divendres, 31 de desembre de 2010

Una proposta columnària

Aviat s’inauguraran solemnement les quatre columnes de Montjuïc, obra de Puig i Cadafalch, envoltades de debat, acusacions i paraules més altes que les altres (no em refereixo al discurs de l’alcalde Hereu, que quan enraona és com si recités Lo ferrer de tall). Les quatre columnes les va erigir la Mancomunitat el 1919 com un símbol del catalanisme, el llegat grec i la serenitat mediterrània –o una cosa semblant- i es van enderrocar el 1928 per decisió de les autoritats del moment, sota la dictadura de Primo de Rivera. En l’actualitat, algunes veus crítiques, sovint escudades en l’espanyolisme aparentment innocu dels fets consumats, lamenten el caràcter identitari del monument, mentre que quan es van enderrocar cap dels seus homòlegs de llavors no va protestar. Enderrocar-les també va suposar una operació identitària costosa per a l’erari. Els diners de l’enderroc s’haurien pogut destinar a hospitals, escoles i entrades de franc per anar a veure la Bella Chelito –allò que interessava realment a la gent, com repeteixen els tertulians-.

Al meu entendre, les quatre columnes queden desemparades i gratuïtes, vistes des de la plaça de la Font Màgica s’empasten amb el Palau Nacional i, això és una evidència meridiana, no sostenen res. Ara el repte és donar-los una utilitat pràctica. I aquí ve la meva proposta: col·locar-hi al capdamunt quatre estilites, un sobre cada columna. Vostès només deuen conèixer el més cèlebre, sant Simeó, sobretot gràcies a Simón del desierto de Buñuel, però a partir del segle V a Síria i a Antioquia n’hi va haver centenars: sant Daniel Estilita, sant Lluc Taumaturg, sant Alipi i tants altres. Ben mirat, no desvirtuàriem gaire el projecte de Puig i Cadafalch pel fet que ell ja havia previst col·locar-hi quatre victòries alades. D’entrada sembla una idea extravagant, però els demano que hi meditin uns instants: quatre estilites donarien un ús efectiu a les columnes, serien un reclam per al turisme i no comportarien una despesa pública gaire important, ja que practiquen l’ascesi, s’alimenten de pa, aigua i llagostes (l’insecte, no el crustaci), no exigeixen serveis de barberia i tampoc no caldrà que vesteixin d’Antonio Miró. Cada dia, a una hora pactada amb l’Ajuntament, combatrien les temptacions del món i la carn, per a entreteniment dels curiosos.

Enric Gomà, Ara, 31 de desembre del 2010.

Clípol?

A Andorra el català és l’única llengua oficial, tal com ho demostra el llenguatge administratiu de les parròquies i el comú, el nunci (conserge), el manador (pregoner), la batllia (jutjat de primera instància) o el raonador (defensor del poble). Un andorranisme em sobta: el clípol, que rima amb Sant Pol i amb Interpol. Un clípol és un cotxe de línia interior. Els andorrans es mouen en clípol per recórrer la Ceca, la Meca i la vall d’Andorra. L’origen del terme és un acrònim format amb els cognoms Climent i Pol, que donaven nom a la primera empresa de transports andorrana. Les metonímies funcionen molt en l’àmbit dels transports: agafes la Sarfa o l’Alsina Graells. En alguns casos com el clípol arriben a convertir-se en noms genèrics. També els badalonins coneixen el seu bus com la tussa (i els conductors són tusseros) perquè aquest va ser el primer nom de l’empresa: Transportes Urbanos SA. Encara que ara l’empresa es digui Tugsal ells continuen agafant la tussa. Més encara: existeix la Wikipedia perquè el seu creador va veure que els busos llançadora de l’aeroport de Honolulu es deien Wiki Wiki (ràpid ràpid en hawaiià). Al capdavall, en grec modern, d’un camió en diuen metàfora.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 30 de desembre de 2010

dijous, 30 de desembre de 2010

Casting creativo

A pesar de los juegos de palabras habituales, casting no debería remitir a castigo sino a premio. Este anglicismo ha penetrado en las lenguas románicas a través del cine. Cualquier producción exige hoy un responsable de casting, un gerundio con proyección analógica a otros ámbitos, como el político. Sin ir más lejos, la confección de un gobierno es un casting al máximo nivel. En estos primeros cien minutos de Artur Mas como presidente, la decisión de casting más comentada es la de Ferran Mascarell. Nadie discute su capacidad para ejercer el cargo, lo cual es una saludable novedad, pero se suceden las opiniones diversas sobre su nombramiento. La tropa más militante de cada bando ya ha disparado con balas de rencor, apelando a la traición, como si la lealtad fuese el valor más cotizado en la clase política. Pero todos los cañones que hoy apuntan a la puerta de la Conselleria de Cultura, a la espera de una presunta mascarellada, están cargados de impotencia. El exexconseller de Cultura tendrá mascarellófobos en el PSC y en CiU, pero también tiene muchos mascarellófilos entre quienes serán sus interlocutores en el sector. Y su experiencia aporta valor a la película que ayer empezó a rodarse en la Generalitat, con un casting basado en la osadía.

Sin duda, estamos ante una de las operaciones políticas más interesantes de las últimas décadas. Sin parangón. Tal vez se podría establecer algún paralelismo con la transversalidad que ensayó el conseller Rigol en su efímero consejo (los rigolettos) durante el pujolismo o con el salto (fugaz por cuestiones de salud) que dio el destacado líder convergente Pere Esteve hacia ERC, cuando aceptó ejercer de conseller en el primer gobierno de Maragall. La presencia de Mascarell en este primer gabinete de Mas puede remitir a la del actor Derek Jacobi en una película recientemente estrenada: El discurso del rey, de Tom Hooper. Una de esas películas británicas capaces de montar una historia creíble en un lienzo histórico muy conocido sin caer en el acartonamiento didáctico. En este caso se trata de un drama protagonizado por el (futuro) rey Jorge VI de Inglaterra, afectado desde niño por un angustioso tartamudeo que le paraliza, sobre todo cuando su hermano (Eduardo VII) abdica para poder casarse con una divorciada norteamericana y él se ve en el brete de reinar en tiempos de guerra. La película apuesta por la contraposición del gran conflicto europeo y la lucha personal del rey para dominar su tartamudez, ayudado por un exótico logopeda australiano. Brilla de un modo especial el trabajo de Nina Gold, responsable del casting. Y no sólo por la acertada elección de los actores que encarnan a figuras tan relevantes como el rey Jorge V (Michael Gambon), o Winston Churchill (Timothy Spall), sino por la de Derek Jacobi como arzobispo de Canterbury. Jacobi borda su secundario papel pero lo significativo es que su mera presencia proyecta al imaginario del espectador la recordada tartamudez del emperador Claudio tal como lo encarnó Jakobi con éxito planetario en la serie de la BBC Yo, Claudio.

La responsable del casting de El discurso del rey, Nina Gold, aporta valor al relato de la película remitiendo a un relato ajeno. Artur Mas ha hecho lo mismo con Mascarell. ¿Qué va a ser ahora de los furibundos antipujolistas procedentes de Bandera Roja que retrataba en 2005 Francesc Marc Álvaro en su excelente libro Els assassins de Franco? Lo quieran o no, tendrán que revisar su discurso. Lo más interesante del caso es que Mascarell era uno de ellos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 30 de desembre de 2010

dimecres, 29 de desembre de 2010

Henry Miller's 'Reunion in Barcelona': Laughter In The Light

When Henry Miller stopped off in Barcelona in late April of 1953, during a European tour, he was in a situation both enviable and depressing. Although, at age 62, he had long been acclaimed by many fellow writers – and some literary critics - around the world as one of the 20th century's most important living authors, the books on which this reputation rested (Tropic of Cancer, Black Spring, Tropic of Capricorn, Sexus and Plexus) could not be published in any English-speaking country, whose censors, prudes to a man (none were women), objected strongly to Miller's strong language. In Germany, Denmark, Sweden and Japan, though, these same books were freely available in translation; and in France, and France alone, the unexpurgated English versions had been on the open market since Miller wrote them (in Paris, in the 1930s) thanks to a curious loophole in Gallic law, which at that time banned all obscene books as long as they were in French, giving other, presumably less serious, languages a free erotic rein. In Britain and the US, his readers had to make do with that handful of his titles which were unsullied by rude words and ruder episodes, such as the collection of essays The Cosmological Eye (New York, 1939) or his chaste book about Greece, The Colossus of Maroussi, which sold 50,000 copies in the UK alone, when published in 1950.
Miller lived in California – in a shack on Big Sur – and his European and Japanese royalties were arriving infrequently, irregularly and in quantities too small to live on. Especially complicated was the situation with the French royalties, which had been accumulating considerably over the years, but which were unavailable to Miller due to currency export restrictions. His friend Lawrence Durrell had urged him to buy somewhere in France and move there, before the French government devalued the franc, an imminent economic measure which would have wiped out Miller's small French fortune. That was one reason for Miller's trip to Europe in the early 1950s; the other being that most of his closest friends – whom he had not seen since his Paris days - lived there. On top of which he had just separated from his third wife and started up a relationship with the woman who would end up being his fourth: Eve McClure, a young, long time admirer of his work. So the European trip, which was to last seven months, also became a kind of extended honeymoon.
The first stop, unsurprisingly, was Paris, the city in which Miller had found his written voice twenty years earlier. After hob-nobbing it with the painter Fernand Léger and the photographers Man Ray and Brassaï – and having been greeted with a flurry of enthusiastic articles about his work in the French Press – Henry and Eve moved on to Brussels, which neither of them had visited before (Miller, having observed the Belgians for a few days, concluded they were 'neither fish nor fowl, more like potato balls'). They then crossed the French Midi and drove into Spain, where Miller had one overriding objective: to meet up with his oldest and closest friend, Alfred Perlès, in Barcelona, after a separation of thirteen years.
Alfred Perlès was an Austrian-born writer (his parents were Czech Jews) who Miller had briefly met during an exploratory visit to Paris in 1928. Two years later, Miller had settled in Paris without a penny to his name, and was sitting one day on the terrace of the Dôme café, drinking brandy after brandy in order to drum up enough Dutch courage to tell the waiter he couldn't pay for them, when Perlès came across him quite by chance, settled the bill, and invited him to move into his rented flat (Perlès, unlike Miller, had an income, being a proof-reader for the Paris edition of the Herald Tribune). Together with the young Lawrence Durrell and Anaïs Nin, Perlès would form part of Miller's Parisian inner circle in the years 1930 to 1938.
This was the period that saw the publication of much of Miller's finest autobiographical work, in some of which – Tropic of Cancer and Quiet Days In Clichy – Perlès himself plays a prominent part (under the pseudonym 'Carl'). Their close friendship was to last until Miller's death in 1980, but went through its shakiest patch precisely in the years before the reunion in Barcelona. Since the 1930s, Perlès had renounced his anarchistic and pacifist views, had moved to England, married, settled down (in Wells, in the county of Somerset) and had enlisted in the British Army during the Second World War. Miller saw this as a kind of betrayal of what he saw as Perlès's true self, or, at the very least, as a completely inexplicable change in his old friend. Throughout much of the '40s, then, they had kept a certain distance from each other.
In Miller's description of their Barcelona rendezvous, 'Reunion in Barcelona' (finally published in London in a limited edition of 500 copies, in 1959), the author is at pains to stress that all that distance-keeping had been quite unnecessary and that he was relieved and indeed overjoyed to find that Perlès hadn't changed one bit. This is the persistent, laudatory leitmotif of the entire 40-page text, written in the form of a long letter to Perlès. In 'Reunion', Miller lays on the praise with an unusually large trowel: Perlès is described as Miller's 'Saviour', a 'true Master', belonging to an order of 'emancipated beings'. For 48 hours, Miller says, they laughed and laughed in Barcelona, but, he assures Perlès: 'I laughed not as a man does who is happy to find an old friend, a copain, a fond scallywag, I laughed as a man would laugh who suddenly met a messenger of the gods bringing him on a platter the most vivid, detailed memories of all the golden days of his life.' Later in the text, Perlès is transformed into 'a playful dolphin...or should I say: a celestial porpoise?'. No wonder that Perlès, in his reply to 'Reunion in Barcelona' ('Reunion in Big Sur', also published in London in 1959), mildly berates Miller for 'the generous, albeit inflated portrait you gave of me, far too generous, in fact, to be taken without a pinch of salt by someone who knows myself as well as I do'.
Aside from all this acclamation of Perlès, 'Reunion in Barcelona' also contains some revealing comments about Miller's ambivalence about his life in the States since 1940. America, for Miller, is '...an alien world. And I mean an alien world.' He describes himself staring at a magnificent view of the Pacific and wishing it were the Mediterranean.
The piece ends with a humorous swipe at England, a country Miller loathed, but visited a few weeks after he did Barcelona, in order to see how Perlès was getting on in his adopted habitat. Miller's opinion of the UK remained much as it always had been: of a visit to a pub, for example, he writes 'Even if it seemed a bit like going to chapel, even if the beer and ale were detestable (to my taste), even if the talk that went on smacked of dementia, the warm, cosy, intimate air of the pub was definitely most agreeable'. Faint praise was never so damning.
Curiously, the one element that is all but absent from 'Reunion in Barcelona', is Barcelona itself. Miller stayed in a pensió on the Carrer del Carme, a few doors up from the fabric shop – still there – called 'El Indio'. The city he saw for a brief two days was the drab, neglected, permanently muzzled Barcelona of the early 1950s, described so accurately by Víctor Mora in his novel 'Els plàtans de Barcelona' (Barcelona, 1966): a poverty-stricken place whose identity had been snuffed out for years by Franco's dictatorship. Apparently oblivious to this political situation, Miller notes his disappointment that it was not the 'Spanish city' he had 'dreamed it would be', and adds: 'Barcelona impressed me as a hodgepodge of Brooklyn and Brussels'. And we already know what he thought about Brussels.
In 'Reunion in Barcelona', indeed, the city is nothing so much as an invisible backdrop to his and Perlès's endless laughter as they recall the good old Parisian days. There would, perhaps, be nothing exceptional about this, if Miller hadn't had quite a bit more knowledge than most casual visitors about Barcelona and even Catalonia, having had an intense ten year affair with Anaïs Nin, who not only spoke fluent Catalan and knew Barcelona well, but whose father, the pianist Joaquim Nin, had been a personal friend of Jacint Verdaguer (as Nin mentions in one of her letters to Miller, in which Verdaguer is described as 'a great Catalonian poet'). Despite this, there is no mention – or awareness – of Barcelona being a Catalan city. (Indeed, Miller didn't seem to notice the existence of the Catalans at all until he was translated into their native language in the mid '70s; it was then that, in a comment on the Spanish transition to democracy, he wrote the following to his translator, Jordi Arbonès: 'I see the Basques and Catalans are giving the Spaniards a hard time, eh?').
After Barcelona, Miller moved on to Toledo, writing to Lawrence Durrell that he had 'met Fred and Anne [Perlès's wife] in Barcelona and had full 2 days with them. Fred was just as always – even more so...We laughed from the time we met...Haven't laughed that way in many a year'.
That, indeed, is 'Reunion In Barcelona' in a nutshell: a meeting in a little-known city between two writers who, according to their own accounts, spent the best part of their time laughing their heads of. Having said which, and grim though the Catalan capital must have been in 1953, I can't help suspecting that if this meeting had been in, say, Brussels or Brooklyn, they wouldn't have felt quite so free to laugh quite so much. Barcelona, at least, is on the Mediterranean.

Matthew Tree, Barcelona INK Issue #5, hivern de 2010

'Le grand Cirque du Soleil'

Fa dues setmanes, em va sorprendre que Toni Clapés, a Versió RAC1, pronunciés bé el nom del Cirque du Soleil, la companyia canadenca que ha portat a Barcelona el seu últim espectacle, Varekai. Als anuncis de ràdio del Cirque du Soleil sempre pronuncien du a la manera de l’ou dur. Som davant d’una decisió valenta i generosa que els honora: pronunciat correctament, els oients es desorientarien i no entendrien ben bé de què es tracta. Sap greu que no ho arrodoneixin i pronunciïn cirque i soleil a la brava, emulant Paco Martínez Soria a El turismo es un gran invento.

La meva hipòtesi és que ho pronuncien malament perquè és un circ de luxe (l’entrada costa entre 95 i 45 euros per cap), per distingir-se de la terregada, dels circs normals i corrents com l’Americà, el Rus o l’enyorat Atlas dels germans Tonetti, i que els oients pensin: “Si són capaços de maltractar així el francès, quines meravelles no faran amb les bitlles dels malabars i la corda fluixa! Fins on de lluny caurà l’home-bala! Com d’espessa serà la barba de la dona barbuda!” (ara com ara no n’hi actua cap, però qualsevol dia n’apareixerà una per entremig de gases, cintes de coloraines i cantúries deliqüescents).


Enric Gomà, Ara, 29 de desembre del 2010.

dimarts, 28 de desembre de 2010

El reto de la inmersión

Un problema de trenes planteado en 1976: un tren sale de Madrid en dirección a Barcelona con una pancarta en la que se lee: "Esto es España y aquí se habla en español". Simultáneamente, otro tren sale de Barcelona con: "Això és Catalunya i aquí es parla en català". Van por la misma vía y llevan avanzando a paso de tortuga más de treinta años. La sentencia del Tribunal Supremo, secuela de la del Constitucional sobre el Estatut y precuela de otras sentencias que se avecinan (¿cuota de castellano en TV3?), prefigura un choque violento. El contexto es la doctrina neonacionalista española que tiene la desvergüenza de esconder la E y autodefinirse como nonacionalista. Se basa en una falsedad: en Catalunya se persigue el castellano. Algo que desmiente categóricamente el actual presidente de la Real Academia Española de la Lengua, José Manuel Blecua, aragonés con 40 años de residencia en Catalunya. La inmersión lingüística del sistema educativo catalán lleva más de tres décadas garantizando el dominio del castellano a todos los alumnos e intenta hacer lo propio con la catalana, sin acabar de conseguirlo, tal como esta tarde demostraré. Tras tres décadas de inmersión, los únicos ciudadanos monolingües de Catalunya (incluidos los inmigrantes extracomunitarios) son castellanohablantes (o hablantes de francés en la Catalunya que no paga impuestos a España). Las consecuencias inmediatas de transformar el castellano en lengua vehicular no serían un mayor conocimiento del español, sino que retrocedería aún más el conocimiento del catalán en Catalunya. Este es el objetivo real de la ofensiva n(e)onacionalista española. La diferencia de medios (económicos y de comunicación) de que disponen ambas lenguas es tan abismal que las reivindicaciones atendidas por el Tribunal Supremo son comparables a las de los controladores aéreos. El n(e)onacionalismo español es tan reacio a la pluralidad lingüística que a los unos los militarizan y a los otros les da la razón el Supremo. Tres denuncias para estudiar en castellano en Catalunya son atendidas mientras casi cien mil denuncias para estudiar en valenciano en Valencia son desatendidas. El objetivo del n(e)onacionalismo español es la supremacía de una sola lengua, una sola nación y un solo pensamiento. El resto molesta. Molestamos.

Yo soy fruto de una drástica inmersión lingüística en castellano. Formo parte de la última generación que no estudió ni un minuto de (ni en) catalán. Ni una optativa. Ni una extraescolar. A pesar de esa inmersión salvaje, amo la lengua castellana con pasión promiscua y he transformado mi catalán materno, excluido totalmente de mi educación, en una lengua literaria hasta el punto de ganarme la vida con ella en el libre mercado. Es tan fatigoso discutir sobre el sexo de los ángeles que he decidido pasar a la acción lanzando un reto verbal. Hoy, a partir de las 5 de la tarde y hasta que el cuerpo aguante, estaré en el primer piso de la Fnac El Triangle (Catalunya) para enfrentarme a quienes quieran jugar conmigo y contra mí. Oriol Comas, coautor de los 50 juegos reunidos on palabras que componen "Verbàlia, el joc" (Devir), dará tanda e irá explicando a los candidatos las tres modalidades verbívoras a las que jugaremos. Y todos tendrán la posibilidad de batirme (o no) en menos de tres minutos. Reto a esos jóvenes n(e)onacionalistas que han sido obligados a estudiar en catalán por un sistema educativo diseñado y aplicado con criterios democráticos. A ver si son capaces de doblegar a alguien que no recibió ni un minuto de clase en su lengua.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de desembre de 2010

Los peligros del amor

De vez en cuando un novelista se enamora de un personaje real. Le cuentan algo novelesco sobre alguien, inquiere un poco y empieza a leer lo que se ha escrito sobre dicho personaje. Al principio, con una cierta indolencia, por curiosidad. Poco a poco más obsesivamente, hasta llegar a querer saberlo todo (todo, to-do) del personaje en cuestión. El proceso puede llegar a tener una intensidad hormonal equivalente a la suma de hormonas desatadas por un grupo de adolescentes en primavera, un crucero para singles en verano, un congreso de profesionales en otoño y una cena de empresa en Navidad. Sólo que aquí, el objetivo final no es acabar acostándose con el enamorado, sino escribir una novela protagonizada por él. Esta pulsión es la que ha generado la última novela de Mario Vargas Llosa, llegada a las librerías cuando su autor acaba de ser galardonado con el premio Nobel. Vargas Llosa se enamoró del irlandés Roger Casement. Las 451 páginas de El sueño del celta (Alfaguara) son la contundente prueba de ese amor. Casement fue un diplomático británico que militó de un modo muy activo en la causa del nacionalismo irlandés, hasta el punto que acabó sus días ahorcado por traición, sabotaje y espionaje contra la Corona británica, a pesar de las peticiones de clemencia que firmaron gente tan notable como Conan Doyle, Yeats o Bernard Shaw. Puede que a algún lector le sorprenda el interés de Vargas Llosa por un paladín del nacionalismo tras oir sus opiniones sobre la materia en el discurso de aceptación del Nobel. La explicación radica en un par de palabras de morfología similar: paja y viga. Asócienlas a un ojo hispano y a otro ajeno. Eso explica que Casement le parezca un patriota. Pero hay más motivos para el amor. Casement también pasó a la historia por sus detallados informes sobre las salvajadas del hombre blanco en África y Sudamérica. En el Congo coincidió con Stanley y con un Conrad que todavía no había escrito El corazón de las tinieblas, fundó el primer puesto consular británico y, tras años de experiencia, dio a conocer un escandaloso informe sobre los maltratos que recibían los congoleños por parte de los súbditos del rey de Bélgica. Antes de su trágica ruptura con la Corona, Casement recibió diversas distinciones del gobierno británico (incluso fue nombrado Caballero) y fue enviado a Sudamérica para investigar las denuncias recibidas por la compañía cauchera Peruvian Rubber Company, de capital británico y gestión peruana. Su diario sobre las atrocidades cometidas en la región del Putumayo fue publicado póstumamente. También escribió un diario íntimo en el que relataba todo tipo de experiencias sexuales.

El sueño del celta es, pues, producto del amor de un novelista que se documenta hasta la saciedad. Un amor en 3D que le lleva a reseguir los pasos de su andariego personaje, hasta el punto que Alfaguara también ha editado un cuaderno titulado Diario de viaje que recoge el "recorrido de Mario Vargas Llosa por el Congo e Irlanda tras las huellas de Roger Casement", con fotos turísticas del Nobel (tomando notas), diversas notas manuscritas, fragmentos de la novela y, al final, el discurso de Casement desde el banquillo. Todo en 3D, de documentación, documentación y documentación. Tal vez por eso El sueño del celta no es una de las mejores novelas de Vargas Llosa. El prurito de colocar los ítems de la ingente información recabada lastran el relato. La novela se ve ensombrecida por el reportaje y el enamorado es incapaz de componer un buen poema de amor.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 27 de desembre de 2010

dilluns, 27 de desembre de 2010

Paraules per a un any estrany

A vegades, quan veig un partit de futbol que m’avorreix una mica —és a dir, un partit en què no jugui el Barça—, de sobte em ve al cap un soroll incessant. Comença de fons i de mica en mica va pujant fins a imposar-se, com la fragor d’una plaga de llagostes. Quan bramula la marabunta, deien els comentaristes l’estiu passat. Aleshores torno mentalment a Sud-àfrica i per aturar aquella remor insistent com de trompeta he de recordar-ne el nom... ¿Com era? Vuvuzela. Això mateix, vuvuzela. Aquesta és una de les paraules que ens ha deixat el 2010.

Cada any porta un munt de paraules noves. Algunes són com focs d’artifici: viuen el seu moment de glòria i després desapareixen per sempre més. D’altres ens fan pensar en estranys invasors i ens desconcerten com un error gramatical, però al cap de poc temps se’ns imposen i les pronunciem amb tota naturalitat. Aquest any, per exemple, hem après a dir iPad, tot i que jugàvem amb avantatge perquè anys enrere ens l’havien ensenyat amb la o: iPod. Resulta, a més, que al darrere de l’iPad vénen una sèrie d’aparells similars d’altres marques que, com els medicaments, són més barats i s’han de conformar amb un nom genèric: en direm tauleta.

L’actualitat d’aquest món global ens obliga a aprendre paraules contínuament. En poc mesos ens hem familiaritzat amb Wikileaks, una paraula que no surt als diccionaris oficials —que i segurament trigarà anys a fer-ho—, però que es podria traduir com a fugues en col·laboració. Una cosa ben curiosa va passar a principis d’any, quan es va estrenar la pel·lícula Avatar: tot i que la paraula existeix en català, la gent sentia la necessitat de pronunciar-la a l’anglesa.

Per sobre de tot, però, el 2010 ha estat l’any de les paraules normals, la classe mitjana del diccionari. La Real Academia Española ha tret la majúscula a reis i prínceps, i de passada s’han polit una sèrie d’accents que semblaven intocables —com a guion o truhan—. D’un dia per l’altre, una sèrie de paraules comunes han gaudit dels seus cinc minuts de glòria, paraules com ara controlador (aeri), corrida (de toros), volcà (Eyjafjallajokul era un nom massa difícil), rescat (dels miners) o maneta (contra el Reial Madrid i l’Espanyol). Tot fa pensar, a més, que el 2011 les manetes del Barça (de cinc dits alçats, estil Piqué) es podrien convertir en un lloc comú, amb definició directa als diccionaris.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de desembre del 2010

Estan tocant la nostra cançó

A IB3 emeten una mena d’equivalent del Polònia titulat Can Bum!, sobre la política illenca i espanyola. Hi imiten polítics estatals –Zapatero, Rajoy, etc.- al costat dels polítics balears més conspicus, com són Francesc Antich, el president actual, Jaume Matas i José Ramón Bauzá. També hi apareixen artistes, entre d’altres Maria del Mar Bonet i Tomeu Penya (la seva paròdia deu rebaixar l’original). A diferència del Polònia, hi alternen esquetxos amb entrevistes a polítics reals, a la secció dita Can Bum! Confidencial, en un to d’interrogatori de tercer grau, dins un despatx sòrdid. Però la sang no arriba a cap riu –potser perquè a Mallorca no n’hi ha, la via d’aigua més important és sa Riera-. De fet, el comissari Creix els podria donar lliçons de com s’ha d’interrogar un sospitós (de tràfic d’influències, d’especulació o de catalanisme abjecte).

No em veig amb cor d’avaluar l’humor dels esquetxos ja que em fallen els referents illencs. Ara bé, el fet que l’humor sigui local no li resta mèrit. Gairebé sempre les paròdies són locals –començant per l’escola, on el parodiat és el mestre, seguint pels veïns del barri, l’origen dels ninots de les falles de València, i acabant per l’autonomia o bé l’estat, que també és local-. No és freqüent fer paròdies universals, no abunden les paròdies de Goethe o de Madame Curie trobant el radi. A Muchachada Nui parodiaven Lars von Trier, encara que gran part dels espectadors no en coneguessin l’original. Ni falta que els feia.

Una vegada, un professor il·lustre de Comunicació Audiovisual em va indicar que la televisió que no és universal no es pot considerar de qualitat. Aquest pensament mereix aparèixer en una antologia selecta de bajanades. Com les folklòriques, la televisió es deu al seu públic –al que tant estimen i els estima tant-. I amb Can Bum! els illencs obtenen la seva ració de paròdia. País parodiat, país respectat.


Enric Gomà, Ara, 27 de desembre del 2010.

diumenge, 26 de desembre de 2010

No en puc treure l'entrellat

Des de primers d’octubre, Roger de Gràcia saltironeja a la pantalla de TV3 al ritme de cançons catalanes que justifiquin el títol del programa: “No me la puc treure del cap”. La cosa va començar a ritme de rock per l’Empordà d’uns jovenívols Sopa de Cabra i acabarà al geriàtric amb l’havanera més patriòtica d’Ortega Monasterio. La llista de 14 cançons respon a una tria tan discutible com equilibrada, en la qual preval el criteri de la popularitat per damunt dels estils diversos. Això fa que els temes més coneguts del pop-rock contemporani (“bon dia, estic boig per tu i les neurones em corren pels carrers, corren...”) convisquin amb alguns clàssics de la Cançó (“viatjo a Itaca perquè vinc d’un silenci antic i molt llarg”) o dels seus coetanis del Grup de Folk (“qualsevol nit pot sortir un drac màgic rere l’àguila negra”). Tot això sense bandejar himnes corejats fins a l’afonia (“tot el camp és un clam”), rumbes dignes del mercat de Calaf (“qui és que es vol deixar enredar per un gitano eixerit, el que em compri una camisa li regalo un cobrellit”) i bandes sonores aptes per il·lustrar un “30 minuts” sobre Guimerà (“¿per què he ploraaaat?”) o sobre el 23F (“tranquil Jordi tranquil, que és la guàrdia civil, tu tranquiiiil”). L’operació és remarcable perquè, tot i que torna a posar el focus sobre el cançoner canònic del karaoke nacional, ho fa d’una manera diferent, historiant el moment serendípia. El format televisiu del “No me la puc treure del cap” ve d’un programa de la televisió pública noruega que es diu “Landeplagge”.

Com que la proposta ha tingut una bona acollida, potser convindria fer-la evolucionar. És obvi que la claredat de les lletres i les melodies enganxadisses no són les úniques virtuts que els amants de la música apreciem. Al contrari, sovint la gràcia rau en l’ambigüitat d’una dicció o en la dificultat de recordar una lletra. El “Rap hiparsiològic” que Pau Riba va incloure al Virus laics, inspirat en textos del gran filòsof Francesc Pujols, en seria un exemple clar, al costat de monuments al surrealisme com el “Bamboo” dels Antònia Font: “Mamà, avui m’he clavat un fil de coco dins d’un ull”. Naturalment, hi ha tot un cançoner alternatiu al de “No me la puc treure del cap” que requeriria un tractament diferent. Però també hi ha l’ambigüitat no buscada, que podria obrir una nova línia d’investigació televisiva en el gènere televisiu de la pífia. Hi ha fragments de cançons que no entenem ni entendrem per més que els escoltem mil vegades. Cadascú té els seus vicis d’oïda. A mi em passava fa dècades amb un fragment del Conillet de vellut de Joan Manuel Serrat. Jo sentia alguna cosa semblant a “un anaico o un ase al blat” i no en treia l’entrellat. Fins que una nit, en una festa, una fotògrafa em va escriure al dors d’una targeta que encara conservo “una Nikon o una Hasselblad”.

Després he sabut que aquesta mena de confusions tenen nom des de fa més de mig segle. Es diuen mondegreens. Tot ve d’un article que l’escriptora nord-americana Sylvia Wright va publicar al número de novembre de 1954 de la Harper’s Magazine. El títol al·ludia a la mort d’una tal senyora Mondegreen que, de fet, mai no havia existit. A “The Death of Lady Mondegreen” Wright confessava que, de nena, sempre entenia malament l’últim vers d’una balada popular escocesa que acaba: “They have slain the Earl O’Moray/ And layd him on the green” (Han mort el comte O’Moray i a l’herba l’han deixat). Ella, i es veu que no era pas l’única, cantava aquest últim vers com si al·ludís a una misteriosa senyora Mondegreen. En comptes de “And layd him on the green” pronunciava “and Lady Mondegreen”, tot afegint un nou cadàver a l’escabetxina del pobre comte O’Moray. De mondegreens n’hi ha a totes les llengües, i a les cançons catalanes també. ¿Què diuen, sinó, les segones veus dels Lax’n’Busto a l’ultraexplotat “Llença’t” després del “que un llapis mai no dibuixa sense una mà”? “L’aguanta?, La Wanda?, La planta?, Elefanta?”. Com que cadascú té el seu mondegreen, proposo que quan Roger de Gràcia acabi el “No me la puc treure del cap” ataqui inclement un nou espai musical que es digui “No en puc treure l’entrellat”.


Màrius Serra. Enderrock. Desembre 2010

Ergotisme?

Totes les llengües traginen cultismes ambivalents, i la nostra no n’és l’excepció. En trobo un a l’excel·lent traducció que Joana Masó signa de La llengua m’és l’únic refugi, d’Hélène Cixous (Lleonard Muntaner). Llegeixo una confessió inquietant de l’assagista algeriana: “abans de publicar el meu primer llibre, em va aconsellar un nom menys apotropaic”. Recoi. L’insòlit adjectiu s’aplica als objectes màgics que actuen contra els influxos malignes. Els conjuren, els desvien, els anul·len, en consonància amb el sentit del terme grec de partida. La descoberta em deixa atuït. Tots necessitem amulets apotropaics que ens protegeixin de l’influx maligne de sa majestat Doble Sentit. Fa anys que em fascina la duplicitat de significats del terme escatologia: el teològic i l’excrementici. Aquesta setmana, tot escoltant les invectives postelectorals de Carod-Rovira, n’he descobert un altre. En Carod sovint és acusat d’egòtic, però jo l’he trobat més aviat ergòtic, en els dos sentits d’ergotisme: a) “Intoxicació produïda pel consum de gramínies infestades per la banya del sègol, que provoca una contracció permanent de les fibres musculars”, i b) “Abús de l’argumentació sil·logística”.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 23 de desembre de 2010

Fiestas felices

Escribo este runrún navideño con cierto recelo. El columnista no siempre sabe qué reacción provocará su artículo, especialmente si, com es el caso, no se refiere a una persona (o tribu) concreta con sus defensores y sus detractores. Los artículos colonizados por nombres propios forman una liga aparte, que se juega en el terreno de las alusiones. Hay articulistas que aplauden siempre a los mismos y otros que no aplauden nunca a nadie. Los hay que muerden siempre los mismos cuellos y luego corren raudos a lamer los mismos culos. O viceversa. Y también los hay que hoy aplauden y mañana muerden, hoy cargan hacia la izquierda y mañana a la derecha, y así crean una ilusión de independencia. Los columnistas previsibles no son necesariamente los peores (los hay que consiguen ser imprevisibles y nefastos a la vez), pero sí los más prescindibles. Ser previsible es innato a la condición humana. En un político incluso puede llegar a ser una virtud. En un creador, es un defecto. Como el movimiento se demuestra andando, los años de experiencia columnista puede ayudarte a intuir que si criticas a los unos te aplaudirán los otros, que si aplaudes a estos te silbarán aquellos o que si escribes sobre palomas acabarán criticándote todos, columbófilos y columbófobos, lo cual tampoco es necesariamente una virtud. Pero vayamos al grano, porque no hay peor columnista que el que se detiene a rezongar perezoso en un meandro de su artículo como yo llevo haciendo desde hace rato. Gas. Este runrún navideño de hoy, por más contrahecho y raro que parezca, no está escrito ni para ofender a los partidarios de la Navidad ni para buscar el aplauso de sus detractores. Este runrún está escrito para exponer un hecho incontestable que mejorará mi calidad de vida durante los próximos quince días. Halarán la tesis principal entrecomillada en el párrafo breve que sigue.

Tesis: "estas fiestas navideñas probablemente serán muy felices". Fin del párrafo que contiene la tesis de esta columna.

Que me las prometa muy felices para estas fiestas les parecerá una apreciación muy personal, y sin duda lo es, pero se fundamenta en algo que nos atañe a todos: el calendario. 2010 es uno de esos años en los que las jornadas festivas de Navidad, San Esteban y Fin de Año caen en fin de semana. Seguro que hace ya tiempo que lo notaron, al observar la deslumbrante cantidad de días negros que poblaban las semanas navideñas, normalmente tan enrojecidas por la plaga de las fiestas intersemanales. Este año 2010 acaba bien, con dos semanas impecables, formadas por cinco días laborables seguidos que enlazan dos lunes con dos viernes. De hecho, desde la absurda monstruosidad del puente de la inmaculada constitución, la mancha roja no volverá a aparecer hasta el jueves 6 de enero, y para hallar la siguiente ya deberemos avanzar hasta el viernes 22 de abril, viernes santo y vigilia del sant Jordi más extraño que recuerda la industria editorial. Pero no avancemos acontecimientos. De momento, el pesebre de Navidad cae en sábado, el belén de san Esteban en domingo y la resaca de Fin de Año el sábado siguiente. Fiestas en festivos. Refiestas, pues, doblemente celebradas sin ninguna necesidad de distorsionar las actividades laborales de quienes, por más que se manche de rojo el calendario, seguimos publicando crucigramas o artículos, o simplemente disfrutamos de esos días maravillosos que algunos llaman "días de cada día". Por eso este año cada vez que me desean "felices fiestas" respondo con aquiescencia, cambiando el orden de los factores: "fiestas felices".


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 23 de desembre de 2010

Avistament de Catalunya

La nueva legislatura catalana empieza con movimentos que los masteradictos denominarían de reposicionamiento. El Parlament que preside Núria de Gispert cuenta con una mesa tripartita (con perdón) de la que han sido excluidos republicanos y ecosocialistas. Los acuerdos entre CiU, PSC y PPC así lo han determinado, visualizando una nueva composición parlamentaria que un analista deportivo de Fútbol 7 no dudaría en calificar de 3-2-2. Siendo el 3, en realidad, un 1 + 2 con los cracks convergentes (y unionistas) en punta, como referencia ofensiva, flanqueados por mediocampistas socialistas y populares, uno por cada banda. Las otras cuatro fuerzas parlamentarias forman atrás un doble rombo defensivo con los medianos (ICV y ERC, empatados a 10) y los pequeños (SI y C's, 4 a 3). El portero tendría cara de Toni Strubell, cuya candidatura a la presidencia del Parlament recabó el SI de cuatro diputados. Más allá de las impugnaciones por el minutaje de tiempo disponible con las que la formación de Laporta anima estas primeras sesiones, el principal revuelo parlamentario lo ha causado Alícia Sánchez-Camacho. Como sabrán, la líder popular ha aprovechado la subida de su formación al tercer puesto del podio electoral para conseguir un cambio de ubicación en el hemiciclo. De una de las esquinas inferiores del pleno al pasillo central, justo una fila por detrás de Artur Mas. La asignación de los escaños depende de la reunión entre los componentes de la Mesa del Parlament y la Junta de Portavoces, pero el cambio de ubicación de los 18 diputados populares obedece a su voluntad explícita de ocupar un lugar más visible en el hemiciclo, "acorde con los resultados electorales".

Este cambio de posición de los populares en el Parlament ha sido criticada. Sin razón. La posición exacta en la que sus señorías depositan sus parlamentarias posaderas siempre ha sido muy estudiada, hasta el punto de trascender al lenguaje político. La división entre los partidos de izquierdas y los de derechas proviene del lugar donde se sentaban los representantes del pueblo francés en el parlamento surgido tras la Revolución. Los monárquicos, partidarios del Antiguo Régimen, se sentaban en el lado derecho y los liberales en el izquierdo. En el centro depositaban sus nalgas los que no se acababan de decantar por ninguno de los dos bandos, ya fuera en escaños altos (montaña) o bajos (mar). Desde finales del siglo XVIII hasta hoy el mundo ha cambiado un montón, pero los gobiernos se sientan aún en los escaños de mar y en general se mantiene vigente la terminología de izquierdas y derechas. El movimiento de los populares hacia el pasillo central demuestra la importancia de salir en los encuadres (fotográficos y filmados) que trascienden la sede parlamentaria y se proyectan por los medios de comunicación. Sánchez-Camacho aspira a salir en más fotos y en más telenotícies sin necesidad de abrir el pico. Piensa que así podrá formar parte del paisaje catalán de un modo más eficaz que mediante sus discursos, que a menudo la alejan de la centralidad. Demuestra así que no considera prioritario hablar en el Parlament sino ser vista. El Avistament de Catalunya sería como uno de esos locales a los que cierta gente solo va para ser vista. No es una mala lectura de lo que es hoy un parlamento, más aún si se trata de uno con soberanía limitada. Quien así actúa apuesta por los focos, en un ejercicio Profiden de calla y sonríe. La luz es un bien preciado (los taquígrafos tal vez ya no, en la era digital), pero quien se deja deslumbrar por los focos renuncia a ser faro.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 21 de desembre de 2010

dissabte, 25 de desembre de 2010

Beatlemania 2.0

Aquests dies, quan un passeja per Nova York, descobreix de tant en tant a l’horitzó un anunci gegant, en blanc i negre, de quatre nois melenuts i amb pinta de músics. ¿Quin grup es pot permetre una promoció així? Si a la imatge aparegués a més una maleta de Vuitton, podrien ser U2. Si en lloc de quatre fossin una dotzena, es podria tractar d’Arcade Fire… Però no fa falta fixar-s’hi gaire per comprendre dues coses: que són els Beatles i que allà a prop hi ha una botiga d’Apple. Després d’anys de negociacions entre la poma verda de la discogràfica Apple i la poma mossegada d’Apple Computers, al novembre els discos dels Beatles van arribar per fi al catàleg d’iTunes. L’esdeveniment es difon a internet amb l’eslògan La banda que ho va canviar tot.

Encara que els Beatles es van separar fa quatre dècades, les seves cançons no han deixat mai d’escoltar-se. A més a més algun Nadal es van posar de moda com a regal de Reis. Es tractava sempre d’antologies dels seus discos, ­pretextos per vendre les millors balades, els seus números u, les seves gravacions per a la BBC. Ara la sortida dels seus àlbums ­d’estudi a iTunes va més enllà del fenomen nadalenc. Si em permeten exagerar, hauria de celebrar-se com el descobriment del mapa del genoma musical, com a mínim de la música pop tal com s’entén avui dia.

El sistema de descàrregues d’iTunes permet l’acumulació de dades i, per tant, l’anàlisi dels gustos musicals. La trajectòria dels Beatles, des del seu primer batec beat fins a les seves fantasies psicodèliques, és un viver d’estils possibles. Analitzant el que es compra a iTunes es poden entendre les tendències de l’escena actual. Els resultats són sorprenents. Així, al novembre, iTunes va vendre gairebé mig milió d’àlbums dels Beatles i més de dos milions de cançons. El seu àlbum més venut va ser Abbey Road, però ¿endevinen quina va ser la cançó més sol·licitada? Doncs Here comes the sun, de George Harrison. Al ­darrere venien Let It Be, Hey Jude, Yesterday. Grans clàssics. ­­Torneu a posar aquestes cançons al tocadiscos, compreu els àlbums si no els teniu. N’hi ha prou d’escoltar-los una altra vegada per adonar-se que, de fet, els Beatles encara són «la banda que ho segueix canviant tot».

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de desembre del 2010.

divendres, 24 de desembre de 2010

Nadal en la clandestinitat

Molts nens reciten per Nadal un poema que comença “L’escola és tancada, / hi ha llum al carrer” i que acaba amb un carter dient “Li dono una carta / del seu fill Pasqual / que des de Suïssa / li diu: Bon Nadal!”. A grans trets, una tal senyora Pepa –no en tinc més dades- espera una carta del seu fill i el carter l’hi porta diligent. L’he sentit declamar a molts fills d’amics i, com tota la bona poesia, sempre em commou i m’obre una porta a l’esperança.

Llegint 50 poemes per dir dalt de la cadira, una antologia de poemes nadalencs feta per Jaume Subirana i publicada a Ara Llibres, vaig trobar-hi el poema esmentat, que es titula Cançó de Nadal, firmat per F. Bofill, A. Puig i F. Serrat. De sobte vaig adonar-me que durant anys me n’havien escatimat els quatre últims versos: “Estigui contenta, / Jesús ha nascut; / per dur-nos la joia / al món ha vingut”. Cap ni un dels nens que havien recitat el poema els havia dit. Com és que s’havia escapçat una obra literària pel final? Ningú amb una mica d’entranyes no gosaria esquarterar La vaca cega.

La resposta m’esperava a la pàgina 3 de l’ARA del 15 de desembre. A l’A favor / En contra, preguntaven: “L’escola pública ha d’excloure les referències religioses que tenen les festes de Nadal?”. I Rosa Cañadell, portaveu de l’USTEC, responia: “El Nadal ha de tenir un sentit més cultural que religiós. Tots els elements que ajuden a la formació cultural dels alumes em semblen bé, però despullats del seu sentit religiós”. Se’m va obrir el cel: els mestres havien fet aprendre als nens un poema nadalenc despullat del seu sentit religiós i centrat només en el bon servei del Cos de Correus i Telègrafs. Per respecte als alumnes de famílies d’altres religions.

Ara, quan uns nens es tanquin als lavabos escolars, no és segur que fumin, inhalin cola o guixin a la paret “Tonto el que lo lea” –quants records, aquest poema breu-. Potser estiguin fent un pessebre en la clandestinitat. Hauran d’introduir a l’escola les figuretes dins de l’anus (esperem que el pescador no els provoqui una fissura rectal). O les hauran d’ingerir a casa per després expulsar-les. La molsa, ben solapada dins de l’entrepà. El suro, adherit al cos amb cinta aïllant. I, com hem vist en molts thrillers, el pessebre clandestí l’amagaran dins una bossa de plàstic a la cisterna del vàter.

Enric Gomà, Ara, 24 de desembre del 2010.

dijous, 23 de desembre de 2010

Immersió, immersió, immersió!


Avui és un dia per recordar la figura del psicolingüista Miquel Siguan, un dels artífexs de la immersió lingüística. Siguan va ser un home discret, membre de l’Acadèmia Europea i doctor honoris causa per diverses universitats europees. Siguan, expert en nens amb problemes neurolingüístics, tenia clar que l’única manera de garantir la pervivència del català era mitjançant un sistema educatiu integrador.

Avui també és dia per recordar en Tísner, escriptor, ninotaire, enigmista, traductor, escenògraf i soldat dels mots. En Tísner va lluitar aferrissadament per la pervivència de la nostra llengua, però cada cop que sentia el lema espriuà de “salvem els mots” hi afegia una i llatina. “Salvem-los, sí, però salivem-los”. D’ell vam aprendre a considerar el català, i qualsevol llengua, com una veritable font de plaer.

Avui és, també, un bon dia per recordar la figura d’Enric Moreu-Rey, home de lletres exquisit que va presidir la Societat Onomàstica. Moreu tenia l’aspecte d’un veritable gentilhome, però sabia conjurar l’aparença quaresmal amb una vida interior carnavalesca. En el seu introbable llibret El joc del contrapet (Quaderns Crema), Moreu explora sarcàstic aquest recurs lingüístic propi de la premsa satírica francesa. Un dels contrapets de Moreu transforma la frase “Les dues costelles són massa grasses” en un contundent “Les dues Castelles són massa grosses”.

Ni Siguan ni Tísner ni Moreu admetrien mai negar la immersió. Fora de la immersió el català entra en estat d’emergència.

Màrius Serra. Vilaweb. Director convidat el dia 23/12/2010

dimecres, 22 de desembre de 2010

La deessa més capritxosa de l'Olimp

Avui, mentre vostè sobreviu a la cantarella hipnòtica dels nens de San Ildefonso a través de totes les ràdios, és el moment de sospesar amb calma: “He comprat els meus dècims en una població on hi ha hagut una tragèdia?”. L’any passat ens ho comentaven a Papers i diners, que ens dóna bons consells econòmics cada dilluns a El secret de Catalunya Ràdio: hi ha la creença popular que la loteria de Nadal afavoreix poblacions devastades per l’horror i la desesperació. En aquest 2010, quina seria? Potser Olot, malgrat que cal tenir en compte que la grossa del 1990 no va caure a Puerto Hurraco. No per molt que matis i matis sense defallir, la sort visitarà el teu poble.

Es va quedar descansat l’autor anònim –un cínic, un miserable- de la dita “Desafortunat en amors, afortunat en el joc”, que només ens condemna a la ludopatia i a la brisca més desenfrenada. L’atzar no ens rescabala de les penalitats de la vida. Ni és bondadós ni reparador. Sempre indiferent als nostres anhels i patiments, a l’atzar tant li és quinze com setze. Cada any, en sentir els nens de San Ildefonso cantar la grossa per la ràdio, desitjo que ensopeguin, caiguin i perdin la boleta.

Enric Gomà, Ara, 22 de desembre del 2010.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Regles, Decrets, Veritats

Regles. A Anglaterra, es diu i sempre s'ha dit “la regla de 30 anys”: una clàusula de l'Official Secrets Act que prohibeix la publicació de qualsevol document considerat confidencial tres dècades d'ençà de la seva redacció. És més: si al cap d'aquesta pròrroga el govern considera que encara és massa sensible, hi aplica “la regla de 60 anys”. D'aquesta manera es protegeix els ciutadans britànics dels perills de conèixer les activitats del govern que mantenen amb els propis impostos, si més no fins que s'hagin traslladat a aquell barri llunyà en què aquests assumptes ja no tenen cap importància.

Decrets. Tots els països considerats democràtics tenen lleis semblants, per bé que hi hagi hagut intents d'abrogar-les, com quan Bill Clinton, a finals dels noranta, va permetre l'accés del públic a bona part dels arxius estatals. A partir del 2001, l'administració de Bush va tornar a tancar-ne les portes.

Veritats. Avui dia, però, cap govern no pot potinejar a pler amb la veritat, ara que els secrets oficials es poden filtrar a l'acte a través de la premsa internacional gràcies a Julian Assange i els vuit membres més del consell assessor de Wikileaks. Així, ara coneixem, entre altres coses, els tripijocs recents del Vaticà a l'hora d'obstaculitzar els judicis a Irlanda d'uns capellans acusats de pederàstia; o bé els crims del govern de l'Uzbekistan, un país en què els treballs forçats als camps de cotó i la tortura són el pa de cada dia i on Gulnara Karimova, la filla del president, s'ha convertit en la persona més odiada del país (actualment, és l'ambaixadora uzbeka a Espanya); o bé els experiments il·legals de Pfizer amb nens africans; o la complicitat encoberta d'Israel i els estats àrabs pel que fa a la necessitat d'atacar l'Iran; o bé les compres d'armes d'aquest país a Corea del Nord i la revenda posterior a Hezbol·là; o la “relació especial” de Berlusconi amb “l'estat mafiós”de Rússia... Tot plegat ens porta al secret més recent de tots: qui hi ha al darrere de la detenció d'Assange, basada en les declaracions de dues de les seves amants sueques (una de les quals, per cert, ha marxat d'Europa i ja no vol cooperar amb les autoritats)? Ara bé, sí que sabem com a mínim que –a causa del nou clima informatiu creat pel mateix detingut– no haurem d'esperar fins que tinguem una pota i mitja a la tomba perquè ens ho expliqui.

Matthew Tree, Avui, 19/12/2010

Endevinalles al 'Telenotícies Vespre'

El passat 12 de desembre, un dels titulars inicials del Telenotícies Vespre ens informava que el nou bisbe de Solsona, Xavier Novell, havia estat nomenat enmig d’una gran divisió d’opinions. Més endavant, abans del vídeo de la notícia, Joan Carles Peris ho va remarcar: “Un nomenament envoltat de molt de debat dins la mateixa Església”. Tanta insistència em va alertar: per què deuria aixecar tanta polseguera, el bisbe Novell? Per massa jove –amb 41 anys, és el bisbe més jove d’Espanya-? Per massa prim –està que s’empassa-? Per aquells ulls d’esverat que fa –té una retirada a Anthony Perkins-? Perquè l’anell, la mitra i el bàcul no feien joc?

Al vídeo, vam veure com Novell signava al llibre d’honor de l’Ajuntament, caminava per Solsona amb una comitiva d’autoritats, rebia la imposició de mans per part d’un cardenal, beneïa els fidels, observava l’àliga ballant dins la seu, etc. I l’off ho anava relatant punt per punt. Però ni rastre de la polèmica, res de res. Al cap d’una estona, vaig tornar a mirar la notícia al 3/24 i tampoc no ens ho van aclarir. Estàvem assistint a la irrupció d’un nou periodisme a cavall de la falsa expectativa i el suspens hitchcokià?

Suposo que Peris devia saber de què anava la cosa, però s’ho va guardar per a ell. Per aquesta raó, des de llavors, cada vegada que miro un telenotícies, quan Peris, Marquès, Pellicer o Sans ens ofereixen els titulars, em demano: ens ho arribaran a explicar o ens quedarem in albis? I, pensant-hi bé, on ens conduïrà aquest estil periodístic basat en l’endevinalla? Per aquest camí, els presentadors d’informatius qualsevol dia llegiran amb posat enigmàtic la notícia següent: “Una capseta blanca, que s’obre i no es tanca”. Tant pot ser l’ou com Wikileaks. I confiem –toco ferro i corro a abraçar-me a la presidenta del Consell de Seguretat Nuclear- que no sigui un dels reactors de la central d’Ascó.

Enric Gomà, Ara, 20 de desembre del 2010.

Un tatuatge com a regal de Reis

La notícia donaria per a un episodi de Perry Mason. Resulta que aquests dies, a la Florida dels Estats Units, se celebra el judici contra un noi acusat de matar un adolescent. Els fets van tenir lloc el 2006 i, durant aquests quatre anys a la presó preventiva, el noi s’ha fet tatuar la cara i el cos amb dibuixos i paraules racistes. Diu que ho va fer perquè el respectessin dins de la presó. Ara, seguint un requeriment de l’advocat defensor, el jutge ha permès que un maquillador li dissimulés els tatuatges durant el judici, per tal que “no puguin influir en l’opinió del jurat popular”. Com en l’anunci d’una clínica estètica, les dues fotos que sortien al New York Times eren l’“abans” i el “després” de l’acusat. En una se’l veia alienat i amb dos tatuatges que feien efecte: l’esvàstica dels nazis al coll i el dibuix d’una cicatriu que li travessava la cella dreta i una part de la galta. A la segona foto, sense els tatuatges, feia cara de bon nen.

El cas, ja es veu, està tocat per aquella propensió a l’absurd que massa sovint domina la justícia nord-americana. La petició de l’advocat defensor deu ser estratègia, però el més extravagant és la decisió del jutge. ¿Per què un tatuatge no pot influir en l’opinió del jurat? A primera vista, quan algú es tatua a la pell un drac, una rosa, l’escut del Barça o un esquelet dalt d’una Harley-Davidson, ho fa pensant que serà per a tota la vida. És com una declaració de principis. L’escriptor John Irving, que va narrar la història d’un tatuador a Fins que et trobi, diu que els tatuatges formen part de la personalitat. Quan te’n fas un, diu, estàs canviant el teu destí per sempre. L’opinió del jutge, en canvi, va en una altra direcció: el tatuatge vindria a ser un accessori estètic, una moda, igual que un tall de cabells, un mostatxo dalinià o unes sabates de taló altíssim.

Em pregunto si els joves que es tatuen símbols xinesos, sanefes barroques o paraules gòtiques es plantegen aquest dilema. Si, com els vells llops de mar a les pel·lícules, es veuen un dia als 70 anys i amb el tatuatge decrèpit d’una sirena al bíceps flàccid. Això em fa pensar en l’actor Johnny Depp. Quan era el nòvio de Wynona Rider, es va fer un tatuatge al bíceps que proclamava “Winona forever”. Al cap d’un temps es van separar i, de forever, res de res. Com que no es podia treure el tatuatge, se’l va escurçar i ara hi diu “Wino forever”, que segons ell mateix no vol dir res.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de desembre del 2010.

dissabte, 18 de desembre de 2010

¡¡¡Ho explicaré a Twitter!!!

El setembre vaig anar a un concert a la sala Razzmatazz 3. La banda que actuava —The Radio Dept.— no és de les que atrauen les masses, però té una bona colònia de fans a Barcelona i aquell dia ens vam reunir unes 200 persones. Feia tres o quatre anys que no anava a una actuació d’aquest tipus, diguem que minoritària, i amb la primera cançó em vaig adonar que alguna cosa havia canviat. Quan els músics van començar a tocar, molts assistents van treure el telèfon mòbil per fer-los una foto (o moltes fotos) i després enviar-les als amics. Semblava una coreografia assajada. Al meu costat, una noia va entrar al seu Facebook, hi va penjar la foto i després va escriure un missatge molt entusiaaaaaaasta!!!!!! I ho va fer amb una sola mà, mentre amb l’altra agafava una cervesa de la qual anava bevent glopets. Després, és clar, cada dos minuts comprovava si als seus amics els agradava el missatge. Aquests jocs del personal amb el mòbil no van parar en tot el concert. Foto, missatge, m’agrada, missatge, foto, m’agrada, m’agrada que t’agradi, etc.

Aquest no és un article elegíac. Jo m’estimo més els concerts d’abans, en què es fumava molt i no hi havia mòbils, però m’interessa el fenomen que ha convertit Mark Zuckerberg en «persona de l’any» segons Time. Si parlo d’això, és perquè l’altre dia també vaig ser testimoni d’una situació curiosa. Era en un cafè i, al meu costat, dos nois d’uns 20 anys parlaven del musical Spiderman, a punt d’estrenar a Nova York. Un volia convèncer l’altre per anar-hi junts. Llavors va dir: «Necessito anar-hi… ¡Vull explicar-ho en directe a Twitter!». Per a alguns, doncs, la realitat només té sentit quan s’experimenta i es reviu també a les xarxes socials. Per dir-ho així, un s’ho passa bé de veritat quan els seus amics saben que s’ho està passant bé.

Facebook ha dinamitat totalment la teoria dels sis graus de separació. Com cantava Roberto Carlos, ara són molts els que volen tenir un milió d’amics, o de seguidors. La passió i el plaer que s’aconsegueixen amb l’art ja no són una finalitat; es converteixen en un mitjà per no sentir-se sol al ciberespai. La part bona és que mentrestant, als concerts, la llum de les pantalles ha substituït la cursileria aquella d’encendre l’encenedor quan la banda tocava una cançó lenta.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de desembre del 2010.

divendres, 17 de desembre de 2010

De controvèrsia en controvèrsia

Com si anéssim curts de debats i raons, ja fa un temps que a Barcelona ha aparegut un motiu nou de polèmica: les il·luminacions de Nadal. Cada any és més freqüent una actitud de rebuig, reticència i menyspreu cap a les d’alguns carrers o, els més abrandats, les de tots. I això que no hi compto aquells individus que, segons proclamen incansables, detesten el Nadal, el prohibirien, l’eradicarien. Abominen les festes nadalenques per imposades, tradicionals, dispendioses i perquè es neguen a estar alegres quan toca (els sortiria a compte, francament). Fins i tot odien la Fira de l’Avet d’Espinelves, que no és gens senzill.

Aquí sents una senyora que exclama entusiasmada “les del carrer Pelai són horribles!”, quan l’arbre de Nadal de casa seva no guanyaria el premi FAD, precisament. Més avall, un senyor que retreu: “Les del carrer Aragó pequen de convencionals” (ho diu així), mentre que ell porta satisfet una bufanda Burberry. En la meva infantesa, ningú no s’entretenia a criticar les lluminàries dels carrers ni tampoc les dels magatzems El Águila, s’acceptaven amb més o menys alegria o resignació. La mare ens hi arrossegava amb una devoció simultània pel Nen Jesús i la casa Philips, una peregrinació exhausta que ens retornava a casa enlluernats com borinots. En canvi en l’actualitat flota en l’ambient un descontentament general, una ràbia acumulada que es bolca sobre qualsevol aspecte irrisori de la ciutat. I encara més si hi ha intervingut la Casa Gran, com ara el pessebre de la plaça Sant Jaume, el blanc preferit dels barcelonins humiliats i ofesos eternament. Ja rondinaven amb grans marrameus abans de la famosa cultura de la queixa –els va agafar entrenats-.


De dos o tres anys ençà que les del Passeig de Gràcia em tenen el cor robat. Imiten uns llums vuitcentistes, d’una claror estantissa i una elegància tronada i popular, com si fóssim en un envelat d’aquells que muntava l’esplèndid escriptor costumista Emili Vilanova (Vilanova es guanyava la vida aixecant envelats; Pitarra, reparant rellotges; Vallmitjana, treballant la plata i Escalante, pintant vanos. Encara és l’hora que un físic nuclear escrigui un sainet o un quadro de costums convincent). Per un moment, els llums del Passeig de Gràcia ens retornen als temps en què s’hi estenien els Jardins del Tívoli, els d’Euterpe, els Camps Elisis i El Prado Catalán, l’esbarjo ingenu i anisat dels nostres besavis. Potser no m’empenyen a comprar, però no estic jo per adquirir una diadema de brillants a la joieria Bagués.


Enric Gomà, Ara, 17 de desembre del 2010.

Divises?

Des de l’arribada de l’euro les oficines de canvi han perdut pistonada. Encara corren dòlars, iens i francs suïssos, però en general la clàssica tirallonga abanderada del Canvi —cambio change exchange wechsell valuta– ha quedat obsoleta a la zona euro. Fora d’aquí és diferent. El meu amic Oriol Comas i Coma sempre que viatja a un país amb moneda pròpia utilitza la mateixa expressió per referir-s’hi: pifòstios. Tant se val que porti corones sueques com txeques, xéquels israelians, lats letons o forints hongaresos. Ell sempre els anomena pifòstios i tothom l’entén. Per això, ara que amb l’Oriol hem inventat una cinquantena de Jocs Reunits Verbals amb un tauler en forma de llengua i fitxes lletrades (Verbàlia, el joc, editat per Devir), hem pensat que el nostre país ha de tenir divisa. Pensat i fet: acabem de convocar un concurs de disseny de la moneda oficial del país dels verbívors. Tothom qui vulgui participar-hi pot fer-ho publicant les seves propostes a la pàgina de Facebook “Moneda de Verbàlia”: verbosos? coverbos? verbalins? A primers de març triarem el millor bitllet, n’imprimirem centenars d’exemplars i nomenarem el seu creador Conseller d’Economia de Verbàlia.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 16 de desembre de 2010

Con ánimo de lucro

Escribo esta columna con ánimo de lucro porque pienso facturarla a La Vanguardia Ediciones SL, tal como vengo haciendo desde hace dos décadas. La escribo tras haber desayunado un bocadillo de jamón, un vichy y un cortado que mi amigo Alex del bar La Vitamínica d'Horta me ha cobrado con el mismo ánimo de lucro que le conozco desde hace, también, veinte años. Luego, antes de sentarme a escribirla, he pasado por la mesa de Manel Fuentes en El matí de Catalunya Ràdio, como cada miércoles esta temporada, y he recomendado tres libros en mi sección Lecturàlia. Esta vez, Sunset Park de Paul Auster, Apláudete a tí mismo de Monia Presta y el tercer volumen de Geografia literària de Llorenç Soldevila. Por diversas circunstancias acerca de la propiedad intelectual que ahora mismo sería prolijo enumerar, sospecho que tanto Auster como Presta como Soldevila han escrito sus dispares obras con un cierto ánimo de lucro (del orden del 10% sobre el PVP), por no hablar del inequívoco afán lucrativo que detecto tras la frenética actividad de sus prestigiosos editores: Edicions 62 y Anagrama, en el caso de Auster, Luciérnaga para Presta y Pòrtic para Soldevila. Al sentarme ante mi Macintosh para teclear estas líneas siento un recuerdo emocionado por el certero ánimo de lucro de Steve Jobs y me doy cuenta de la omnipresencia del dios Lucro. Reviso mi día a día y descubro horrorizado que, a mi alrededor, todo el mundo actúa con ánimo de lucro. Mi amigo Josep Sánchez, el mismo carpintero que le hace las estanterías al gran Robert Saladrigas, me acaba de ampliar la biblioteca con unas estantes colgados que me permiten forrar de libros la única pared del despacho que quedaba libre de ellos. Y mira si lo ha hecho con ánimo de lucro, el muy pícaro de Josep, que incluso me lo ha cobrado. Es más, ni yo mismo me salvo de ello, puesto que si ahora mismo avanzo en la redacción de este runrún es, también, por cumplir con el compromiso adquirido de publicar tres cada semana por un estipendio determinado.

Y, en cambio, resulta que mi amado Futbol Club Barcelona, del que me honra ser el socio número 25.887, acaba de firmar un contrato multimillonario con una entidad denominada Qatar Foundation, a la que declaran sin ánimo de lucro. Eso, como sabrán, ha desencadenado diversos debates simultáneos. Sobre manchas y quitamanchas en la camiseta del Barça, sobre derechos humanos en Qatar y sobre las actividades de esta turbia Qatar Foundation que pretenden hacer convivir con Unicef entre pecho y espalda del mejor Barça de la historia. El campo semántico asociado a esta fundación es tremendo. Las ideas que difunde sobre la homosexualidad, la religión, el antisemitismo o el terrorismo islamista son intolerables. No hace falta acudir a Wikileaks para darse cuenta de que, como mínimo, son tan perseguibles judicialmente como las ideas neonazis que han llevado a la cárcel a Pedro Varela, propietario de la Librería Europa, acusado de ejercer la apología del genocidio. ¿Por qué una Fundación? ¿Por qué esa coletilla absurda de sin ánimo de lucro? Las fundaciones sin ánimo de lucro real cobran, no pagan. Si se trata de recaudar fondos con la camiseta del Barça dejémonos de sermones. Superada la aprensión inicial a la "mancha" (¿o es que los jugadores de básquet azulgranas visten camisetas inmaculadas, sin Regal alguno?), que esta sea de Coca-cola o de otras marcas con un ánimo de lucro tan legítimo como el que tienen los jugadores del primer equipo (y del filial). Y sus entrenadores.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 16 de desembre de 2010

Timbres y estampillas

El cambio de Govern que amenizará estas navidades conlleva muchas novedades. Los círculos concéntricos del poder llevan días de nervios, idas, venidas, rumores y malhumores a la búsqueda de una cuota de poder. Las quinielas para cargos, cargas, recargos, sobrecargos y cargueros son tan largas como las colas ante las oficinas de ocupación para cargos que no cesaron, como solían, durante la campaña electoral para poder acogerse ahora al subsidio de paro. Pero, aunque oyendo a algunos políticos nadie lo diría, más allá de las personas están las ideas que diferencian a las diversas opciones políticas. Por eso también es básico conocer cómo se agruparán las diversas esferas institucionales, cuáles se reforzarán y cuáles se diluirán. Más incluso que conocer los nombres que se sentarán junto a las insoslayables pinturas de Tàpies. Lamentablemente, también en este terreno nuestros representantes suelen actuar influidos por las apariencias. Leo que el histórico Miquel Sellarès, actual director del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, propone cambiar el nombre a los Mossos d’Esquadra por el de Policia Nacional de Catalunya (o Policia de Catalunya). Sellarès recuerda que este nombre tiene su origen en la monarquía borbónica que en el siglo XVIII “va esclafar els drets i llibertats de Catalunya”. Luego se extiende en las competencias que debería tener el cuerpo policial catalán (terrorismo, crimen organizado, control de aeropuertos, tramitación de DNI), pero el titular de su propuesta es el cambio de nombre. Los nombres de las cosas son importantes, pero ¿de veras no puede plantearse una acción política de cambio sin darse el lujo de rebautizar aquello que se está cambiando?

Una de los errores del tripartito fue empezar la casa por el tejado cambiando el nombre de las cosas, con esa voluntad de dejar huella que delata a los soberbios. Se llenaron la boca de razones que justificaban el cambio de Ensenyament por Educació o de Sanitat por Salut. El lío nominal que se montó fue morrocotudo. Recuerdo una presentación de Quiet en la sede central de la ya extinta Caixa de Girona ante muchísimos padres de discapacitados que llenaban el auditorio con su entereza, su fuerza y las sillas de ruedas de sus hijos. Presidía el acto Arcadi Calzada y en la mesa había también un representante gubernamental cuyo rango no soy capaz de recordar (tal vez secretario general). Calzada, que había sido un político destacado durante el pujolismo, abrió el acto como anfitrión. Dio la bienvenida a todos con un gran savoir faire, habló del libro con entusiasmo, como si realmente se lo hubiera leído, y luego protagonizó una finta que me fascinó. Tras mentar en su discurso dos o tres veces el nombre antiguo de la conselleria responsable del mundo de la discapacidad, paró en seco y, volviéndose hacia el extremo de la mesa que ocupaba el representante del Govern le preguntó: “Com en dieu ara del Benestar Social?”. El interpelado carraspeó y, sin abrir el micro, le respondió: “Acció Social i Ciutadania”. A lo que Calzada, sonriendo mefistotélicamente, replicó con un lapsus: “Això mateix, el Benestar Social de la Ciutadania, que diuen ara”. Sospecho que lo hizo queriendo, para mostrar su menosprecio por esos mindundis del tripartito. En todo caso, eso sucedía a principios de 2009 y había pasado más de un lustro desde que cambió el nombre de la Conselleria. Espero que ahora el nuevo Govern no cometa el mismo error de ejemplificar sus ansias de cambio cambiando los nombres de sus departamentos pretendiendo sacar tajada de sus nuevos tejados.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 14 de desembre de 2010

dimecres, 15 de desembre de 2010

Visca el Qatarça!

Sense cap ombra d’escepticisme, a Catalunya Informació van donar la notícia que Pep Guardiola considera que Qatar no és un país mancat de llibertats. Haurien pogut complementar-ho amb els informes d’Amnistia Internacional sobre aquest país. Ja Guardiola va advertir: “És el règim que és”. Una monarquia dictatorial, amb una assemblea consultiva de 45 membres -15 designats per l’emir-, sense partits polítics. Moltes dones són forçades a casar-se amb l’home que decideix el seu pare. Existeix la condemna a rebre fuetades. La pena capital hi és vigent, amb uns vint condemnats a mort (a l’ONU, el 2009 va votar en contra d’una moratòria mundial de les execucions). Hi ha llibertat de culte, però està prohibit el proselitisme –tret de l’islàmic-. I un punt d’esperança per a tots aquells que viatjaran a Qatar per al Mundial de Futbol del 2022: la venda de cervesa està tolerada en locals destinats als estrangers. Compte, si algú ebri d’alegria i Carlsberg es posés a cantar a crits “La Virgen del Pilar dice / que no quiere ser francesa...” podria ser detingut no tan sols per escàndol públic sinó també per proselitisme religiós.

Enric Gomà, Ara, 15 de desembre del 2010.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Year's End

Jordi Cussà – of whom I am both a friend and eager reader – is a live and prime example of an écrivain maudit: one of those writers consigned by Sod's Law to relative oblivion despite the undeniable quality of their work. Having survived the first part of his adult life – Cussà was involved in professional drug dealing, became heavily addicted to heroin himself and had five car crashes – he synthesised some of his experiences into a stunning novel 'Cavalls salvatges' ('Wild Horses') which appeared in 2000 to critical applause and garnered him his first hardcore readers, who for the last ten years have been following his writing wherever it takes them: to the ancient world ('La serp', 2001), to the jungles of South America ('L'alfil sacrificat', 2003), to Sitges ('Apocalipsis de butxaca', 2004), to an ultra-sophisticated realm of science-fiction ('La novel·la de les ànimes', 2005), to a hilarious, delirious gospel tour ('Clara i les ombres', 2007), on an emotive meander through a variety of short stories ('Contes d'onada i tornada', 2009), to the Bosnian war ('El noi de Sarajevo', 2010) and finally, at the tail end of this year, to a future Catalonia made independent both by hook and by crook ('A reveure, Espanya'). Cussà has a rhythmic, flowing style which meshes high, low and middle registers into a single natural voice exuding a conviction hard to find in most writers, let alone just Catalan language ones. When he occasionally grouses about his lot, you can hardly blame him: he has been shunted from publisher to publisher like a redundant tank engine, and his last four books have been largely ignored by the reviewers. However, a glimmer of hope has appeared on the new decade's horizon: his Bosnian novel will be published in Italian early in 2011. With luck, it'll be followed up by more recognition and thus more translations (this article has been written in English, in the hope that some publisher, somewhere, will take the hint). Romantic though it might be to be maudit, there are few writers who don't look forward to the day when their particular curse will be finally lifted. It's more than high time that Sod let Jordi off the hook. Oh, and Happy Christmas.

Matthew Tree, Catalonia Today, desembre de 2010.

Suecs, Catalans, Paral·lel

Suecs. Els de l'editorial La Campana acaben de treure L'assassí del làser, un reportatge de 600 pàgines sobre un assassí en sèrie que va terroritzar la comunitat immigrant d'Estocolm a principi dels 90 (tot disparant-los amb l'ajut d'una mira de làser). Ben estructurat com és, es pot llegir com una història policíaca més: no hi falten (molts) moments de suspens i un desenllaç tan insòlit que un dels policies involucrats hi va veure la mà de forces sobrenaturals.

Catalans. Però també n'hi ha una altra, de lectura possible, ja que l'autor, Gellert Tamas, emmarca l'acció en el context social de la Suècia de l'època, que resulta que és, ves per on, molt semblant al de la Catalunya actual: un país petit que pateix una crisi econòmica alhora que hi arriba molta gent de fora; també hi coincideix l'auge d'un partit populista amb vel·leïtats criptoracistes (fotocopiadorament idèntic a Plataforma x Catalunya). Fins i tot hi ha una mena de Vic sueca, Sjöbo, que va excloure els exestrangers de l'empadronament. La gran diferència, però, és que l'electorat català mai no ha permès que PxC entri al Parlament (l'equivalent suec, d'altra banda, va obtenir 24 escons); i l'Ajuntament de Vic, al cap i a la fi, ha optat (pels pèls) per no seguir les pautes del de Sjöbo; i, sobretot, a Catalunya no ha aparegut cap sociòpata que –legitimat als propis ulls per les declaracions d'un partit antiimmigració local– hagi decidit afusellar gent de pell fosca a l'atzar.

Paral·lel. La Suècia ètnicament dividida de L'assassí del làser s'alça, doncs, davant dels ulls del lector català com un monstruós univers paral·lel: el país que existiria si permetéssim que certs polítics gaudissin de la influència que els seus homòlegs suecs han aconseguit nord enllà. L'home del làser –fill d'immigrants (europeus) i amb els cabells tan foscos que la gent de vegades el prenia per iranià– considerava que el seu deure patriòtic era matar immigrants, perquè així, i citem: “se'n tornarien al seu país d'una vegada i tots contents”. O, per dir-ho amb les paraules de PxC, avalades per més de 75.000 vots: “Enfront de la immigració, l'única solució és la repatriació”. Amb mi, si més no, no han de patir: si Anglada arriba a tenir representació parlamentària, fotré el camp de seguida. Abans que l'home del làser de torn entri, inevitablement, en escena.

Matthew Tree, Avui, 12/12/2010

dilluns, 13 de desembre de 2010

Una cadira buida a Oslo

La millor imatge per resumir l’actualitat recent és la cadira buida de l’escriptor xinès Liu Xiaobo a la cerimònia del premi Nobel de la Pau, a Oslo. Cal remetre’s a 1935 per trobar una situació semblant, quan el premiat va ser el pacifista Carl von Ossietzky i Hitler va impedir que l’anés a recollir. Ossietzky, que s’esllanguia de tuberculosi en un camp de concentració, havia estat condemnat per alta traïció i espionatge després de publicar uns documents que demostraven que Alemanya havia violat el Tractat de Versalles i reconstruïa les seves forces aèries. ¿Els resulta familiar, oi, la història del missatger que cau en desgràcia per haver furgat allà on no tocava?

La foto de la cadira buida a Oslo també és poderosa perquè contrasta amb el principal interès de polítics i països, que és precisament ocupar una cadira —i si pot ser al cap de taula, millor que millor—. No és estrany, a més, que els que participen en el joc mundial de les cadires se serveixin sovint de contrasentits i hipocresies per triomfar. Per exemple: el mateix govern que acull i promociona el premi Nobel de Pau —Suècia— ha emès una ordre de captura contra Julian Assange von Wikileaks. El motiu no és la llibertat d’informació, esclar que no, sisplau, sinó una acusació d’agressió sexual. És inquietant, tanmateix, que al novembre la fiscal general sueca revoqués els càrrecs perquè no tenien base jurídica i dies després la Fiscalia Superior reobrís el cas, ara amb la implicació internacional de la Interpol.

Hi ha dies en què la cerimònia de la confusió informativa és tan retorçada que ja no saps destriar què és versemblant i què no. Em va passar l’altre dia, llegint l’últim número de la gran revista satírica The Onion. Des de fa 46 anys, The Onion publica notícies inventades per riure’s dels tòpics de la correcció política. En aquest cas, s’imaginaven una sèrie de revelacions diplomàtiques “extretes de la muntanya de documents de Wikileaks”. Així explicaven que “per Nadal, Sarkozy regalava iPods a tothom menys als diplomàtics americans, que rebien espelmes”. I també que “Ahmadinejad té un armari amb, com a mínim, 200 jaquetes d’aquelles”. De sobte em vaig adonar que eren informes tan bèsties i alhora tan plausibles com aquell altre —real— que descriu Angela Merkel com “la cancellera Teflon”, perquè oposa molta resistència i no se li enganxa res. Mal senyal, vaig pensar, quan la realitat es torna una paròdia.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de desembre del 2010.

Hara-kiri radiofónico

Hoy se publica en la Gran Bretaña un tema musical que va a provocar mucho ruido. Lo difunde Wall of Sound, y responde más a lo de muro que a lo de sonido, porque se trata de la pieza 4'33" que compuso John Cage en 1952. Los cuarenta músicos que interpretan esta pieza de 4 minutos y 33 segundos se encerraron el lunes pasado en un estudio de Londres durante 4 minutos y 33 segundos para registrarla. No hizo falta repetirla. Todo salió a pedir de boca (cerrada) e incluso se optó por prescindir de posproducción. La pieza sale hoy tal como la compuso Cage, en la versión contemporánea de Orbital, Pendulum, Billy Bragg, Dan Le Sac, Coldcut, Luke Pritchard de The Kooks... A mi me da confianza que entre ellos esté el gran Graham "Suggs" McPherson, el cantante de los Madness, a los que adoro. Y también me place que el capullo de Pete Doherty no participara en la grabación, a pesar de estar convocado. Por lo visto se perdió en alguno de sus múltiples laberintos. Por si alguien no conoce esta famosa pieza de Cage la describiré con sólo ocho letras: ese, i, ele, e, ene, ce, i, o. Sí, silencio. Cuatro minutos y treinta y tres segundos en silencio. El productor Paul Epworth declaró que estaba emocionado por el gran éxito de "meter a todos esos egos en una habitación y conseguir que permanecieran callados". Excepto Doherty, que quién sabe dónde ni cómo se pasó ese tiempo, todas las estrellas musicales se conjuraron para grabar el silencio con una finalidad: arrebatar el número 1 de la semana navideña a los triunfitos de Factor X, el programa de tele similar a Operación Triunfo del que, por ejemplo, salió Susan Boyle. La batalla se repite desde que en 2008 un fan de Jeff Buckley lanzó vía Facebook una campaña para contrarrestar a Alexandra Burke, ganadora del >Factor X de ese año. Burke encabezaba la lista de éxitos con su versión del Hallelujah de Buckley, que el fan activista consideraba horrenda. Por eso propuso votar en masa la versión original que Leonard Cohen grabó en 1994 de esa misma canción. Al final no lo consiguieron por muy poco, pero llegaron al número 2. El año pasado, finalmente, se produjo el sorpasso. Alguien apostó en las redes sociales por Killin' in the name, un tema grabado en 1992 por los californianos Rage Against the Machine. Y lograron cambiar la situación. Hubo medio millón de descargas, batiendo en más de 50.000 al triunfito de turno. Fue la primera vez en cinco años que el número 1 navideño no era un Factor X.

La apuesta anti-Factor X de esta Navidad 2010 es el 4'33" de John Cage. Más de cuatro minutos en silencio avalados por cuarenta músicos de la colla pessigolla izquierdista británica. ¿Conseguirán medio millón de descargas? ¿Desbancarán al heredero de Susan Boyle? La operación se parece a la del virus Chikilicuatre que Buenafuente logró inocular en el ecosistema de Eurovisión. Tras el cortocircuito, el método de elección se dotó de mecanismos que evitan la mofa freak. Pero lo que allí era sátira carnavalesca aquí es arte conceptual. Antiespectáculo. Si en un campo de fútbol los solemnes minutos de silencio duran, como mucho, 20 segundos, o son sustituidos por el Cant dels ocells, ¿se imaginan a las emisoras de radio británicas emitiendo un silencio de 273 segundos? La versión en videoclip, con todos esos egos encerrados en una pecera, aún tendría su aquel, pero ¿4 minutos de silencio en la radio? Si 4'33" llega al número 1, se podría dar la subversiva paradoja que, por primera vez en la historia, la BBC no emita (íntegra) ni una sola vez la canción que figura en el número 1 del Top 40.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 13 de desembre de 2010

A la sopa (d'espàrrecs blancs de Navarra)

Tot i que fos fruit d’una badada meva, quin gir més imprevisible el de Cuéntame. Seguia les peripècies dels Alcántara –el pare, intepretat per Imanol Arias i el germà, per Juan Echanove-, quan vaig fer aquell zàping distret tan habitual, neguitós, com si toqués el timbre d’un portal i sortís corrents. Al cap de poc vaig tornar a Cuentáme, penedit i amb voluntat d’esmena, i em vaig endur una sorpresa en veure Arias i Echanove viatjant per Navarra. Quin tomb argumental els hi havia conduït? Els Sanfermines? L’Opus Dei? Col·laboració amb banda armada? Inquiet, em vaig adonar que Arias no portava els cabells ensofrats –per augmentar-li l’edat-, sinó que exhibia una tofa negra i juvenil. També somreia més del compte. Passava el temps i no apareixien ni Ana Duato ni María Galiana dient “Ay, Madre del Amor Hermoso”. Tot seguit vaig comprovar que mirava Un país para comérselo, el programa següent de La 1. Es veu que Arias i Echanove volten per les terres d’Espanya, trepitgen formigues, admiren paisatges i s’aturen a enraonar amb homes de bé –mai lladres d’art romànic-, a la manera d’Un país en la mochila de Labordeta. Són programes en què es menja molt formatge. Si els agrada veure persones deglutint formatge, no se’l perdin.

Entesos, mirava Un país para comérselo (cert, sovint ens l’hem de menjar amb patates). Tot i així, a què treu cap que els conductors siguin els actors de la sèrie? És com si Banda Ampla el presentessin les actrius d’Infidels. O Pere Arquillué, Àgora –ideal per abordar el cas Pretòria-. Si Cuéntame és una ficció dramàtica, per què desdibuixar-la a continuació amb els actors fent d’ells mateixos, per Las Hurdes, Chinchón o Palautordera? De sobte vaig témer que potser a partir d’aquell moment tots els programes de La 1 els presentarien Arias i Echanove, colze a colze: Gente, España directo, el Telediario 1 i el Telediario 2. Fins a la sopa, l’escudella i el consomé.

Enric Gomà, Ara, 13 de desembre del 2010.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Llarga vida al conte curt

El suplement literari del New York Times acaba de seleccionar aquesta setmana els 100 llibres «més notables» del 2010 entre els que han estat publicats als Estats Units. Per simplificar les coses, els seus periodistes i crítics literaris també escullen els cinc millors títols de ficció i de no-ficció. És habitual que les llistes incloguin confirmacions evidents, apostes de futur i alguna sorpresa inesperada, i aquest any no ha estat pas diferent. El 2007, per exemple, la selecció de Los detectives salvajes va obrir els mercats internacionals per a l’obra de Roberto Bolaño.

El títol més previsible de la llista és Freedom, de Jonathan Franzen, novel·la que retrata les angúnies d’una família de l’Oest Mitjà durant l’era Bush. Més sorprenent és la inclusió de L’habitació, de la irlandesa Emma Donoghue, que ha escrit la història d’una mare i un fill reclosos a la força en una habitació. Es tracta d’un relat claustrofòbic i al mateix temps lluminós que ja es pot llegir en català (Empúries) i castellà (Alfaguara). El tercer títol escollit és A visit from the goon squad, de Jennifer Egan, una novel·la experimental que es construeix a través de múltiples històries enllaçades. Destacant-la, doncs, es premia el risc dels editors. Però el que resulta rellevant de veritat són els dos altres títols, ja que es tracta d’antologies de contes: The New Yorker Stories, d’Ann Beattie, i Selected Stories, de William Trevor. Encara que també van escriure novel·les, tots dos són autors consagrats com a narradors de contes. Les seves històries han aparegut a les millors revistes i tenen una obra tan àmplia que permet fer-ne antologies memorables.

La inclusió de dos narradors breus entre els cinc millors de l’any és tota una declaració de principis. Hem sentit centenars de vegades el tòpic editorial que diu que els relats no venen, però en canvi la gran tradició de la narrativa breu segueix fent la viu-viu als Estats Units. Més que mai. A mi m’agrada veure aquesta vitalitat com una herència de les històries que es transmeten a les famílies. Irlandesos, jueus, russos, italians, xinesos o grecs que van arribar fa 150 anys al nou país i van portar incorporada una història oral per explicar. Capturar el món en poques pàgines: això és el que aconsegueixen Ann Beattie i William Trevor. ¡Llarga vida al conte!

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de desembre del 2010.

divendres, 10 de desembre de 2010

El dia més feliç de la seva vida

Per sorpresa, rebo un correu de Juan Nebreda, director de socis de la SGAE, que m’informa sobre els drets d’autor dels casaments. Només s’han d’abonar si el convit se celebra en un saló destinat a aquest efecte, no se’ls reclamen a aquells nuvis que es casen en una platja en trajo de bany. Conec bé la mecànica dels casaments, estiuejo en una casa de camp a prop d’un restaurant especialitzat en casoris i tot llegint La nàusea de Sartre al jardí sento com, a l’altra banda del bosc, es van succeint casaments amb gran obstinació i alegria. Quan peta la traca, és com si afusellessin els nuvis.

Segons un acord de la SGAE amb el sector de l’hostaleria -2.800 salons de restaurant a tot Espanya-, en un banquet de fins a 75 convidats s’han d’abonar 120 euros per drets d’autor, més 45 cèntims per cada convidat suplementari –aquell cosí que apareix borratxo a última hora-. Nebreda no aclareix com han calculat aquestes xifres, tot i que detalla les despeses mitjanes d’un casament convencional: vestimenta dels nuvis, 2.500 euros; banquet, 75 euros per cada convidat; barra lliure, 1.300 euros; viatge de noces, 1.400 euros. No veig per què hi han de comptar el cost del viatge, una activitat que, per regla general, es porta a terme a l’exterior del saló del restaurant. A més a més, 1.400 euros per un viatge de dues persones a Acapulco o a les Bahames, tota una setmana, no em sembla gaire ben calculat. Sempre hi van dos, no seria un bon auguri matrimonial que només viatgés un de sol –encara que enviés moltes postals- i el seu pitxurri –o la reina del seu cor- es quedés a casa. En total, casar-se costa de mitjana 16.500 euros per parella –només la secta Moon estalvia-.

Tal com és el seu deure, segons el mandat que ha rebut per llei, la SGAE protegeix els drets dels músics. Ara bé, on queden els drets d’autor dels guionistes? Sovint són els nuvis mateixos, amb els pares de coautors –introduint gags, retocant diàlegs-, tot i que de vegades un expert disposa prèviament tots els passos de la festa: ara, entraran els cambrers en formació vestits a la frederica; ara, els nuvis tallaran el pastís amb una espasa; ara, el nuvi s’estisorarà la corbata i la subhastarà; ara, els convidats ballaran la conga, etc. La SGAE, doncs, deixa els guionistes sense els seus drets d’autor, mentre que María Jesús i el seu acordió cobren per El baile de los Pajaritos. Poso la mà a la vitroceràmica que la SGAE no bellugarà un dit, tret que consideressin el casament com a Gran Dret, que és com la SGAE designa el teatre.


Enric Gomà, Ara, 10 de desembre del 2010.

Entradas populares

Compartir