Ser o no ser, o ser una mica menys

El calendari del pagès i els intel·lectuals acostumen a dir que, en èpoques de crisi com la que vivim, els últims que haurien de patir les retallades pressupostàries del govern són l’educació i la cultura. L’educació perquè és una inversió de futur: si els estudiants d’avui tenen mitjans, diuen, sortiran més ben preparats i el dia de demà sabran trampejar les conseqüències de la crisi actual. En el cas de la cultura, perquè totes aquestes exposicions, llibres, concerts, obres de teatre i festivals multimèdia subvencionats, actuen com a veu de la consciència col·lectiva. Encara que potser no ens n’adonem, ens ajuden a pensar sobre nosaltres mateixos i ens enriqueixen moralment...

Tot això és en teoria, esclar. A l’hora de la veritat, la cultura sempre és la parenta pobra i, a més de pidolar cada any les engrunes del pastís públic, al final rep l’estisorada com tot bitxo vivent. És el que va passar la setmana passada, quan el conseller Ferran Mascarell va anunciar que enguany els ajuts públics es reduirien entre un 15 i un 20 %. Una retallada, a més, que s’afegeix a la de l’any passat i que alguns directors ja compten com a pèrdues en el total. Així, el MNAC ja calcula que “ha perdut” 2,1 milions d’euros, d’un total de 17. Són xifres contundents, pela llarga, i pel que hem vist en les primeres reaccions els afectats les valoren des de la desesperació: hi ha els qui es queixen que hauran de reduir el nombre d’activitats i els qui avisen que la manca de diners rebaixarà la qualitat del conjunt.

Segur que els diners públics ajuden a treballar millor i a posar-los en el mapa de la cultura europea, però vaig seguir les reaccions d’una colla de directors (del Lliure, del MNAC, del Mercat de les Flors, del Macba...) i de sobte em va semblar un concert de ploramiques. Que si “s’haurà de començar a pensar a disminuir l’activitat”, que si “haurem de canviar de projecte”... Em van fer pensar en Josep Lluís Núñez, aquell president del Barça, quan deia que amb els milions a cabassos fins i tot la portera de casa seva sabria fitxar grans jugadors. Davant de la crisi, també cal esperonar la imaginació. Tirar de la pedrera, dels nous talents. Buscar, si cal, més espònsors que vulguin posar publicitat a la samarreta. Les xifres demostren que de moment el públic no ha deixat d’anar als espectacles. Ara més que mai necessiten esbargir-se, sortir de casa... It’s showtime, ladies and gentlemen!

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de febrer del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma