L’edició sense editors

El camp semàntic del món editorial arrossega des de sempre una mancança que els diccionaris no solucionen. En anglès, per exemple, s’estableix una diferència entre publisher i editor: el primer és la persona que decideix quins llibres es publiquen un llibre i el segon és la persona encarregada de fer l’edició del text. Tant en català com en castellà, de totes dues figures en diem “editor”. Potser cal trobar l’explicació en el caràcter vocacional que, anys enrere, va tenir l’edició entre nosaltres: abans dels grans grups, qui publicava els llibres era també qui n’editava el text.

Tot això ve a tomb perquè dissabte passat, precisament, el diari The Guardian obria el seu suplement literari —tot un referent cultural— parlant de “L’art (perdut) de l’edició”. Uns quants autors analitzaven l’estat de la qüestió. Avui, deien, encara hi ha bons editors de text, talents escrupolosos que llegeixen a fons, tant als grans grups com a les editorials independents. El problema, però, és que el valor del text ha quedat esclafat pel màrqueting, les estratègies de vendes, tot allò que fa que el llibre pugui ser un bon negoci. Així, el món literari tal com s’ha entès tota la vida, amb unes figures de prestigi i una influència cultural basada en la qualitat, ha quedat reduït a les dimensions d’una reserva índia. Avui dia manté una imatge d’aparador, superficial i glamurosa —els sopars de premis, els editors fent còctels a la Fira de Frankfurt—, però cada cop és menys cert aquell axioma que definia l’edició literària: un bon editor és sobretot un bon lector.

Els autors tampoc no en queden al marge. L’èxit de trilogies diverses i d’un model basat en l’argument, més que no de l’estil, ha rebaixat les exigències. Si un llibre ven, l’editorial demana més teca i més ràpid. La figura de l’editor de text, que hauria de ser clau, es converteix aleshores en un destorb, una nosa. Ah, i l’edició digital complicarà encara més les coses: alguns autors es pensen que internet els permetrà trobar lectors directament, sense passar per un editor. En canvi, sembla evident que hauria de ser tot el contrari: a força de llegir textos abstrusos i sense qualitat, aviat ens adonarem que l’editor de text és essencial per distingir entre literatura i incontinència verbal.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de febrer del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma