¿Tens hora, sisplau?

Vet aquí un pensament erràtic de l’u de gener: cada vegada és més extraordinari que la gent demani l’hora a un desconegut, quan va pel carrer. Si es fes una estadística, quedaríem esgarrifats. Abans —fins al 2008, posem—, algú m’aturava com a mínim un cop al mes per preguntar-me allò de: “¿Que tens hora, sisplau?”. Ara ja pots estar content si te la demanen dos o tres cops l’any. Deu ser cosa de les noves tecnologies. Tothom porta a sobre un mòbil que marca l’hora amb uns números ben grossos. També pot ser que anem tan atrafegats per la vida, tan a toc de pito, que s’ha acabat creant una mutació genètica en el nostre ADN: ara som més individualistes i el rellotge biològic ens permet intuir l’hora exacta en què vivim.

Durant anys, al centre de Barcelona, hi havia un noi algerià que aturava la gent per preguntar-li l’hora. Si li feies cas, tot seguit t’explicava una història rocambolesca per demanar-te diners. A mi va provar d’enredar-me molts cops, però fa temps que no el veig. ¿Pot ser que s’hagi hagut de reciclar? Jo mateix, me n’adono, havia sigut molt de demanar l’hora i ara ja no tant. Fa uns vuit anys que vaig sense rellotge pel món, i això que a casa en conservo mitja dotzena. Guardo una polsera, per exemple, que uns oncles em van portar de l’URSS de Gorbatxov. Té l’esfera verda, les busques gruixudes, una estrella roja i una foto de l’astronauta Iuri Gagarin. Es va aturar coincidint amb la caiguda del comunisme i ja no el vaig fer arreglar. Devia ser un model per vendre als turistes, gens exclusiu, perquè a l’època el vaig retrobar al canell de dues o tres persones.

Aquesta és una altra: a les ciutats es molt fàcil saber quina hora és. A més dels parquímetres, les farmàcies i els caixers automàtics, sempre a la vista, pots recórrer als rellotges dels altres. Així, gràcies a l’observació discreta, amb el temps m’he convertit en un especialista en les modes del tic-tac. Ara entre els homes es tornen a portar els rellotges grossos, contundents, com de James Bond, amb cronòmetres i una munt d’esferes i busques que no sé per què serveixen. També m’he fixat que els joves recuperen els vells rellotges digitals dels seus pares, aquells de números grisos i quadrats. Si en guardeu algun —n’hi havia que duien calculadora i fins i tot ràdio—, ara és un bon moment per tornar-lo a lluir. Si sou presumits i us fa cosa, sempre us el podeu vendre per internet. Faríeu la primera pela.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de gener del 2011.

Comentaris

  1. En efecte, tornen a veure's pels canells aquells vells Casio dels 80, bé en la versió platejada i daurada. Les modes són així, van i vénen, i ara ha tocat l'hora dels rellotges, mai millor dit.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma