit de “fer l’acte sexual”. Enrere queden els anys en què els catalans només follàvem en trepitjar el raïm per fer-ne most. D’aquesta embranzida folladora n’han sortit tocats alguns altres mots propers, com ara l’adjectiu foll-folla, els follets o el verb arborícola fullar. Ja no podem pronunciar cap d’aquestes paraules sense un somriure maliciós als llavis. I de totes les damnificades, destaca el verb afollar, que té un sentit destructiu: “fer malbé, espatllar un membre, oprimir”. Afollar un niu d’ocells singifica desnonar-los i fer afollar una truja fer-la avortar. Més o menys, el sentit al qual ha quedat reduït el verb fotre, que era la nostra solució genuïna. Estem ben fotuts.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 28 d'octubre de 2010

Niños sí, niños no

Un primo mío, comandante de aviación civil, aseguraba hace años que si en una película salía un niño, él se levantaba y se iba del cine. No le vi nunca hacerlo, pero siempre le creí muy capaz, hasta que tuvo un hijo y se ablandó. Con pocos días de diferencia he visto dos pelis que me han hecho pensar en esa época pedófoba de mi primo: Herois de Pau Freixas y Pa negre de Agustí Villaronga. Un pedófobo no duraría ni cinco segundos sentado en la butaca, porque ambas basan su gran fuerza en las interpretaciones de menores. Herois, en cuyo guión se nota la mano de Albert Espinosa, relata las mágicas andanzas de una pandilla de estío sin hastío, en plan Verano azul pero sin Chanquete. Sin ser nada nuevo, es una cinta redonda en lo emocional, que funciona gracias al guión, a la dirección y a la interpretación de los menores. Pa negre está a otro nivel. Villaronga tiene el acierto de injertar elementos narrativos pertinentes a la gran novela de Emili Teixidor. Y son pertinentes porque provienen del mismo mundo del escritor, y básicamente de otra de sus mejores novelas: Retrat d'un assassí d'ocells. La cinta habla de la devastación de la posguerra mediante el eficaz método de mostrar sus efectos morales sobre quienes sobreviven en ella. La densa niebla de mentiras que envuelve a los habitantes de esa zona rural de Osona repercute de un modo espantoso en el verdadero protagonista de la cinta, el niño cuya mirada nos muestra ese mundo. Andreu (Francesc Colomer) es uno de esos hallazgos milagrosos que de vez en cuando da el cine. Su interpretación es muy buena. En general, todos los menores de edad que pueblan ambas películas trabajan muy bien. De haber ido al cine con uno de esos relojes que usan los comentaristas deportivos para calcular la posesión del balón, me hubiese gustado contar cuánto tiempo consumían. Estoy convencido que en Herois el espléndido Xavi (Ferran Rull) y sus amigos Ekaitz (Àlex Monné), Cristo (Mireia Vilapuig), Roth (Joan Sorribes) y Colo (Marc Balaguer) sumarían una posesión de pantalla escandalosa, a lo Barça de Guardiola. Y en Pa negre ocurriría otro tanto. Andreu, solo o en compañía de su prima Núria (Marina Comas), también debe consumir más del 50% del minutaje.

En el año 2006 la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes fue denunciada por el Partido Popular y Ciudadanos por usar niños en su anuncio reivindicativo de la selección catalana. Los chavales iban a jugar un partidillo. Debían quitarse la camiseta y, cuando se despojaba de ella el que llevaba la de la selección catalana, una voz femenina decía "l'acabarem portant". Pues bueno, los contrarios a la existencia de una selección catalana con potestad para competir oficialmente denunciaron el uso de niños para fines políticos y el anuncio fue retirado. Nunca comprendí aquel ataque de pedofobia, de modo que no puedo sino alegrarme de la rectificación en toda la regla que, una legislatura más tarde, muestra el partido de Albert Rivera en un anuncio electoral. Esta vez no se trata de un partidillo, sino de una especie de marcha cíudadana encabezada por el líder de Ciudadanos. Rivera, que se presentó desnudo a las últimas elecciones, aparece ahora vestido, encabezando un grupillo de mujeres y hombres en pelotas entre las que destaca, en primera fila, un niño pequeño, también nudo, con quien Rivera intercambia papeles. Vuelvo a ver el anuncio impugnado de la Plataforma Proseleccions y los comparo. ¡Eso sí que eran fines políticos y no lo de salir en un anuncio pidiendo el voto!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 28 d'octubre de 2010

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Túnel (de rentat) del temps

Als anys noranta vaig treballar unes quantes setmanes a Sintra. Als vespres, com que m’allotjava en un hotel perdut de carretera i no disposava de cotxe, m’entretenia mirant la televisió. En una cadena privada, cada dia emetien una vella pel·lícula portuguesa dels anys trenta o quaranta, amb gran èxit d’audiència. Me’n recordo d’una que anava sobre els amors d’un torero amb una aristòcrata i d’una altra que girava al voltant d’una pagesa modesta i recatada que patia molt –ara no sabria dir perquè-. Totes exhibien un blanc i negre revellit i sempre hi plovia una mica –les cintes estaven danyades-. Les dones feien veu d’espinguet i els homes portaven barrets estrafolaris. Encara ara em pregunto com és que els espectadors portuguesos se les miraven amb aquella devoció incondicional, de la mateixa manera que l’èxit abassegador de Cine de barrio de La 1 també m’intriga. No em refereixo als espectadors que s’ho miren amb aires de suficiència, fotetes i fascinats per aquell festival del kitsch, sinó a tots els altres, els que no es lliuren a aquest petit joc banal i en el fons displicent. Diu molt d’un país que hi hagin tants espectadors àvids de disfrutar amb el cinema amable, senzill i carrincló de Paco Martínez Soria, Manolo Escobar, Gracita Morales, etc. Ja saben, Botón de ancla, Las chicas de la Cruz Roja, Eva, ¿qué hace ese hombre en tu cama?. Perquè, a banda de la nostàlgia natural que ens porta a enyorar els bolígrafs Bola-bola i Operación Rescate, hi endevino una clau inquietant del seu èxit: totes elles són pel·lícules que ens despleguen un món antiquat, jeràrquic, moralista, apolític, familiar, amb un regust de lliçó de l’Auxili Social, en què la vida era –tal com la retraten (una fantasia perversa en tota regla)- més simple que l’actual. Fet i fet, l’Espanya franquista. “Soy estudiante y me gusta estudiar, pero me olvido de todo bailando el chachachá”.

Enric Gomà, Time Out, 27 d'octubre del 2010.

Els costums del país

Queden advertits els meus futurs companys de geriàtric, les infermeres, els zeladors, les assistents socials i les germanetes dels pobres: no deixaré impune la més petita reticència, mofa o menyspreu cap als meus gustos televisius, per execrables que siguin. Només faltaria que un ancià ronyós i malcarat, amb la pròstata esguerrada i una hipertensió arterial galopant, no tingués la llibertat d’entretenir-se amb l’equivalent futur de Belén Esteban (el seu esperit no morirà mai, tinc totes les meves esperances dipositades en Andreíta). Si gosessin retreure-m’ho entre somriures delicats i mitges paraules de gata moixa –en nom del bon to, de la cultura, de qualsevol fotesa semblant-, sàpiguen que tiraré per terra d’una manotada la safata de les pastilles i el got d’aigua. Qui avisa no és traïdor.

L’altre dia escoltava El secret de Catalunya Ràdio i, que la torre Foster em caigui damunt del cap si m’equivoco, em va semblar que el comentarista de televisió Guillem Sans adoptava un posat escèptic i distant amb mossèn Ballarín només perquè l’home es distreia mirant Belén Esteban (ho vam saber per El convidat). Com si mossèn Ballarín volgués mirar Perdidos en el espacio cada tarda. Ja és prou gran –noranta anys- per escollir el que li ve de gust. Si veiés El ala oeste de la Casa Blanca –aquella sèrie de Walt Disney sobre la política nord-americana-, a tothom li semblaria bé. Però Belén Esteban, no. No fa per nosaltres, els catalans. Nosaltres som discrets, elegants, moderats, europeus i, per què no dir-ho?, uns balladors consumats de minuet .


Enric Gomà, Avui, 27 d'octubre del 2010.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Escultura es cultura

El próximo ocho de noviembre se vivirá de un modo distinto en Barcelona y en Tortosa. Barcelona estará sumida en la visita del Papa, que el día antes habrá consagrado el templo de la Sagrada Familia. Tortosa, por su parte, asistirá expectante al pleno municipal en el que se votará la moción popular presentada por la "Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa" del Casal Popular Panxampla, avalada por 2000 firmas. En ambos casos, la escultura tendrá un papel primordial. En la Sagrada Familia, porque la bendición papal incluirá los horripilantes robocops de piedra con los que Josep Maria Subirachs ha ido poblando la fachada de la Pasión del Templo Expiatorio desde 1987. En Tortosa, porque votarán retirar la escultura de Lluís Maria Saumells que preside el Ebro desde mediados de los sesenta. Un monumento de bronce que podría figurar en el libro Moritz de récords como el símbolo franquista más gordo que queda en la Catalunya del siglo XXI. Son dos casos distintos, pero presentan concomitancias. Las esculturas de Subirachs provocaron en 1990 una repulsa pública convocada por un colectivo de artistas a la que se adhirieron nombres como Tàpies, Bohigas, Brossa, Perejaume, Barnils, Monzó o La Fura dels Baus. Se celebró una manifestación frente a la Sagrada Familia en la que los participantes podían subir a un pedestal y soltar su opinión sobre la obra. Recuerdo que participé leyendo anagramas compuestos con las 19 letras del nombre del artista, como por ejemplo "Ja ho escups amb ira, sir" o "Boc, ja hissa més púrria!". De nada sirvió el jolgorio. Dos décadas después, los inquietantes robocops de Subirachs siguen ahí, a la espera que el Papa los bendiga.

En Tortosa son más sagaces. La moción llega a la instancia de poder que puede decidir la retirada de la obra: el consistorio. Prosperará si CiU, que ostenta la alcaldía, vota a favor. Pero el alcalde Ferran Bel no lo considera una prioridad, apelando al valor artístico de la obra y al hecho que ya se retiraron los símbolos franquistas que contenía. El alcalde Bel se refiere al víctor de Franco, las letras en las que se leía "Al Caudillo de la Cruzada y de los veinticinco años de paz" y las placas que conmemoraban la inauguración del monumento en 1966. Bel tiene razón en lo del valor artístico de la obra. La verdad es que el aguilucho imperial está muy bien conseguido, por no hablar de las estilizadas flechas sobre las que se sustenta la obra, que piden a gritos la compañía de un yugo. Es tanto el interés artístico que sucita que el señor alcalde pecaría de egoista si, como parece insinuar, votara en contra de retirarla de su emplazamiento actual. Una obra de un artista tan ilustre como Lluís Maria Saumells merecería sin duda ser degustada por otros públicos. Está muy bien que ahora la fotografíen los turistas, pero ¿por qué no cederla solidariamente en exposición itinerante? Sin más dilación, podrían mostrarla en la Sagrada Familia, cerca de la fachada de la Pasión, con motivo de la inminente visita papal. Luego, a finales de noviembre, tras el Barça-Madrid, tal vez merecería plantarse en la barcelonesa plaza de Sant Jaume y, según fuera recibida por la ciudadanía, ir itinerando de plaza mayor en plaza mayor, incluso fuera de Catalunya. Seguro que al alcalde de Valladolid le gustaría. Eso sí, con la debida reposición de todos los elementos que le fueron sustraídos por razones ajenas al mérito artístico, vulnerando así el derecho moral que el escultor Saumells, como cualquier artista, tiene sobre la integridad de cualquier obra de su autoría.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 26 d'octubre de 2010

Bonalitat de Catalunya

El viernes acudí a la oficina de una de las múltiples entidades financieras en las que tengo depositada mi fortuna con la intención de invertir en los bonos de la Generalitat. Esos mismos bonos que la mayoría de candidatos afirman no poder comprar porque su nómina de pentamileurista no les da para ahorrar. Pobres diablos. Gracias al noble arte de la escritura, yo sí he podido ir reuniendo unos ahorrillos y, francamente, me seduce la idea de poder sacar un 4,75% en un año. De modo que el viernes fui con la idea de invertir los cuatro o cinco millones que he podido ahorrar en los últimos meses. Pronto tuve que refrenar mi entusiasmo. Me informaron que esta es una emisión para minoristas y que el límite es de solo dos millones. Pues bueno, pensé, habrá que adaptarse. Y me adapté. Empezamos el proceso con un examen inesperado. Tuve que superar un "test de conveniencia" que constaba de diversas preguntas sobre mis conocimientos de los instrumentos financieros y de los mercados de valores. Me encantó comprobar que, pese a mi gran experiencia inversora, este es un campo en constante evolución, sobre todo en el ámbito terminológico. Cuando ya has asumido conceptos básicos como acción, tipo de interés, inflación, renta variable, liquidez reducida o volatilidad, aparecen nuevos vocablos tan apasionantes como VaR, put o call que te transmiten la agradable sensación que, en el mundo de los inversores, todo fluye en un sentido u otro. Habiendo pasado, no sé con qué nota, el test de conveniencia, me enfrenté a la lectura de la denominada letra pequeña del contrato. Para descifrarla hay que tener cierta astucia, también conocida en castellano como “letra menuda", y algún instrumento óptico (gafas, lupa, microscopio) que te permita leerla. Las cláusulas más entretenidas son las que se detallan bajo el epígrafe "riesgos de la emisión". Es francamente interesante analizar el "riesgo de crédito". Traduzco del catalán: "Los valores de esta emisión están sujetos al riesgo de pérdida en el caso de deterioro de la estructura financiera de la entidad emisora, que puede comportar ciertos riesgos en el pago de los intereses y/o principal de los valores y, por tanto, puede generar una diminución de los valores de la inversión". ¿Deterioro de la estructura financiera de la entidad emisora? Qué modo tan elegante de decir que la Generalitat se puede ir al garete. Ya sé que esa cláusula también figura en las Letras del Tesoro o en la deuda pública que emite cualquier estado pero, tal como está el patio, resulta un formulismo más bien alarmante.

En cuanto al plazo propuesto, muy corto según los analistas, a mí lo que me llama la atención es que no venza justo al año, sino al año y dos días. La deuda pública suele vencer el mismo día de emisión, normalmente a tres o a cinco años. Las condenas remiten a equis años y un día. Pero ¿por qué los bonos son a 367 días? ¿Por qué se emiten un 19 de noviembre y vencen un 21? El calendario muestra que, en el 2011, el 21 cae en lunes, de modo que debe ser para saltarse el fin de semana, pero no deja de ser inquietante que el 19 y el 21 enmarquen el 20N. Otra de las cláusulas (la de riesgo de adjudicación) reza que, si la demanda supera la oferta, se adjudicarán por prorrateo. La emisión está teniendo tanto éxito entre los minoristas que eso ya sucederá hoy mismo. De modo que, de los cinco millones que pensaba invertir en bonos, puede que al final sólo me dejen suscribir uno. Me guardaré los otros cuatro para comprar los superbonos que, sin duda, emitirá la Generalitat dentro de un año y dos días.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 25 d'octubre de 2010

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Auto, Ajuda, Sopa

Auto. La nova sèrie d'Albert Om a TV3, El convidat, és ben bé allò que en anglès es diu good television: amanida de petites sorpreses, lliure de preguntes tòpiques i filmada d'una manera creativa però no pas dolorosament experimental. Déu n'hi do, per exemple, el suc que Om va treure de la Gimpera i el Buenafuente. Amb l'Eduard Punset, però, diria que no va tenir tanta sort: les poques coses que aquest expolític de dretes convertit en savi popular es dignava a dir al convidat Om, eren d'una banalitat indolent que feien que el Buenafuente, en comparació, semblés Baruch Spinoza.

Ajuda. L'últim llibre de Punset –El viatge al poder de la ment– ha estat acompanyat durant mesos en les llistes dels més venuts per un altre llibre d'autoajuda sobre el poder de la ment: El secret, de Rhonda Byrne, les idees de la qual –al contrari, hem de suposar, de les d'en Punset– no són pas pròpies: provenen en bona part d'una examiga (Esther Hicks) que Byrne va eliminar dels crèdits de la segona edició (segurament per no haver de pagar-li drets); i d'un remeier (James Arthur Ray) ara acusat d'homicidi després que tres adeptes seus van morir durant una cerimònia de purificació espiritual; la resta del contingut d'El secret va ser manllevat per Byrne directament de dos manuals de l'oblidat moviment New Thought, editats el 1899 i el 1910.

Sopa. Aquesta mena de xarlatanisme –endèmic en la literatura d'autoajuda, pel que es veu– va arribar al seu apogeu amb Jack Canfield, l'autor d'un llibre sobre la felicitat familiar –Sopa de pollo para el alma– del qual es van vendre milions d'exemplars arreu del món, fins que es va descobrir que l'autor havia abandonat la seva dona embarassada per una massatgista i que el fill, mantingut a distància pel pare, s'havia convertit en un drogoaddicte crònic. Tot plegat m'ha fet pensar en el meu únic encontre amb un autor de llibres d'autoajuda. No me'n recordo del nom, però sí de la seva autosuficiència postissa en parlar-me del seu best-seller internacional, basat en la teoria que hi havia exactament set vies cap a la felicitat. L'hauria escridassat allà mateix, per cínic, per perillosament fraudulent, però les bones maneres m'ho van impedir: al cap i a la fi, tant ell com jo ens trobàvem davant les càmeres de TV3 al programa El club, convidats, tots dos, per Albert Om.

Matthew Tree, Avui, 24/10/2010

Hodiern?

Al discurs que Pompeu Fabra va pronunciar l’any 1924 com a president de l’Ateneu Barcelonès llegeixo la llista de tasques ciclòpies que la generació de Fabra va emprendre per transformar la llengua catalana en una eina moderna i eficaç. Impressiona la tossuderia i el rigor que traspua el projecte: “examinar un per un tots els mots, les significacions de cada mot, totes les construccions i frases fetes de la llengua actual, a fi de descobrir-ne tots els castellanismes i incorreccions...” L’estudi de la llengua antiga hi és invocat, però sempre amb els ulls fits en el futur. Fabra posa l’èmfasi en la llengua moderna amb una paraula que crida l’atenció, perquè és una de les poques del discurs que avui percebem com un arcaïsme: “estudiar pregonament la llengua antiga i els parlars hodierns”. Hodierns? Vet aquí un adjectiu derivat d’avui (d’hui) que volia dir “del dia d’avui, del temps present” i que, tanmateix, ha quedat atrapat en el passat. En desús. Una paradoxa, doncs, que un terme destinat a tractar amb el present immediat perdi el tren. Altrament, hodiern hauria pogut desenvolupar un nou sentit relacionat amb l’AVUI. Gairebé com un gentilici d’aquest diari.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 21 d'octubre de 2010

Más de lo mismo

Es lo que hay. El PSC repite la táctica Don Simón, una de las pocas marcas comerciales que menta a un competidor (Minute Maid) en sus anuncios. En su día les salió redondo utilizar los cogotes de algunos candidatos del PP apelando al miedo. ¿Lo recuerdan? "Si tu no véns, ells tornen" (en catalán), y vaya si fueron los electores. Pero ahora no se sabe a qué pretenden apelar mentando a Artur Mas en su propaganda electoral, esta vez en castellano: "Artur Mas de lo mismo". Un juego de palabras con el apellido de Mas más visto que el tebeo. La expresión "más de lo mismo" se suele asociar al aburrimiento. Para más inri, su uso reiterado la ha transformado en una expresión que de tan manida resulta redundante. Es decir, abúlica. Cada vez que alguien la pronuncia para denunciar el aburrimiento que le provoca algo o alguien, practica lo que critica. Jaume Collboni, sobre cuyo apellido nadie ha jugado aún, aseguró al presentar el lema que utilizaba la ironía, una figura retórica que suele desaparecer cuando hay que explicitar su uso, igual como el silencio desaparece al pronunciar su nombre. Es más (y no de lo mismo), la ironía consiste en dar a entender lo contrario de lo que se expresa y Collboni justificó el lema de un modo literal: "Son los mismos y es lógico que las mismas personas quieran plantear las mismas soluciones y las mismas recetas de hace una década". ¿Y bien? Lo realmente irónico es que la opción que apuesta por la continuidad del actual presidente sea la que lance el "más de lo mismo" al (casi eterno) aspirante, a menos que anuncien la llegada triunfal de la denominada “sociovergència”. ¿Será eso?

Tampoco es irónico el eslógan de la brasileña Gabriela Leite, candidata a diputada federal por el Partido Verde de Marina Silva (que en la segunda vuelta no apuesta ni por Dilma ni por Serra). Leite eligió de lema un contundente "Puta deputada" (puta diputada), pero no hay ni una pizca de ironía en él, porque en los años setenta esta socióloga hoy sexagenaria abandonó una vida de clase media para ejercer la prostitución. "Para mí, mi eslogan no es fuerte. Es normal, porque eso es lo que soy: puta". Leo en Clarín que Leite lleva muchos años luchando por la prevención del sida y la defensa de los derechos de las prostitutas brasileñas des de la ONG Davida. Suya es la marca de ropa diseñada por prostitutas Daspu (las putas, en portugués) y también la tienda Putique (más de lo mismo). Hace unos meses publicó el libro autobiográfico Filha, mâe, avó e puta (Hija, madre, abuela y más de lo mismo), que ha sido un éxito en Brasil. Busco imágenes de esta ex prostituta que reivindica el aborto en un país con el 88% de católicos (más aún entre la clase dirigente) y la primera que me da Google Images me devuelve al más de lo mismo. En las páginas del diario portugués Jornal do Algarve una sonriente Gabriela sostiene una camiseta negra en la que se lee "Somos más". ¿Más qué?, ¿más que quiénes?

Por más que todas las campañas electorales acaben siendo más o menos iguales, las elecciones que se nos avecinan pintan distintas. Más ruidosas, si cabe. Sobre todo si la actual junta del Barça sigue empeñada en hundir la carrera política de Laporta por la vía del ataque frontal. Porque otra modalidad del "si tu no véns, ells tornen" es el proceso de victimización sufrido por Carod, que le llevó al éxito inesperado de conseguir ocho diputados en las generales. El cristianismo sostiene que es mejor dar que recibir, pero en cuestiones electorales puede que quien más reciba más saque. ¿Quién será el siguiente?


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 21 d'octubre de 2010

Un comiat de solter cada dia

Cada cop que vénen eleccions, em meravella la capacitat de patiment que demostren els polítics de torn. Ells no en són conscients, obsedits com estan per obtenir vots, però durant la campanya la seva vida es converteix en un comiat de solter sense pausa. Organitzant la festa hi ha sempre un cap de comunicació, sàdic com ell sol, que convenç el candidat per fer tota mena d’animalades i humiliacions. Al darrere, fent de claca, els companys de partit porten tots la mateixa samarreta i li riuen les gràcies. Aquests dies, a un mes llarg de les eleccions, ja han començat les primeres proves de virilitat: un per un, en rigorós ordre de representació parlamentària, els candidats s’imitaran a si mateixos al Polònia, esperant tanda com qui va al barber perquè l’esquilin.

Abans els banys de multitud eren reals, i no virtuals. Els candidats anaven als mercats a repartir fulletons i es deixaven petonejar per una peixatera. De tant en tant un jubilat antipàtic es desfogava i ells ho encaixaven amb un somriure postís. Sortint del mercat assisitien a cargolades, arrossades, calçotades populars, encara que el pebrot se’ls posés malament malament i després tinguessin coragre tota la nit. És cert que ara continuen trepitjant carrer per tradició, però les campanyes han caigut en mans de publicistes i dissenyadors que viuen en una Catalunya paral·lela, joves que dediquen el dissabte a la tarda als videojocs i es pensen que el Matagalls és un bolet verinós..

És el signe dels temps. Aquests dies alguns partits ja han començat el ritual d’escampar vídeos virals als blocs, twitters i facebooks. Al vídeo de Ciutadans, per exemple, Albert Rivera apareix envoltat de gent conilla, però ell encara va vestit. Això sí, el detall intrigant és una noia embarassada que des de fa quatre anys guarda una foto del Rivera despullat en un calaix de la cuina. El primer espot d’ERC a la seva web, en canvi, se centra en els votants, la gent valenta, i en el to proper i sentimental no costa intuir-hi les idees que els va vendre el publicista: «Serà una barreja dels anuncis de Codorniu i BMW, amb la mirada d’Isabel Coixet. I amb música original, que si no la SGAE ens fotrà una clavada». Ara cal esperar què fan els altres partits. L’espiral multimèdia, però, demana un final espectacular: res millor que el cara a cara entre l’Increïble Home Normal i Governor Mas. Ja ho veig: un debat de superherois, amb efectes especials, potser fins i tot en 3-D....

Jordi Puntí, El Periódico, 25 d’otubre del 2010.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Bravo pels Puig

Segons ha revelat l’Informe sobre la ràdio a Catalunya 2009, els joves catalans ignoren les proeses sexuals dels senyors Puig. No ho han dit ben bé així, però tant és. L’audició de ràdio entre els joves ha caigut en picat, en bona part perquè ja escolten música a través de la xarxa i alhora “pel trencament emocional amb l’oient amb la desaparició del discjòquei”. En canvi a mi, que estic travessant la mitjana edat decadent i xacrosa, la desaparició de la logorrea excitada dels discjòqueis m’impulsa a escoltar més la ràdio. Tanta efervescència incontinent a l’hora de donar pas a qualsevol tema d’U2 em conduïa a rememorar el pensament de Sartre: “La ràdio és una passió inútil” (he forçat una mica la cita, ho admeto).

Els Puig són una parella que viu en una casa de veïns. Ell patia de disfunció erèctil i ejaculació precoç, que també és estar de pega. Però ho va resoldre gràcies a unes visites a Boston Medical Group. Tot això ho sabem pels seus veïns, una altra parella que està molt al cas de les intimitats dels Puig (o les parets són molt primes o la senyora Puig és una bocamolla –no et deus avorrir gens quan hi coincideixes a l’ascensor-). Ara els Puig s’han convertit en estrelles de la ràdio, admirades i envejades, i seria una bona idea que tinguessin una sèrie a TV3, dirigida per Conrad Son (no caldria buscar patrocinador, encara que serà delicat col·locar un reclam publicitari damunt la taula, com es fa amb el Cacaolat). Enmig de tantes crisis i cataclismes quotidians, és esperançador saber que el senyor Puig manté alt el pavelló.

Enric Gomà, Avui, 23 d'octubre del 2010.

Cent milions de pipes

El març d’aquest any, l’artista xinès Ai Weiwei va rebre un encàrrec de la Tate Modern de Londres. Li oferien la imponent Sala de les Turbines perquè hi desenvolupés una instal·lació. En l’art actual, això són paraules majors. Des que la Tate Modern es va inaugurar, ara fa una dècada, cada any un artista privilegiat disposa d’aquells 3.400 metres quadrats i cinc pisos d’altura per projectar el que li doni la gana. Ai Weiwei és potser l’artista xinès més reconegut avui dia. La seva obra és molt crítica amb l’opacitat del Govern del seu país i una vegada va rebre la visita de la policia, no precisament per felicitar-lo (el van haver d’operar d’urgència per un vessament cerebral). El 2009, per exemple, va presentar a Munic l’obra Ho sentim: nou mil motxilles infantils que li servien per reflexionar sobre els nens que van morir a les escoles durant el terratrèmol de Sichuan el 2008.

Com es pot veure, a Weiwei li agrada treballar sense límits i la Sala de les Turbines era ideal. Fa uns dies es va inaugurar el seu projecte per a la Tate Modern, titulat Llavors de gira-sol. L’obra consisteix en cent milions de pipes de gira-sol (xifra aproximada), fetes de ceràmica i pintades a mà. Les van pintar, durant anys, unes 1.600 persones d’un poble que en el passat es dedicava a la porcellana imperial. Weiwei va cobrir tot el terra de la sala amb les pipes i animava els visitants a passejar per sobre. La metàfora estava servida. El problema és que, al cap de vuit dies, algú es va adonar que la pols que es creava amb el trepig era tòxica. Per raons de salut, doncs, ara els visitants poden contemplar les pipes, però no pas trepitjar-les.


La pregunta és òbvia: ¿no ho haurien d’haver previst tots plegats? L’artista, primer, i després els organitzadors. Perquè, ¿ara què passa? ¿S’ha de considerar un fracàs? Si no es poden trepitjar les pipes, tal com volia Weiwei, ¿segueix sent una obra d’art? Diuen que l’artista està decebut, però segur que els crítics sabran interpretar l’error en clau creativa. Són els avantatges de l’art contemporani. Recordo, fa anys, una exposició d’Antoni Miralda a la Virreina. En una obra, va cobrir el terra d’una habitació amb una alfombra de patates. Vaig visitar la mostra en els últims dies i, francament, les patates impressionaven, però ja feien pudor de podrit. Mentre em tapava el nas, al meu costat dos estudiants de Belles Arts s’extasiaven amb la decadència del tubercle, el dramàtic pas del temps, la mort nauseabunda, etcètera.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 d’octubre del 2010.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Sí, senyor alcalde

Pregunta de Trivial: ¿quina és la capital de l’estat de Nova York? Compte perquè té trampa... No, no és Nova York. La capital és Albany, al centre de l’estat, al costat del riu Hudson, i representa la típica ciutat del nord-est dels Estats Units, amb un downtown històric, unes famílies històriques i una històrica preferència pel partit demòcrata. Albany és, per dir-ho d’alguna manera, la germana tradicional i casta de la ciutat de Nova York. També és la ciutat on va néixer l’escriptor William Kennedy (1928), que li ha dedicat pràcticament totes les seves novel·les —l’anomenat cicle d’Albany—. Alguns segur que recorden Tallo de hierro (1983), traduïda al castellà, drama ambientat en la gran depressió i pel qual l’autor va guanyar el premi Pulitzer.

Libros del Asteroide recupera ara una altra de les seves obres més aclamades, Roscoe, negocis d’amor i guerra (2002), la lectura de la qual suposa una immersió divertida, àcida i exaltada en la vida política i social d’Albany durant el segle XX. La figura històrica sobre la qual gira en part aquesta novel·la és Dan O’Connell. D’origen irlandès, aquest senyor va agafar les regnes del partit demòcrata el 1922 i durant més de 50 anys va teixir una xarxa de clientelisme polític que li va donar el control de la ciutat. Des d’aleshores els demòcrates no han perdut mai l’alcaldia d’Albany.

A la novel·la, O’Connell es diu Patsy McCall, que comparteix el poder i els negocis amb dos personatges més: Elisha Fitzgibbon, un magnat de l’acer, i Roscoe Conway, advocat, fill d’un antic alcalde i el millor amic d’Elisha. Com indica el títol, Roscoe és qui acapara el punt de vista sobre els fets narrats, potser pel seu caràcter més somiador. La novel·la arrenca l’agost del 1945, amb el final de la segona guerra mundial. Alex, el fill d’Elisha, torna del front i serà presentat com a candidat a l’alcaldia pels demòcrates. La ciutat viu una onada de puritanisme que, des dels diaris republicans, amenaça de tancar els bordells, les destil·leries i les cases de joc, controlades també per aquest trio de capitostos. Davant d’aquest panorama, Roscoe se sent cansat i anuncia que vol abandonar la política. Aquella mateixa nit, Elisha crema uns papers i després se suïcida.

La mort de l’amic transforma les intencions de Roscoe. De cop i volta el seu amor secret per Veronica, ara viuda d’Elisha, pot tenir futur. Els negocis polítics també li exigeixen més protagonisme. La narració impetuosa d’aquest dia a dia es va combinant amb episodis de retorn al passat, a la joventut, en què l’amistat dels tres amics és celebrada com un pacte de germandat insubornable que es justifica en els fets del present.

William Kennedy sap convertir les intrigues locals en una narració fascinant, que comparteix un fons mític —les tribulacions dels egos en el poder— i a la vegada molt real, molt actual. El personatge de Roscoe se’ns converteix de seguida en un malfactor simpàtic, d’un heroisme de segona fila. La trama és complexa, amb molts personatges, però Kennedy la condueix amb un gran ofici i enginy literari, sense caure en tòpics polítics. El ritme narratiu recorda pel seu tremp E.L. Doctorow, però a vegades s’accelera i tot es torna maliciós com en una novel·la de J.P. Donleavy. Si els lectors se n’adonen, William Kennedy podria viure una reparació literària com la que va protagonitzar Robertson Davies ara fa uns anys.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 d’octubre del 2010. [Ressenya de la novel·la Roscoe, negocis d’amor i de guerra, de William Kennedy. Libros del Asteroide, 2010. Trad. De Ferran Ràfols.]

Retrògrads i alegrets

Quin gran mèrit, el de l’imitador que no s’assembla gaire o gens a l’imitat. Cal un gran art per allunyar-se del model original i construir una imitació audaç i creativa, farcida d’enigmes, d’algú que gairebé ningú no reconeix amb precisió. Davant les imitacions de Los Clones d’Intereconomía TV, em vaig preguntant intrigat a mesura que van apareixent a la pantalla: ara aquest qui és? Zapatero o Fernando Esteso a Los bingueros? Josep Lluís Carod-Rovira o José Corbacho amb un raspall sota el nas? María Teresa Fernández de la Vega o Violeta la Burra? Només una televisió dinàmica i moderna exigeix aquest grau de participació dels espectadors. A mi, els imitadors que de seguida se’ls reconeix la identitat de l’imitat, sense esforç, com a Polònia i a Crackòvia, no em desperten cap curiositat, em deceben.

Al revés de Los Clones. Van imitar Ferran Adrià i em va costar una estona endevinar-ho perquè l’imitador el treia amb accent andalús. No gastava un xava pur i admirable, sortit de les entranyes de l’Hospitalet, sinó que l’imitador se’ns adreçava amb aquell deix salerós i papissot dels malaguenys. Al primer cop d’ull vaig interpretar que l’home imitava Magdalena Álvarez, encara que no entenia del tot per què anava vestit de farmacèutic dels d’abans i amb una gorra semblant a la de Martí Luter. També em va costar copsar el sentit profund del seu sentit de l’humor. No estic preparat intel·lectualment per a una mirada tan penetrant i valenta sobre la política espanyola. Quan la dreta –seriosa, responsable, constructiva- fa humor és molt més subtil que l’esquerra, sempre presonera de consignes caduques i llocs comuns. Per apreciar i fruir amb tots els matisos i al·lusions de Los Clones, abans els espectadors s’han d’haver mirat El gato al agua i Más se perdió en Cuba. Quin títol més rodó per a un espai de debat, a l’alçada de –i és estrany com no hi van pensar- Cautivo y desarmado.


Enric Gomà, Time Out, 20 d'octubre del 2010.

L'escull més seriós

Una pregunta cabdal sobre la independència de Catalunya que la gent es fa –i n’hi ha que els veus amoïnats de debò- és aquesta: si Catalunya fos independent, en quina lliga jugaria el Barça? En una lliga catalana, contra el Palamós? (Sempre diuen el Palamós, mai la Rapitenca o el Santboià). A mi aquesta qüestió em desvetlla cada nit entre suors fredes, arrítmies i espasmes, només m’assereno mitjançat un combinat d’ansiolítics i el Telèfon de l’Esperança. Ja el president De Valera es va plantejar desdir-se de la independència d’Irlanda amb vista a la possibilitat remota que l’equip de rugbi del seu país hagués d’abandonar el Torneig de les Cinc Nacions. També a Mahatma Gandhi el van assaltar dubtes de caire esportiu sobre la conveniència o no de la independència de l’Índia. Per uns altres camins ben diferents hauria avançat la història si Simón Bolívar hagués intuït, en un accés de clarividència, la grandesa futura de la lliga espanyola de futbol. I aquest és un punt que crea fortes tensions internes en la cúpula d’ETA. Per aquesta raó em va doldre tant saber que la Union Esportiva Bossòst –“Del fútbol eres rey, te llaman el león”- competeix a la lliga francesa, ja des de la seva fundació als anys 20, com ens va informar el periodista Jordi Nomdedéu a Tot gira de Catalunya Ràdio. La lliga espanyola de futbol s’ha d’erigir com a prioritària en els nostres cors. Si el Barça hagués de sortir-ne i no jugués contra el Madrid, l’Almeria, l’Osasuna, etc., molts catalans renunciarien a la independència sense parpellejar. Així ens va tot.

Enric Gomà, Avui, 20 d'octubre del 2010.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

¡Rediez con los números!

La noticia protagonizada por Barbara Soper ha quedado reducida a un breve por el rescate de los mineros chilenos, pero parece salida de un cuento de Paul Auster. Barbara dio a luz a su tercera hija el domingo 10 del 10 del 10. Justo el día en el que su hermano Cameron cumplía un año, un mes y un día. Y su hermana mayor Chloe dos años, dos meses y dos días. Sin proponérselo, Barbara parió por vez primera el 8 de agosto de 2008 (el 8 del 8 del 8), volvió a la carga el 9 de septiembre de 2009 (el 9 del 9 del 9) y, puntual a su cita numerológica, dio a luz por tercera vez este domingo. ¡Pardiez! Mucha gente celebró de algún modo el día de los tres dieces. Sin ir más lejos, en la plaza Molina de Barcelona convocaron un homenaje a Joan Maragall en el 150 aniversario de su nacimiento, con Rosa Novell y el violoncelista Quim Alabau. Al final, la lluvia quiso que se celebrara a cubierto, pero se celebró. También el experto en paremiología Víctor Pàmies culminó el 10 del 10 del 10 la publicación del Top 10 de los refranes catalanes, según los datos recogidos en 1205 encuestas. Pàmies lanzó la idea en marzo desde su documentadísimo blog Raons que rimen y, a partir del 1 de octubre, inició una cuenta atrás revelando los diez refranes más recordados por sus informantes. El viernes 8 publicó el tercero más mentado -No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat-, el sábado 9 el segundo -Al maig, cada dia un raig- y, finalmente, el domingo del triple 10 publicó el sorprendente vencedor: Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Cada apunte documenta las fuentes del refrán y ofrece un número variado de equivalentes en otras lenguas.

Esta vez, el sinfín de iniciativas por el 10 del 10 del 10 han sido eclipsadas por la omnipresencia del 33 en la historia de los mineros chilenos. Naturalmente, los mineros atrapados eran 33, y de ahí salió todo. El rescate empezó el miércoles 13 del 10 del 10, tres cifras que suman la edad de Cristo. Otra fecha que también suma 33 es la del 22 de agosto, día en el que se descubrió que seguían vivos. Aunque en este caso, ejem, suman de otro modo, 22+8+2+0+1+0=33. Eso sí, la ya famosa perforadora Schramm T-130 tardó 33 días en abrir el túnel vertical por el que han salido. Para rematar tanto espíritu trinitario, la primera nota de los mineros (Estamos bien en el refugio los 33) contiene 33 caracteres, contando los espacios. Ando aún buscando treses por ahí cuando me llega la noticia de un concierto-meditación New Age de "alta vibración para Madre Tierra" (sic) que ofrecen mañana los grupos Shirai y MuOM en el monasterio de Pedralbes. Veo que ya lo celebraron diez días atrás, el 10 del 10 del 10 en Cadaquès. Si lo repiten es porque mañana es el día 20 del 10 del 10, y lo programan a las 20 horas (¿por qué no a y diez?), a un precio de 10 euros. Lo lamento, pero a esa misma hora (bueno yo sí a las 20:10) tengo un compromiso ineludible en la Fàbrica de les Arts Roca Umbert de Granollers: la inauguración de la exposición fotográfica de Jordi Ribó que desembocará en la subasta "Mou-te pels Quiets" que se celebrará allí mismo el 6 de noviembre, a beneficio de la Fundació Nexe. Los 24 retratos, firmados de puño y letra por retratados tan ilustres como El Tricicle, Sergi López, Nina, Queco Novell o Quimi Portet, se subastarán junto a una obra de Perico Pastor y dos originales de Miguel Gallardo (de Makoki y de María y yo) por los que ya se está pujando en la red. Véanlos en www.moutepelsquiets.cat y hagan números, porque todos los beneficios serán para niños discapacitados que nunca podrán aprender a contar.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 19 d'octubre de 2010

Promoción sumergida

Las grandes desgracias generan grandes oleadas de solidaridad. Sucede, pongamos por caso, un tsunami, un terremoto o un huracán y, durante unos días, los noticiarios de todo el mundo activan las alarmas emocionales de millones de seres humanos. El mecanismo siempre es el mismo: el espectador conoce (por tele, radio, bar o diario) los efectos de la catástrofe, proyecta su vida cotidiana a ese infierno ignoto y se le erizan todos los pelos. Acto seguido, brota de su interior un grumo de íntimo egoísmo que insistimos en denominar solidaridad y, voilà, decide ayudar a los afectados por la desgracia. Por fortuna, los mecanismos para hacerlo cada vez son más inmediatos, lo que favorece la potencia de la explosión solidaria que tanto nos llena de orgullo y satisfacción. Es un avance indudable que las ayudas gubernamentales, que de haberlas haylas aunque a menudo estén bajo sospecha, sean complementadas por las que libremente ofrece la sociedad civil. Pero eso no quiere decir que sean ejemplos de altruismo, sonoro sustantivo que el diccionario define como "diligencia en procurar el bien ajeno aun a costa del propio". La desgracia con final feliz de los mineros chilenos crea tantas turbulencias que merecería una auditoría preventiva (me niego a llamarle due diligence, que suena a peli del oeste). Por un lado, generará relatos que se comercializarán en múltiples formatos: libros, películas, documentales, series, discos, obras de teatro, videojuegos, cómics... Lo tiene todo. Un planteamiento abrupto que desemboca en un primer clímax cuando se descubre que sobreviven, un nudo larguísimo aunque uniformemente acelerado y un desenlace feliz multiorgásmico de 24 horas, con un clímax cada pocos minutos hasta llegar a 33 (13+10+10 y unas cuantas perlas numerológicas más con las que Dan Brown montaría un pollo de cuidado). ¿Qué relato puede permitirse una ficha técnica así? Pero eso no es todo. Esa orgía de felicidad global, ya ha generado toneladas de grumos solidarios de altruismo incierto en forma de regalos de todo tipo.

Uno de ellos, de lo más inocente, es la acción del escritor valenciano Raúl de la Rosa, que se define como "novelista, filósofo práctico de la mente y la conciencia, experto en geobiología y salud del hábitat". De la Rosa envió 33 ejemplares de su último libro (El ermitaño que veía películas de Hollywood) a los mineros cuando aún estaban atrapados en la mina. El lunes pasado, a dos días del gran desenlace, el departamento de prensa de su editorial (Ediciones B) divulgó la carta que De la Rosa adjuntó a su envío y la carta de respuesta del Ministerio de Cultura chileno. Para captar el estilo de tan solidario autor bastará con reproducir las primeras frases de su carta: "Queridos amigos. Permitidme que os llame amigos, ya que siento que de alguna manera nos conocemos. El amigo acude sin ser llamado, cuando cree que es necesario..." La respuesta ministerial es un ejemplo claro de corrección burocrática y añade que los 33 volúmenes recibidos esperarán a los mineros fuera de la mina, "siendo imposible el envío de los libros hasta el lugar donde se encuentran ahora". Ya me imagino la desilusión que debió tener De la Rosa cuando supo que los mineros podían recibir películas ahí abajo pero no su libro. ¿Y si lo hubiera enviado en formato electrónico? También intuyo sus nervios, ahora que ya están en casa, por conocer cuál de los 33 lo leerá primero o, en su defecto, le mandará una nota de agradecimiento para así poder hacer otra nota de prensa y sumarse a la alegría general. Puro altruismo.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 18 d'octubre de 2010

dilluns, 18 d’octubre de 2010

País. De. Merda?

País. Ja està, ja ha passat. Per fi, tenim un debat seriós sobre el racisme a Catalunya. Va començar amb un article de la Najat El Hachmi (El Periódico, 7/10) en el qual, amb un to irònicament contingut, va explicar que el seu fill de 10 anys havia rebut el seu primer insult racista (“moro de merda”); l'endemà, la Pilar Rahola ho va comentar (amb un cert sentimentalisme condescendent) a La Vanguardia; el dia 11, en Jordi Puntí va dir-hi la seva, també al Periódico; i el dia 13 el debat va aterrar a l'Avui via el teclat de l'Empar Moliner. A grans trets, els articles d'El Hachmi i Puntí afirmen que el racisme existeix, també a Catalunya; mentre que el de la Rahola i –amb matisos– el de la Moliner insinuen que un insult tipus “moro de merda”, per lamentable que sigui, no ho és més que els que reben els nens que porten ulleres o que tenen sobrepès.

De. Ara bé, perquè un nen català digui “moro de merda” (o “negre de merda”, un epítet també força popular per aquests verals) a un altre, cal que hagi copsat –subliminarment, si més no– tres teories pseudocientífiques inventades pel taxonomista suec Carl Linnaeus al segle XVIII i adoptades amb ganes per generacions de pensadors i polítics europeus (i els seus seguidors) fins al dia d'avui; a saber: que les races existeixen; que la raça d'algú n'és l'aspecte més important; i que hi ha races superiors i inferiors. Un nen que es burla d'un company perquè sigui un gras miop no arriba a tant.

Merda? Força professors d'institut ja m'han assegurat que els insults –i, per tant, conceptes– racistes són cada vegada més estesos entre els adolescents catalans blancs (i ni parlem dels pares ídem). Una llàstima, atès que Catalunya, sent un país fronterer mil·lenari, gairebé no té elements ètnics en el seu bagatge identitari, i ofereix als que vénen de fora una integració basada en una cosa tan fàcil d'obtenir com és un idioma. Però en comptes de ser, en aquest sentit, un model a seguir per a tot Europa, pot ser que ara a Catalunya s'estigui copiant el xovinisme racista comú als dos països veïns, habitualment considerats tan opressors com prescindibles? Que per a molts catalans la seva pàtria no pot ser dolça llevat que sigui lliure de moros (i negres i gitanos...) de merda? Pregunto, eh? Amb la humilitat que, com a resident estranger, caldria que tingués.

Matthew Tree, Avui, 17/10/2010

Viatge al centre de la terra

Un per un, els miners van emergir de les profunditats de la terra, en aquella càpsula que semblava inventada per Juli Verne, i mil milions de persones van contemplar el final feliç, repetit 33 vegades. Mil milions de persones: 200 més que a l’última final del Mundial de futbol, és clar que la història de Xile va durar unes 18 hores —com una temporada sencera d’Els Soprano en DVD— i es va retransmetre per terra, mar i internet. Els espectadors sortien a comprar el pa, cuinaven, menjaven, feien la migdiada i, quan es despertaven, el forat encara estava allà: davant de les càmeres, alliberant miners.

Una de les raons de l’èxit mundial del rescat és que ningú hi estava en contra, ni tan sols Ahmadinejad. Tots volíem que la cosa acabés bé i necessitàvem comprovar-ho personalment. Les motivacions, és clar, eren diferents per a cadascú. Evo Morales, que va viatjar a Xile per abraçar l’únic miner bolivià, es recordava de Las venas abiertas de América Latina, el llibre d’Eduardo Galeano que Chávez va regalar a Obama. Algú va demanar l’opinió a Maradona, només per preguntar, i ell va respondre: “Tots som rescatistes i familiars”. Mentrestant, als Estats Units, la cadena CNN construïa una rèplica de la cabina de salvament: els presentadors s’hi ficaven a dins i assajaven una ganyota de pànic. Els dies previs havíem conegut alguns fets biogràfics dels 33 miners, per facilitar la identificació: hi havia el bromista i el religiós, el jove amb somnis i el futbolista que va viure la fama, el que acabava de ser pare i el que no ho volia ser...

Quan va sortir un dels primers rescatats, va recordar al món que ells no eren estrelles, tan sols miners, però l’adaptació cinematogràfica ja sembla inevitable. Fa dies que els diaris ofereixen en els seus titulars una llista de títols possibles: Resurrecció!, Viatge al centre de la terra, Els 33, Històries de la cripta. És clar que també depèn molt de qui sigui el director: Ken Loach, David Lynch o Pedro Almodóvar farien pel·lícules del tot diferents. Jo espero que al mateix temps algú s’encarregui de filmar un documental que expliqui els detalls menys obvis del rescat, que ha costat uns 14 milions d’euros. Per exemple: ves per on, diu que la càpsula de salvament la van construir a la Xina, un país on cada any mor una mitjana de 2.9oo miners. I ahir mateix, sense anar més lluny, vam saber que hi ha 17 persones atrapades per un enfonsament en una mina de Hunan. ¿Hi haurà una segona part del rescat?

Jordi Puntí, El Periódico, 18 d’octubre del 2010.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

L'edèn global

Si una gitana m’hagués vaticinat que algun dia defensaria la festivitat de la Mare de Déu del Pilar, patrona de la Guàrdia Civil i el Guerrero del Antifaz, no li hauria pagat els calés per llegir-me la mà. Però hauria estat molt injust, perquè precisament avui em trobo defensant aquest dia de festa, més els altres tretze que em pertoquen per llei. Cada vegada que ens arriba un festiu intersetmanal, surt algú a la ràdio alertant-nos catastròfic que celebrar-lo és molt nociu per a l’economia i ens detalla els diners que hi perden les empreses. Cal que els ciutadans tinguin mala consciència i facin el vermut angoixats (millor si s’ennueguen amb el fuet). El passat 12 d’octubre, a El matí de Catalunya Ràdio, Josep M. Antúnez, director de la Borsa de Barcelona, ens va anunciar que estàvem abocats a un calendari global. Ell parlava de les borses, però no és imprescindible tenir el lòbul parietal de Keynes per preveure que les empreses i els països els aniran darrere. Els dies festius globalment seran una cosa així com –m’hi jugo el coll i un omòplat- el dia de la Democràcia, el de la Pau i el del Veterinari desconegut –salva vides animals-. Però no n’hi haurà gaires, de festes, pel bé de l’economia internacional. I en un acte de responsabilitat, el pas pròxim serà suprimir els dissabtes com a festius. Ens diran que no ens ho podem permetre i que no fa tant tothom treballava en dissabte sense rondinar. Després s’estranyaran que els antiglobalitzadors cremin cotxes i contenidors. Ja veig la senyora Pepeta trencant aparadors amb un bat de beisbol.

Enric Gomà, Avui, 16 d'octubre del 2010.

Fals com la vida mateixa

La realitat sempre supera la ficció. Fa temps que aquesta frase tan gastada ha perdut el sentit en el mitjà televisiu, més o menys des del dia que les productores van trobar noves vies en el camí que va de la veritat a la mentida. D’una banda, hi ha el reality show, que pretén ser veritat i neix d’una situació real, però que s’acaba convertint en una ficció. Només cal veure un parell d’episodis de Curso del 63, Gran hermano i altres animalades per l’estil per entendre que els seus protagonistes viuen realitats molt il·lusòries, que només existeixen perquè hi ha una càmera que els enfoca. A l’altre extrem hi ha els falsos documentals o mockumentaries: ficcions que, a través d’un guió detallat i una filmació de documental, pretenen fer-nos creure que retraten la realitat i, de fet, a través de la paròdia s’acosten força a la veritat. És el cas de la gran The Office, de Ricky Gervais, o d’Herois quotidians, que es va emetre fa un parell d’anys a TV-3.

Aquest combat entre realitat i ficció televisives s’ha tornat cada vegada més extrem. Així, entre l’auge de les telesèries i l’escassetat d’idees dels realitys, a Hollywood acaben d’intentar una última pirueta perversa: adaptar telesèries d’èxit al format del reality, és a dir, agafar l’essència real que hi ha en tota ficció i potenciar-la fins a l’esperpent. La sèrie Desperate Housewives, per exemple, va donar lloc a un experiment anomenat The Real Housewives of New Jersey, en què cinc mestresses de casa d’una zona residencial es prestaven al joc de mostrar el seu dia a dia i acabaven barallant-se. (La Sexta, per cert, n’ofereix una versió encara més decadent i exhibicionista, Mujeres ricas). Ara la cadena Showtime ha fet un pas més i acaba d’adaptar al nou format una de les seves sèries de més èxit: The L Word s’ha convertit en The Real L Word i, com l’original, segueix la vida de sis noies lesbianes de Los Angeles, només que ara les llàgrimes són reals. Per poc èxit que tingui la idea, estem llestos. No trigarem gaire a veure realitys sobre un metge esquerp que maltracta els seus pacients, una família d’italians que fa negocis amb les escombraries, una funerària esbojarrada o un grup de gent bronzejada i perduda en una illa, que lluita per donar sentit a la seva vida… Ah, no, calla, pensant-ho bé, la versió reality de Perdidos ja existeix des de fa anys: es diu Supervivientes.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 d’octubre del 2010.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Pler?

El Masnou és ple de cases adossades, com tantes poblacions costaneres que han acollit munions de barcelonins en les últimes dècades. Això propicia que els masnovins de soca-rel provin de reforçar la seva identitat amb alguns detalls lingüístics. Passegeu-vos-hi amb un senyal de trànsit que prohibeixi anar a més de 90 per hora i feu pronunciar aquesta xifra a tothom. Els masnovins de soca-rel diran nouranta, amb una neutra que transformarà el 9 en nau. Els 9vinguts, en canvi, pronunciaran nu la primera síl·laba de noranta. Demaneu-li al masnoví de soca-rel que us digui “aquí hi ha moltes noies boniques” a la seva manera i us deixarà anar un genuí “aquí hi ha pler de noies”. Convideu-lo a escriure-ho en un paper. Hi escriurà ple. No pas pler, sinó ple. La pronúncia d’aquesta variant del plaer (pler: molt; a pler: de gust) ha degenerat en una etimologia popular que l’acosta al ple. Fins i tot s’han arribat a encunyar expressions noves com “ple de riure”, com volent dir “riure molt” o “un tip de riure”- El lingüista Lluís de Yzaguirre, masnoví nouvingut, va divulgar aquesta confusió al butlletí Gent del Masnou i els masnovins de soca-rel no els va agradar pler.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 14 d'octubre de 2010

Candidatos en Twitter

Por más que la historia de Mark Zuckerberg, el creador de Facebook, acabe de llegar al cine, la red social que está en apogeo es Twitter. Cada vez son más los que se apuntan a ver qué caray pasa en este terreno 140, la longitud máxima, en caracteres, de los mensajes (tweets, como las piadas de Piolín) que pían sus usuarios. Más allá de las hipótesis sobre los usos de las redes sociales, las universidades empiezan a difundir datos que permiten situar el debate en otros términos. Un estudio de la Rutgers University estableció que el 80% de los emisores de mensajes vía Twitter se limita a difundir su agenda de actividades o sus sentimientos, pensamientos y emociones. El otro 20%, en cambio, difunde información menos personal, con links de acceso a artículos o noticias relacionadas. Ahora, Duncan Geere publica en Wired los resultados de otro estudio. La empresa Sysomos, radicada en Toronto, ha analizado 1,2 billones de mensajes piados a través de Twitter. Billones con be. El titular es muy elocuente: el 71% de las piadas (tweets) no provoca ninguna reacción o, lo que es casi lo mismo, no los lee ni Cristo. Sólo el 23% de los mensajes obtienen una @respuesta, y de estos la gran mayoría (85%) no pasa de ahí. Un modesto 6% son reenviados y un exiguo 1,53% obtiene un mínimo de tres reenvíos (retweets). Además, el 97% de las @respuestas se envían durante los primeros sesenta minutos tras recibier el mensaje. La conclusión es que la gran mayoría de piadas se las lleva el viento al instante y que, en el mejor de los casos, resuenan débilmente durante una hora, antes de pasar a la historia. Así las cosas, una hora en Twitter podría equivaler a un milenio en el antiguo Egipto.

Con una ligera salvedad. La era digital genera un ámbito nuevo que podríamos denominar de oralidad transcrita. Un terreno de juego en el que se practica un deporte inédito, porque las tecnologías habían establecido una separación muy radical entre cultura oral y escrita. En el antiguo Egipto, por seguir con un imperio longevo y para que no digan que fue un sueño, muchos súbditos del faraón se pasaban la vida piando por esos desiertos de Ra sin que nadie les escuchara. Basta con leer las novelas de Terenci Moix para imaginárselo. Sin necesidad de analizar 1,2 billones de frases de 140 fonemas emitidas durante el período ptolemaico, me aventuro a afirmar que un 71% de las rajadas que salían de las bocas sedientas de los esclavos egipcios no provocaban ninguna reacción. O, lo que es casi lo mismo, no los escuchaba ni Isis ni Osiris ni la meretriz de Horus. Sólo un 23% de sus frases obtendrían alguna respuesta, y aún así sus espontáneas palabras nunca serían grabadas en piedras, ni en escritura demótica ni en jeroglífica, de modo que al cabo de una hora ya se perderían para siempre como la arena del desierto en pleno temporal. La única diferencia que separa la cháchara de los antiguos egipcios de la cháchara de los twitteros es que los unos hablaban y los otros escriben.

Ante las elecciones que se nos avecinan (y que tanto atormentan a quienes hoy están en el poder), candidatos píos e impíos van a ponerse a piar como pájaros locos vía Twitter para intentar entrar en nuestros teléfonos móviles y pantallas varias e influir sobre nuestro voto. Van a hacerlo porque es gratis y porque el 1,53% de requetemuchísimo es mucho. Además, saben por experiencia acumulada que en campaña hay que piar muy alto para que la gente repita tus palabras y que, al cabo de una hora (o menos) nadie va a recordar lo dicho. No deberán expiar lo piado.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 14 d'octubre de 2010

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Efecte mirall

La sentència de Woody Allen “La vida no imita l’art, la vida imita els mals programes de televisió” em sembla vaga i inexacta per massa general. També és veritat que a l’hora de dictar sentències, en aquell instant precís, no pots estar per tot. Gairebé ningú no és agut, exacte i profund en moments culminants de la vida, just abans que el decapitin a la Torre de Londres o el pengin a la Creu Coberta. Si Juli Cèsar va pronunciar solemne “Alea iacta est” tot travessant el Rubicó és perquè no se li va acudir res més ocurrent.

A quin programa s’assemblaria la vida? A El precio justo? A Dónde estás corazón? A Callejeros? Francament, el que més s’acosta a la vida –la meva, si més no- és a un telefilm. Faig un cop d’ull a casa meva i constato que els decorats són simples, desangelats i funcionals, amb un atrezzo altament millorable i disposat a correcuita. El vestuari ressalta per la seva vulgaritat. La perruqueria, una mica passa-que-t’he-vist. Hi abunden les seqüències de transició, buides de contingut dramàtic, i també s’hi acumulen situacions sense nervi, gràcia ni un sentit clar, dictades per una escaleta deficient i erràtica. Els diàlegs són directes i sense subtext, mecànics i sovint mal construïts, inspirats en d’altres telefilms –o altres vides- no gaire més esplendorosos. Ningú no actua gaire bé, els actors s’excedeixen en el melodrama, els secundaris es limiten a complir i els figurants, com a la vida mateixa, podrien passar per autòmats.

Tot això ho meditava mentre seguia Alfonso, el príncipe maldito a Telecinco, al voltant les peripècies i calamitats d’Alfons de Borbó. Va creixent com una bola de neu l’opinió que els pitjors telefilms fascinen gràcies a la seva mediocritat absoluta, marcada per una falta manifesta de talent en tots els àmbits. Lluny d’aquesta actitud distanciada i irònica, jo crec més aviat que ens atrauen perquè ens recorden les nostres vides.

Enric Gomà, Time Out, 13 d'octubre del 2010.

Abans de mi, el diluvi

Quan el 1974 cessen el comissari Antonio Juan Creix i el suspenen de feina i sou durant tres anys, en l’expedient l’acusen d’haver-se emportat a casa seva estris i mobles de l’administració: un fanal, dos extractors d’aire, quatre cadires usades i un soldador elèctric (no es devia endur la grapadora perquè la devia necessitar a la comissaria, per si algun detingut se li resistia). Només per aquest detall mesquí i estrambòtic ja em vénen ganes de llegir La carta. Historia de un comisario franquista d’Antoni Batista, sobre el comissari Creix de la Brigada Social. En un entrevista a L’oracle de Catalunya Ràdio, Batista va enumerar les seves víctimes i va esmentar Joan Comorera, López Raimundo, Quico Sabaté i Facerias. Llavors Pere Cullell va advertir que molta gent no deu saber qui són, perquè no s’ha fet pedagogia d’aquests noms (sempre la culpa és del govern, l’escola, la televisió, el Teatro Chino de Manolita Chen). Més endavant, i seguint les indicacions de Cullell, Batista va haver de precisar que en el judici de Burgos es van jutjar sis membres d’ETA acusats de la mort del comissari i torturador Melitón Manzanas. Cada dia més, es considera els ciutadans uns analfabets integrals, uns rucs impenitents, com si haguessin acabat de néixer o tornessin d’una abducció extraterrestre. N’hi ha que exculpen la seva ignorància perquè no hi eren. Encara que hagis nascut després de la Revolució Francesa, tenir cultura comporta conèixer què va passar, quins personatges hi van participar i, sobretot, no confondre Danton amb una pasta de dents.

Enric Gomà, Avui, 13 d'octubre del 2010.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Franco en el año 2064

Pongamos que hoy, 12 de octubre, fuera un día laborable. Llevo décadas actuando bajo esa premisa. Dejo los fastos para otras fechas y me dedico a la economía productiva. Este año voy a releer de cabo a rabo el último libro del poeta Rodolfo Franco, entre otras cosas porque me comprometí a presentárselo mañana en Barcelona. Franco se acaba de marcar un sensacional almanaque poético del año 2064, titulado Almanak. No sólo lo ha escrito. También lo ha diseñado para que sus poemas, ilustraciones y juguetes verbales rellenen la agenda del año bisiesto en el que, si en vez de Serra me apellidara Broggi, yo cumpliría 101 años. La verdad es que el ingenio verbal de Rodolfo es tan prodigioso que merecería generar legiones de franquistas del sector rodolfino que sepultaran la lacra de un epónimo detestable que se resiste a desaparecer. Ante la raza que hoy aún invocan algunos, el azar. Almanak es un grandísimo ejercicio manierista que compendia poemas ludolingüísticos de todo pelaje (palíndromos, anagramas, empotres, máximas, greguerías, retruécanos, tautogramas, monovocalismos...), en un gran despliegue de textículos. Cada doble página corresponde a una semana de 2064 y cada día nos propone una composición poética, en una prueba tangible de la potencialidad de la cronología entendida como género literario. Almanak cuenta con un total de 793 piezas verbales y 72 poemas visuales que remiten a un magma babélico, desde el catalán de Brossa hasta el portugués de Caetano Veloso, pasando por el ruso de Maiakovski, el inglés de John Donne, el castellano de Eduardo Scala, el inglés de William Blake o el japonés de Matsuo Bashoo. Las lenguas suenan y resuenan en Almanak sin atisbo de exclusión y por eso apetece hablar de un libro escrito en español por un brasileño instalado en Extremadura en un día como el de hoy, en el que muchos españoles monolingües, henchidos de fervor, ponen velas a santos patrios con la petición de no tener que oir otras lenguas a su alrededor.

La verdad es que, hasta hace poco, de Rodolfo Franco sólo conocía algunas quimeras verbales. Cuando me habló de un libro tan ambicioso como Almanak pensé que tal vez el espíritu revolucionario connatural a las erupciones de ingenio le gastaría una mala pasada. El ingeniero de caminos se dedica a trazar redes viarias, pero el ingenioso suele perderse en ellas. Pensé que Franco, al pretender relatar el año 2064, podría perderse irremisiblemente por los mismos vericuetos que dieron al traste con la reforma del calendario republicano francés, que sólo estuvo vigente entre 1792 y 1806. Pero no ha sido así. Lejos de ensimismarse con sus propios Messidor, Thermidor y Fructidor, Rodolfo nos sirve su mirada poética, ética, óptica, erótica... día a día, verso a verso. Son sus ecos los que nos subyugan. Su finísimo arte anagramático es digno de la alquimia verbal de Caramuel. Vean, sino, qué parejas de anagramas tan magníficos consigue a partir de la recombinación de las letras que componen la palabra que presenta entre interrogantes. Como verán, los anagramas de respuesta no son cuestión baladí: "¿Sindicatos? ¡Dinásticos!; ¿Monarquías? ¡Anarquismo!; ¿Democracia? ¡Comerciada!; ¿Navidad? ¡Vanidad!" No se queda atrás con otros juguetes verbales, entre los que destacan los empotres (a lo dicta/dura) que desvelan la bestia verbal que contienen algunas palabras aparentemente inocuas. Franco las destaca mediante el color. Aquí uso las mayúsculas para conseguir el mismo efecto que el original: parLAMENTO, aristócRATAS, jAULAS... ¡Viva Franco!

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 12 d'octubre de 2010.

Sistema, Dilema, Tema

Sistema. Explica l'historiador anglès Eric Hobsbawm que durant els anys 50 i 60 els governs de l'Europa Occidental van optar per un model d'economia mixta, en què apujaven els impostos per crear sistemes de seguretat social viables alhora que permetien l'explotació a discreció del mercat lliure. El resultat va ser una prosperitat generalitzada mai vista, “la transformació cultural, social i econòmica més ràpida, més gran i més profunda de tota la història”. A poc a poc, però, les empreses més grans van aprendre a esquivar els impostos dels seus estats mitjançant els paradisos fiscals i el trasllat de les seves fàbriques a països tan pobres com fiscalment poc exigents: un procés que ha portat –sempre segons Hobsbawm– al descontrol econòmic a nivell planetari en què vivim avui.

Dilema. Les primeres conseqüències en van ser les crisis dels 70 i els 80, època en què van sorgir, arreu d'Europa, uns moviments anarquistes no sindicalistes que protestaven, sovint pacíficament però no sempre (ho sé perquè, modestament, en vaig formar part), contra el que ens semblava la incompetència impertorbable dels que tenien la paella pel mànec.

Tema. Per tant, m'ha sorprès la reacció gairebé thatcheriana de la premsa catalana pel que fa als incidents que van tenir lloc el 29-S, començant per l'ús automàtic del neologisme antisistema per descriure unes persones que s'identifiquen clarament com a anarquistes; i m'ha sorprès veure tanta escuma a la boca de segons qui en assabentar-se que molts vénen de l'estranger, ja que aquests cercles han estat un poti-poti poliglot des de fa 30 anys (si els incontrolats fossin nostrats, se'ls perdonaria la vida?). I m'ha sorprès que ningú no ha remarcat que fins la minoria d'anarquistes europeus que defensa la violència testimonial evita de totes totes fer mal als vianants, cosa que els distingeix, amb diferència, dels grups neofeixistes, encara molt actius a Catalunya, i d'alguns seguidors ídem de certs clubs de futbol. I em sorprèn que en una època de caos econòmic empitjorat per les solucions postisses que ens brinden uns polítics desbordats fa anys per forces transnacionals que no saben controlar, el pitjor que va passar en un dia de protesta general és que alguns símbols dels poders fàctics locals hagin acabat fent pudor de socarrim. No és que m'agradi; repeteixo: em sorprèn.

Matthew Tree, Avui, 10/10/2010

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Visita guiada al país de merda

Hi ha gent que és racista i no ho sap. Sovint són els mateixos que diuen «jo no sóc racista, però...», i al darrere hi afegeixen una frase que sí, exactament, que és racista. Me’n vaig adonar dijous passat, llegint a la web d’aquest diari els comentaris que provocava la columna de Najat El Hachmi. Al seu fill, que té 9 anys, uns nens li van dir «moro de merda» a l’escola, i l’escriptora ho va explicar en un article. Es titulava Pobladíssim país de merda i estava escrit amb ironia i subtilesa. El que hi deia no era alarmista ni demagògic. Al contrari, deixava constància d’una realitat nova que el seu fill haurà de conèixer (i rebutjar) a partir d’ara, massa complexa per reduir-la a una simple anècdota. Per fer entendre que el cas del seu fill no era especial, sinó que molts altres viuen la mateixa situació, Najat El Hachmi es referia a un país de merda, «del qual tots hem format part en un moment o altre i al qual ens envien cada dos per tres». No cal ser llicenciat en res per adonar-se que parlava d’un país imaginari, fètid, una regió pudenta on van a parar temporalment tots aquells que són enviats a la merda o reben l’oprobi de ser qualificats de merda. Així i tot, més d’un lector li retreia que si no estava bé a Catalunya, se’n tornés al seu país.

Quina lectura més depriment, la dels comentaris a l’article. Com una visita guiada al país de merda. Hi sortien, esclar, les reaccions dels racistes confessos, que aprofitaven l’anonimat per desfogar-se. Però també el racisme disfressat dels condescendents, que retreien a l’autora que no n’hi ha per tant, «són coses de nens», i que als seus fills també els diuen gras de merda, o ruc de merda, i no passa res, de grans ho recordaran amb un deix de nostàlgia pel paradís perdut de la infantesa... O, encara, la reacció lamentable dels que ho veien com un fet normal i que cal acceptar: «No et queixis, Najat; aquí rebem tots», escrivia un lector pusil·lànime.

Més d’un comentari provocava vergonya aliena. Es notava que alguns lectors no havien llegit l’article de debò, només hi passaven per sobre, entre línies, com si els fes mandra pensar. La identificació irada de Catalunya amb el país de la merda n’és un bon exemple. Potser és un problema de concentració, culpa d’internet i d’aquests temps on tot ha de ser breu i ràpid, o potser és que s’estimen més el confort dels prejudicis, la seguretat que els donen els llocs comuns —on precisament fa el niu el racisme.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 d’octubre del 2010.

Cara a cara, jeta a jeta

En la próxima campaña electoral coincidirán ante las cámaras Montilla y Mas, Mas y Montilla. Es decir, que se marcarán un mano a mano. O mejor, tratándose de políticos, un cara a cara. Los dos candidatos (y sus equipos) están de acuerdo en el formato y en que lo harán dos veces, como en una eliminatoria de Copa. Los otros candidatos están que trinan, y los extraparlamentarios permanecerán trinando durante toda la campaña. En teoría, el formato siempre beneficia al aspirante, pero en este caso el interés queda equilibrado por los catastróficos resultados que las encuestas auguran al presidente. Desde la candidatura socialista se han apresurado a lanzar una propuesta para intentar contrarrestar la presunta superioridad dialéctica de Mas: celebrar un debate en catalán y el otro en castellano. Es una jugada calculada para introducir la dosis justa de tensión lingüística, sin dejar de defender los postulados catalanistas pero haciendo un guiño a los ciudadanos soliviantados por la omnipresencia del catalán en la vida oficial de un país llamado Catalunya. Aún no se sabe cómo acabará la cosa, pero conviene ir calentando motores. Para ello, le propongo leer en voz alta (si ahora mismo está en un local público basta con que lo susurre para sí) este poema de Anna Maria Muñoz titulado La musa del poeta: "Una estrella brilla sobre la mar serena./ Un poeta bilingüe medita: crearé una oda, una balada./ La soprano, enorme, canta insaciable, irresistible./ El poeta no aguanta... La ira rebrota: falta la calma./ Si la gata molesta sobre el piano que toca,/ una vulgar rata salta la muralla, altera la casa./ Si la dama, impúdica, desafina un noble sol,/ La nota prolonga el furor del poeta, tan irritable.../ El poeta prepara una pistola o una escopeta./ (El gas era inútil: última factura impagada.)/ La prima donna recorre una escala desgraciada, infame./ Recuperar la calma robada descarta una pausa./ Dispara a matar. Última nota. La música para.../ Recobrada la quietud, el poeta, alegre,/ contempla una barca a través de la persiana./ Reflexiona. Intenta ser realista, optimista./ Si ha de dedicar cada hora a la vida artística,/ era la manera perfecta de solucionar el problema.../ La idea funciona. Elabora una balada, un gran poema". ¿En qué lengua cree que está escrito? ¿En qué lengua acaba de leerlo o susurrarlo? ¿En castellano? Pues ahora, si no le importa prolongar la lectura de este artículo un minuto más, retroceda unas líneas e intente traducirlo al catalán. ¿Que no domina excesivamente la lengua de Ramon Llull? No tema. Simplemente reléalo. Es la traducción más fácil que hará en su vida. Incluso Google Translator la completaría sin errores. Es más, incluso Sergio Ramos sería capaz de hacerlo. Ande, le espero tras el punto y aparte.

¿Qué, ya lo leyó en catalán? Anna Maria Muñoz i Morata imita aquí una de las estratagemas que usó la resistencia catalanista para evitar las diversas prohibiciones que el nacionalismo español impuso sobre el catalán. El poeta JV Foix salvó la censura de la dictadura de Primo de Rivera (sin relación alguna con el actual líder de Ciutadans) rotulando su pastelería con frases de doble lectura: "Bomboneria selecta, Postres del país, Pasta seca superior, Especieria moderna..." De este modo, con la llegada del franquismo, pudo mantenerlos. Los textos de doble lectura son fascinantes y su rendimiento lingüístico permitiría que los equipos de campaña de Mas y Montilla se plantearan escribirles párrafos enteros en bilingüe. Lo que sucede es que, al leerlos en voz alta, hay que pronunciarse. Es decir, elegir en qué lengua pronunciarlos.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 11 d'octubre de 2010

diumenge, 10 d’octubre de 2010

El enigma de las nueve banderas

El equipo de campaña de Artur Mas practica la enigmística. Ya saben, los periodistas preguntaron al candidato convergente por qué en esta precampaña comparece ante nueve banderas catalanas, siempre nueve, y no ante ocho ni siete ni diez. El candidato pasó palabra, puso cara de póquer y luego soltó con la boca pequeña que ese era un misterio que resolvería “l’endemà de les eleccions”. Es decir, el 29 de noviembre.

Acto seguido empezaron las cábalas. No hay como insinuar que algo es un enigma para que todo el mundo desee hallar la solución. Lo digo por experiencia. Hace años que fabrico enigmas. Algunas veces, incluso sin querer. Recuerdo que, en un artículo dedicado a Montserrat Roig, me llamaron de redacción para cerciorarse que habían entendido bien la ironía que me permitía con la Preysler, a la que en el texto había rebautizado como Isabel Presley, como Elvis. En realidad, era un desliz tipográfico, pero me gustó y me inventé una teoría sobre la marcha.

La sensación es que cuando Artur Mas empezó a comparecer ante un mar cuatribarrado el número de banderas simplemente ocupaba todo el fondo de pantalla. Era una cuestión de encuadre. Sin ningún otro misterio que dar una imagen de catalanidad ilimitada. Si el realizador hubiese buscado un plano más corto, habría bastado con siete banderas de atrezzo. O cinco. Si, por contra, lo hubiese abierto más, tal vez ahora estaríamos hablando del enigma de las once banderas.

Tras esas primeras comparecencias, gag en Polònia mediante, el número de banderas empezó a interesar a los periodistas, que todo lo queremos saber. Influyó el hecho que los analistas más informados, al recordar la querencia de David Madí por los métodos electorales estadounidenses, recuperaran las imágenes de Barack Obama en un mar de banderas. En el caso de su exitosa campaña presidencial, Obama comparecía ante ocho, cuatro por banda. Y ese número, siempre el mismo, también suscitó especulaciones de todo tipo, que desembocaron en una explicación más que plausible: Obama aspiraba a ser el cuadragésimo cuarto presidente de los Estados Unidos. Y lo consiguió.

La tentación de obamear debe ser irresistible en la cocina de la mayoría de candidatos. Por eso, a la que Artur Mas ha transformado las nueve banderas en un enigma, las primeras hipótesis de solución van por ahí. En efecto, las del 28N serán las novenas elecciones catalanas tras el franquismo. Las seis primeras acabaron con Pujol como presidente, las séptimas con Maragall, las octavas con Montilla y los artífices de la campaña pretenden, lógicamente, que Mas sea presidente tras las novenas. Punto y final. ¿Se acabó el enigma? Lástima que para obamear de veras, Mas debería ser el noveno presidente de la Generalitat tras la restauración de nuestra máxima institución. Y no. Si gana las elecciones será el octavo, tras Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall y Montilla.

De haber sido el noveno, el enigma hubiera quedado cerrado y bien cerrado. Pero esta imperfección da alas a la pulsión criptográfica universal que tantos libros ha hecho vender a Dan Brown. Las hipótesis se han sucedido por tele, bar y radio. Las hay tan simples que cuesta imaginar a un Mas presidente revelándolas al día siguiente de ganar: las palabras PRESIDENT y CATALUNYA tienen 9 letras, o 9 son las barras de nuestra bandera (4 de sangre y 5 de oro). Otros especulan sobre una acción política concreta que parta de la tradición para inscribirse en la modernidad, y recuerdan que 9 eran los condados catalanes primigenios (Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló), de lo cual deducen que la futura Catalunya que proyecta Mas tendrá no 7 sino 9 vegueries, tal como reclaman algunos territorios. Y aún me han llegado voces que invocan al espíritu del Noucentisme, que recuerdan los 9 años transcurridos desde que, en 2001, Pujol eligió a Mas como su delfín o al anhelo soberanista de que Catalunya sea un “nou estat” en Europa.

Tanta especulación sobre un enigma siempre satisface a quien lo plantea, aunque también aumenta la presión sobre la presunta respuesta. A mayor expectativa creada, más posibilidades de fiasco al revelar la solución. Claro que esta ley sólo nos pasa factura a los enigmistas profesionales. Un candidato a la presidencia juega en otra liga. Se hartará de lanzar promesas en campaña que luego no siempre podrá cumplir. No va a arrugarse por un simple enigma de precalentamiento, que tal vez incluso caiga en el olvido ante el fragor de la batalla. De hecho, ahora mismo el equipo de David Madí debe estar recopilando hipótesis para ver qué soluciones les aportan las salidas de los aficionados a resolver enigmas. Ya me veo a Artur Mas (de ocho letras) compareciendo “l’endemà de les eleccions” ante nueve banderas gigantescas en la bella localidad de El Masnou para anunciar que la solución al enigma de las 9 banderas era...

No sé si ayer mismo, 9 de octubre, el propio Mas hubiera podido completar la frase. En todo caso, yo no tengo la solución al enigma planteado. Pero sí recuerdo, de mi época de estudiante, un artificio matemático muy popular hasta que llegaron las calculadoras. Se conoce como “la prueba del nueve” y se utiliza para verificar si una operación aritmética realizada a mano es correcta o contiene algún error. Es una operación muy sencilla basada en una propiedad del número 9: el resto de dividir un número por 9 es el mismo que el de dividir también por 9 la suma de sus cifras. El verdadero enigma de estas elecciones es la división de los escaños y Artur Mas deberá tener bien presente la prueba del 9 para comprobar si la aritmética parlamentaria que prevé es correcta o contiene algún error. Y, según como vaya la cosa, ese enigma tal vez no lo podrá tener resuelto ya “l’endemà de les eleccions”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Política. Diumenge, 10/10/10

Signes i símbols

La memòria personal és un dels aliats de l’art a l’hora d’atreure’ns i captivar-nos. Sense ser-ne del tot conscients, busquem en les obres signes i símbols de nosaltres mateixos que ens hi lliguin. En una cançó n’hi ressona una altra que vam sentir cent vegades. Llegim un poema i el vers que ens fascina conté un arxiu codificat de lectures antigues. Un quadre ens remet a un altre quadre. El record, a més, agafa totes aquestes experiències pròpies i les barreja en una tradició contínua —la de cadascú, diferent i insubstituïble— que al capdavall ens dóna sentit i ens completa. Sovint es tracta d’associacions profundes i desitjades, però a vegades també ens agafen per sorpresa i s’imposen de manera inevitable, com un acte reflex.

En literatura, un dels elements que afavoreixen aquesta mena d’associacions són els títols d’obres universals, o fins i tot fragments molt reconeguts. Si preguntem a uns quants lectors que continuïn la frase: “Al principi...”, la majoria respondrà: “... va ser el Verb”. D’igual manera passaria amb títols com ara Altres veus..., altres àmbits, El soroll i... la fúria, Crim i... càstig, o el vers “M’exalta el nou... i m’enamora el vell”, de J.V. Foix. El record de la primera part del sintagma, diguem, imposa la segona part de manera instintiva.

Com que primer de tot són lectors, la mateixa reacció es produeix també en els escriptors. Així, quan un narrador escriu, si el text que va descabdellant el porta a utilitzar una d’aquestes primeres frases, és probable que la segona part li surti de manera automàtica (encara que el context no hi tingui res a veure). Llavors l’escriptor ha de decidir si manté la referència (com una picada d’ullet) o si l’elimina.

Els lectors de Nabokov solen afegir el títol d’una de les seves millors narracions a aquesta llista. Es tracta de “Signs and symbols”, que va publicar el 1958. Signes i símbols (o senyals i símbols) són dues paraules que solen apareixer juntes i designen coses similars. Sovint n’hi hauria prou dient signes, però un cop invocada la paraula, sembla imprescindible afegir-hi “i símbols”. Vet aquí dos exemples recents d’aquesta presència. En un capítol de la sèrie televisiva Rubicon, que s’emet actualment a Estats Units, un analista de codis prova de desxifrar una informació i no se’n surt. Un amic li diu que no busqui tant en els llibres, que surti a fora, al món exterior i estigui atent als “milers de signes... i símbols”. Després li dóna exemples: “Un home que espera l’autobús a Caracas, una dona que compra verdures en un mercat d’Algèria, uns adolescents que forniquen en un soterrani de Liverpool... ¿quina és la connexió?, ¿quina és la narrativa?”, diu. L’altre exemple és més proper. A “Anar a dormir d’hora”, un dels millors contes del nou llibre de Sergi Pàmies (La bicicleta estàtica), dos nens tenen llibertat per dibuixar a les parets de casa del seu pare. El narrador explica l’adolescència dels seus fills: “En aquella època no van dibuixar gaire. De tant en tant afegien signes i símbols en un racó de paret —no sempre sabien què significaven”.

La coincidència d’aquests dos referents, dies enrere, em va portar a rellegir un cop més el relat de Nabokov. “Signes i símbols” és una obra mestra i conté, com passa sovint en Nabokov, un enigma. La narració, recordem-ho, se centra en un dia d’una parella de russos emigrats que viuen a Nova York. De bon matí van a visitar el seu fill, tancat en un psiquiàtric, però els metges no els el deixen veure perquè fa poc ha provat de suïcidar-se. Se’n tornen a casa i, tot parlant-ne, decideixen que ja n’hi ha prou, que faran tornar el fill amb ells i el vigilaran. “Altrament serem responsables!”, fa el pare. Mentre celebren la decisió bevent un te, a mitjanit, reben dues trucades d’una mateixa noia, que s’equivoca de número. El conte s’acaba en suspens quan, de sobte, sona una tercera trucada.

L’enigma que plana sobre la història, esclar, és aquesta tercera trucada intempestiva. ¿Qui truca? ¿El metge? ¿El fill que s’ha escapat? El lector ha de concloure el relat imaginant-se el final. És poc probable que la noia es torni a equivocar. El desenllaç obert, a la Txékhov, afavoreix el component simbòlic de la història. Les universitats nord-americanes van plenes de professors que han analitzat els detalls que Nabokov va sembrant al llarg del conte. Els signes i símbols del títol aplanen el camí per als qui vulguin trobar associacions ocultes, numerologia, càbala... Algunes solucions són divertides i versemblants. D’altres cauen en la trampa de Nabokov: com el fill tancat al psiquiàtric, sembla que pateixin “mania referencial”. El que importa, finalment, és fer-se la pregunta: ¿quina és la narrativa que hi ha al darrere? Cada lector n’assajarà després una resposta. El mateix passa amb les cites de Rubicon i del conte de Sergi Pàmies. No sé si són parentes directes del text de Nabokov, però m’agrada pensar que sí.

Jordi Puntí, L’Avenç, octubre de 2010.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Smokescreen

As soon as I got there I mean here – Catalonia - at the end of the 1970s, I felt I'd stumbled on a local atmosphere whose openness and positive tension was not to be found in any other corner of Europe. 30 years on, evidence to the effect that this was not a late-teen hallucination has been accumulating. Even if we sideline, for reasons of space, specific recent strides made in Catalan-language culture – fiction, theatre, popular music – the non-ethnic Catalan concept of cultural identity in itself has proven to be unique, at least within the EU. How would the British, for instance, have reacted if in the last ten years over ten million people from the five continents had turned up on their island? The proportional equivalent has happened here and despite the slight presence of a certain (pro-unionist) racist party and the intellectually-challenged electoralist blathering of some (pro-unionist) mainstream ones with regard to mosques and certain religious costumes, the most visible and popular Catalan reaction has been the exponential growth of the linguistic volunteer programmes, in which newcomers can learn Catalan – which in Catalonia means they partly become Catalan, as well as being what they already are - by meeting up with local people on equal terms and in normal places (not classrooms). At the same time, all newcomers are being encouraged (also by volunteers, not politicos) to take an active part in what has become a generalised grass-roots debate over independence, as shown by the more than 200 towns and villages which have organised unofficial ballots for (or, if you vote thus, against) secession, the 50-odd municipalities which have declared themselves morally divorced from the Spanish Constitution, and a partly pro-independence, partly pro-federalist demonstration in Barcelona (on 10/7/10) involving one and a half million people. The European media in general – and the English ones in particular - have excelled themselves in turning blind eyes to all this, mainly because, like Manuel in 'Fawlty Towers', they know nothing. As the historian Eric Hobsbawm pointed out years ago in his book 'The Age of Extremes' (1994), not a single major historical event of late 20th century Europe - not even the implosion of the Soviet Union - was anticipated by the journalists. Soon, I suspect, the hacks are about to be caught out yet again. Watch this corner.

Matthew Tree, Catalonia Today, octubre de 2010

Entradas populares

Compartir