Aaron Sorkin com a exemple

No sé per què miro cada any la gala dels Oscars. És llarga, avorrida, amb molts anuncis, i a més ja no hi surt mai Gene Kelly. La cerimònia d’aquest any, especialment, va ser un malson: en lloc d’humoristes que facin pujar els colors al personal famós, els presentadors eren actors –Anne Hathaway i James Franco– i no van deixar cap acudit ni frase memorable. No hi va haver sorpreses ni homenatges. La majoria de premis van ser a les pel·lícules que agraden a tothom, com El discurs del rei. Els guanyadors van resultar previsibles, a excepció de Melissa Leo, aquella actriu tan bona i tan deixada anar, que en el seu discurs va pronunciar un fucking de pura emoció i la cadena televisiva ho va censurar.

En realitat, pensant-ho bé, sí que sé per què cada any perdo el temps amb els Oscars: perquè sóc un mitòman i perquè, al cap i a la fi, les quatre o cinc hores de sacrifici sempre deixen alguna perla. M’encanta, per exemple, aquell moment en què passen imatges de tots els morts del cine que hi ha hagut durant l’any. Cada difunt dura dos o tres segons, els justos per poder dir: «¡Ah, aquell director!», «¿ah, i aquesta actriu també ja s’ha mort?». Aquest any fins i tot el moment fúnebre va ser dolent perquè, de fons, cantava Céline Dion amb la seva veu de Titanic que s’enfonsa.

Deia que cada any deixa alguna cosa per al record. La meva memòria recull instants molt diferents, com aquella vegada en què Jack Palance va fer flexions a dalt a l’escenari, o aquella altra en què Burt Bacharach va fer un medley de les seves millors cançons, o els acudits de Jon Stewart com a presentador del 2008. La festa d’aquest any no va tenir cap moment d’humor voluntari (involuntari, ja és una altra cosa) i potser els únics instants que recordarem són l’aparició de Kirk Douglas, murri als seus 94 anys, i l’Oscar al millor guió adaptat per a Aaron Sorkin. Sorkin el va guanyar pel seu esplèndid treball a La xarxa social. El seu discurs va ser llarg i articulat, amb adjectius de diccionari, amb les bromes molt mesurades i referències als seus mestres. Exactament així són els seus guions. El més interessant del cas és que Sorkin ve de la televisió, d’escriure grans sèries com El ala oeste de la Casa Blanca, Studio 60 o Sports Night. Avui dia les idees arriscades es proven primer a la tele. Hollywood va a remolc.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de març del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma