Timbal?

La setmana passada recollia la percepció tan pejorativa que el cognom Alonso té al Camp de Tarragona, on “ser un alonso” equival a ser un talòs, babau i maldestre. Com que no hi ha cap cas documentat de persona tanoca que es digués Alonso, una especulació plausible ens portaria al conte “Joanet de l’onso”, que explica la història d’un home forçut (i toix), fill de dona i d’onso (ós). La lectora Roser Casanovas Borau, veïna de Sant Antoni de Vilamajor però nascuda a Tarragona fa gairebé vuit dècades, m’escriu per aportar un altre element sobre l’origen etimològic de la cara fosca dels alonsos. Es basa en un preciós record d’infància de les festes tarragonines, ja fos per sant Magí o per santa Tecla. Recorda que hi desfilava “un home, d’ètnia gitana, carregat amb un timbal i acompanyat d’un ós bru que portava lligat pel coll amb una corda llarga. L’home feia sonar el timbal amb una cadència de vals (que la gent identificàvem amb un “compre-me’n, compre-me’n, compre-me’n”) i l’ós feia passes de ball al compàs”. D’aquesta circumstància provindrien les expressions “ets més pesat que el timbal de l’alonso” i “ets un alonso”, pel fet de deambular tot ballant a la babalà.  

Màrius Serra. Avui. Dijous, 24 de febrer de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma