dilluns, 14 de febrer de 2011

Vida, Control, Màgia

Vida. Acaba de sortir una nova biografia –la tercera– sobre William S. Burroughs, un escriptor del tot iconoclàstic considerat, al món angloamericà, tan important com Joyce o Beckett. L'autor de Burroughs (Londres, 2010), Phil Baker, repassa els esdeveniments clau de la vida del seu subjecte –la trobada amb Ginsberg i Kerouac, l'addicció a l'heroïna, l'homicidi de la seva dona i la notorietat de The Naked Lunch– però recalca especialment la creença de Burroughs que l'univers és màgic, és a dir, que no hi passa res per casualitat, sent com estem sotmesos, sempre, a la interferència de forces ocultes.

Control. Fins fa tres segles gairebé tota la humanitat tenia aquesta percepció del món. N'és una mostra destacable, entre moltes d'altres, la mateixa Odissea, en què els mortals estan a la mercè tan sufocant com inexorable –gairebé totalitària– dels déus i la seva prole sobrenatural.

Màgia. Encara avui n'hi ha que hi creuen en l'univers màgic: una amiga em va sorprendre l'altre dia en explicar que havia sentit “males vibracions” en una habitació de casa seva i que havia llogat un saurí, el qual hi havia descobert –per descomptat– un camp electromagnètic negatiu. I conec força més gent que creu en fenòmens igualment màgics, des de l'astrologia fins a l'existència de tota mena de conspiracions misterioses. Abans també hi creia, en aquestes coses –fins a un cert punt, si més no– però ara m'és impossible culpar un fracàs amorós al fet de tenir Venus a la setena casa o tots els problemes del món a les maniobres infernals del Grup Bilderberg. Pel que fa a Burroughs, si d'una banda creia en el poder de la màgia –estava convençut, per exemple, que havia mort la seva dona influït per un esperit maligne (i no pas perquè estava borratxo quan va intentar disparar un vas que ella s'havia col·locat al cap)–, de l'altra, mai no deixava d'observar el món real, el món no-màgic, el qual ell trobava especialment desagradable. Per això, combinava les seves creences màgiques amb el consum constant d'una panacea tan poc esotèrica com l'heroïna. Devia ser conscient de tanta incongruència personal atès que quan, a l'edat de 80 anys, un periodista li va preguntar com era que s'havia conservat tan bé, va contestar, lacònicament: “Una vida sana”. Al contrari de molts neo-new-agers d'avui, com a mínim tenia sentit de l'humor.

Matthew Tree, Avui, 13/02/2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir