dissabte, 26 de març de 2011

Actualitat de Houdini

Tothom que, dijous passat, va utilitzar el buscador de Google per bussejar a internet –és a dir, mig món– es devia trobar amb tota una sorpresa visual. En lloc de les habituals lletres de colors, el portal mostrava al frontispici un homenatge a Harry Houdini. Per si algú no el va veure, el dibuix imitava un pòster de les actuacions del gran escapista: de fons la paraula google en lletres de l’època i al davant la imatge més habitual de Houdini, amb jaqué, amb mirada desafiadora i emmanillat per una cadena amb un candau que acabava d’obrir. Vaig indagar una mica i resulta que celebraven el 137è aniversari del naixement de Houdini. La idea reflecteix molt bé el caràcter únic de l’il·lusionista: el 137 no és una xifra gens rodona, però és un número primer i mereix tota la meva admiració.

¿Per què ens segueix fascinant Houdini? Va morir el 1926, d’una peritonitis, encara que el cine va preferir un final més llegendari: Tony Houdini Curtis moria al fallar-li un truc. Després d’ell hi ha hagut milers d’il·lusionistes que n’han seguit la petja amb més mitjans, però sempre recordem a Houdini com el primer. Aquests dies el Museu Jueu de Nova York posarà fi a una exposició d’homenatge al mag que vaig visitar fa uns mesos. Hi vaig poder contemplar ginys originals de l’il·lusionista, com una camisa de força, cadenes i candaus o una «cambra de tortura xinesa amb aigua». El recorregut estava pautat per fotos i filmacions dels seus números d’escapisme (es troben a Youtube).

Aquestes imatges ens parlen de la immensa popularitat de Houdini al seu temps. El seu nom es va convertir aviat en una icona de l’època i sovint ha estat un recurs per donar veracitat històrica a aquells anys. L’escriptor E.L. Doctorow el va reclutar com un dels personatges principals per a la seva grandiosa novel·la Ragtime. Una altra prova de la seva influència és el gran nombre d’imitadors i rivals que li van sortir: Boudini, Oudini, Darring, Pitroff, Bernardi… A la telesèrie Boardwalk Empire, per exemple, apareix un Hardini de pacotilla que actua a Atlantic City i s’anuncia com «el germà de Houdini». A més, com totes les llegendes, Houdini s’ha acabat transformant en un estat d’ànim. Potser no ens en adonem, però en aquesta època de control social, de càmeres que ens espien, invoquem la seva presència com un talismà, un exemple a seguir. Tots volem escapar-nos d’alguna cosa.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de març del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir