Gairebé tots som Kafka

Aquest any el premi de les lletres catalanes Ramon Llull ha anat a parar a l’escriptora Nuria Amat (i potser Núria Amat, amb accent) per una novel·la que es diu Amor i guerra. Amat ha sigut sempre una autora de perfil minoritari —“silenciosa”, com s’ha descrit ella mateixa—. S’entén, doncs, la seva sorpresa quan el jurat va anunciar que li corresponien l’honor el els 90 mil eurets del guardó. Una sorpresa que encara era més gran entre els assistents a la gala: aquesta és la primera obra de ficció que Amat escriu en català.

En teoria, quan comencen a escriure un text, la majoria d’autors catalans poden escollir entre dues llengües. El bilingüisme escrit és habitual a la premsa —articulistes que escriuen en català i castellà, segons el mitja en què publiquen— i fins i tot en llibres de divulgació i assaig, però és molt més estrany quan es tracta d’una obra de ficció. L’aposta íntima que comporta desenvolupar un estil literari, trobar una veu pròpia que et representi, sovint et condemna a una de les dues llengües. “És que només em surt així”, solen dir els autors. Escollir l’altra es veu com un error de càlcul, una absurditat o un desafiament de narrador que no es posa límits.

Com que m’interessava saber què era el que havia portat a Nuria Amat a triar el català, ahir vaig llegir unes quantes entrevistes amb ella. Tal com Ernest Alòs recollia a El Periódico, l’autora va argumentar: “El 95% dels personatges de Barcelona en aquells anys [1936-39] que surten a la novel·la parlaven en català i vaig veure que era el que tenia sentit”. No hi ha dubte que és una resposta valenta i arriscada, però també molt discutible, perquè així, com qui no vol la cosa, deixa en fora de joc un bon nombre d’autors barcelonins. Començant pel castellà que parla Onofre Bouvila a La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i seguint pel Mayol d’El viaje vertical, d’Enrique Vila-Matas. I a darrere vénen Ana María Matute, Juan Marsé, Félix de Azúa...

No ens esverem. Potser a Amat la van trair els nervis del directe. Al cap i a la fi, abans de guanyar el premi ella mateixa confessava a la seva pàgina web: “El món de la faràndula literària em fa vertigen. Segueixo sentint-me una escriptora secreta”. Fa anys vaig llegir el seu assaig Todos somos Kafka. “Sí”, vaig pensar en acabar-lo, “però uns més que els altres”.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de febrer del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma