Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2011

Harvest Time

Two people close to me lost one each of their parents over the recent Season of Good Cheer. This was not the first time death has pounded his beat in my immediate vicinity, but it has been a while. The last time he got close – closer, even – was back in 1994, when I was 35, and my father passed away (unless we count the time in 2007 when a doctor assured me, wrongly, that I had lung cancer, but that was hardly death's fault). Before 1994, death took my last grandparent away when I was in my mid-twenties and not long after, a dose of undiluted heroin put an end to the short life of a good friend. But when young, it would seem, you can shrug death off almost as soon as the grieving ceases. Later in life, it gets harder to take that scythe on the chin any more. By then, you are far enough over the hill to have a clear view of what lies on the other side, and even though the downward slope is still green and fairly pretty-looking, the hooded figure killing time at the very bottom simp…

Ficada, Pota, Galleda

Ficada. Hi ha un subgènere humorístic que consisteix en aquelles cites de polítics que demostren, més enllà del més petit dubte, la seva ignorància esbalaïdora del món en què volen fer el paper de manaires elegits. Com ara les de l'inoblidable Dan Quayle (vicepresident dels EUA, 1989-1993), que va proclamar coses com “ja és hora que la raça humana entri al sistema solar” i “he pres bones decisions en el futur”.

Pota. L'hereva actual de Dan Quayle, Sarah Palin, ha anat encara més enllà. El 2008 –el mateix any que va demostrar, sense voler, que no llegia cap diari– va declarar que faria el que fos necessari per “guanyar la guerra contra l'Iran”. A finals del 2010, quan Corea del Sud va ser bombardejat, declarava: “Hem d'ajudar els nostres amics nord-coreans”. A més, el seu domini de l'anglès és tan precari, que sovint fa servir mots inexistents, uns lapsus que ha defensat tot comparant-se amb Shakespeare: “Ell també inventava paraules: és motiu de celebració!”.

Galleda

Propera parada: Berlusconi

Sempre que conec algun italià i sortim a parlar del seu país, li pregunto si mai ha votat a Berlusconi. El misteri és que fins a dia d’avui encara no he trobat ningú. Al contrari, la majoria diuen pestes dels polítics italians i de Berlusconi en particular. Llavors, per il·lustrar aquesta tírria, tothom té una anècdota per explicar: “¿T’has fixat en la seva cara? D’ençà de l’últim lífting i dels implants de cabells, cada cop s’assembla més a Mao Zedong. En el fons és un comunista!”.

Un dels problemes, em temo, és que fa segles que Berlusconi es va situar en el territori de la paròdia. La comicitat involuntària i l’absurditat del personatge emmascaren una realitat aberrant. Tot ja sembla un acudit. Fa poc més d’un any vaig viure el fenomen en directe. Em trobava a Verona, sopant en una pizzeria amb uns amics. De sobte va córrer la veu taula per taula: algú acabava d’atemptar contra Berlusconi a Milà. Molts van agafar el telefonino i es van connectar. Aviat vam veure les imatges del polí…

'Pues los dos sentimos mutuo amor profundo'

Gran enrenou va aixecar l’opinió de la presentadora García de Vinuesa de Quiérete, a Intereconomía, quan un espectador, l’Alberto, li va comentar que tenia previst casar-se. La Cuca –aquest és el nom de la presentadora, no és que ens tinguem confiança suficient per dir-nos l’un a l’altre Cuca i Pitxurri- li va demanar quant feia que eren nòvios i l’Alberto li va respondre que set anys. Llavors ella va deixar anar, complaguda: “O sea de los de verdad”. En aquest punt molts espectadors es van sentir ferits en l’amor propi, perquè ells i les seves esposes –o esposos, en alguns casos- en el seu moment no van complir els set anys prescrits segons la Cuca per assolir aquesta condició de noviatge verdader i esplendorós. Sembla que es va col·lapsar la centraleta d’Intereconomía amb centenars de trucades d’espectadors indignats que exigien una reparació immediata, retractació pública, vetos i sancions. Per la meva banda, vaig trucar a la meva mare per etzibar-li amb l’hac molt aspirada pel des…

La k de CaixaBank

Como sabrán, desde la semana pasada la Caixa es CaixaBank, nombre inequívoco formado por dos palabras que no figuran en el DRAE. La reacción de la entidad catalana a los abruptos ajustes legales del gobierno español ha sido fulminante y las acciones de Criteria CaixaCorp han practicado en Bolsa lo que en la 23ª edición del DRAE ya figura como subidón. Resulta fascinante la proyección verbal de la entidad señera de Catalunya. Su última reinvención databa de 1990, con la fusión que dio pie a, por decirlo en dos palabras, "la Caixa". En ese año ya lejano se unieron dos trenes de 14 y 9 palabras: Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, fundada en 1904, y Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, de 1844. Una era, popularmente, la Caixa de Barcelona. La otra ya era, en cierta medida, la Caixa, por reducción de Caixa de Pensions o incluso de Caixa d'Oros (una dicharachera catalanización de "ahorros"). Tras la fusión el lo…

La soledat del lector de còmics

Un dels meus moments preferits d’ElsSimpson és quan Bart i els seus amics visiten la botiga de còmics de Springfield. La Mazmorra del Androide, com s’ha traduït en castellà, està regentada per Joeff Albertson, aquell paio gros, amb perilla, cua de cavall i que porta sempre unes calces curtes. La seva passió pels tebeus li dóna una mena de superioritat moral sobre els clients. Cada cop que n’entra un a la botiga, el maltracta perquè només el veu com un enemic que vol desfer la seva preciosa col·lecció, i no pas com un comprador. En el fons, des de l’excés, el de Jeff Albertson és un perfil molt reconeixible. N’hi ha prou de passejar-se cada any pel Saló del Còmic de Barcelona.

Aquest submón d’obsessió, col·leccionisme i intercanvi de còmics surt com a rerefons de Padres ausentes, un assaig breu de Pablo Muñoz que ha publicat Alpha Decay. Muñoz va néixer el 1988 i és autor d’un blog de referència, El Rincón de Alvy Singer. En aquestes memòries repassa la seva afició precoç als tebeus de …

Oscitant?

La cultura és l’ase dels cops. La seva absència provoca tota mena de catàstrofes, però alguns dels seus valedors més conspicus són els seus pitjors enemics. És evident que l’anomenada cultura de massa (encara que sovint sigui més aviat de massa poc) ha transformat la definició tradicional de cultura, però la percepció social d’un acte considerat cultural no evoluciona al mateix ritme. Auditoris, teatres i cinemes acullen actes pels quals cal comprar entrada. De manera que l’assistent primer paga, després seu (o no) i, en sortir, jutja el concert, l’obra de teatre o la pel·lícula amb què acaba d’ocupar el seu temps. Però també hi ha un segon nivell d’acte cultural pel qual no cal comprar entrada: presentacions, de llibres o d’exposicions, conferències, taules rodones, clubs de lectura... Els escriptors, i altres professionals de l’intel·lecte, sovintegem els espais diversos on se celebren aquests actes culturals gratuïts. Aquí és on emergeix en tot el seu dramatisme l’adjectiu oscitant…

La camiseta de Messi

El reglamento que rige los destinos y corrige los desatinos de la Liga Profesional de Fútbol lo especifica claramente: "El futbolista que, con ocasión de haber conseguido un gol o por alguna otra causa derivada de las vicisitudes del juego, alce su camiseta y exhiba cualquier clase de publicidad, lema, leyenda, siglas, anagramas o dibujos, sean los que fueren sus contenidos o la finalidad de la acción, será sancionado, como autor de una falta grave, con multa en cuantía de 2.000 a 3.000 euros y amonestación". En aplicación de este clarísimo artículo, Leo Messi ha sido sancionado. Lo recordarán. Messi marcó de penalti el 2-0 al Racing, se puso a tiro de las cámaras y se levantó la camiseta, mostrando otra (roja) garabateada con caligrafía escolar (lletra de pal, le llamamos los partidarios de la terrible inmersión lingüística) un mensaje que provocó las delicias de las Madres de Mayo y también las de los otros once meses: “FELIZ CUMPLE MAMI”. Mucho más nervioso que al lanzar …

Casa de cites

A l’article La sombra de una cita, publicat el 16 de gener a El País, Ana María Moix explicava que tota la vida l’ha acompanyat una cita de Stendhal. Sent estrictes, la paraula exacta és citació i no cita (d’aquesta manera s’eviten confusions greus, com la que algun incaut arribés a creure que Moix i Stendhal es van citar en una sessió d’espiritisme). La cita, doncs, de Stendhal és “Elle n’était pas jolie, elle était pire”, que traduïda seria “No era guapa, era pitjor”. Durant dècades, Moix la va llegir en obres diverses i la va repetir convençuda que Stendhal l’havia escrit a El roig i el negre per a descriure Mathilde de la Mole. Però un dia va descobrir amb gran sorpresa que la cita no apareixia ni en aquest novel·la ni a La cartoixa de Parma. Així és com Moix va decidir recórrer a l’acadèmic Pere Gimferrer, que contra tots els pronòstics –hi havia apostes en joc- no va saber donar-li una resposta. Desolada, Moix concloïa –tradueixo-: “Sobre qui no era guapa, sinó pitjor, i qui ho …

La màgia invisible

Quan semblava que tot estava inventat –el cel·lo, el velcro-, un home valerós i hàbil ens demostra cada setmana que la humanitat no s’atura en el seu llarg camí de conquerir espais abans inexplorats. Molts de vostès ho han endevinat, és el mag Lari, a Lari mai vist (El matí de Catalunya Ràdio), que ens fascina amb un espectacle innovador i misteriós: números de màgia a través de la ràdio, que els oients no veuen i que Lari ens explica pas a pas. Des de casa, els oients escoltem admirats com el mag fa desaparèixer una boleta, com treu una moneda de l’orella de Manel Fuentes. Només li falta serrar per la meitat Sílvia Cóppulo (locuta a la tarda, a El secret, però els bons mags ho poden tot).I Lari també convida mims, faquirs, ballarins, que actuen per la ràdio mentre ell ho narra en directe. Per antena, l’altre dia un artista va fer, només amb globus, el ninot de la Pantera Rosa i li va quedar bastant bé, va saber captar l’essència d’aquest felí. Un pas més seria convidar una estàtua hu…

Lista de listillos

Leo en la prensa británica las crónicas del partido que el Arsenal de Cesc Fàbregas ganó el sábado ante el Wigan Athletic por 3 a 0, con tres goles de Van Persie que pudieron haber sido cuatro de no haber fallado el holandés un penalty que le habían hecho a Cesc. El partido fue plácido para el próximo rival del Barça en la Champions y su victoria indiscutible, pero unas declaraciones del entrenador rival demostraron que no sólo Guardiola crea escuela. También Mourinho tiene su cuota de influencia entre colegas, incluso cuando son entrenadores de origen catalán como el del Wigan: Robert Martínez (Balaguer, 1973). En la rueda de prensa posterior al partido, el leridano valoró que Cesc había sido listo al provocar la pena máxima (sus palabras incluían el verbo comprar: "clever at buying a decision"), admitió que hubo contacto entre Cesc y el defensa Caldwell (aunque tan leve que, según él, no justificaba la piscina del de Arenys) y sentenció: "Esto en Inglaterra es trampa …

Creació, fracció, separació

Creació. Durant segles, la paraula Sudan –derivada de l'àrab Bilal al-Sudan ('la Terra dels Negres')– es feia servir per designar tota la franja ampla que hi havia just a sota del Sàhara. El 1875, però, els egipcis, ajudats pels anglesos, van establir un protectorat al seu tros d'aquesta franja, i així mateix van traçar les fronteres del Sudan actual. El 1899, els anglesos van annexar aquest protectorat al seu imperi, governant-lo com si fossin
dos països separats (al sud, per exemple, van prohibir les incursions dels predicadors musulmans del nord, el qual van buidar de missioners cristians). El 1947, els britànics van decidir convertir els dos territoris en una sola colònia.

Fracció. 9 anys després, aquest Sudan unit es va independitzar. De seguida, el poder central va ser acaparat per tres tribus que vivien al nord de Khartum i que volien islamitzar tot l'estat per la força. El 1958, els sudanesos del sud (que eren cristians o animistes) van rebel·lar-s'hi. M…

El ojo de Van Rijn

Imatge
Un Cristo del siglo XVIII ha suscitado una de esas noticias bondadosas que algunos querrían ver publicadas cada día en lugar de las desgracias y maldades habituales. Se trata de una pintura que Boy George tenía en su casa hasta que una televisión holandesa emitió un reportaje sobre el ex líder de Culture Club. He aquí la película de los hechos. 1974: el icono desaparece en Chipre durante la invasión turca, como tantas otras piezas de arte religioso. 1985: Boy George compra la obra en Londres sin sospechar, ejem, que es mercancía robada. El relato llega ahora al desenlace en siete actos encadenados de un modo trepidante (e incluso trepidantesco): 1) una cadena holandesa  emite el reportaje; 2) el comerciante y coleccionista de arte Michel van Rijn reconoce la pintura al verla por la tele; 3) contacta con el obispo Porfyrios de Neápolis, representante de la Iglesia chipriota ante la Unión Europa; 4) el obispo contacta con el músico; 5) Boy George accede a devolver el icono para que se e…

La democràcia i el tomàquet raf

Darrerament ha coincidit que uns quants programes de tele, ràdio i diaris dedicaven allò que se’n diu un “reportatge desenfadat” al mateix tema: els nous comerços de delicatessen oberts a Barcelona. Són aquests locals amplis, amb una decoració rústica però sense passar-se, un nom en anglès i que ofereixen aliments de primera qualitat. Representa que al davant hi ha algú que ha triat el bo i millor de cada cuina, si cal anant a l’altra punta del món i si no cal, no cal. Tot està molt ben presentat: les fruites exòtiques, per exemple, conviuen amb el formatge trufat d’uns pagesos de la Provença, una melmelada de taronges molt amarga o la famosa ampolla d’aigua de Vilajuïga. Res a dir. En el fons, l’arribada d’aquesta mena de botigues era una qüestió de temps en una ciutat com Barcelona, típica de la burgesia bohèmia i tan pendent de les modes.

Quan fan la llista dels nous comerços, els reportatges desenfadats hi inclouen els colmados de tota la vida: el Múrria, can Quílez, can Ravell... …

Algunes opinions respectables

Quan comencen els esports; quan apareix la ministra de Defensa Carme Chacón; quan la notícia és un accident de trànsit en una carretera de la Rioja; quan el presentador i l’home del temps bromegen sobre jerseis i bufandes. En moments com aquests, em canso del Telenotícies Vespre, canvio de cadena i me’n vaig a veure el debat Per a llogar-hi cadires del Canal Català, moderat per Marta Polo.

De fet el títol resulta enganyós i amb un cert aire de La Trinca dels anys vuitanta, perquè la veritat és que no caldrà que hi lloguin cadires, com sí que n’hauran de llogar a Envelats Figueras (de fusta i plegables, amb opció de fundes blanques) si segueixen els debats d’El gato al agua, Más se perdió en Cuba o Así se las ponían a Fernando VII –aquest encara no l’han estrenat-. Quan els tertulians semblen sortits de la seu de Falange del carrer Santaló l’any 1936, el debat recorda molt un concert exasperat de la Banda de l’Empastre. Mentre que Per a llogar-hi cadires és una tertúlia serena, aclarid…

‘Fumando espero’

Canvien els rituals del tabac i les velles cançons prenen nous significats. A la nit, davant dels bars, les voreres ara s’omplen de xemeneies amb potes, fumant amb desesperació. A l’interior els que no fumen els esperen per seguir la xerrada. Quan tornen a entrar els tabaquers, ja han canviat de tema. Resultat: es comença a veure no-fumadors que surten al carrer per no perdre el fil. A més a més, tota aquella eròtica que desplegava Sara Montiel a El último cuplé ha deixat de tenir sentit. Ara ja no podria esperar fumant «tras los cristales de alegres ventanales» i, de fet, em pregunto com ho faran dimarts que ve els intèrprets de l’espectacle Del Ter a la Plata, que es presenta al Teatre Artèria del Paral·lel. Perquè, amb cigarret o sense dalt de l’escenari, el que és segur és que cantaran el cèlebre Fumando espero.

Per si no ho sabien, dimarts es presenta a Barcelona —en sessió única— un homenatge al músic Joan Viladomat, amb un repàs als èxits que va estrenar fa gairebé un segle als …

Per una Galeria de Catalans Abjectes

Durant uns quants anys vaig sospesar la idea de visitar el Museu del Crim de Barcelona. Ja fos per deixadesa, indecisió o falta d’esperit criminal autèntic, no hi vaig arribar a anar mai. Sabia que estava situat a la Facultat de Dret, a la Diagonal, que depenia d’un catedràtic de criminologia i que només s’hi accedia amb visita concertada. Vaig aconseguir un telèfon de contacte, vaig enraonar amb una secretària de la facultat, es pot dir que correcta encara que en alguns moments un pèl evasiva –sobretot quan em vaig interessar pels verins i els bastons amb punyalet-. Al cap d’un temps, inexplicablement, el van tancar.

És que els crims catalans no mereixen el nostre respecte i admiració? Com de costum, i aixo es deu a aquest cosmpolitisme banal i empobridor que ens ofega, enaltim criminals d’altres països, sovint amb un enlluernament excessiu –Landru gaudeix d’un prestigi immerescut-, mentre que els nostres, els de casa, queden en un injust segon terme. Al costat de Jack l’Esbudellador…

Una maleta és una pàtria

En una de les vuit històries formidables que surten a La maleta, el narrador explica una visita al taller d’un famós escultor de Leningrad. Són els anys del comunisme apoteòsic i tots els escultors són rics: “Totes les ciutats tenen un monument a Lenin”, ens diu. El narrador passeja la vista pel taller i queda garratibat: “Pels racons s’amuntegaven els seus treballs inacabats. Vaig reconèixer fàcilment Iuri Gagarin, Maiakovski i Fidel Castro. M’hi vaig fixar i em vaig quedar estupefacte: tots estaven despullats. O sigui, totalment despullats. Amb uns culs conscientment modelats, els òrgans sexuals i una musculatura en relleu”. L’escultor li aclareix què passa: “Som realistes: primer esculpim l’anatomia, després la roba...”. Un parell de pàgines després, un altre escultor remata la lògica soviètica: “Cada treball ha de tenir una dosi mínima d’absurd”.

La descripció minuciosa i humorística de l’absurd quotidià durant el comunisme va convertir a Sergei Dovlatov en un escriptor d’alt nivel…

Mistaire?

A les Memòries literàries de Narcís Oller trobo una tirallonga de novel·les possibles explicades en poques paraules. Queda clar que Oller, avui, faria d’argumentista a la indústria televisiva. Un d’aquests embrions de novel·la porta per títol La rateta: “procés de la perversió d’una mistaire ambulant corrompida pels joves de la high life”. Em crida l’atenció el terme mistaire, venedora de mistos. Oller també el fa anar, com a mínim, a La papallona, quan descriu l’ambient urbà com un garbuix de “municipals, agents de policia, mistaires, criades i mariners”. Fa pocs anys, al bar Cosmos de la Rambla encara hi havia una mistaire. Era una raresa, perquè les màquines van provocar-ne la desaparició, però potser en aquests temps de lluita anti-tabac puguin reaparèixer les mistaires en punts de venda clandestins. La mistaire d’Oller em recorda una reivindicació verbal del mestre Puyal a Catalunya Ràdio. A instàncies del lingüista Albert Jané, per designar els professionals que van a caçar tale…

Una y no diecisiete

Aún recuerdo la burda rima aritmética,en los albores del autonomismo, entre una (por la España centrípeta) y cincuenta y una (por sus provincias entendidas como una fuerza centrífuga destinada a alumbrar el fantasma del desmembramiento). 1-51 era un marcador de escándalo que resonaba en muchas gargantas que venían de las profundidades del franquismo. En esa flagrante desproporción aritmética sobraban cincuenta para que nada oscureciese la unidad, otrora de destino. Décadas después la recentralización PP-PSOE nos devuelve a la casilla de salida, aunque la cifra maldita sea ahora de rima libre: 17. Es decir, el número de comunidades autónomas. Ya se insinúa sin pudor que el Estado de las autonomías multiplica los gastos por diecisiete, y que la actual coyuntura económica lo hace insostenible. Naturalmente, no se cuestiona la existencia de ministerios vaciados de competencias (pero no de personal ni de presupuesto) ni de diputaciones provinciales (que siguen en la cincuentena). No me ext…

Grandiloqüència d'estar per casa

Som a l’any 1977. Per Ràdio 4, la veu campanuda de Ricard Fernández Deu recita amb un deix de locució d’aplec de sardanes: “Un clos tapissat de verd sap de les petjades d’un home en el qual Catalunya sencera ha fixat la seva atenció”. No sabem si és Tarradellas o Charlie Rivel. De fet, es tracta de la presentació d’una entrevista a Tarradellas que he escoltat a Memòries de la ràdio d’Agnès Batlle a Ràdio 4, on recupera espais gloriosos de RNE, encara que valdria per a qualsevol altre –algun català universal d’aquests-. Llavors tot s’inflava amb injeccions de lirisme i prosopopeia. Si fa no fa com ara.

En aquella època, a casa dels pares tenia penjat un mapa en què es distingia bé on s’acabaven els Països Catalans i on començava Occitània –així ho havien escrit-, amb un pastor dibuixat que tocava el flabiol en un angle. Quan al cap d’un temps vaig voler visitar Occitània, em vaig confondre i vaig arribar a França (el cert és que no em va desagradar, els formatges eren bons). De tornada…

Obscenidad involuntaria

Recibo la nota de prensa de una exposición que se inaugura este jueves en La Galeria de Barcelona. Desconocía al artista hasta que he visto por YouTube un reportaje que le hicieron cuando expuso en la Galeria Pinyol de Reus. Es pintura abstracta que parte de referentes rurales, a partir de una relectura de Pig Earthde John Berger. Como a menudo me sucede con la pintura abstracta, encuentro más interesante el planteamiento que la resolución. En cambio, el nombre del artista de Castelló me parece muy concreto: Vicent Carda. Un apellido bastante común entre valencianos que, puesto en Olot, adquiere unas connotaciones sexuales impensables en su punto de origen. Como llamarse Vicent Catxa en Lleida, Vicent Pitja en Vilanova o Vicent Folla en Barcelona. Seguro que a una gran mayoría de lectores (barceloneses) sólo le choca el último. La obscenidad involuntaria es un fenómeno interesante. Más allá de los chascarrillos que provoca permite relativizar la virulencia con la que algunos encajan l…

Ministerio de Haciéndola

Hacienda somos todos, ¿lo recuerdan?. Pues bien, este simpático sinónimo español de finca, heredad o latifundio ha decidido electrificar a parte de sus clientes. Es decir, desde ya mismo obliga a las empresas que tributan por el impuesto de sociedades a relacionarse con ella sólo (nótese el adverbio) a través de internet. La medida forma parte de la lógica de los tiempos y participa de la tendencia general de facilitar las relaciones con la administración. Enhorabuena por su aplicación. Lástima que estén haciéndola (sic) con las puntas de los dedos de los pies. El proceso es el siguiente. Hasta ahora, Hacienda enviaba las notificaciones a los contribuyentes a través del correo ordinadrio, normalmente mediante correo certificado. El cartero llegaba al despacho en cuestión, daba la nota, le echaban una firmita y andando. A partir de ahora, el contribuyente debe bajarse un certificado desde la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Con ese archivo y un bizcocho, ya está preparado para que …

Arizona no és Alaska

Va passar perquè sí. Em trobava als Estats Units. Feia zàping a la tele, un diumenge a la nit, i de sobte va aparèixer Sarah Palin vestida de camuflatge. Era el seu programa, que es diu L’Alaska de Sarah Palin. Aquell dia Palin sortia a caçar amb el marit i el pare. Localitzaven un caribú i ella l’apuntava amb el rifle. A la imatge vèiem el caribú al bell mig de la diana, una diana com aquelles que Palin i els seus van dibuixar en campanya electoral per assenyalar els congressistes demòcrates que calia abatre (metafòricament, esclar). Palin disparava contra el caribú i fallava.

Tot això sortia a la tele uns quants dies abans del tiroteig de Tucson, Arizona, en què van morir sis persones i 14 més van quedar ferides, entre elles una congressista demòcrata. Alguns comentaristes van vincular el tiroteig a la propaganda agressiva per part dels ultraconservadors com Sarah Palin o el moviment Tea Party. La desgràcia, doncs, se situava en un pla ideològic que resultava incòmode per a gairebé t…

Ciutadans, Rebels, Joves

Ciutadans. L'any passat vaig coincidir amb una diputada de C's en una tertúlia radiofònica i un diputat del mateix partit en una altra de televisiva. Tots dos van negar que el seu partit fos monotemàtic, però en ser preguntats, per exemple, pel tema de l'energia nuclear, va resultar que la diputada hi estava en contra i el diputat, a favor, sense que cap dels dos sabés res de les opinions de l'altre. És més, tal com va explicar Ferran Sáez en aquest diari dimarts passat, fins i tot quan C's defensa la seva causa única –la peculiar idea que, per bé que abans (de la guerra) es parlava molt més català a Catalunya que no pas ara, encara ara se n'hi parla massa– es contradiu, ja que C's afirma que només les persones (i no pas els col·lectius) tenen drets lingüístics, però celebra cada atac a la llengua catalana com si fos una victòria col·lectiva d'una suposada comunitat ètnica castellanoparlant resident a Catalunya.

Rebels. Atesa tanta incoherència interna, …

Santa Clara i els anuncis

Ja fa un cert temps que reso a santa Clara d’Assís, la patrona de la televisió i les telecomunicacions. Molt malalta i prostrada al llit, un dia de Nadal santa Clara va seguir, gràcies a una visió prodigiosa, la missa celebrada a la Porciúncula pel mateix sant Francesc (un presentador estrella, a mig camí entre Ramon Pellicer i Félix Rodríguez de la Fuente). La Porciúncula és una ermita situada a quatre quilòmetres de la ciutat d’Assís i Santa Clara va veure la missa en directe (amb gran desplegament de mitjans, inclosa una càmera zenital sobre l’altar) des de la seva cel·la del monestir de San Damiano. També és venerada per l’Església d’Anglaterra -suposo que intercedeix per la BBC i el Channel 4- i per la Luterana -deu vetllar per l’ARD i la RTL-. Mirant segons quins programes catalans i espanyols, sospito que a nosaltres ens ha deixat una mica de banda. Potser ens falta fervor.

Dit això, quina és la meva petició a tan il·lustre patrona? Que faci tornar la publicitat a TVE. Només ai…

Paraules de Rufus el vell

Lectures per no dormir
Rufus rep periodistes rares vegades, però quan el premien per la seva trajectòria crítica és gairebé inevitable que la premsa el maregi una estona. Els que ja li coneixen la veta mordaç, el provoquen amb incitacions. Un dia, un periodista cultural li va preguntar “Quin és el llibre més pesat del món? Podria recomanar alguna lectura avorrida a una persona que pateixi d’insomni?” Rufus se’l va quedar mirant amb una contracció sorneguera als llavis que feia presagiar un contraatac despietat. “Els llibres avorrits no serveixen per adormir-se” va dir, “ni són tampoc una bona companyia pels tres o quatre graons d’inconsciència que hem de baixar cada vegada que ens lliurem al son. Qui digui que El Quixot és un llibre pesat i que el té sempre a mà a la tauleta de nit per adormir-se, és un cretí integral. Perquè passa justament al contrari: és impossible que un llibre pesat ens ajudi a conciliar el son. Ens pot avorrir, i aquí l’avorriment només se suma al cansament d’una…

El joc de les famílies desesperades

Farà santament el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, de no assistir a la gala dels III Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, dilluns a la nit al Teatre Paral·lel. Durant l’acte, Cleries es preguntaria compungit com és que no va sol·licitar la direcció general de Presons, un verger de pau i harmonia comparat amb el que l’espera a Benestar Social i Família. Una de les missions del conseller és millorar la situació de la família (no només la seva en concret, com els membres de la ‘Ndrangheta, sinó totes les famílies catalanes, inclosa la gran família socialista). I les famílies que surten a les pel·lícules catalanes són més dures, violentes i desesperançades que un motí armat a la presó de Quatre Camins.

Per norma, el pare és un dèspota implacable o bé un incapaç desorientat, insuls i mesquí, que no es comunica ni amb la dona, ni amb els fills, ni amb ningú (no sap ni saludar el garatgista). Odia la seva feina rutinària i anodina. Detesta els seus amics,…

Que corra la sangre

En las campañas para prevenir los accidentes de tráfico se suelen usar imágenes espeluznantes, testimonios dramáticos y estímulos emocionales varios. Todos recordamos alguna. Por ejemplo, la de los mensajes en el contestador grabados por un conductor antes de tener un accidente mortal. La tendencia a cargar las tintas para provocar una reacción entre los conductores temerarios suscita periódicamente críticas. Alguien considera que tal imágen o episodio es demasiado cruel, dramático o morboso. Y escribe una carta, o publica un artículo, o simplemente se escandaliza ante la tele. En esta época plagadísima de estímulos, las campañas de concienciación corren el peligro de pasar desapercibidas entre el ruido general, de modo que casi resulta inevitable que recurran al estruendo. El título de este artículo es el eslógan de una campaña. La que anuncia la nueva edición de la Marató de donación de sangre de Barcelona 2011: "Que corri la sang!". Una frase que parece sacada de un matad…

Apògraf?

Les felicitacions de Nadal ja no s’estilen. Cada cop més gent felicita els amics a través de la xarxa. És còmode, ràpid, eficaç i, sobretot, surt molt bé de preu. Gairebé de franc, si descomptem les despeses de la connexió. Moltes de les felicitacions que encara circulen són circulars. No pas per la seva forma, sinó perquè provenen d’empreses, consistoris o institucions diverses. Solen ser felicitacions formals, fredes, tan impersonals com un fulletó publicitari. Potser per això, alguns remitents trien una tipografia que imita l’escriptura manual i les coronen amb una còpia de la seva rúbrica autògrafa. Suposo que ja ningú no pretén fer passar aquesta còpia per un autògraf veritable, però fins fa ben poc no he descobert que el seu gargot fotocopiat té nom. Se’n diu apògraf. Conec algun col·leccionista d’autògrafs, i també he llegit els casos de falsificadors d’autògrafs enxampats per la policia nord-americana després de subhastar-los per eBay. Però només conec una antologia d’apògrafs…

De broma en broma

Tinc un amic que és un carallot. A banda dels companys, també ho pensen la seva dona, la filla de dos anys i el gos, un fox terrier negre que li borda sarcàstic. L’home es dedica a trucar a desconeguts des de casa seva, marca un número a l’atzar i fingeix que telefona des d’una ràdio. Fa veure que és un concurs, una enquesta. “Senyora, li truco de Tot és molt confús de Catalunya Ràdio... Li faria res cantar-nos La Balanguera?”. Dòcil, la interlocutora li canta La Balanguera per telèfon. Després el meu amic li explica la veritat i es parteix la caixa. I penja la gravació al Facebook, al Twitter i al Flipper.

Ja seria hora que abandonés aquest costum estúpid de les bromes telefòniques. Diumenge, havent dinat, el vam esbroncar una estona –la filla i el gos li van vomitar al damunt- i ell es va defensar: “No n’hi ha per tant! Jo segueixo el que marca el llibre d’estil de Catalunya Ràdio, només les divulgo quan hi ha consentiment per part seva...”. Si truques a algú, li fas una broma i des…

Once de gala

Hoy es el 11/1/11, primer día palindrómico de este año tan binario que iniciamos con cuatro unos el sábado 1/1/11. En noviembre John Grimond ya nos advertía en The Economist que el número once tiende al capicúa. Sus dos primeras potencias lo son (once al cuadrado da 121 y al cubo 1331), pero las maravillas de la simetría numerológica se multiplican con otras cifras exclusivamente formadas por números uno. Eleven (en castellano) 111 al cuadradoy verán (12321); eleven 11.111 al cuadrado y se maravillarán con la alineación: 123454321. Para rematarlo, busquen entre los regalos tecnológicos de estos Reyes una calculadora que tenga espacio para 17 cifras. Tecleen en ella nueve unos seguidos, hasta alcanzar las centenas de millón, y luego eleven ese ululante 111.111.111 al cuadrado. El resultado parece la transcripción del estilo futbolístico polivalente que Guardiola ha conseguido inculcar a su equipo: 12345678987654321. Cuando lo leí en The Economist pensé que la situación económica era pe…

Hitchcock: la precuela

¡No sabe nada Víctor Amela a la hora de titular! El sábado, en la contra dedicada al pastor aranés René Gasia, pilló la última réplica del entrevistado y la lanzó al estrellato de los titulares: "Algo raro está pasando con los pájaros, han desaparecido". Tras hablar de su vida, el intrépido nonagenario Gasia acababa quejándose de la ausencia de audets (pájaros en aranés) y aseguraba que nunca antes había vivido esta época del año sin bandadas de aves sobrevolando su amado Aran. "Algo está pasando en el medio ambiente: ¡dígalo en Barcelona!". Y Amela, de innegable olfato periodístico perfeccionado a base de ficciones vistas y leídas, le hizo caso. Si existieran índices de audiencia para páginas impresas en papel, la Contra del sábado encabezaría el ranking. Porque, como sabrán, en estos primeros días de 2011 los pájaros son noticia destacada. El ornitocidio (descarto llamarle avecidio por respeto al túnel de la Sagrada Familia, aunque reconozco que me tienta denomin…

Roma, Pinker, Moby

Roma. Aquesta setmana l'Avui ha fet ressò del debat actual a Romania sobre la paraula que s'hauria d'utilitzar per designar els gitanos autòctons. Es pot escollir entre tigan o bé roma. Malgrat que roma és un terme internacionalment reconegut –Barcelona mateixa té una plaça dedicada al poble romaní– el govern romanès afavoreix tigan, tot i les seves connotacions negatives (a l'època medieval volia dir una cosa com ara de baixa estofa) perquè roma s'assembla massa a romanès i així mateix es podria confondre els romanesos amb els gitanos: cosa que, per alguna raó misteriosa, el govern, tan políticament correcte, troba del tot inacceptable.

Pinker. Segons el psicolingüista nord-americà Steven Pinker, emmagatzamem les nostres paraules tabú –gitano n'és una, per segons qui –en la part més primitiva i emotiva del nostre cervell (el sistema límbic) mentre que les paraules i raonaments correctes els guardem al neocòrtex, la part més racional –i més recentment desenvolup…