dissabte, 12 de febrer de 2011

L’altre Guardiola

En el seu article de dimecres passat a El Periódico, Josep M. Espinàs parlava de la vida tràgica dels miners, sempre a mercè d’esfondraments i explosions, i es recordava d’una cançó que anys enrere es va fer molt popular: Sixteen Tons. És una cançó especial, rodona tant per la música com per la lletra, en què un miner pensa en veu alta sobre el seu destí. L’Espinàs en traduïa una part: “Setze tones, i ¿què has aconseguit? Cada dia més vell, cada dia més pobre...”. Mentre llegia l’article em vaig posar a cantar la cançó. La sorpresa, però, és que la lletra em sortia en castellà perquè així l’havia après: “Yo... soy un pobre paria, minero soy, con mi azadón y mi pala nací...”. En coneixia la versió per Josep Guardiola —el cantant, no l’entrenador—, que la va popularitzar als anys 70.

Amb la tonada al cap, vaig entrar a Spotify per buscar-hi la cançó original. Quina meravella, això de Spotify! Només de posar-hi el títol, me’n van sortir més de 40 versions. N’hi ha tantes, i tan diferents, que es podrien reunir en un disc i no cansarien, com ja s’ha fet amb cançons com Sunny, Fever o Summertime. Aquesta és l’autèntica dimensió d’un clàssic popular: que aguanti tota mena de interpretacions. Es veu que el primer que va gravar Sixteen Tons va ser un cantant de folk que es deia Merle Travis, el 1946, i més tard la va fer famosa Tennessee Ernie Ford, que li va donar un aire country. De totes les versions que vaig escoltar a Spotify, jo triaria les de Bo Diddley, The Platters i Tom Jones quan era jove. Noriel Vilela la canta com a bossa nova. B.B. King en fa un espiritual negre. Johnny Cash la converteix en una cançó de Johnny Cash. N’hi ha una adaptació al suec i una al finès. N’hi ha versions rockabilly, blues, punk, disco...

La versió de Josep Guardiola, que es diu Dieciséis toneladas, em va fer pensar. Comença amb aquella seva veu profunda i un ritme de jazz, que es va animant i es torna ballable, com de ball d’envelat. És la versió que hem sentit mil vegades. Quan jo era petit, tenia tan d’èxit que totes les orquestres la tocaven a les festes majors d’estiu. Vet aquí quina contradicció de l’època: la gent ballant i festejant mentre de fons sonaven les penúries d’un pobre miner. Camuflada en el ritme alegre, ningú s’adonava que era una cançó proletària.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de febrer del 2011.

Si teniu Spotify, aquí podeu escoltar 16 versions de Sixteen Tons:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir