La democràcia i el tomàquet raf

Darrerament ha coincidit que uns quants programes de tele, ràdio i diaris dedicaven allò que se’n diu un “reportatge desenfadat” al mateix tema: els nous comerços de delicatessen oberts a Barcelona. Són aquests locals amplis, amb una decoració rústica però sense passar-se, un nom en anglès i que ofereixen aliments de primera qualitat. Representa que al davant hi ha algú que ha triat el bo i millor de cada cuina, si cal anant a l’altra punta del món i si no cal, no cal. Tot està molt ben presentat: les fruites exòtiques, per exemple, conviuen amb el formatge trufat d’uns pagesos de la Provença, una melmelada de taronges molt amarga o la famosa ampolla d’aigua de Vilajuïga. Res a dir. En el fons, l’arribada d’aquesta mena de botigues era una qüestió de temps en una ciutat com Barcelona, típica de la burgesia bohèmia i tan pendent de les modes.

Quan fan la llista dels nous comerços, els reportatges desenfadats hi inclouen els colmados de tota la vida: el Múrria, can Quílez, can Ravell... És una mica barrut posar-los al mateix sac, perquè els colmados tenen tota una tradició al darrere, però al capdavall uns i altres tenen èxit perquè són reaccions lògiques a una situació anòmala que ve de lluny. L’anomalia és aquesta: fa uns 25 anys l’administració de torn va repartir tot de llicències per a supermercats i grans superfícies, a la babalà i sense mesura. La majoria de colmados de barri van haver de tancar. Ara, al cap dels anys, les mateixes botigues tornen a obrir a mans dels paquistanesos, que estan disposats a treballar més hores i guanyar menys diners.

La democratització del comerç alimentari ha servit perquè tothom pugui comprar de tot i més barat, però alhora ha portat situacions absurdes. Un dels damnificats és el pobre tomàquet raf. Al principi hi havia els tomàquets de sempre, que es tornaven més i més insípids, i els tomàquets de temporada que eren l’elit: el cor de bou, el de Montserrat... Llavors el tomàquet raf va irrompre a les fruiteries. No deu fer ni cinc anys que Ferran Adrià en cantava les excel·lències: és de temporada i una mica més car, deia, i només es troba als mercats. Aviat, però, els hivernacles del sud van servir-lo als supermercats: ara era més barat, amb l’aparença ufanosa de sempre i en tenien tot l’any! Avui dia molts raf han perdut la personalitat. Només cal que sigui un tomàquet una mica boterut que ja n’hi diuen raf, però no té cap gust. Mentrestant, la nova sensació es diu kumato i els restaurants de més renom ja el citen a la carta. A veure quant trigarà fins que algú l’hagi clonat o falsificat.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de gener del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma