dimecres, 12 de gener de 2011

De broma en broma

Tinc un amic que és un carallot. A banda dels companys, també ho pensen la seva dona, la filla de dos anys i el gos, un fox terrier negre que li borda sarcàstic. L’home es dedica a trucar a desconeguts des de casa seva, marca un número a l’atzar i fingeix que telefona des d’una ràdio. Fa veure que és un concurs, una enquesta. “Senyora, li truco de Tot és molt confús de Catalunya Ràdio... Li faria res cantar-nos La Balanguera?”. Dòcil, la interlocutora li canta La Balanguera per telèfon. Després el meu amic li explica la veritat i es parteix la caixa. I penja la gravació al Facebook, al Twitter i al Flipper.

Ja seria hora que abandonés aquest costum estúpid de les bromes telefòniques. Diumenge, havent dinat, el vam esbroncar una estona –la filla i el gos li van vomitar al damunt- i ell es va defensar: “No n’hi ha per tant! Jo segueixo el que marca el llibre d’estil de Catalunya Ràdio, només les divulgo quan hi ha consentiment per part seva...”. Si truques a algú, li fas una broma i després li preguntes si consent a difondre-la, és com trepitjar l’ull de poll a algú i tot seguit demanar-li una foto del peu per a il·lustrar una enciclopèdia mèdica.


Enric Gomà, Ara, dimecres 12 de gener del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir