Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2011

Fills de l’Imperi

En les seves Notes sobre el caràcter anglès, publicades el 1920, l’escriptor E.M. Forster defensava que el cor d’Anglaterra el formaven la classe mitjana i les public schools. Connectada amb l’Imperi britànic, deia, la classe mitjana resumeix els trets distintius del caràcter anglès: «Solidesa, precaució, integritat, eficiència», però també «falta d’imaginació, hipocresia». Aquests atributs dibuixen molt bé el «vell jutge» que protagonitza la novel·la de Jane Gardam (Coatham, Anglaterra, 1928). El lector es preguntarà si és possible que la història giri al voltant d’un personatge tan anodí, però s’ha de concedir a l’autora tot el crèdit, ja que la seva forma de narrar és brillant, amable, divertida, enginyosa i emotiva. El viejo juez, diguem-ho tot seguit, és una novel·la preciosa que hauria de donar a conèixer entre nosaltres una gran escriptora. Tot i que és l’autora d’una vintena de novel·les i uns quants reculls de narracions, entre nosaltres Jane Gardam és del tot desconeguda.

El …

En Garrofa i en Pallanga nuclears

Com en una funció de Els Pastorets de Pitarra, els experts en energia nuclear, els senyors Tahull i Coderch, debaten tot sovint a El matí de Catalunya Ràdio sobre l’estat de la central de Fukushima, els seus riscos i les energies del futur. Sovint els reticents amb les tertúlies de ràdio demanen que es convidin experts en comptes de tertulians desinformats. Amb Tahull i Coderch, doncs, comptem amb dos experts que, sentint-los, es corrobora una vegada més aquella sentència popular: “Vivim a l’encant”. S’interrompen irritats, es desautoritzen a crits, es ridiculitzen amb retrets, rialletes i esbufecs. Si l’un exclama “jo no vaig dir aquesta data!” (vol dir dada), l’altre replica “està tot gravat!”. Un argument en defensa de l’energia nuclear és que “encara ara, Fukushima no ha matat a ningú”. No s’explica per què han evacuat els japonesos que vivien a primera línia de la central de Fukushima, amb unes vistes esplèndides a la fumerola. Quan el senyor Tahull admet la gravetat de la fuita …

El complot dels centres comercials

Ha sorgit un nou centre comercial a Barcelona. Aquest cop a la plaça de toros de les Arenes. Tots el coneixem perquè durant uns quants anys, en passar-hi per davant, algú deia: “Han aixecat la plaça no sé quants metres del terra. És una obra d’enginyeria”. I era veritat. Els arquitectes han conservat la façana original i després han omplert l’interior amb botigues de marca, cines, cafès i moltes sorpreses emocionants. Vista des de l’aire, ara la plaça de toros sembla un ovni, i segurament això vol ser una metàfora dels nostres temps.

Al llarg del cap de setmana, una gentada s’ha acostat a les Arenes per passejar, fer el xafarder i pujar i baixar a les escales mecàniques, que és una cosa que agrada molt al barceloní. L’edifici té una terrassa circular al capdamunt i es veu que val un imperi. Un altre al·licient per visitar el nou centre comercial és que la seva història permet fer jocs de paraules. Més d’un, quan marxi, dirà que ha donat la vuelta al ruedo. O sortirà carregat de bosses …

Les glòries catalanes d'ahir, d'avui i de sempre

Coneixíem Ermessenda de Carcassona de quan li van dedicar un dels tretze programes d’Elfavorit, el 2005 a TV3. Va aparèixer amb l’onze titular i l’entrenador d’una hipotètica selecció catalana de futbol de tots els temps, només masculina: Jaume I, Francesc Macià, Pau Claris, Serrallonga, Roderic de Borja, etc. Col·locada al mig, la comtessa Ermessenda em recorda una mica Teresa Rivero, la presidenta del Rayo Vallecano: sola, desafiant i enfrontada a una gernació d’homes en aquest món violent i tenebrós que és l’edat mitjana i la lliga espanyola de futbol (de vegades costa distingir-les). Tot i així, si se’m permet l’ucronia, sospito que amb Ermessenda el Rayo Vallecano hauria guanyat més partits.

A Ermessenda l’han venut com la catalana més poderosa de tots els temps. Sincerament, és un poder que ens queda una mica de l’any de la reina vella, mai més ben dit. Pel mateix preu, també haurien pogut reivindicar Gal·la Placídia –catalana d’adopció, es va integrar a la nostra terra i va apre…

Imperis, Joves, Acabats

Imperis. Vaig passar unes quantes hores de l'última estada a Londres enganxat a l'equivalent anglès del Canal 3/24: va ser el dia mateix que es van començar els bombardeigs sobre els tancs i les instal·lacions militars del cap ja nominal del govern libi. Aquesta operació l'estan portant a terme tot un grapat de països, però qualsevol teleespectador del BBC News Channel hauria tingut la impressió que els únics que realment hi actuaven, a Líbia, eren les forces armades de sa Majestat. Així mateix, els de la BBC no deixaven d'intercalar uns informes dels reporters que havien instal·lat als afores de totes i cadascuna de les bases de la RAF involucrades en les operacions –tot i que feia hores que els bombarders se n'havien enlairat i no hi havia sinó pistes buides– amb unes entrevistes amb diversos militars de l'Estat Major de l'Exèrcit que explicaven, amb certa condescendència, que els atacs britànics havien anat com una seda. Els aliats estrangers no hi sorti…

Actualitat de Houdini

Imatge
Tothom que, dijous passat, va utilitzar el buscador de Google per bussejar a internet –és a dir, mig món– es devia trobar amb tota una sorpresa visual. En lloc de les habituals lletres de colors, el portal mostrava al frontispici un homenatge a Harry Houdini. Per si algú no el va veure, el dibuix imitava un pòster de les actuacions del gran escapista: de fons la paraula google en lletres de l’època i al davant la imatge més habitual de Houdini, amb jaqué, amb mirada desafiadora i emmanillat per una cadena amb un candau que acabava d’obrir. Vaig indagar una mica i resulta que celebraven el 137è aniversari del naixement de Houdini. La idea reflecteix molt bé el caràcter únic de l’il·lusionista: el 137 no és una xifra gens rodona, però és un número primer i mereix tota la meva admiració.

¿Per què ens segueix fascinant Houdini? Va morir el 1926, d’una peritonitis, encara que el cine va preferir un final més llegendari: Tony Houdini Curtis moria al fallar-li un truc. Després d’ell hi ha hag…

Soldado, Mata

La zaga actual del Real Madrid hubiera inquietaría a Manuel Vázquez Montalbán. El azar quiere que su personaje literario más emblemático sea, hoy, merengue: Pepe, Carvalho. Pero esa no es la única asociación sorprendente. La nueva posición de Zapatero ante la guerra, Libia mediante, queda verbalizada en la delantera del Valencia. Allí conviven dos jugadores cuyas camisetas, pertinentemente alineadas, forman un mensaje obvio: Soldado, Mata. Las alineaciones futbolísticas pueden deparar asociaciones inesperadas. Mi padre solía recitar un once estratégicamente formado con jugadores de los años cincuenta, en plena época del gran Helenio Herrera: Vicente; Ponte, Braga, Verde; Re, Mena; Velázquez, Pintó, Losco, Jones, Del Sol. De mi época, en los ochenta, recuerdo una delantera del Real Murcia que parecía alineada por un dietista: Aquino, Comas, Cordero. Con esos mimbres lancéprincipios de mes un reto verbívoro en la red y la lluvia de aportaciones ha sobrepasado cualquier expectativa. Más …

Excessos de confiança

Mentre esmorzo calmós a la galeria assolellada, degustant uns borregos de Cardedeu deliciosos que suco en un tassó de llet titil·lant, amb els diaris desplegats damunt la taula braser, medito sobre la Bíblia (he observat que els grans articulistes narren sovint el seu esmorzar i vull estar-hi a l’alçada). No sobre la Bíblia en vers de l’igualadí Josep M. Carulla, que va traduir en rodolins castellans el Gènesi, l’Èxode, Tobies i Judit, dels quals n’extrec aquests versos imperibles, “Jeroboam, potente / engendró a Eliécer alegremente”. O “Vivió Jacob en tiendas / y evitaba sencillo las contiendas”. Sobre el passatge del plat de llenties entre Jacob i Esaú, “el hermano rendido, / le dijo con agrado: / el manjar rojo dame que has guisado”. I encara: “Con traje de tertulia / salió Judit del pueblo de Betulia”.

Malgrat que res m’agradaria tant com enaltir l’art de Carulla, els meus pensaments s’encaminen cap a la Bíblia Interconfessional (vàlida per a totes les esglésies cristianes princip…

Un pas endavant en la lluita

Per la glòria de Joan Gamper i d’Edelmira Calvetó, la primera sòcia del FC Barcelona, del 1913! Convidar només dones a la llotja del Camp Nou va ser una iniciativa minsa i ridícula, per massa tímida; el que hauria sigut de debò reivindicatiu del paper de la dona és omplir de dones tot l’estadi, 99.354 espectadores animant, entonant l’himne, llançant els sostens a la gespa –hi ha un instant entre “una bandera ens agermana” i “blaugrana al vent” especialment idoni per fer volar aquesta peça íntima com una fona, amb una pedra dins d’una de les cassoletes, encara que obrint els dits a l’últim moment i deixant anar els sostens amb força (he practicat a casa)-.

Seria un repte semblant al que es plantegen cada setmana a El suplement de Catalunya Ràdio quan omplen l’estudi amb trenta-tres dones –la princesa Letícia, Carme Chacón, Isabel Coixet, etc.- per entrevistar un convidat. Ja que quadrar les agendes és complicat, les imiten les actrius Sílvia Abril, Mireia Portas i Agnès Busquets, del P…

Datisme?

Segur que heu conegut algun orador aficionat a les tirallongues de qualificatius redundants, innecessaris, superflus, àdhuc accessoris, inútils o sobrers. Gent que es vanta de no repetir mai la mateixa paraula en una intervenció, sobretot si es tracta d’un terme important del discurs. Algú que, posats a parlar sobre casa seva, és capaç de dir-ne residència o habitatge, llar, domicili o immoble per tal de no mostrar la feblesa d’una prosa tan poc florida que no es pot estar de repetir un mot tres o quatre cops (o vegades) en una sola rèplica. Aquesta dèria per la diversitat lingüística té un (sol) nom: datisme (al DIEC: Manera de parlar acumulant els sinònims). Doncs bé, ara per ara el datista (que és com potser hauríem d’anomenar el joiós practicant del datisme) és un parlant en perill d’extinció. Malauradament. Per bé que l’acumulació de sinònims pot transformar el discurs en quelcom avorrit, enfadós, insuportable, molest, pesat i àdhuc tediós, el practicant del datisme ha de ser con…

Exitància?

L’afer de Piqué i Shakira demostra que l’èxit és un concepte d’èxit. Si trobeu algú que el veneri comprendreu que l’èxit sovint és veneri, en el sentit “que es transmet a través de l’acte sexual”. Però l’excitació de l’èxit ha contaminat la nostra manera de referir-nos-hi. Darrerament, circula un barbarisme que fa tossir: l’inexistent adjectiu exitós. Anem tan frisosos per tastar-lo que pertot trobem gent exitosa que suplanta els triomfadors d’abans. La contaminació del castellà, aquí, es barreja amb un ús cada cop més estès del successful anglès, quan el català ofereix una solució genuïna prou eficaç que, incomprensiblement, encara no figura al DIEC: d’èxit. Una cantant d’èxit, un jugador d’èxit, una història d’èxit... Es veu que l’èxit, en català, es manté aliè a l’encant de l’adjectivació. Les llistes d’èxits són sempre comptables, no fos cas que ens descomptéssim. Això sí, existeix l’exitància, que pot semblar un audímetre (o aplaudímetre) ideal per mesurar el ganxo d’una parella …

Publicidad agresiva

Uno de los tópicos inversores más socorridos es el que relaciona el dinero con el tocho. Es decir, la idea de invertir en propiedades como la mejor alternativa para el buen ahorrador. Con los años, nos lo hemos creído, pero la crisis casca lo suyo y, por hache (de hipoteca) o por be (de bache), las entidades bancarias cada vez tienen una cartera de inmuebles de segunda mano que sus clientes no han podido seguir pagando. O sea, que ahora muchas de ellas tienen servicios de promoción inmobiliaria. Es el caso de Servihabitat, cuyo subtítulo aclara la filiación: “Serveis Immobiliaris de la Caixa”. Estos días ha lanzado una promoción impactante protagonizada por una joven saltarina vestida de azul, con unos tejanos y un canesú (o similar). Ofrecen viviendas desde 50.000 euros (por si alguien no se ha incorporado aún al siglo XXI, equivalen a menos de diez kilos, que era como denominábamos antaño a los millones de pesetas). La cuota mínima es de 190 euros al mes (al 2,5% TAE) e incluso, com…

El nuevo orden

Estos días se celebra el décimo aniversario de Viquipèdia, la versión catalana de la Wikipedia. La enciclopedia más consultada en internet nació el 15 de enero de 2001, creada por Jimmy Wales y Larry Sanger, inspirada en el adjetivo hawaiano wiki wiki (rápido). Los primeros artículos fueron redactados en inglés hasta que el 16 de marzo de 2001, se fundó la Viquipèdia y se publicó el primero en catalán. De modo que el catalán fue la segunda lengua que desembarcó en el universo wiki, que hoy ya cuenta con versiones activas en más de 230 idiomas. En su décimo aniversario Wikipedia da acceso a más de 15 millones de artículos, de los cuales 3 millones y medio redactados en inglés. Le siguen los artículos en alemán (1,2 millones), francés (1 millón), polaco (787 mil) e italiano (783). El español es la séptima lengua (738 mil artículos) y el catalán la decimotercera (312 mil). Las celebraciones por el décimo aniversario de Viquipèdia incluyen actos en todo el dominio lingüístico de la lengua…

Ética y dietética

Seguro que este domingo se correrán muchas maratones en todo el mundo. Todos los fines de semana sucede que los émulos de Forrest Gump se agencian un dorsal y echan a correr. Pero pocas veces una empresa no patrocinadora estará tan pendiente de una maratón como este domingo en Los Ángeles. La empresa en cuestión es McDonald’s. El motivo de su interés, un experimentado corredor de Chicago llamado Joe D’Amico que hasta ahora ya ha completado diversas maratones con tiempos más que aceptables. Pero, según leo en el Chicago Sun-Times, D’Amico ha decidido seguir una preparación nutritiva muy singular para afrontar la maratón de este domingo. Durante los treinta días anteriores a la carrera se está nutriendo exclusivamente con productos McDonalds, de los que se declara gran amante. Es decir, que el amigo D’Amico vive estas semanas de Angus Deluxe Burgers (no le gustan los Big Macs ni pide raciones extra de patatas), McNuggets, McDoubles, Quarter Pounders y otras delicias del menú habitual de…

Los dos Japones

La tragedia que se acaba de producir en el Japón centra el foco en diversos aspectos de la sociedad nipona. Sucede que los desastres atraen a los medios de comunicación y, más allá de los aspectos concretos de cada percance, proyectan una imagen del país que luego perdurará durante años. Bastaría preguntar, en pública encuesta, qué opinión nos merecen Haití o Chile, por poner dos ejemplos dispares proyectados en los últimos tiempos al escaparate mediático por sendas desgracias sísmicas, similares aunque de consecuencias muy distintas. En el caso del Japón, más allá del papel del tsunami y, sobre todo, de la amenaza nuclear, destaca la importancia de la planificación. La experiencia acumulada por un historial de primera magnitud en la escala de Richter ha llevado a los nipones a desarrollar una prevención urbanística que es invocada cada vez que algún otro país no tan preparado sufre un seísmo. Esta vez, sin embargo, el desastre natural es tan extraordinario que las informaciones nos l…

Obiols, el Joven

Raimon Obiols, cuyo apellido comparte cuatro letras con el de los Holbein, ha mutado en pocos días de Holbein el Viejo a Holbein el Joven. Obiols debe este rejuvenecimiento repentino a otro jovenzuelo llamado Steve Jobs. Porque resulta que el ex líder del PSC (y antagonista, siempre derrotado, de Pujol) acaba de saltar a la pequeña historia de la tecnología como el primer político español con aplicación propia en la tienda Apple. Es decir, que si usted va por la vida en compañía de un iPhone ya puede buscar en el almacén Apple (a través del móvil o bien desde su ordenador a través de iTunes) el nombre de Raimon Obiols y descargarse gratuitamente la aplicación del veterano político catalán. En pocos segundos tendrá en su pantalla un icono con el logo bicolor “ndB” y el nombre del eurodiputado. Una aplicación que le dará acceso, básicamente, al blog sobre la actualidad política “Notes de Brussel·les” que Obiols alimenta desde 2007 con entradas tan apasionantes como “Mediterrani: vers la…

Calenta, Freda, Tèbia

Calenta. Johannes van Dam és el crític gastronòmic més conegut d'Holanda, tant, que la gent l'assenyala pel carrer com si fos un escriptor famós o fins i tot un xef de renom. La setmana passada, va visitar un restaurant català a Amsterdam (La Taverna, a Saenredamstraat 37) i en va fer una ressenya en què –tot elogiant la botifarra, l'esqueixada i les postres que s'hi serveixen– no s'està de remarcar que els dos propietaris s'autodefineixen com a catalans i punt. Tot seguit, es dedica a blasmar la ignorància de segons quins altres crítics que han passat per La Taverna, alguns dels quals, pel que es veu, han afirmat que, tot i estimar molt la cuina espanyola, troben que la d'aquest restaurant no és pas del seu gust. Van Dam exclama: “Tontos! Catalunya no és pas Espanya, si més no pel que fa a la llengua i la cuina”. Tot seguit explica que si ho sap, això, és perquè va viure tres anys a Catalunya (“a la banda francesa”), època en què visitava Barcelona sovint.

Preparats per a la vida moderna

Des de crítics egregis, per no dir eqüestres, de televisió (i que aquest modest comentarista admira, respecta i venera) a amics meus, tots van celebrar que la sèrie Sherlock, de la BBC, situés l’acció en l’actualitat, en comptes del segle XIX original. A mi em sap greu, es perd l’artesania investigadora de Holmes, la ingenuïtat, l’estranyesa, el misteri. Sherlock Holmes deixa de viure al Museu Marès i ara corre entre mobles d’Habitat.

Els canvis d’època no em commouen gaire: ambientar Rigoletto en el món dels gàngsters, Ricard III en una dictadura caribenya, Les amistats perilloses en un hipermercat Mercadona; en fi, pitjor seria clavar-se un tornavís a l’engonal. El que m’irrita és l’argument que així s’acosta l’obra antiga a l’espectador actual (que és un tanoca diplomat si necessita veure Casa de nines situada en un concert d’AC/DC). Seria també el cas de Sherlock: tothom en destaca (i n’alaba) l’ús de les noves tecnologies per part del detectiu, com un gran què. Quin elogi més gald…

Ja t’aprovarà o suspendrà la vida

Vaig tenir un professor, a la universitat, que el primer dia de classe va dir-nos: «Des d’ara mateix teniu el curs aprovat. Sapigueu que jo no us examinaré. Veniu aquí a aprendre. Ja us aprovarà o suspendrà la vida». Llavors va deixar vagar la vista per l’aula i nosaltres, els alumnes, vam sentir un calfred de responsabilitat. Aquests dies, llegint sobre això del currículum falsejat de Joana Ortega, he recordat aquell discurs que semblava tret d’El club dels poetes morts...

L’embolic té el seu què. Es veu que el full de mèrits de la vicepresidenta del Govern i consellera de Governació deia que era «llicenciada en Psicologia», però ara s’ha sabut que no és veritat: li faltaven dues assignatures de res per acabar la carrera. La relliscada s’ha corregit amb un eufemisme i una cortina de fum. L’eufemisme és que ara al currículum de Joana Ortega hi diu «formada en Psicologia». A més, en una nota al seu bloc ha demanat disculpes per aquest «error involuntari». «Al meu curriculum vitae », exp…

I, a més, la granota mor

Tots ho hem sentit alguna vegada: «L’humor…, l’humor és una cosa molt seriosa». Aquesta frase de Churchill és el primer recurs de molts humoristes quan algú els demana que descriguin en què consisteix la seva feina. Jo més m’estimo les paraules de l’escriptor E. B. White , potser més enginyoses: «Analitzar l’humor és com disseccionar una granota: interessa a poca gent i, a més, la granota mor en l’intent». En els últims dies he recordat algunes vegades la granota de White , perquè he estat llegint un llibre-dissecció. Es tracta d’Una risa nueva (editorial Nausícaä), un experiment de diversos autors que ha reunit Jordi Costa i que porta com a subtítol Posthumor, parodias y otras mutaciones de la comedia.

Cal dir, d’entrada, que aquest és un llibre tan divertit com rigorós, tan graciós com seriós. Jordi Costa escriu una introducció que ja val per tot el volum. La idea, entenem, és analitzar el futur del cine d’humor a partir del concepte Nova Comèdia. Costa ha detectat tres models que ha…

En defensa dels furóncols

Sortia jo de comprar un sac de quitrà al Servei Estació quan vaig sentir un puny que m’estrenyia el cor –és una metàfora, no és que entrés en contacte intercultural amb un antic militar serbi membre d’una banda de delinqüents (el mestissatge exigeix grans sacrificis)-. A Windsor, una botiga de roba de la barcelonina rambla Catalunya, hi havien penjat un cartell que proclamava: “Precios especiales por derribo de marquesina”. Cert, n’havien arrencat mitja marquesina, amb un punt de violència. Potser el capatàs va cridar “A baix la puta marquesina!”.

De nen a casa em mudaven gairebé com un petit cantaire de Viena, en el meu cas guerxo i expulsat del cor per gestos deshonestos, amb jaquetons mariners i jerseis blancs de coll de cigne procedents d’una botiga de nom impossible, El Dique Flotante, que en la meva innocència creia que es tractava d’un títol nobiliari, com ara el duc de Salisbury. D’un aire semblant a aquesta i força a prop hi havia Windsor, amb aquella marquesina daurada espec…

Mentre dormíem (en sis minuts)

En sis minuts uns lladres van robar en una òptica i una botiga de telefonia mòbil d’un hipermercat de Figueres. En sis minuts un home d’origen coreà de 38 anys es va menjar 65 ous durs (hi va haver d’afegir 40 segons, sembla que als últims els faltava sal). En sis minuts el vídeo Malta Express ensenya els atractius de l’illa de Malta. En sis minuts deu alumnes del col·legi Ikastola Astileku van resoldre 40 cubs de Rubik (els van caldre 44 segons de més, n’hi havia un que no girava bé). En sis minuts s’evacuen els passatgers de la L9 del metro de Barcelona en cas d’alarma. En sis minuts cada hora s’ha reduït el temps màxim destinat a la publicitat en les ràdios públiques catalanes. Així, les ràdios privades veuen recompensats els seus esforços titànics per avançar en aquest projecte grandiós de deixar Catalunya Ràdio amb les mateixes mides i proporcions exactes de Ràdio 4, per facilitar la tasca a l’escultor que els ha d’esculpir unes estàtues de bronze al·legòriques, destinades a un p…

Festes, Revoltes, Guerres

Festes. Dilluns passat a La Vanguardia, Màrius Serra va comentar el fenomen interessant de les megaestrelles nord-americanes que han actuat, per unes remuneracions gens negligibles, a les festes de Cap d'Any dels fills del coronel Gaddafi. Per exemple, per un breu espectacle poc espectacular fet el 2009, la Beyoncé –de la qual no es pot pas dir que tingui problemes per arribar a finals de mes– va cobrar 2 milions de dòlars. Ara que Gaddafi père està delmant els propis súbdits a pler, a Beyoncé i companyia els ha faltat temps per llançar els honoraris tacadets de sang a la primera ONG que alci la mà.

Revoltes. Ben mirat, les revoltes àrabs actuals han fet que tots els occidentals hàgim quedat amb un pam de nas. Els primers dos règims enderrocats, els de Tunísia i Egipte, van tenir el suport a ultrança dels nostres governs, que ja no saben cap a on mirar: una actitud hipòcrita que l'esquerra europea no ha trigat a assenyalar. Però, i la hipocresia de l'esquerra, amb Gaddafi? …

Japó, tremolors, estupor

Divendres al vespre vaig sortir a passejar. Devia ser casualitat, però en menys d’una hora, i en llocs diferents, vaig veure tres coloms morts. No eren coloms esclafats per un cotxe, una pasterada fastigosa de plomes i sang, sinó que estaven de panxa enlaire i amb les ales plegades. Era tan estrany que em van fer pensar en els ocells que fa unes setmanes, a Estats Units, queien del cel, desorientats per no se sap què. ¿I si els coloms havien mort per efecte del terratrèmol? Massa lluny, esclar, massa improbable. Al llarg del dia havia passat unes quantes hores davant del televisor, mirant les novetats del tsunami del Japó. Com molta gent, vaig contemplar al·lucinat la força destructora de l’aigua, l’onada gegant que arrossegava cotxes, barcos, cases, arbres, i ho convertia tot en una torrentada negra.

Dissabte va ploure tot el dia. Les notícies parlaven dels morts al Japó, una xifra que no parava de créixer. Jo mirava per la finestra i veia els carrers deserts de Barcelona, el cel fosc…

Amb la mirada posada en Europa

Per rebre amb tots els honors Santiago Segura i Paquirrín (també conegut com Kiko Rivera), de promoció de Torrente 4, al plató de DEC (l’antic Dónde estás corazón d’Antena 3) van instal·lar una barra americana amb una cambrera rossa vestida de cuiro, mentre una gogó morena demostrava infatigable que no patia d’osteocondritis de maluc. Segura i Paquirrín es van asseure en uns tamborets alts de la barra, junt amb Jaime Cantizano, el presentador, i col·laboradors com Jesús Mariñas o Chelo García-Cortés els entrevistaven des d’unes butaques baixes, com si fossin en un local nocturn. Al cap de poc van anunciar que d’un moment a l’altre entraria María Patiño, la pitjor enemiga de la mare de Paquirrín, Isabel Pantoja (dur-hi la pitjor enemiga, quina bona idea). Vaig anul·lar tots els meus compromisos, vaig desconnectar el mòbil (ara ja en sé, els primers dies el posava dins d’un tou de mantes) i vaig optar per quedar-me a casa.

Mentre em distreia amb l’entrevista de DEC (admeto que m’entretin…

Ser todo orejas

El martes las orejas de Van Persie transformaron el Camp Nou en ruedo y luego al colegiado suizo Massimo Busacca le silbaron las suyas durante la rueda de prensa de Arsène Wenger. Está claro que los conflictos europeos del Barça pasan por el conducto auditivo. Ya sea al escuchar pitidos que no son (el brasileño Santin del Copenhague el día que Pinto le detuvo silbando) o al no escuchar los que sí son (Van Persie anteayer). Los únicos entrenadores que se embroncan con el Barça lo hacen de oído, poniendo el foco en las orejas. La otra noche, durante el partido, un adolescente lleno de piercings dejó su oreja izquierda a la altura de mis ojos. Llevaba diversos pendientes. Tardé en darme cuenta que uno, que parecía de color carne, era en realidad su cuello visto por el hueco del pendiente. El tejido había cedido a la rigidez de la joya y se había dilatado dejando a la vista un círculo hueco de pequeño diámetro. Recuerdo que di un respingo y me llevé una mano a mi oreja perforada. Abro com…

El catàleg de Joan Todó

Imatge
El llibre és físicament petit. La coberta, d’un color groc pàl·lid i amb un rivet negre, destaca per la sobrietat. El títol és estrany i curiós —A butxacades— i el nom de l’autor surt en lletres discretes: Joan Todó. En lloc del segell editorial hi ha dibuixat un nen-home, de mirada inquietant, que té un aire de personatge de Daniel Clowes. Enmig de l’allau de novetats de sant Jordi, us caldrà una orientació d’explorador per trobar aquest recull de contes a les llibreries, però l’esforç tindrà recompensa. Per si necessiteu més dades: l’editorial és Labreu.

A butxacades recull 12 narracions tan diverses que fan pensar en un catàleg d’intencions narratives. I és que la cosa té trampa: Joan Todó ens diu que aquestes històries van sorgir tres o quatre anys enrere i després han gaudit del privilegi de la lectura i la reescriptura. Van néixer motivades per la revista literària digital Paper de Vidre, que demanava textos sobre “l’obra d’art”, “la memòria” o “l’escola”, entre d’altres. Aquest …

Articles de luxe

Quan estudiava, una professora guapa i entusiasta ens va explicar: “El metro va ser el mitjà de transport preferit pels surrealistes”. Des de llavors que compro la T-10 amb més respecte. Me la miro i hi entreveig el suprasensible. Que només em quedin sis viatges deu incloure algun missatge procedent de l’irreal. Al vagó, sempre hi ha algú que s’assembla a un Giacometti. Aixeco els ulls i llegeixo els noms de les estacions com si fossin títols de Magritte. Ja ho va escriure Kavafis a Viatge a Ítaca, el que t’enriqueix és el viatge mateix, més que arribar al teu destí, sovint decebedor, inhòspit i amb carteristes. Sàvies i encertades paraules, les de Kavafis, i això que ell no va anar mai en metro a la plaça Urquinaona.

Ja fa uns mesos, viatjant en metro, llegia les estacions de la línia vermella quan em vaig adonar que, al plafó informatiu, hi havia un adhesiu amb el nom nou d’una estació: La Sagrera. Abans es deia Sagrera. Hi havien afegit l’article perquè la futura estació del TGV du…

Polítics imitadors, una professió de futur

Així com si res, Toni Soler, que volta per les ràdios celebrant els cinc anys de Polònia, va comentar a El matí de Catalunya Ràdio que els convergents enraonen d’una manera molt semblant –i intercanviable, això ja és de collita pròpia-. Li dono la raó. A casa hi ha vespres que tinc la televisió encesa sense jo mirar-la, per allò de la companyia, és gairebé com conviure amb una iguana parlant (en són capaces, tot i que es va deixar córrer perquè quan n’aprenien defensaven opinions racistes, xenòfobes i retrògrades en matèria artística –la idea aquella que un Miró el pot pintar un nen-). Quan tot d’un plegat sento una veu familiar i em pregunto, intrigat, si és Artur Mas o Francesc Homs: els dos gasten la mateixa cantarella, les pauses, les falques, la fraseologia. No només Homs, sinó que forces polítics convergents tendeixen a parlar com Mas, no sé si per emmirallament o osmosi. En els anys que exercia de conseller en cap, Mas semblava un replicant sònic del president Pujol (Toni Albà …

Silba Silva

Lorenzo Silva es un novelista muy leído. En ambos sentidos, pero por el público general sobre todo desde que el año 2000 obtuvo el premio Nadal con la novela El alquimista impaciente. En esta obra ya aparecían (y no por vez primera) una pareja de la Guardia Civil que, con el paso de los años (y de los libros) han adquirido una cierta notoriedad: el sargento Bevilacqua y la (desde hace pocas novelas) cabo Virginia Chamorro. Más allá de sus virtudes literarias, Silva se ha caracterizado siempre por facilitar la relación con sus lectores. Cuando la red era casi un coto vedado de programadores él ya tenía su página web, simple y eficaz, en la que facilitaba información y contacto. La semana pasada Silva fue noticia por una acción tan simple, lógica y razonable como inquietante para el sector: decidió, de acuerdo con sus editores de Destino, facilitar el acceso a las versiones digitales de todas sus obras. Eso, en la práctica, quiere decir que una veintena de títulos (entre novelas, cuento…

Missing Items

It never ceases to amaze how here (and anywhere else, for that matter) certain news items – no matter how remarkable - just never make it into the mainstream media. Recently two long-running news stories of this type are about to reach the term of their natural lives in Catalonia, that is to say, both will soon be resolved one way or the other by court cases. News item one is known by the few who have heard of it as the Jona affair: on October 13th of 2006, a young Barcelonan man, Jonathan 'Jona' Ivorra, was arrested in his own home by a squad of balacavaed Mossos d'Esquadra and accused of damage to public property and violent behaviour towards police officers during a recent neighbourhood demonstration against property speculation in the city's Ciutat Vella district. At the station, he was stripped naked and verbally abused. In 2008, the preliminary hearing came up and even his own lawyers found the judge's demands hard to swallow: 8 years in prison and a 3000 eur…

Camp, Xais, Bel

Camp. Me'n recordo bé, de l'estació de Camp de Tarragona: el blau suau del sostre majestuós, el petit exèrcit d'empleats tan uniformats com atents, i la luxosa cafeteria, farcida d'uns ficus exòtics que fan goig. Em va sorprendre, doncs, que les dues vegades en què he fet servir aquesta estació idíl·lica, era l'únic passatger.

Xais. M'ha sorprès encara més que a la Renfe, tot i que s'ha vist amb cor de construir l'equivalent ferroviari del Palau de l'Òpera de Sydney a l'Alt Camp, ni li ha passat pel cap de posar una nova capa de pintura a la sauna gris-groguenca que és l'estació de Passeig de Gràcia o la claveguera sobredimensionada que és la de Clot-Aragó, per esmentar dues estacions catalanes en les quals, lluny de ser l'únic viatger, sempre he estat envoltat de ramats sencers d'altres usuaris.

Bel. Ara que he llegit l'assaig recent Espanya, capital París, de l'economista Germà Bel, la meva sorpresa ha acabat com el rosari de…

Plan de retorno

Mientras Libia está inmersa en un baño de sangre, se ha divulgado una lista de artistas que actuaron ante Muamar el Gadafi o sus secuaces: Mariah Carey, Beyoncé, Usher, 50 Cents, Bon Jovi, Lionel Richie, Nelly Furtado... Las actuaciones son recientes (siglo XXI), en escenarios diversos (Libia e Italia) y comparten caché. Gadafi es tan igualitarista que pagaba siempre un millón de dólares. Algunos aludidos han reaccionado a la filtración de un modo que podría resumirse alterando un mito cinematográfico: tira el dinero y corre. Beyoncé, por ejemplo, declaró que estaba arrepentidísima de haber actuado en 2009 ante Muatassim al Gadafi, hijo del dictador. Beyoncé asegura que pecó de ingenua. Por eso, a principios de 2010 lo donó a las víctimas del terremoto de Haití, en una operación confirmada por la Fundación Clinton-Bush-Haití. Mariah Carey también admitió su ingenuidad al aceptar su bolo, pero evitó hablar de la pasta. El lunes pasado la canadiense Nelly Furtado se descolgó en su cuent…

El violinista que feia de barber

Tinc aquest costum: sempre que passo uns quants dies a l’estranger, busco una barberia i em faig tallar els cabells. M’agrada ficar-me en la rutina d’algú altre i, mentre fa anar les tisores, poder copsar un tros de realitat que m’és desconeguda. Més d’un cop n’he sortit amb un tallat de cabells absurd, però els barbers solen ser bons conversadors i l’experiència sempre paga la pena. Ho explico perquè fa un parell d’anys vaig anar al barber a Nova York. El local era d’un italià. A la porta hi havia un rètol dient que allà s’hi havia filmat un episodi de la sèrie Els Soprano i això em va fer decidir. A dins em va rebre l’amo, un senyor de veu ronca que es deia Rocco, però qui em va tallar els cabells i em va afaitar va ser un altre barber. Era alt, prim i tenia els braços llargs. Vam posar-nos a parlar i vaig preguntar-li d’on era. Pel seu accent semblava que fos de l’Est d’Europa. Llavors em va explicar que era armeni. Havia arribat a Nova York feia dues dècades, fugint d’algun confli…

Sigues tu mateix i trenca-ho tot

Hermano mayor, de Cuatro: el presentador García Aguado es trasllada a una casa on viu un jove confús i caòtic, per no dir imbècil –la forma actual- o imbecil –la forma arcaica i afrancesada, ideal per insultar algú en un ball de disfresses divuitesques, ho consigno aquí perquè estem en Carnestoltes-. El jove acarallotat maltracta els pares cada dia de la vida, tant els feiners com les festes de guardar, i García Aguado es marca el repte de retornar-lo a la civilització occidental. El presentador arriba a la casa, saluda els pares i aquests li participen que el nen els pega, els escridassa, els rebot contra terra i els trepitja la cara (aviso que el nen ha complert l’edat legal per poder votar un partit progressista, si ho desitja). Mentre desgranen patiments, ens ensenyen unes imatges d’alguna animalada que, en el passat, el nen va cometre, com és esbotzar d’una coça el plafó d’una porta. Sempre és una acte ostrogòtic –ja seria hora que deixessin de pagar-la els vàndals-, mai és arren…