dilluns, 31 de gener de 2011

Propera parada: Berlusconi

Sempre que conec algun italià i sortim a parlar del seu país, li pregunto si mai ha votat a Berlusconi. El misteri és que fins a dia d’avui encara no he trobat ningú. Al contrari, la majoria diuen pestes dels polítics italians i de Berlusconi en particular. Llavors, per il·lustrar aquesta tírria, tothom té una anècdota per explicar: “¿T’has fixat en la seva cara? D’ençà de l’últim lífting i dels implants de cabells, cada cop s’assembla més a Mao Zedong. En el fons és un comunista!”.

Un dels problemes, em temo, és que fa segles que Berlusconi es va situar en el territori de la paròdia. La comicitat involuntària i l’absurditat del personatge emmascaren una realitat aberrant. Tot ja sembla un acudit. Fa poc més d’un any vaig viure el fenomen en directe. Em trobava a Verona, sopant en una pizzeria amb uns amics. De sobte va córrer la veu taula per taula: algú acabava d’atemptar contra Berlusconi a Milà. Molts van agafar el telefonino i es van connectar. Aviat vam veure les imatges del polític ensangonat i, de cop, tota la pizzeria era una festa. Molta gent aplaudia, reia d’aquell rostre que semblava una caricatura. Vaig preguntar as amics si aquell barri de Verona tenia tradició rebel. “I ara”, em van respondre, “tota aquesta gent sol votar a Berlusconi”.

El fenomen no és nou. Amb George Bush fill va passar una cosa semblant. A Itàlia estan tips de veure que gent com Roberto Benigni, Nanni Moretti o Roberto Saviano deixen en evidència i desemmascaren els ardits de Berlusconi, però ell ho supera amb les manipulacions habituals. La seva estratègia és la proximitat: quan un programa de televisió gosa discutir els seus escàndols, ell hi telefona personalment en directe i intervé per insultar i desacreditar els que li van en contra. Ho ha fet tantes vegades que ja és com el gran Germà d’Orwell, en versió mamachicho. Als 74 anys, ja es veu, Berlusconi actua com un tirà que no se n’anirà mai. Potser l’única manera de derrocar-lo, ara per ara, és aquesta agitació popular que ha sorgit de Tunísia i continua a Egipte i Jordània: que l’efecte dòmino faci via cap a Itàlia. Tot queda al Mediterrani.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de gener del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir