La soledat del lector de còmics

Un dels meus moments preferits d’Els Simpson és quan Bart i els seus amics visiten la botiga de còmics de Springfield. La Mazmorra del Androide, com s’ha traduït en castellà, està regentada per Joeff Albertson, aquell paio gros, amb perilla, cua de cavall i que porta sempre unes calces curtes. La seva passió pels tebeus li dóna una mena de superioritat moral sobre els clients. Cada cop que n’entra un a la botiga, el maltracta perquè només el veu com un enemic que vol desfer la seva preciosa col·lecció, i no pas com un comprador. En el fons, des de l’excés, el de Jeff Albertson és un perfil molt reconeixible. N’hi ha prou de passejar-se cada any pel Saló del Còmic de Barcelona.

Aquest submón d’obsessió, col·leccionisme i intercanvi de còmics surt com a rerefons de Padres ausentes, un assaig breu de Pablo Muñoz que ha publicat Alpha Decay. Muñoz va néixer el 1988 i és autor d’un blog de referència, El Rincón de Alvy Singer. En aquestes memòries repassa la seva afició precoç als tebeus de superherois, sobretot a Spiderman. Partint de l’impacte que li va causar “la macrosaga titulada La muerte de Superman”, parla de la seva infantesa de fill únic i va rastrejant l’evolució dels seus gustos com a lector, les tribulacions per aconseguir bons títols de la DC i la Marvel, i l’arribada del manga japonès com a punt d’inflexió del mercat.

Quan parla de l’afició compartida pels tebeus, Pablo Muñoz se centra en tres obres que la descriuen molt bé: el còmic 1985 Marvel, de Mark Millar, i les novel·les La fortalesa de la soledat, de Jonathan Lethem, i Les extraordinàries aventures de Kavalier & Klay, de Michael Chabon. No conec el còmic de Millar, però les novel·les de Chabon i Lethem, per aquest ordre, em semblen grans monuments literaris. Vaig pensar-hi precisament fa uns quants dies, mentre llegia el nou còmic de Paco Roca, El invierno del dibujante (Astiberri). El llibre repassa els anys 50 a l’editorial Bruguera i és, sobretot, un homenatge als cinc dibuixants d’historietes que es van rebel·lar per fer el Tío Vivo: Cifré, Conti, Escobar, Giménez i Peñarroya. Observant la mirada nostàlgica de Roca, em vaig adonar que s’ha escrit molt poc sobre aquesta gent. Un parell d’evocacions per part d’Armando Matías Guiu i Francisco González Ledesma, que els van conèixer, sí, però jo diria que cap novel·la de l’altura de les de Chabon i Lethem. Per falta de material no serà.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de gener del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma