divendres, 21 de gener de 2011

Per una Galeria de Catalans Abjectes

Durant uns quants anys vaig sospesar la idea de visitar el Museu del Crim de Barcelona. Ja fos per deixadesa, indecisió o falta d’esperit criminal autèntic, no hi vaig arribar a anar mai. Sabia que estava situat a la Facultat de Dret, a la Diagonal, que depenia d’un catedràtic de criminologia i que només s’hi accedia amb visita concertada. Vaig aconseguir un telèfon de contacte, vaig enraonar amb una secretària de la facultat, es pot dir que correcta encara que en alguns moments un pèl evasiva –sobretot quan em vaig interessar pels verins i els bastons amb punyalet-. Al cap d’un temps, inexplicablement, el van tancar.

És que els crims catalans no mereixen el nostre respecte i admiració? Com de costum, i aixo es deu a aquest cosmpolitisme banal i empobridor que ens ofega, enaltim criminals d’altres països, sovint amb un enlluernament excessiu –Landru gaudeix d’un prestigi immerescut-, mentre que els nostres, els de casa, queden en un injust segon terme. Al costat de Jack l’Esbudellador, la nostra Enriqueta Martí no es mocava amb mitja màniga (i a més a més l’Esbudellador matava sense solta ni volta, mentre que a ella l’empenyia el molt noble i ben català esperit comercial). O Jeroni Tarrés, ànima de la famosa Ronda d’en Tarrés creada el 1847, un facinerós a sou del Govern Civil que estomacava i assassinava obrers i republicans (les seves peripècies estan recollides a De ladrón a policía, uns fascicles del 1911 que es guarden a la biblioteca de l’Escola Policial de Mollet del Vallès -vull creure que no els tenen per agafar idees-). I Joan Rull, l’anarquista i alhora confident policial que ell mateix cometia els atemptats per cobrar la delació, un precedent clar de L’home que fou dijous de Chesterton. És un fet, a la Fira de Frankfurt vam perdre una ocasió d’or de divulgar els nostres criminals.

Animo les autoritats que obrin de nou el Museu del Crim. Sempre, esclar, que la clausura no sigui una invitació velada perquè els visitants s’esmunyin de nit a l’edifici, protegits per un passamuntanyes, obrin la porta de la sala amb un rossinyol i, gràcies a l’ajut d’una lot i esquivant les alarmes sensorials, ressegueixin les vitrines empolsegades del Museu del Crim. I si el guàrdia nocturn els sorprengués, assassinar-lo, d’alguna manera, també formaria part de la visita.

Enric Gomà, Ara, divendres 21 de gener del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir