Alonso?

Al Camp de Tarragona el cognom de Fernando Alonso provoca turbulències. Dir-li a algú que és un alonso significa insultar-lo. Un insult dels que fa riure, com tanoca, talòs o carallot, però un insult, al capdavall. A Alonso, que deu viure aliè al seu drama tarragoní, li passa el mateix que al croat Davor Suker a Anglaterra (sucker en anglès també és un insult) o a l’holandès Phillip Cocu a França (cocu vol dir cabró). Hi ha noms o cognoms que viatgen malament. Només cal fixar-se en la reputada il·lustradora anglesa de llibres infantils Frances Cony. Busqueu-la per la xarxa i veureu que fa uns dibuixos collonuts. A Badalona encara recorden un excel·lent jugador de bàsquet nord-americà que va jugar a la Penya: Tanoka Bird. No n’era gens, de tanoca, però se’n deia. El fenomen de l’insult ocult no cessa. El Sevilla acaba de fitxar al mercat d’hivern un croat més aviat esquifit que es diu Ivan Rakitic. Doncs Alonso també és un insult ocult al Camp de Tarragona. Un alonsot és un paio més aviat lent de reflexos, babau i maldestre. Potser n’hem de buscar l’origen al conte “Joanet de l’onso”, que explica la història d’un home forçut (i una mica toix), fill de dona i onso (ós). 

Màrius Serra. Avui. Dijous, 17 de febrer de 2011 

Comentaris

  1. Una precisió: el de la penya es deia Tanoka Beard, no Bird (aquest era el Larry).

    Segurament la confusió és perquè tothom pronunciava el cognom malament: /b3:d/ en comptes de /bIad/. Si és que hi ha cada Tanoka...

    ResponElimina
  2. Jo tinc una companya que es diu Marta, fins aqui res d'estrany, pero de cognom Caño, Marta Caño, Pobreta

    ResponElimina
  3. Una tieta, no és tan fort com els vostres, Fileta Camino Lacalle, paraula.
    I el meu pare un dia va tenir que presentar a dos senyors; Sr. Cuadrado le presento al Sr. Redondo. Es van partir de riure.
    Quins noms més bons, Màrius... ho buscaré, de veritat que ho buscaré! Frances Cony, Phillip (cabró)...Tanoka Beard!, si us plau que em ploren els ulls de
    l'atac de riure!
    Una amiga, he he he, ai, que no puc, es diu Mª Carmen Mier. EN aquesta de petita la vam mig torturar. Si ho llegeix em mata.
    I marxo per no allargar-me que eL tema dóna molt de sí!
    Alonsot, no la sabia...
    Sembla mentida.
    Que bo!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma