dissabte, 22 de gener de 2011

‘Fumando espero’

Canvien els rituals del tabac i les velles cançons prenen nous significats. A la nit, davant dels bars, les voreres ara s’omplen de xemeneies amb potes, fumant amb desesperació. A l’interior els que no fumen els esperen per seguir la xerrada. Quan tornen a entrar els tabaquers, ja han canviat de tema. Resultat: es comença a veure no-fumadors que surten al carrer per no perdre el fil. A més a més, tota aquella eròtica que desplegava Sara Montiel a El último cuplé ha deixat de tenir sentit. Ara ja no podria esperar fumant «tras los cristales de alegres ventanales» i, de fet, em pregunto com ho faran dimarts que ve els intèrprets de l’espectacle Del Ter a la Plata, que es presenta al Teatre Artèria del Paral·lel. Perquè, amb cigarret o sense dalt de l’escenari, el que és segur és que cantaran el cèlebre Fumando espero.

Per si no ho sabien, dimarts es presenta a Barcelona —en sessió única— un homenatge al músic Joan Viladomat, amb un repàs als èxits que va estrenar fa gairebé un segle als cabarets del Paral·lel. Dirigits per Jaume Collell, els actors Xavier Boada i Itziar Castro i l’orquestra La Imperial interpretaran les seves cançons més famoses. Són títols universals com el cuplet El vestir d’en Pasqual («elàstics blaus subjectats amb candaus /porta el meu enamorat…»), la polca Niní o el més tabú, el Tango de la cocaína: «Cocaína, sé que al fin me ha de matar, / me asesina, pero calma mi pesar…».

Viladomat no surt a l’Enciclopèdia Catalana. Qui hi apareix, en canvi, és el seu germà, cèlebre escultor. Tots dos van néixer al meu poble, Manlleu, i ja em perdonaran que avui escombri cap a casa. Sent molt jove, en Joan va venir a Barcelona i va començar a compondre per a les varietats del Paral·lel. Va muntar una acadèmia. Eren els anys vint, quan aquesta ciutat estava en la mateixa sintonia que Chicago, Berlín o Marsella i les seves nits, com va dir Josep M. de Sagarra, eren «les més tèbies, les més platejades, les més tornassolades». Viladomat va morir el 1940, d’una pulmonia, però va posar banda sonora a aquesta ciutat canalla i s’hi va divertir molt. Estaria bé que el seu repertori no fos cosa d’una nit, sinó que s’escoltés més sovint, posat al dia, tal com Max Raabe i la Palast Orchestra fan amb les melodies del cabaret berlinès. Potser al renovat Molino hi trobarien lloc...

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de gener del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir