El senyor Bohigas, des del bar de baix

Per què la cultura s’ha de tractar amb els mateixos miraments que una pastoreta de ceràmica de Lladró? (Pel que més vulguin –els seus difunts, els seus fills, el seu podòleg-, no hi vegin cap rastre d’ironia. Quan algú es burla de l’obra de Lladró, se’m regiren els budells jejú i sacsoner, les exhibicions de bon gust em revolten).

Tot i que no el comparteixo, m’atreu el desdeny pel cinema de Holden Caulfield, el nano d’El vigilant al camp de sègol. O quan algú posa en entredit el prestigi atorgat al teatre, tan gratuït, un xantatge a partir dels grans noms que hem de venerar (Goldoni i Brecht ocupen el lloc que per a les nostres àvies tenia santa Rita de Càssia). Sobre l’òpera, em basto sol per detestar-la (m’és insuportable). M’encantava quan una arpista que vaig conèixer, després d’interpretar una peça delicada i fràgil, rondinava avorrida: “Quina horterada!”. Sovint els llibres estan envoltats d’una comèdia sulfurant. La dansa crispa el més reposat, no s’estan mai quiets. Cada cop que el senyor Bohigas (Versió RAC1) es rifa de la cultura, penso que hauria d’assessorar el conseller del ram, el senyor Mascarell.

Enric Gomà, Ara, dimecres 23 de febrer del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma