Mossèn i mussol

L’altre dia em vaig dedicar a mirar quina és la distància que hi ha entre l’entrada de la Sagrada Família i l’entrada del Parc Güell. Segons Google Maps, són exactament 2.081 metres en línia recta. ¿Què en puc fer, d’aquesta xifra?, vaig pensar aleshores. En una pàgina web vaig descobrir que el 2.081 és un número primer. Potser Antoni Gaudí va fer alguna mena de càlculs cabalístics... ¿Valia la pena buscar les distàncies de tots dos llocs gaudinians respecte de la Pedrera? Tot seguit vaig recordar que hi ha molts turistes que fan el carrer Provença a peu, de la Sagrada Família a la Casa Milà, i quan són a mig camí passen per davant de l’estàtua de mossèn Cinto Verdaguer. Llavors alcen la mirada i es pregunten qui és aquell home d’espatlles carregades, enfilat a la columna, que els observa i alhora és observat pel mussol d’ulls grocs que fa anys anunciava els Rótulos Roura. La resposta sol ser una foto de mossèn i mussol —però aquest joc de paraules, com tantes altres coses, els turistes no el capten.

La cruïlla on coincideixen la Diagonal, el Passeig de Sant Joan i el carrer Mallorca és un dels punts més carregats de significat de Barcelona. Un dia caldria establir les relacions ocultes que lliguen al mossèn i el mussol, sí, però també la gasolinera clandestina que hi ha al peu del monument, el subsòl que durant un temps es podia visitar al Museu del Clavegueram —¿quin mal fat va causar-ne el tancament?—, la silueta d’un home atropellat pintada en un pas de zebra... ¿I per què va desaparèixer la marquesina de Can Soteras? Sempre que puc, m’aturo davant del restaurant i contemplo les fotografies de “la festa del cargol” anual. Tots aquells famosos, amb el pitet al coll i les galtes olioses de felicitat, em semblen replicants de Lluís Llongueras, Jordi Hurtado, Bárbara Rey, Arcadi Alibés o Pedrito Ruiz... Segur que no és cap casualitat, tampoc, que durant anys el nen Enrique Vila-Matas passés per allà quan anava i tornava del col·legi als maristes del carrer València. Ell mateix calculava que va fer el trajecte unes 15.000 vegades.

Parlant de xifres, però, ara he de tornar als 2.081 metres que separen la Sagrada Família del Parc Güell. Com que és una distància massa llarga per al bus turístic, fa uns quants anys l’ajuntament de Barcelona va decidir que calia posar una parada a mig camí. La parada, doncs, va caure al Passeig de Sant Joan, tocant a la Travessera de Gràcia. Al principi no hi baixava ningú, però aviat els més indòmits s’hi van aventurar. Ara, com que visc al davant mateix, sovint els turistes treuen el mapa i em pregunten què hi ha per visitar. He vist cares de decepció i d’entusiasme quan els assenyalo l’estàtua d’en Clavé i els explico que, en el fons, és un homenatge a Trotski. El mostatxo, la batuta i el plec de papers fan el fet.

Un dia una francesa em va preguntar si quedaven a prop “las ramblas de Canaleto”. Des de fa un parell d’anys —me n’adono—, hi ha turistes que van desorientats perquè busquen la ciutat que sortia a Vicky Cristina Barcelona i no l’acaben de trobar. Em pregunto què passarà quan vegin Biútiful, la pel·lícula d’Alejandro González Iñarritu que és l’antídot perfecte de la de Woody Allen. També hi surt Javier Bardem i també mostra una Barcelona irreal, fotografiada amb un realisme molt estilitzat (en aquest cas per subratllar el dolor i la merda que ens envolta). Per poc èxit que tingui, aviat ens arribaran els turistes de la misèria, aquells que viatgen per fer fotos impactants, amb nens pobres que riuen i porten una samarreta falsificada del Barça.

Jordi Puntí, Time Out Barcelona, 26 de gener del 2011.

Comentaris

  1. Hi vaig tenir un somni d'estiu davant de Can Soteres! I el Mussol (abans n'hi havia un altre), en Jacint i toooooot és molt meu, saps? Si! Fins i tot l'urbà, el que ens ajudava a creuar la Diagonal quan anavem caaaaaaaaada dia a l'escola. Ell i les seves paneres, les de Nadal! Oh! M'has tocat la fibra.
    Eren els meus barris... :( Encara ho són... però menys.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma