dijous, 20 de gener de 2011

Una maleta és una pàtria

En una de les vuit històries formidables que surten a La maleta, el narrador explica una visita al taller d’un famós escultor de Leningrad. Són els anys del comunisme apoteòsic i tots els escultors són rics: “Totes les ciutats tenen un monument a Lenin”, ens diu. El narrador passeja la vista pel taller i queda garratibat: “Pels racons s’amuntegaven els seus treballs inacabats. Vaig reconèixer fàcilment Iuri Gagarin, Maiakovski i Fidel Castro. M’hi vaig fixar i em vaig quedar estupefacte: tots estaven despullats. O sigui, totalment despullats. Amb uns culs conscientment modelats, els òrgans sexuals i una musculatura en relleu”. L’escultor li aclareix què passa: “Som realistes: primer esculpim l’anatomia, després la roba...”. Un parell de pàgines després, un altre escultor remata la lògica soviètica: “Cada treball ha de tenir una dosi mínima d’absurd”.

La descripció minuciosa i humorística de l’absurd quotidià durant el comunisme va convertir a Sergei Dovlatov en un escriptor d’alt nivell. Nascut el 1941 a Ufa, als Urals, Dovlatov va créixer en ple estalinisme i va aconseguir emigrar als Estats Units el 1978. Aviat va començar a publicar les seves obres en editorials petites de la dissidència russa. Gràcies a la intercessió de Joseph Brodsky, alguns llibres seus es van anar traduint a l’anglès, però sempre amb un perfil mig clandestí. La seva mort d’un atac de cor el 1990, derivat de l’alcoholisme, va acabar de revestir-lo d’una pàtina maleïda. Dovlatov, doncs, és d’aquella estirp d’escriptors que potser surten poc als manuals, però que alhora gaudeixen d’una legió de lectors fidels. És el cas també a Espanya: als anys noranta, gràcies als esforços de Ricard Sanvicente, professor i traductor de rus, es van publicar en castellà títols tan recomanables com Los nuestros, La extranjera i també La maleta. Cada cop, però, sortien en una editorial diferent i mai no van perdre l’aire secret. Sembla que Dovlatov té més sort en català: l’any passat l’editorial Labreu va publicar La zona, un recull de textos sobre les seves experiències com a vigilant d’un camp de treball, i ara hi insisteix amb La maleta, la millor porta d’entrada al seu món”.

A l’inici d’aquest llibre, el narrador retroba, al fons d’un armari, la maleta que va portar quan va emigrar a Estats Units. L’obre i repassa el que hi troba: uns mitjons finesos, unes botines de pell, una jaqueta que havia sigut propietat de l’artista Fernand Léger, uns guants per conduir... Cadascun d’aquests objectes li permet refer algun episodi del seu passat i, de retop, aprofundir en els anhels i les pors del qui emigra. Dovlatov deia: “Jo no visc a Amèrica, visc en l’emigració”. Llegint les seves obres, costa saber si estem davant una ficció o unes memòries. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria, i l’humor és el seu aliat per aillar el patiment i reduir-lo a matèria literària. La maleta conservada al llarg dels anys és una gran imatge per descriure en què es converteix la vida d’un emigrant, és la traducció física del moviment, la fugida, la incertesa, la nostàlgia que li sobrevé en moments inesperats i per les raons més absurdes. En realitat, Dovlatov vivia en els seus llibres”.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de gener del 2011. Ressenya del llibre La maleta, de Sergei Dovlatov (Labreu Edicions), trad. de Miquel Cabal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir