Larssen, Archer, Ahem

Larsson. Al 9 de novembre de 2004, un periodista suec –que fumava tres paquets de tabac diaris i s'alimentava a base d'hamburgueses dia sí i l'endemà també– va pujar les set plantes que portaven a l'oficina de la revista on treballava i va tenir un infart. Tenia 50 anys. Havia escrit una trilogia –Millennium– per la qual ja tenia un contracte, però com que cap dels tres títols encara no s'havia publicat, no hauria pogut pas preveure que se n'acabarien venent més de 40 milions d'exemplars. Per això no havia deixat cap testament vigent. D'acord amb la llei sueca, els diners derivats de la venda dels seus llibres han anat a parar a les mans del pare i germà de l'autor (amb els quals estava renyit); però la companya sentimental d'aquest –van viure junts durant 30 anys– n'ha reclamat l'herència sencera. (A més a més, ella afirma que té accés a una quarta novel·la, no del tot acabada, que el món no veurà fins que aquest litigi –que fa set anys que dura– s'hagi resolt a favor seu).

Archer. A principis de 1976, un exdiputat britànic, de nom Jeffrey, estava a punt de fer fallida a l'edat de 36 anys; va recórrer a un amic seu editor a la casa MacMillan que va suggerir que escrigués una novel·la amb el benentès que després l'equip de redactors de la casa la convertirien en un text comercialment viable. La novel·la va funcionar tal com estava previst i des d'aleshores aquest autor no ha deixat de produir un llibre nou cada any (se n'han venut un total d'uns 250 milions d'exemplars). Ara bé, cada cop que n'acaba un, els redactors de cal MacMillan juguen a cara o creu per triar el desafortunat que haurà de reescriure el manuscrit de dalt a baix per transformar-lo en una obra d'èxit.

Ahem. Si hem explicat el cas d'Archer és perquè –al contrari del de Larsson– és una excepció que no confirma cap regla: els que escrivim normalment no sabem, en absolut, com es vendran els nostres llibres, i encara menys si seran best-sellers. Aquesta última possibilitat, però, sempre hi és, per poc probable que pugui semblar. No és cap casualitat, doncs, que l'endemà d'haver llegit un article sobre el caos pòstum creat per la manca de previsió de l'autor suec, vaig anar de pet a ca l'advocat per tal de fer un testament com cal. Com que no se sap mai, més val curar-se en salut. Sobretot si un no es cuida gaire.

Matthew Tree, Avui, 20/02/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma