Paraules de Rufus el vell

Lectures per no dormir
Rufus rep periodistes rares vegades, però quan el premien per la seva trajectòria crítica és gairebé inevitable que la premsa el maregi una estona. Els que ja li coneixen la veta mordaç, el provoquen amb incitacions. Un dia, un periodista cultural li va preguntar “Quin és el llibre més pesat del món? Podria recomanar alguna lectura avorrida a una persona que pateixi d’insomni?” Rufus se’l va quedar mirant amb una contracció sorneguera als llavis que feia presagiar un contraatac despietat. “Els llibres avorrits no serveixen per adormir-se” va dir, “ni són tampoc una bona companyia pels tres o quatre graons d’inconsciència que hem de baixar cada vegada que ens lliurem al son. Qui digui que El Quixot és un llibre pesat i que el té sempre a mà a la tauleta de nit per adormir-se, és un cretí integral. Perquè passa justament al contrari: és impossible que un llibre pesat ens ajudi a conciliar el son. Ens pot avorrir, i aquí l’avorriment només se suma al cansament d’una llarga jornada de treball, però no ens pot conduir amb pas segur cap al son ni donar a la nostra consciència l’empenta que necessita per rendir-se a la plenitud d’un somni. Als insomnes que menyspreen El Quixot d’aquesta manera, els diria que no s’adormiran mai gràcies a un llibre, com tampoc seran capaços de reviure els seus somnis quan es desvetllin. Si un llibre ens avorreix, no ens acompanyarà més enllà de la vigília. Als cretins no és la lectura que els adorm, sinó la fatiga. Les bones històries, en canvi, sí que ens transporten més enllà del nostre cansament. El Marcel de Proust descriu molt bé aquest fenomen al principi de la Recherche, quan ens explica que reviu la rivalitat entre Francesc I i Carles V, debatent-se entre el son i la vigília, fins al punt que se li empelta la història que llegia amb la tija d’un somni. Si el que llegim ajaguts al llit se’ns va enroscant en una mitja inconsciència fins a fer-se deliri de son, aleshores podrem dir que ens ha obert les portes d’una passió més gran. Ara bé, ja t’aviso que si pateixes insomni, insomni de veritat, més val que oblidis totes aquestes disquisicions i et prenguis una pastilla”.


Llibres mal traduïts

“Passa el mateix amb les traduccions”, continuava Rufus. “No són pas les obres mestres de la literatura universal les que costen més de traduir, sinó aquells llibres que estan mal escrits”. Aquí el periodista cultural l’interpel·lava: “No em dirà que és més fàcil traduir The Portrait of Dorian Gray d’Oscar Wilde que les novel·les del Pérez y Pérez?”. “Sí, és exactament així, però no pas pels motius que vostè es pensa. De la mateixa manera que un llibre avorrit no ens guiarà mai cap al somni, un text malgirbat no ens portarà mai a un llibre ben escrit, malgrat que el traductor s’esforci per dignificar-lo. Sempre fa de més bon traduir una obra mestra, encara que sigui la Recherche o l’Ulysses, que no pas un llibre mal escrit i sense gràcia, per més que una traducció automàtica sempre surti més a compte al traductor que veu un cèntim rere cada pulsació. Com més ben escrit és un llibre, més traduïble és. Com més maldestre sigui un autor, més avorrit serà de traduir-lo. Per això resultarà sempre més fàcil fer una bona traducció de l’Ulysses de Joyce que no pas de les novel·les del Pérez y Pérez, i paradoxalment també tindrà més mèrit”.


Les veritats no ofenen

Quan s’enfila per les branques d’aquesta manera, sempre hi ha algun periodista que el fa baixar a l’arena política. “I què en pensa de Wikileaks? No troba significatiu que Julian Assange hagi estat reclòs a la mateixa cel·la dels jutjats de Westminster on arafa més d’un segle va estar detingut Oscar Wilde acusat de sodomia?”. Rufus aixeca les aletes del nas, com sempre que se li afua l’esperit de contradicció: “Miri, jove. Fins que Assange no demostri que es capaç de fer-nos una balada com la que va escriure Wilde a la presó de Reading, no admetré que em compari l’un amb l’altre. Francament no veig que les últimes filtracions de Wikileaks hagin estat tan escandaloses ni que valgui la pena fer tant rebombori per quatre xafarderies d’Estat”. “Estimat Rufus”, dic jo, “el motiu de tant rebombori és molt senzill: les veritats, airejades al vent, ofenen”. “Vet aquí un altre tòpic”, em contesta Rufus, desautoritzant-me sense embuts davant dels periodistes. “Les veritats que ofenen no són veritats sinó atacs. Les filtracions de Wikileaks, per més defensables que siguin, són atacs en tota regla i la ràbia que susciten en alguns poders fàctics és legítima. Però hi ha una altra veritat suprema que no pot ofendre mai. Si algun dia vas al Museu del Prado, contempla els retrats que Velázquez va fer dels Àustries o els quadres amb què Goya va deixar retratada la dinastia borbònica. Allà hi ha una ràbia filtrada per la veritat, tan perfectament continguda per la bellesa de l’execució, que no va a arribar a enverinar mai les suposades víctimes d’aquells retrats. Ni Felip IV ni Ferran VII no es van sentir mai insultats per aquells pintors magistrals, que tenien el do de captar les filtracions de la seva ànima amb tanta veritat que era impossible que hi detectessin l’hostilitat que avui ens arriba a nosaltres. I que probablement no és més que l’hostilitat que sentim envers la impostura monàrquica i la vergonya amb què ens mirem la història més negra d’Espanya. Si Velázquez hagués embellit les faccions de Felip IV, no l’hauria afalagat mai tant com va fer retratant-lo en tota la seva condició de peix bullit. No amic, no. Els insults ofenen. La veritat, sublimada per la bellesa, mai”.


La bella dorment

“Però aquí, mestre”, dic jo, “ja entrem en el debat de la bellesa, que em sembla tan empedrat de perills com el discurs sobre la veritat”. Rufus em demana foc per encendre’s una cigarreta. “La teva pregunta demana una mica de nicotina. El crític no pot il·luminar una obra si abans no se n’enamora. Passa com amb el príncep que desperta la bella dorment”, em diu després d’una pausa, mentre expulsa el fum sense acabar d’obrir la boca. “Quina rondalla ens explicaràs, ara, Rufus?”. “Les obres dormen. Només el crític, el traductor o el lector, en definitiva, les pot desvetllar. Per apreciar la bellesa d’una dona, és recomanable veure-la adormida. Si és despullada encara millor, però almenys que estigui adormida”. Em poso les mans al cap amb les paraules de Rufus, realment a vegades sembla d’una altra època. “Si et sentissin les feministes, impugnarien tots aquests premis que t’han donat!”. Però Rufus torna a la càrrega. “Digue’m retrògrad, si vols. El sentit de la rondalla de la Blancaneu és justament aquest. La seva madrastra la vol enverinar per convertir-se en la dona més bella del regne, però l’únic que aconsegueix és que Blancaneu resplendeixi en tota la seva blanca i freda placidesa dorment. Una dona desperta sempre tindrà recursos per dissimular les seves imperfeccions. Amb cosmètics. O amb miralls i ganyotes manyagues. Et fa una picada d’ullet o et treu una mica la llengua i ja li perdones la vida. És paradoxal, però és així: és dormint com més netament defensa una dona la seva bellesa! I només el petó del crític l’il·luminarà amb tota la seva esplendor”.

Bernat Puigtobella, L'Avenç, gener del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma