Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2011

Niech żyje wolna Polska

La lista de políticos presentes en la fiesta de aniversario del programa de sátira política Polònia tiene su interés. El aniversario era el quinto, y tal vez por eso se celebró en una fábrica de cerveza, pero el verdadero tema de la noche era cuántos más podrá cumplir. Según Mònica Terribas, mientras ella sea directora habrá Polònia. Es importante saberlo, pero eso sólo reformula la incógnita, por más ratificada que esté hoy Terribas al frente de TV3. El desembarco de la clase política en la fiesta no hace temer por su continuidad a corto plazo. El nuevo gobierno estuvo representado por su portavoz, Francesc Homs, y por dos de sus consellers polonizados: Irene Rigau y Ferran Mascarell. También hubo muchos representantes de la oposición, pero lo más alentador para la salud del programa fue la presencia casi en bloque de los candidatos a la alcaldía de Barcelona. Estaban Xavier Trias y Jordi Hereu, junto a Montserrat Tura, cuya presencia en las sátiras polacas parece más asegurada que …

Lapònia, Benidorm, Egipte

Lapònia. Quan es va inaugurar el parc temàtic 'Lapland' ('Lapònia') al sud d'Anglaterra a finals del 2008, els seus publicistes asseguraven que es tractava d'un lloc espectacular en què –per 35 euros– “els somnis es faran realitat” gràcies a atraccions com ara un “túnel de llum màgic”, unes “mostres de cuina lapona” i un “mercat de Nadal”, tot plegat amanit, a més a més, amb elfs, follets i ajudants del Pare Noel. En la realitat, el túnel de llum va resultar ser una filera d'avets ruixats de neu artificial al final de la qual hi havia una colla de huskies lligats i mal alimentats que lladraven d'una manera alarmant; la cuina lapona provenia de quatre furgonetes de menjar ràpid i el mercat nadalenc, el conformaven dues veles en les quals es venia paper d'embolicar regals. La pista de gel estava trencada, el pessebre estava pintat damunt d'una pancarta publicitària i els ajudants del Pare Noel eren uns senyors de mitjana edat i amb ulleres de cul …

Gadaffi és el cinquè genet

La memòria és capritxosa i aquests dies, quan veig a Gadaffi, penso en ell com “el cinquè genet de l’apocalipsi”. Amb aquestes paraules és com me’n van parlar per primer cop. Això s’ha d’explicar. Trenta anys enrere, el Dia de Sant Jordi les llibreries tenien competència deslleial. En un intent d’aconseguir clients, les caixes d’estalvis s’afegien a la festa i et regalaven un llibre si ingressaves uns calerons a la llibreta. Encara avui dia moltes llars exhibeixen ufanoses aquella biblioteca: Los Poldark; No digas que fue un sueño; Joan Salvador Gavina; Yo, Claudio... El 1981, les caixes van regalar El quinto jinete, del duet Lapierre i Collins, i va ser el primer best-seller que em vaig empassar com qui menja patates fregides sense parar. El dolent de la novel·la era Gadaffi i em va impactar com una amenaça real i sinistra sobre el nostre futur.

Aquests dies he fullejat un altre cop El quinto jinete. La trama és tan típica de la guerra freda...! Una nota anònima arriba a la Casa Blanc…

La pancarta que he trobat a faltar

Tot i que parteixo del tancament dels repetidors de televisió d’Acció Cultural del País Valencià, miraré de no caure en indignacions furibundes i sarcasmes encantats d’haver-se conegut contra el Partit Popular, tan habituals i embafadors (els expertíssims tiradors professionals contra el Partit Popular, Berlusconi, ara Sarah Palin i abans Bush, em comencen a cansar).

Com que és una qüestió envitricollada, cal revisar la cronologia: TV3 comença a emetre el 1983; durant els anys 80, ACPV, entitat privada valenciana, col·loca repetidors perquè els valencians puguin veure-la; Canal Nou, la televisió valenciana, neix el 1989. En aquell moment vaig esperar que alguna entitat privada catalana col·loqués repetidors perquè els catalans poguéssim veure Canal Nou. A mig esperar em vaig asseure en un tamboret –cap el 1994 o el 1995-, ja que els repetidors no arribaven. Ni als maulets més estrellats –o destrellatats- no se’ls va acudir instal·lar-los (devien estar enfeinats debatent en assemblea q…

Timbal?

La setmana passada recollia la percepció tan pejorativa que el cognom Alonso té al Camp de Tarragona, on “ser un alonso” equival a ser un talòs, babau i maldestre. Com que no hi ha cap cas documentat de persona tanoca que es digués Alonso, una especulació plausible ens portaria al conte “Joanet de l’onso”, que explica la història d’un home forçut (i toix), fill de dona i d’onso (ós). La lectora Roser Casanovas Borau, veïna de Sant Antoni de Vilamajor però nascuda a Tarragona fa gairebé vuit dècades, m’escriu per aportar un altre element sobre l’origen etimològic de la cara fosca dels alonsos. Es basa en un preciós record d’infància de les festes tarragonines, ja fos per sant Magí o per santa Tecla. Recorda que hi desfilava “un home, d’ètnia gitana, carregat amb un timbal i acompanyat d’un ós bru que portava lligat pel coll amb una corda llarga. L’home feia sonar el timbal amb una cadència de vals (que la gent identificàvem amb un “compre-me’n, compre-me’n, compre-me’n”) i l’ós feia pa…

La otra transición

Por si no lo habían notado, les comunico que ayer fue 23F. Los medios recogieron los anécdotas usuales del golpe, acompañadas del clásico qué hizo usted ese día y, como gran novedad, se estrenó una película en los cines. En tres décadas, la de artículos, libros, reportajes y películas que nos han llovido sobre el golpe de Estado. Sólo nos falta una peli en 3D. Podrían titularla 23F3D y parecería un modelo de avión. Bueno, seguro que no sólo nos falta eso. Puede que también nos lleguen videojuegos 23F con aplicaciones para móvil y tableta (si es que ya no los hay). En cambio, el lunes 28F celebraremos un aniversario que pasará más desapercibido: el del último día que circuló legalmente la peseta. En concreto, celebraremos el noveno aniversario de su desaparición, porque el último día en el que circularon pesetas legalmente fue el 28 de febrero de 2002. Aunque la muerte de la pela fue más lenta que la de Franco. Como tal, la peseta dejó de cotizar el 31 de diciembre de 1998 y fuesustitu…

El jazz de Chico i Rita

Arriba el cap de setmana dels Oscar i ja s’han estrenat gairebé tots els films que estaran en dansa. De les 10 nominades a millor pel·lícula, només falta Toy Story 3, una de dibuixos animats que té en contra l’efecte de déjà vu. Però la cartellera és capritxosa i no sé què m’hi jugo que els pròxims dies molta gent pagarà l’entrada per veure’n una altra de dibuixos que no surt a les llistes: Chico & Rita, el prodigi musical i visual que han dirigit Fernando Trueba i Mariscal. La fusió de dos talents no sempre és garantia d’un bon resultat, però en aquest cas la química ha funcionat. Jo sospito que l’èxit prové del caràcter generós de Trueba i Mariscal —no són dos egos maníacs—, de la seva capacitat per treballar en equip i apassionar-se, però també d’un tercer factor harmònic: la música de Bebo Valdés.

Els dos artistes han assenyalat a la premsa que Chico & Rita és «un somni, una fantasia». Aquest caràcter somiador i gairebé ingenu, de qui fa la pel·lícula que li agradaria veure…

El bon consell de la tieta Eduvigis

Es veu que un tal Nacho Vigalondo escrivia un bloc a El País digital. Entre nosaltres, diria que no el conec. Vigalondo va néixer a Cabezón de la Sal el 1977 i justament l’estiu d’aquell any jo el vaig passar a Cabezón perfeccionant el meu castellà, per la qual cosa, si ens vam veure, ell deuria tenir només uns mesos. Actualment és guionista, ballarí, cantant i director de cine. Porta barba. Per la Viquipèdia sabem que té pendent el guió del llargmetratge Noches transarmónicas. Una dada que em desconcerta una mica.

Al Twitter, Vigalondo va arribar a reunir 50.000 seguidors i per festejar-ho hi va penjar –tradueixo-: “Ara que tinc més de 50.000 followers i m’he pres quatre xatos podré dir el meu missatge: l’Holocaust va ser un muntatge!”. I va continuar –una altra piulada? O piu-piuada? L’ornitologia no és el meu fort-: “Tinc una altra cosa per explicar-vos: la bala màgica que va matar Kennedy ¡encara no ha tocat terra!”. A l’acte, uns seguidors van queixar-se per la referència frívola …

El senyor Bohigas, des del bar de baix

Per què la cultura s’ha de tractar amb els mateixos miraments que una pastoreta de ceràmica de Lladró? (Pel que més vulguin –els seus difunts, els seus fills, el seu podòleg-, no hi vegin cap rastre d’ironia. Quan algú es burla de l’obra de Lladró, se’m regiren els budells jejú i sacsoner, les exhibicions de bon gust em revolten).

Tot i que no el comparteixo, m’atreu el desdeny pel cinema de Holden Caulfield, el nano d’Elvigilant al camp de sègol. O quan algú posa en entredit el prestigi atorgat al teatre, tan gratuït, un xantatge a partir dels grans noms que hem de venerar (Goldoni i Brecht ocupen el lloc que per a les nostres àvies tenia santa Rita de Càssia). Sobre l’òpera, em basto sol per detestar-la (m’és insuportable). M’encantava quan una arpista que vaig conèixer, després d’interpretar una peça delicada i fràgil, rondinava avorrida: “Quina horterada!”. Sovint els llibres estan envoltats d’una comèdia sulfurant. La dansa crispa el més reposat, no s’estan mai quiets. Cada cop q…

Flirmando espero

Fray Gerundio protagoniza la novela Historia del famoso predicador fray Gerundio de Campazas, alias Zotes, que escribió el Padre Isla hace tres siglos. Va de un chavalín talentoso con memoria excelsa. Texto que oye, texto que aprehendey recita con fervor. Como por su casa de Campazas, en la comarca leonesa de Campos, pasan muchos frailes, ya de niño imita sus sermones, en un castellano leonés trufado de latinajos. El futuro fray Gerundio despierta así la admiración general de amigos, conocidos y saludados. Nadie duda que, con su labia, conseguirá lo que se proponga. Ser predicador, por ejemplo. En el curso de la novela el joven charlatán vive en tensión entre los grotescos consejos de su maestro fray Blas y la moderación oratoria de fray Prudencio. Al final, ejerce desde el púlpito, de gerundio en gerundio hasta la subordinación general. La obra es una crítica al lenguaje barroco, en un momento en el que la línea culterana ha llegado a unos extremos hiperbólicos. Fray Gerundio es un e…

Qui té por de què?

Molts nens de la meva quinta pensàvem que els nostres pisos tenien una habitació més del compte, l'anomenat quarto de les rates. Cada cop que en fèiem alguna de grossa els adults que prenien cura de nosaltres ens amenaçaven d'enviar-nos-hi. El meu era un recambró en un quart pis de la barcelonesa plaça de Virrei Amat, a Noubarris, i mai no hi vaig veure cap rata. Però això no impedia que tingués un cangueli terrible cada cop que l'àvia Paula insinuava que m'hi tancaria. Les poques vegades que, finalment, em va tancar al quarto de les rates em vaig acollonir moltíssim i em vaig posar a xisclar com un foll fins que me'n va rescatar. Avui sé que, en realitat, el que em feia por era la foscor. Ens fa por tot allò que ens és desconegut. Enla nostra ment fantasiosa tendeix a adoptar una identitat informe d'encontorns difusos capaç de fer-nos morir de por. Ens fa por la nostra por perquè no sabem d'on ve. Ni volem saber-ho. D'aquí que reaccionem amb violència …

¿Quién teme a qué?

Muchos niños de mi generación pensábamos que los pisos en los que vivíamos tenían una habitación más de la cuenta, el llamado cuarto de las ratas al que nos amenazaban con enviarnos cada vez que hacíamos una trastada. En el mío, un trastero de un cuarto piso en la barcelonesa plaza Virrey Amat, jamás circuló rata alguna. Pero eso no impedía que cada vez que mi abuela Paula me amenazaba con encerrarme en él me entrara un cague de dimensiones diarreicas. Las pocas veces que, finalmente, me encerró en el cuarto de las ratas me jiñé a los cuatro segundos y me puse a chillar como un poseso hasta que me rescató. Hoy sé que, en realidad, lo que me daba miedo era la oscuridad. Nos da miedo lo desconocido porque en nuestra mente fantasiosa tiende a adoptar una identidad informe de contornos desdibujados capaz de hacernos morir de miedo. Nos da miedo nuestro miedo porque no sabemos de dónde procede. Ni lo queremos saber. De ahí que reaccionemos con torpeza violenta, chillando como histéricos o…

Larssen, Archer, Ahem

Larsson. Al 9 de novembre de 2004, un periodista suec –que fumava tres paquets de tabac diaris i s'alimentava a base d'hamburgueses dia sí i l'endemà també– va pujar les set plantes que portaven a l'oficina de la revista on treballava i va tenir un infart. Tenia 50 anys. Havia escrit una trilogia –Millennium– per la qual ja tenia un contracte, però com que cap dels tres títols encara no s'havia publicat, no hauria pogut pas preveure que se n'acabarien venent més de 40 milions d'exemplars. Per això no havia deixat cap testament vigent. D'acord amb la llei sueca, els diners derivats de la venda dels seus llibres han anat a parar a les mans del pare i germà de l'autor (amb els quals estava renyit); però la companya sentimental d'aquest –van viure junts durant 30 anys– n'ha reclamat l'herència sencera. (A més a més, ella afirma que té accés a una quarta novel·la, no del tot acabada, que el món no veurà fins que aquest litigi –que fa set anys…

Una polèmica cairota

Com ens comentava l’altra setmana el corresponsal de TV3 Joan Roura des del Caire –aquella ciutat que un altre corresponsal, Albert Elfa, hi ha dies que s’entesta a anomenar el Cairo-, “el miratge de la llibertat és el primer que desapareix en les revolucions; torna el que anomenem ordre, d’un tipus o d’un altre”. ¿Potser al·ludia a les purgues dictades per Lenin els primers anys de la revolució? ¿O a l’augment desmesurat del preu dels clavells després de la revolució portuguesa? No, Joan Roura es referia que, acabades les manifestacions a la plaça Tahrir, el trànsit hi tornava a circular com abans, amb els mateixos límits de velocitat de sempre.

Si les meves informacions són certes, el límit màxim de velocitat a Egipte és de 90 km/h a les carreteres, 100 en autopistes i 40 en zones urbanes (o 50, segons les fonts). Parlant clar, les protestes a la plaça Tahrir, ¿no incloïen un desig legítim dels egipcis d’instaurar uns límits de velocitat més generosos? Enderrocat Mubàrak, el nou gov…

Ser o no ser, o ser una mica menys

El calendari del pagès i els intel·lectuals acostumen a dir que, en èpoques de crisi com la que vivim, els últims que haurien de patir les retallades pressupostàries del govern són l’educació i la cultura. L’educació perquè és una inversió de futur: si els estudiants d’avui tenen mitjans, diuen, sortiran més ben preparats i el dia de demà sabran trampejar les conseqüències de la crisi actual. En el cas de la cultura, perquè totes aquestes exposicions, llibres, concerts, obres de teatre i festivals multimèdia subvencionats, actuen com a veu de la consciència col·lectiva. Encara que potser no ens n’adonem, ens ajuden a pensar sobre nosaltres mateixos i ens enriqueixen moralment...

Tot això és en teoria, esclar. A l’hora de la veritat, la cultura sempre és la parenta pobra i, a més de pidolar cada any les engrunes del pastís públic, al final rep l’estisorada com tot bitxo vivent. És el que va passar la setmana passada, quan el conseller Ferran Mascarell va anunciar que enguany els ajuts p…

L’edició sense editors

El camp semàntic del món editorial arrossega des de sempre una mancança que els diccionaris no solucionen. En anglès, per exemple, s’estableix una diferència entre publisher i editor: el primer és la persona que decideix quins llibres es publiquen un llibre i el segon és la persona encarregada de fer l’edició del text. Tant en català com en castellà, de totes dues figures en diem “editor”. Potser cal trobar l’explicació en el caràcter vocacional que, anys enrere, va tenir l’edició entre nosaltres: abans dels grans grups, qui publicava els llibres era també qui n’editava el text.

Tot això ve a tomb perquè dissabte passat, precisament, el diari The Guardian obria el seu suplement literari —tot un referent cultural— parlant de “L’art (perdut) de l’edició”. Uns quants autors analitzaven l’estat de la qüestió. Avui, deien, encara hi ha bons editors de text, talents escrupolosos que llegeixen a fons, tant als grans grups com a les editorials independents. El problema, però, és que el valor d…

La feina solitària i callantívola

A l’acte de lliurament dels premis Ciutat de Barcelona, Rafael Argullol, premiat en la modalitat d’assaig, va declarar que la feina solitària és la més imprescindible en la història de la cultura. No em deixin mentir, però tenia entès que en ciència la col·laboració és clau (com la dels germans Orville i Wilbur Wright o la dels esposos Curie, que en cap moment es van tirar els tubs d’assaig pel cap cridant “Fes el fotut favor de sortir del laboratori i deixar-me sol, bruixa fastigosa!” –cal tenir en compte que estaven casats-). Potser són els artistes els que cal que estiguin sols, encara que no sabria com defensar-ho en els camps del teatre, la dansa o el cinema. Fins i tot els cineastes més presumptuosos –n’hi ha algun d’escadusser-, quan tenen un micròfon davant solen agrair i elogiar la col·laboració de tot l'equip, cap no declara: “La feina més imprescindible és la que he fet jo sol” (tot i que estiguin pensant: “Que genial, aquell pla mig que se’m va acudir assaborint un cub…

Alonso?

Al Camp de Tarragona el cognom de Fernando Alonso provoca turbulències. Dir-li a algú que és un alonso significa insultar-lo. Un insult dels que fa riure, com tanoca, talòs o carallot, però un insult, al capdavall. A Alonso, que deu viure aliè al seu drama tarragoní, li passa el mateix que al croat Davor Suker a Anglaterra (sucker en anglès també és un insult) o a l’holandès Phillip Cocu a França (cocu vol dir cabró). Hi ha noms o cognoms que viatgen malament. Només cal fixar-se en la reputada il·lustradora anglesa de llibres infantils Frances Cony. Busqueu-la per la xarxa i veureu que fa uns dibuixos collonuts. A Badalona encara recorden un excel·lent jugador de bàsquet nord-americà que va jugar a la Penya: Tanoka Bird. No n’era gens, de tanoca, però se’n deia. El fenomen de l’insult ocult no cessa. El Sevilla acaba de fitxar al mercat d’hivern un croat més aviat esquifit que es diu Ivan Rakitic. Doncs Alonso també és un insult ocult al Camp de Tarragona. Un alonsot és un paio més av…

Transcribir a máquina

Me escribe el lector Roger Vilaplana Hortensi de Cardedeu completamente emocionado por la sensibilidad lingüística de Vodafone. Los hechos que relata se parecen a otros casos que conozco, pero esta vez el grado de sensibilidad no lo supera ni un periodista deportivo de Huesca. Roger telefonea a su hermana por su cumpleaños. Le salta la típica vozque informa sobre la falta de disponibilidad del número solicitado. La grabación le añade una opción que él desconocía: puede dejar un mensaje de voz para que el sistema lo transcriba en un sms y lo envíe a su hermana. Salta a la vista que es una estrategia para incitar al consumo, pero como los tiempos no están para hacerse el estrecho Roger decide apostar por la innovación. Primero le pasa por la cabeza cantar. Pero antes de lanzarse a aullar se enfríay al final se limita a declamar "en el dia d'avui, que celebres els anys, per molts anys per molts anys i que en facis molts méééééééés. Un petonet". Sostiene Roger que su grabaci…

L'estat de la qüestió (com si diguéssim)

Sentint Isona Passola reclamant mesures expeditives contra la pirateria informàtica, a El món a RAC1, rumiava que som molts els que patim calladament una pressió inadmissible i abusiva: la multa de 50 euros per a tots aquells que, fent exercici de la nostra llibertat, viatgem en transport públic sense bitllet. Com tants altres passatgers, acostumo a colar-me gairebé cada dia en algun vehicle públic, ja sigui el metro, l’autobús, el tren o el funicular de Gelida. Fins i tot he arribat a colar-me en un taxi, sense gaire fortuna, tot s’ha de dir. Per tant exigeixo el mateix tracte, ni més ni menys, que els internautes que es descarreguen il·legalment pel·lícules i sèries i no reben cap sanció. Viatjar en transport públic sense bitllet ha pres una dimensió tan gran, és una pràctica tan estesa, que ja és del tot impossible controlar els infractors. “És un canvi de paradigma”, vaig advertir al revisor de l’autobús que pretenia multar-me per no dur bitllet. “¿Cómo dice?”, em va saltar ell i …

Fausto Papetti

En la calle hay farolas, pero si se gira a la derecha por un camino de tierra hay un descampado muy majo para hacer boogie boogie largo". No se trata de las instrucciones para llegar a un concierto campestre, sino del comentario que un tal Alex (descubridor) dejó el sábado 5 de febrero en la página web mispicaderos.net (lugares donde hacer el amor en tu coche), titulado "Serranito". La ficha se completa con la dirección (calle Serrano Galvache, 28033 Madrid), una valoración del paisaje (precioso), otra del grado de intimidad (high), el acceso (car/foot) y la capacidad (5-20). Lo único que no me queda claro es esto, porque no sé si Alex opina que en ese descampado tan majo caben de cinco a veinte personas o de cinco a veinte automóviles. Busco la dirección a través de Google Maps y doy con el descampado entre la M30 y Serrano Galvache, junto al Instituto de Ciencias de la Construcción Eduardo Torroja. El grado de ampliación que me permite Google Views es tal que si Alex …

Mi poeta favorito

San Valentín podría haber sido el patrón de la Fórmula I pero el destino quiso relacionarlo con el amor. De hecho, en Catalunya hoy se demostrará cómo sería Sant Jordi si se hubiese quedado en una fiesta auspiciada por los grandes almacenes. A lo sumo, una jornada comercial equiparable al día de la Madre. Sant Jordi no hay más que uno. Por eso, cuando el acalde Hereu tuvo la ocurrencia de situar la fiesta sobrante de Barcelona en tal día como hoy, hubo contestación general y al final el alcalde actuó del mismo modo que con la consulta de la Diagonal o las paradas de la Rambla. Es decir, dijo Diego. Y es lástima, porque ahora le hubiera pillado en plenos amoríos primarios con la candidata Tura y hubiera sido una jornada muy lucida. Pero no. Finalmente, hoy no es festivo en Barcelona y los grandes almacenes deberán conformarse con celebrar san Vale como cada año, embelleciendo sus escaparates como si anunciaran un congreso de cardiopatías.


La novedades la jornada Anti San Valentín que se…

Cafè i cigarrets

Em trobava al carrer Aribau, a tocar de la Diagonal, i em van venir ganes de fer un cafè. Vaig recordar un bar d’allà prop que havia freqüentat anys enrere. Era un local com un cop de puny, estret, amb una barra d’uns tres metres i una taula en un racó. Ni tan sols hi havia lloc per a una màquina escurabutxaques, cosa d’agrair. M’agradava el seu caràcter bulliciós però simpàtic, amb un propietari hiperactiu, sorneguer i que mai no estava de mal humor. A les hores de més tràfec, ell i el cambrer que l’ajudava es movien rere la barra en una coreografia perfecta.

Quan vaig ser davant del bar, a la porta hi havia un rètol que deia: “Espai lliure de fum... i de clients”. Hi vaig entrar i era veritat. Només hi havia una senyora asseguda a la taula i un home que ja pagava. Eren les 11 del matí. Vaig demanar un cafè i vaig donar un cop d’ull al local. El propietari ho va interpretar com una pregunta i em va respondre:

—Sí, sí, és la llei antitabac... He calculat que estic perdent 100 euros cada…

Vida, Control, Màgia

Vida. Acaba de sortir una nova biografia –la tercera– sobre William S. Burroughs, un escriptor del tot iconoclàstic considerat, al món angloamericà, tan important com Joyce o Beckett. L'autor de Burroughs (Londres, 2010), Phil Baker, repassa els esdeveniments clau de la vida del seu subjecte –la trobada amb Ginsberg i Kerouac, l'addicció a l'heroïna, l'homicidi de la seva dona i la notorietat de The Naked Lunch– però recalca especialment la creença de Burroughs que l'univers és màgic, és a dir, que no hi passa res per casualitat, sent com estem sotmesos, sempre, a la interferència de forces ocultes.

Control. Fins fa tres segles gairebé tota la humanitat tenia aquesta percepció del món. N'és una mostra destacable, entre moltes d'altres, la mateixa Odissea, en què els mortals estan a la mercè tan sufocant com inexorable –gairebé totalitària– dels déus i la seva prole sobrenatural.

Màgia. Encara avui n'hi ha que hi creuen en l'univers màgic: una amiga em…

Concert per a pianola i capsa de música

Semblava mentida, befa o funció de la Commedia dell’Arte, a aquestes alçades del partit (el PSC), que un moderador d’un debat (Jordi Llompart) d’una cadena modesta i digna (Barcelona Televisió) preguntés a dos candidats (Jordi Hereu, Montserrat Tura) a presentar-se com a alcaldables de Barcelona “Quines apituds creuen que tenen com a candidats i quines creuen que té l’altre candidat?” i que un d’ells (Tura, encara que tant se val) respongués decidit –ho escapço per raons d’espai-: “Les primàries han fet un pas endavant en contra de la cultura de la indiferència molt present en el món de la política. Els ciutadans i les ciutadanes és bo que es mostrin capaços de lluitar contra la indiferència. I el fet de propugnar-me ha iniciat un procés d’una certa efervescència, un debat que ens alegrem que estigui focalitzat en el Partit dels Socialistes. Ja que es tracta de retornar el protagonisme del moment, de la solució, en el problema de la designació de candidat, a cada un dels militants i a…

L’altre Guardiola

Imatge
En el seu article de dimecres passat a El Periódico, Josep M. Espinàs parlava de la vida tràgica dels miners, sempre a mercè d’esfondraments i explosions, i es recordava d’una cançó que anys enrere es va fer molt popular: Sixteen Tons. És una cançó especial, rodona tant per la música com per la lletra, en què un miner pensa en veu alta sobre el seu destí. L’Espinàs en traduïa una part: “Setze tones, i ¿què has aconseguit? Cada dia més vell, cada dia més pobre...”. Mentre llegia l’article em vaig posar a cantar la cançó. La sorpresa, però, és que la lletra em sortia en castellà perquè així l’havia après: “Yo... soy un pobre paria, minero soy, con mi azadón y mi pala nací...”. En coneixia la versió per Josep Guardiola —el cantant, no l’entrenador—, que la va popularitzar als anys 70.

Amb la tonada al cap, vaig entrar a Spotify per buscar-hi la cançó original. Quina meravella, això de Spotify! Només de posar-hi el títol, me’n van sortir més de 40 versions. N’hi ha tantes, i tan diferents,…

Un brindis per la rambla dels Ocells

“Algun dia tot tornarà a ser com abans”. En els moments més impensats, me’n recordo d’aquesta rèplica fulgurant de Poble Nou (sempre s’acaba retornant als clàssics), possiblement escrita de pròpia mà per un servidor de vostès (excusin si em cito a mi mateix). No sabria dir si la pronunciava la tieta Victòria, la Rosa o l’Antònio –aquell gran home-, encara que també l’hauria pogut pronunciar, a la vida real, el rabí de la sinagoga del carrer Avenir. Perquè, conscients o no, compartim un deix d’enyorança del paradís terrenal, tots els que hem nascut en aquesta nostra cultura judeo-cristiana (adjectiu que els costums vigents obliguen a dir entre basques, erupcions cutànies i atacs epilèptics). En nosaltres hi ha una nostàlgia d’un temps pretèrit, a penes entrevist, en què la vida hauria estat més feliç, alegre i plaent, amb els rius semblants a un bufet lliure de postres. Potser és només un somieig. També alguns espectadors dels anys 40 pensaven que Rita Hayworth a Gilda, a la cinta orig…

Fatxejar?

La terminologia nàutica sovint permet analogies molt directes amb la vida entesa com a dura singladura pels set mars. Només cal veure l’ús que Artur Mas ha fet del famós timó familiar a l’hora d’exercir la presidència de la Generalitat amb “cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”. Les maltempsades econòmiques amenacen la navegació i la interlocució amb Espanya resulta més agitada que mai. Mar enllà (en realitat, terra endins) els polítics espanyols fatxegen quan parlen de l’estat de les autonomies. Els partidaris del reviscolat senyor Aznar (via Rajoy) qüestionen l’Espanya esquarterada en disset bocins i es fan forts en una unitat que recorda la unitat de destí franquista. No és cap secret que molts d’ells tenen l’ànima fatxa, en la segona acepció que recull el DIEC. Però, a l’altra bancada del Congrés, quan Pérez Rubalcaba (via Rodríguez Zapatero) defensa aferrissadament el model de les disset banderetes, també fatxeja, en el sentit nàutic del terme. Propugna mantenir la nau (…

Exportar importa

Ayer y hoy se presenta una sardana en Milán. Es una sardana muy especial, nacida para tocar la fibra, y tal vez por eso se presenta en el congreso europeo Fibre-to-the-Home 2011. El 20 de enero se hizo una prueba de campo en Francia y hoy el proyecto llega a su fin. La noticia me recuerda un episodio verbívoro que viví hace una década, en la librería El Racó del Llibre de Rubí. Tras perorar sobre el juego verbal, un señor se acercó para que le firmara el libro y, mientras me aplicaba a rubricárselo, me contó que él estaba a punto de propiciar algo que sólo los catalanes hubiéramos apreciado. Mi interlocutor era un científico. Se había especializado en el estudio de ciertos fósiles marinos y, durante una estancia en Sudáfrica, dio con una variedad de poliqueto que la ciencia aún no había descrito. Yo jamás había oído hablar de los poliquetos, de modo que inquirí y supe que eran unos anélidos, relacionados con los moluscos, que se presentan en la naturaleza a través de diez mil especies…

Com escriure al 'Financial Times'

Alerta, tots els professors de periodisme que llegeixin aquest piló (no arriba a columna): sense ànim de lucre (tot i que accepto capses de galetes daneses), els proposo un examen pràctic per avaluar els estudiants, consistent en fer-los redactar un article sobre Catalunya com si l’hagués escrit un periodista del Financial Times. Un alumne aplicat i despert sabrà incloure-hi amb perspicàcia els graus d’alarmisme calculat, la prevenció cap a l’estat de les autonomies, els recels que desperta la identitat catalana, el cosmopolitisme d’estar per l’hotel.

Ahir, a El matí de Catalunya de Ràdio, Manel Fuentes va entrevistar Victor Malet, corresponsal del Financial Times a Espanya. En l’examen proposat, els estudiants només hauran de reproduir les paraules de Malet (els estalvio visitar la web El Racó de l’Erasmus Vagarro): “Els inversors de Londres o Nova York tenen por que el deute de la Generalitat no estigui controlat i que n’hi hagi d’amagat”. Citar la persecució lingüística val mig pun…

Ignorància, Informació, Fúria

Ignorància. Com que em falten dades quant als moments històrics que Egipte està vivint aquests dies, no em veig amb cor de parlar-ne, per por d'equivocar-me. Aquesta feina ja l'estan fent un munt de comentaristes a tots els diaris, amb una alacritat impressionant.

Informació. El que sí que es pot afirmar sense por d'anar errat és que els altres governs de la zona hi han reaccionat d'una manera ben lògica: els dels països àrabs estan rebaixant el preu dels aliments alhora que prometen reformes polítiques a cor què vols, mentre el d'Israel es preocupa per l'ascens possible de partits islamistes als dos únics països veïns (Egipte i Jordània) amb els quals no està en un estat de guerra permanent. L'única reacció que sembla mancada de lògica és la de Hamas: a la franja de Gaza, havia prohibit qualsevol manifestació en solidaritat amb les dels països veïns, fins dijous, quan en va permetre una que consistia –segons The Associated Press– únicament en simpatitzants …

Barça Guinness

No es por hacerle un feo a Estrella Damm, patrocinadora oficial del Fútbol Club Barcelona, pero la marca de cerveza irlandesa ha logrado asociar su nombre al concepto de récord y este Barça los está batiendo todos. El Libro Guinness es una antología anual de la superación humana, un monstruario espeluznante que retrata una de nuestras facetas más ambivalentes: la competitividad. La lista de récords contiene cientos de excesos concebidos exclusivamente para superar excesos anteriores. Muy pocos son admirables. Algunos son risibles y otros más bien preocupantes. La curiosidad es el motor del conocimiento, y seguro que a casi todos nos interesa saber quién es la persona más longeva (o más alta o más gorda) del mundo, pero ¿qué nos aporta saber cuál es la paella con más granos de arroz, el comensal que más calçots seguidos se ha zampado o el crucigrama más grande del mundo? Más bien poco. Sobre todo si la paella estaba mala, el comedor de calçots vomitó y el crucigrama está definido sin s…

Mubarak i els avantatges de l’exili

Amb el pas dels dies, sembla que es va assentant el procés de canvi polític a Egipte. Els escriptors i intel·lectuals egipcis a l’estranger, els líders de l’oposició, els analistes polítics i els diplomàtics internacionals, tots fan propostes perquè s’avanci cap a una solució democràtica. Fins i tot el mateix president Mubarak, amb la dimissió els darrers dies de la cúpula del govern, ha entès que la seva joguina està espatllada i no hi ha manera d’arreglar-la. El dubte principal que sorgeix d’aquest caldo d’idees i opinions és si el canvi és qüestió de dies o de mesos. Ahir les cròniques deien que en trànsit intens havia tornat a la capital, tot un símptoma del retorn a l’escenari anterior, i els més pessimistes tenen por que l’efecte agitador i festiu de la plaça Tahrir es pugui extingir.

En aquest impàs sobre el futur d’Egipte, tots coincideixen també en què el primer escull per resoldre és el futur de Mubarak. Es recomana un pla de sortida que el tregui del mig de manera pacífica i…

Karmele Marchante, ambaixadora de Catalunya

Una vegada més, una catalana il·lustre com Karmele Marchante es va haver de sentir dir que és molt catalana, en el sentit de garrepa, emmarcat en una òptica ronyosa i al·ludint a una suposada tendència gasiva, sense ometre alguns aspectes tacanys. Marchante va néixer a Tortosa, el 1944 (estic esperant que algun estudiant ansiós d’obrir-se camí en l’àmbit acadèmic es decideixi a dedicar els seus treballs de postgrau a la temàtica Contribució de Karmele Marchante a la cultura catalana. Ja veig la doble pàgina a Serra d’Or). Encara n’hi ha que recordem els seus articles en defensa de la dona a Ajoblanco, una revista d’esquerres i contracultural creada el 1974 (en llengua castellana, una mesura prudent perquè en català s’hauria titulat Sopa d’all). En les dues últimes dècades, Marchante ha dedicat la seva obra i la seva rebel·lia a dones concretes, com seria Cayetana de Alba, més que a la dona en general, en el sentit de gènere.

L’havien convidada –estic concordant, per si no se n’havien a…

Gairebé tots som Kafka

Aquest any el premi de les lletres catalanes Ramon Llull ha anat a parar a l’escriptora Nuria Amat (i potser Núria Amat, amb accent) per una novel·la que es diu Amor i guerra. Amat ha sigut sempre una autora de perfil minoritari —“silenciosa”, com s’ha descrit ella mateixa—. S’entén, doncs, la seva sorpresa quan el jurat va anunciar que li corresponien l’honor el els 90 mil eurets del guardó. Una sorpresa que encara era més gran entre els assistents a la gala: aquesta és la primera obra de ficció que Amat escriu en català.

En teoria, quan comencen a escriure un text, la majoria d’autors catalans poden escollir entre dues llengües. El bilingüisme escrit és habitual a la premsa —articulistes que escriuen en català i castellà, segons el mitja en què publiquen— i fins i tot en llibres de divulgació i assaig, però és molt més estrany quan es tracta d’una obra de ficció. L’aposta íntima que comporta desenvolupar un estil literari, trobar una veu pròpia que et representi, sovint et condemna a…