dilluns, 14 de febrer de 2011

Cafè i cigarrets

Em trobava al carrer Aribau, a tocar de la Diagonal, i em van venir ganes de fer un cafè. Vaig recordar un bar d’allà prop que havia freqüentat anys enrere. Era un local com un cop de puny, estret, amb una barra d’uns tres metres i una taula en un racó. Ni tan sols hi havia lloc per a una màquina escurabutxaques, cosa d’agrair. M’agradava el seu caràcter bulliciós però simpàtic, amb un propietari hiperactiu, sorneguer i que mai no estava de mal humor. A les hores de més tràfec, ell i el cambrer que l’ajudava es movien rere la barra en una coreografia perfecta.

Quan vaig ser davant del bar, a la porta hi havia un rètol que deia: “Espai lliure de fum... i de clients”. Hi vaig entrar i era veritat. Només hi havia una senyora asseguda a la taula i un home que ja pagava. Eren les 11 del matí. Vaig demanar un cafè i vaig donar un cop d’ull al local. El propietari ho va interpretar com una pregunta i em va respondre:

—Sí, sí, és la llei antitabac... He calculat que estic perdent 100 euros cada dia, només amb els cafès i els entrepans de l’esmorzar. Ja li he dit al noi —va assenyalar amb el cap al cambrer, que fullejava l’Sport—: si la cosa continua així, farà només mitja jornada. Venia molta gent d’una empresa d’aquí al costat. El cafè era l’excusa per entrar i fumar-se un cigarret. Com que ara ja no poden, es queden a dalt al despatx i es prenen el cafè de màquina. Sempre deien que sortia molt aigualit, però tots han acabat desertant... Jo hi he perdut molt, amb aquests maleïts polítics que ens tracten com si fóssim criatures. I no ho dic només pels diners. Has de pensar que això era com veure en directe un episodi de Cámera Café. Em sabia la vida de tots ells, sobretot d’uns que venien sempre a les deu. Els dilluns i dijous parlaven de futbol. Hi havia els que eren del Barça i el pobre infeliç del Madrid. També es queixaven molt del seu cap... Jo mut, eh? A vegades el criticaven per dèspota, o discutien si era cocaïnòman. De tant en tant, el cap entrava a fer el cafè amb un client i llavors entenia què volien dir. Ara és com si m’hagués quedat a mig capítol. N’hi havia un que volia plegar i anar a la competència; un altre que l’havien d’operar del genoll; una noia que el seu cunyat treballa a TV-3 i explicava xafarderies dels famosos;, una parella que eren amants i només ho sabia jo... Els trobo a faltar, tant que estic per posar una tele al racó i deixar tot el matí aquells programes del cor.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de febrer del 2011.

1 comentari:

  1. Hi ha qui proposa que es pugui fumar en algunes franges horàries determinades (de 8'30h a 10'00h i de 13'30h a 15'00h per exemple) al·legant que és en aquestes hores quan es produeix el binomi màgic cafè+cigarreta. També hi ha qui afirma que a certes hores ha guanyat clientela (persones que presumiblement defugien dels bars pel seu alt contingut de fum).
    Com a fumador reconec que em molesta i m'atabala haver de sortir al carrer a fumar, sobretot a l'hora del cafè. Si be també he d'admetre, que prefereixo els espais nets de fum. L'únic inconvenient que, considero hi pot haver, és el referent a les "noves" olors. Haurem d'acostumar-nos a l'olor de claveguera en alguns bars amb lavabos i desaigües vells, i a l'estiu, ja cal que preparem els nostres nassos per al més que probable tuf a humanitat que fins ara, dissimulava la espessa boira de fum de tots els bars.

    ResponElimina

Entradas populares

Compartir