El jazz de Chico i Rita

Arriba el cap de setmana dels Oscar i ja s’han estrenat gairebé tots els films que estaran en dansa. De les 10 nominades a millor pel·lícula, només falta Toy Story 3, una de dibuixos animats que té en contra l’efecte de déjà vu. Però la cartellera és capritxosa i no sé què m’hi jugo que els pròxims dies molta gent pagarà l’entrada per veure’n una altra de dibuixos que no surt a les llistes: Chico & Rita, el prodigi musical i visual que han dirigit Fernando Trueba i Mariscal. La fusió de dos talents no sempre és garantia d’un bon resultat, però en aquest cas la química ha funcionat. Jo sospito que l’èxit prové del caràcter generós de Trueba i Mariscal no són dos egos maníacs, de la seva capacitat per treballar en equip i apassionar-se, però també d’un tercer factor harmònic: la música de Bebo Valdés.

Els dos artistes han assenyalat a la premsa que Chico & Rita és «un somni, una fantasia». Aquest caràcter somiador i gairebé ingenu, de qui fa la pel·lícula que li agradaria veure, es palpa en cada escena. Els bons il·lustradors adapten el món a la seva mirada: així, l’Havana i el Nova York dels anys 40 es converteixen en dues ciutats de l’atles de Mariscal. Partint del guió d’Ignacio Martínez de Pisón, Trueba dóna a aquestes imatges el punt just de nostàlgia, de mitomania, d’intriga necessàriament tòpica. Per això un munt de detalls se’ns apilen en la memòria: les escenes íntimes de Chico i Rita, les persecucions en cotxe, la mort de Chano Pozo, el paisatge nevat de Central Park, la veu dibuixada d’Estrella Morente, els anuncis lluminosos de cines, teatres i sales de jazz...

Sovint una pel·lícula es resumeix en la cara dels espectadors al sortir del cine. Si aneu a veure Chico & Rita, sortiu dels primers, quedeu-vos al carrer i fixeu-vos en el somriure feliç amb què la gent retorna a la vida real. Aquesta pel·lícula et posa de bon humor. Jo vaig tenir la sort de veure-la fa un parell de mesos a Nova York, durant un festival de cine espanyol. A la sortida, Trueba i Mariscal saludaven els seus amics. Em vaig quedar amb la cara de fascinació de David Byrne, l’alegria diàfana de Paquito D’Rivera i els ullets meravellats, com un nen, d’aquell mite cinematogràfic que és Eli Wallach als seus 96 anys. Estic segur que Bebo Valdés, que ja en té 92, va veure Chico & Rita amb aquesta mateixa mirada eterna.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de febrer del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma