divendres, 25 de febrer de 2011

El bon consell de la tieta Eduvigis

Es veu que un tal Nacho Vigalondo escrivia un bloc a El País digital. Entre nosaltres, diria que no el conec. Vigalondo va néixer a Cabezón de la Sal el 1977 i justament l’estiu d’aquell any jo el vaig passar a Cabezón perfeccionant el meu castellà, per la qual cosa, si ens vam veure, ell deuria tenir només uns mesos. Actualment és guionista, ballarí, cantant i director de cine. Porta barba. Per la Viquipèdia sabem que té pendent el guió del llargmetratge Noches transarmónicas. Una dada que em desconcerta una mica.

Al Twitter, Vigalondo va arribar a reunir 50.000 seguidors i per festejar-ho hi va penjar –tradueixo-: “Ara que tinc més de 50.000 followers i m’he pres quatre xatos podré dir el meu missatge: l’Holocaust va ser un muntatge!”. I va continuar –una altra piulada? O piu-piuada? L’ornitologia no és el meu fort-: “Tinc una altra cosa per explicar-vos: la bala màgica que va matar Kennedy ¡encara no ha tocat terra!”. A l’acte, uns seguidors van queixar-se per la referència frívola a l’Holocaust. Potser amb més xatos lliscant per l’esòfag, Vigalondo s’hi va tornar amb una selecció d’acudits sobre el poble d’Israel (qui si sap si extrets d’algun volum groguenc i tacat de rovell de Más de 200 historietas, anécdotas y chistes de judíos de l’Editorial Bauzá, Barcelona, c. 1942). I els altres li van comentar la professió de la seva mare. Arran del ciberpollastre, Vigalondo ha hagut de tancar el bloc d’El País, no sense demanar excuses.

El que m’intriga són les primeres queixes. Eufòric, Vigalondo va escriure una bajanada, tot imitant el pobre diable que, solemne, repeteix algun lloc comú estúpid, odiós, estrambòtic, a l’alçada del que defensa que els americans no van arribar a la Lluna i que els germans Coen són, en realitat, tres (i un joc de miralls sempre ens oculta el tercer). Com que l’hi van retreure, l’home es va violentar i va enviar acudits de jueus –cras error-. Però la intenció irònica inicial queda fora de tot dubte, només cal veure el segon piu-piu (o com punyetes es digui) sobre la bala de Kennedy: un altre assumpte suat, risible. Als seguidors obtusos, Vigalondo els hauria d’haver advertit: “I a continuació, si m’ho permeten, faré servir el recurs expressiu de la ironia”.

Com m’acostumava a dir la tieta Eduvigis, els seguidors del Twitter, pocs i bons.

Enric Gomà, Ara, divendres 25 de febrer del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir