dilluns, 10 de gener de 2011

Bush, Condi i la pistola de Saddam

Fa no sé quantes setmanes que les memòries de George W. Bush, el pitjor president dels Estats Units, estan al número 1 de vendes al seu país. Se n’han venut més de dos milions d’exemplars. Aprofitant que el govern d’Obama viu moments tebis, els mitjans conservadors s’agafen a la xifra per reviure amb nostàlgia els anys daurats de l’administració de Bush Jr. És un miratge i una manipulació, esclar, perquè no tothom compra el llibre per afinitat republicana. Al contrari, més d’un lector s’hi deu abocar per curiositat adversa, per emprenyar-s’hi, igual que la gent d’aquí, alguna nit, es mira les tertúlies del canal Intereconomía i llavors se’n va dormir baldada, com si hagués fet un combat de lluita lliure.

De tota manera, el que sobta del fenomen Bush és que encapçali la llista de no-ficció, perquè es veu que el llibre destaca pel seu contingut fabulador. Jo no l’he llegit, però amb els fragments que en citen els periodistes ja n’hi ha prou. George Packer, a la revista The New Yorker, explica que cada capítol del llibre està dedicat a un tema clau del seu mandat, com ara la invasió d’Iraq o la crisi financera. Bush hi argumenta les decisions que va haver de prendre —ell mateix es fa dir El Decididor, un àlies de superheroi—, només que en molts casos és obvi que ell no va decidir res. De tant en tant escriu una anècdota de lluïment personal. Explica, per exemple, que al seu despatx hi guardava dues relíquies de la guerra a Iraq: “Un totxo de la casa abatuda del líder talibà mul·lah Omar, i una pistola que Saddam Hussein duia a sobre quan el van capturar”.

Bush es pensa que està en una pel·lícula, com demostra un fragment de les seves memòries sobre els fets de l’onze de setembre del 2001 (tradueixo): “Vaig trucar a la Condi des del telèfon de la limusina. Em va dir que un tercer avió s’havia estavellat, en aquest cas al Pentàgon. Em vaig arrepapar al seient i vaig absorbir les seves paraules. Els pensaments se’m van aclarir: el primer avió podia ser un accident; el segon era clarament un atac; el tercer ja era una declaració de guerra. La sang em bullia. Trobaríem els que ens havien fet allò... i els destrossaríem”. Ja es veu: Bush és Rambo fent una narració de best-seller. Aquest és l’imaginari visual de l’ultradreta americana, ja siguin els republicans o els del Tea Party. És el mateix impuls amb què Sarah Palin va marcar la congressista demòcrata d’Arizona amb una diana de fer punteria. Després arriba un pertorbat i dispara.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de gener del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir