dilluns, 10 de gener de 2011

‘Et le vainqueur est…’

Quan els senyors de la revista France Football van proclamar, fa unes setmanes, que el triumvirat finalista per a la Pilota d’Or 2010 era completament blaugrana, els aficionats del Barça ens vam trobar davant el dubte més dolç. ¿A qui escollir? ¿Iniesta, Messi i Xavi —per ordre alfabètic? ¿Xavi, Iniesta i Messi —de més gran a més jove? Qualsevol combinació ens semblava plausible, justa i digna de ser celebrada. Per la meva part, en aquest temps he canviat de candidat desenes de vegades. Hi ha dies en què al matí vull que guanyi Xavi, a la tarda aposto per Messi i a la nit no tinc cap dubte que la Pilota serà per a Iniesta. És com si els tres jugadors fessin un gran rondo amb la meva opinió.

Fa quatre segles, Shakespeare va muntar un drama al rei Lear, amb els dubtes sobre quina de les seves tres filles era la que estimava més. L’antídot a tanta indecisió, ja s’ha dit aquests dies, és que tots tres jugadors s’ho mareixen de la mateixa manera, i al final l’èxit és del Barça, la Masia i una aposta pel futbol d’atac i col·lectiu. De fet, aquest ple dels blaugranes demostra que la idea de nomenar tres finalistes —i no dos, quatre o 11— té molt sentit. Vegem-ho.

Un dels trets distintius d’aquest Barça que ho ha guanyat tot és precisament el rondo i per interpretar-lo es necessiten com a mínim tres jugadors. En la mitologia grega existien les Tres Gràcies que representaven l’abundància, l’alegria i l’esplendor. El tres també està molt present en la simbologia cristiana (però no en la varietat cristiana ronalda): Messi, Xavi i Iniesta s’han de veure avui com la Santíssima Trinitat Blaugrana. També van ser tres els patriarques i els tres Reis Mags. La tríada resisteix bé altres associacions: la biològica, en què els tres finalistes representen la triple hèlice de l’ADN blaugrana, i la literària: tres eren també els mosqueters (sí, ho han endevinat, Guardiola seria D’Artagnan).

El futbol del Barça està trenat de forma que no és fàcil significar un jugador per sobre dels altres (bé, a part de Messi), però no estem parlant d’una trilogia de robots, sinó que cada jugador reuneix arguments individuals.

Messi. Ja guanyador del guardó l’any passat, si els fats no es torcen Messi està destinat a posseir tantes pilotes d’or com discos d’or hi ha penjats a casa de Paul McCartney. La pregunta és si, quan s’aconsegueixen cinc ors, et regalen la Pilota de Platí. La resposta, el 2016. Els seus dos companys diuen que ell és el millor del món, però si no la guanya sabem qui n’és el culpable: Maradona. El Mundial de Messi va ser discretíssim per culpa del seu entrenador, un llast que per sort l’Argentina ja ha deixat anar.

Iniesta. Si avui l’escullen a ell, ¿com el distingiran l’any que ve? Dissabte a Riazor es va tornar a confirmar que l’Iniesta d’aquest any és encara millor. El gol decisiu que va marcar a la final del Mundial és la lupa que engrandeix una bona temporada. Potser un dels seus grans èxits és social: Iniesta ha transformat la mirada dels aficionats del futbol espanyol. Abans el xiulaven per jugar en un equip català; ara l’aplaudeixen com a futbolista espanyol decisiu, un sentiment que, agradi o no agradi, es trasllada a la resta de l’equip.

Xavi. L’any passat va presentar candidatura i va quedar tercer, un detall que ara pocs recorden. Com diu Carles Rexach, ell representa la «idea del futbol del Barça». Premiant-lo a ell, doncs, es premia el col·lectiu, la classe mitjana, el diapasó que marca el ritme perquè els solistes es llueixin…

El millor de tot plegat és que, guanyi qui guanyi aquesta tarda, a Zuric no hi haurà cares compungides. No serà com passa a l’entrega dels Oscars, quan les càmeres recullen les mirades buides o el gest ressentit dels perdedors. N’hi ha prou de veure un partit del Barça per comprendre que l’èxit és col·lectiu, se sustenta en un equip de grans persones i, sobretot, en un idea ètica i estètica del futbol. Quan els senyors de France Football diguin avui allò de ‘Et le vainqueur est…’, i ens donin per fi un nom, sigui quin sigui, sabrem que han encertat.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de gener del 2011.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir