divendres, 14 de gener de 2011

El joc de les famílies desesperades

Farà santament el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, de no assistir a la gala dels III Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, dilluns a la nit al Teatre Paral·lel. Durant l’acte, Cleries es preguntaria compungit com és que no va sol·licitar la direcció general de Presons, un verger de pau i harmonia comparat amb el que l’espera a Benestar Social i Família. Una de les missions del conseller és millorar la situació de la família (no només la seva en concret, com els membres de la ‘Ndrangheta, sinó totes les famílies catalanes, inclosa la gran família socialista). I les famílies que surten a les pel·lícules catalanes són més dures, violentes i desesperançades que un motí armat a la presó de Quatre Camins.

Per norma, el pare és un dèspota implacable o bé un incapaç desorientat, insuls i mesquí, que no es comunica ni amb la dona, ni amb els fills, ni amb ningú (no sap ni saludar el garatgista). Odia la seva feina rutinària i anodina. Detesta els seus amics, per banals. Tota la seva vida és una convenció insuportable. Com a única expansió, se cita de tant en tant amb una amant més jove que ell, encara que ni la fel·lació, que sempre convida a l’optimisme, no aconsegueix arrencar-lo del tedi existencial.

La mare és una histèrica insatisfeta i incompresa, que culpa el marit de tots els seus mals. Per la família va renunciar als seus somnis i, quan sabem quins són, intuïm que no es va equivocar tant. Els avis, o estan tocats per una demència galopant o bé es regeixen per uns valors caducats. Els fills adolescents, una colla de vagarros inexpressius que només saben atracar-se de drogues i d’alcohol. Sembla que estiguin incapacitats per a treballar. De vegades tenen ideals i encara és pitjor. Sobretot quan desemmascaren la hipocresia de la societat.

Els àpats familiars transcorren tibants i silenciosos, com si el cuiner hagués abocat arsènic a l’olla i es morissin lentament mentre xarrupen la sopa. Qualsevol conversa els resulta insubstancial i irritant. Si algú sap un acudit, se’l calla. Després miren la televisió avorrits (no se’ls acut comprar-se un devedé i mirar-se Los bingueros).

La conclusió és clara: val més mantenir el conseller Cleries en la ignorància. No fos cas que dimitís, es tatués tot el cos i s’enrolés a la Legió Estrangera.

Enric Gomà, Ara, divendres 14 de gener del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir