dilluns, 28 de febrer de 2011

Gadaffi és el cinquè genet

La memòria és capritxosa i aquests dies, quan veig a Gadaffi, penso en ell com “el cinquè genet de l’apocalipsi”. Amb aquestes paraules és com me’n van parlar per primer cop. Això s’ha d’explicar. Trenta anys enrere, el Dia de Sant Jordi les llibreries tenien competència deslleial. En un intent d’aconseguir clients, les caixes d’estalvis s’afegien a la festa i et regalaven un llibre si ingressaves uns calerons a la llibreta. Encara avui dia moltes llars exhibeixen ufanoses aquella biblioteca: Los Poldark; No digas que fue un sueño; Joan Salvador Gavina; Yo, Claudio... El 1981, les caixes van regalar El quinto jinete, del duet Lapierre i Collins, i va ser el primer best-seller que em vaig empassar com qui menja patates fregides sense parar. El dolent de la novel·la era Gadaffi i em va impactar com una amenaça real i sinistra sobre el nostre futur.

Aquests dies he fullejat un altre cop El quinto jinete. La trama és tan típica de la guerra freda...! Una nota anònima arriba a la Casa Blanca: el coronel Gadaffi ha amagat una bomba atòmica a Nova York. Si d’aquí a 36 hores els israelians no han abandonat els territoris palestins, la farà esclatar. Mentre el govern americà remou mig món i es posa heroic, Gadaffi espera en una tenda de campanya al mig del desert, entre cabres, va vestit amb una capa de pagès i du un mocador àrab al cap. La seva amenaça mobilitza als senyors del poder de tot el món: Carter, Breznev, Giscard d’Estaing... L’interessant és que avui dia tots aquests noms te’ls trobes al museu de cera, i no als diaris, però Gadaffi continua manant a Líbia com qui espurga el jardí de casa (bé, esclar, i els israelians tampoc no han marxat de Palestina).

Fa dècades, doncs, que Muamar el Gadafi es va convertir en un personatge com de ficció. Quan proclama que no deixarà de lluitar i que morirà per Líbia, ho diu perquè està convençut que és immortal. Com pot ser que els senyors de les Nacions Unides no se’n vagin adonar: totes aquelles fotos amb les ulleres de sol, com un Jack Nicholson del desert; totes les túniques i camises florejades, els vestits de militar, el bigotet, les condecoracions, la mirada altiva i les exigències d’estrella de cine quan viatja pel món. Ara tothom està en contra del dictador, i ja era hora, però repasso la seva galeria fotogràfica i veig una colla de fans al costat del seu ídol. Zapatero, Obama, Berlusconi, el Rei Joan Carles, Aznar per descomptat. Tots somrient. No hi falta ningú. Ni el Barça, que una vegada va jugar al Camp Nou contra l’equip del fill de Gadaffi. Cosa dels petrodòlars, suposo.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de febrer del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir