El catàleg de Joan Todó

El llibre és físicament petit. La coberta, d’un color groc pàl·lid i amb un rivet negre, destaca per la sobrietat. El títol és estrany i curiós —A butxacades— i el nom de l’autor surt en lletres discretes: Joan Todó. En lloc del segell editorial hi ha dibuixat un nen-home, de mirada inquietant, que té un aire de personatge de Daniel Clowes. Enmig de l’allau de novetats de sant Jordi, us caldrà una orientació d’explorador per trobar aquest recull de contes a les llibreries, però l’esforç tindrà recompensa. Per si necessiteu més dades: l’editorial és Labreu.

A butxacades recull 12 narracions tan diverses que fan pensar en un catàleg d’intencions narratives. I és que la cosa té trampa: Joan Todó ens diu que aquestes històries van sorgir tres o quatre anys enrere i després han gaudit del privilegi de la lectura i la reescriptura. Van néixer motivades per la revista literària digital Paper de Vidre, que demanava textos sobre “l’obra d’art”, “la memòria” o “l’escola”, entre d’altres. Aquest pes de l’encàrrec es nota i no es nota. La diversitat és evident, però alhora tots els textos estan tocats per un mateix alè narratiu. En podem dir mirada, si voleu, o estil. Consisteix a buscar sempre el registre adequat, amb un vocabulari al servei de la narració, ric però no embafador —com els pastissets de Tortosa—. Todó és de la Sénia, al Montsià, i quan els personatges ho reclamen els presta el català d’aquella terra i un to humorístic.

Ara, com que tots els contes del llibre m’agraden, en triaré només un per mostra. Es diu “El carnús i l’aigua jove” i potser retira a un poema de Baudelaire. Uns nois tornen amb cotxe d’una nit de festa. Comença a clarejar el dia. La carretera té molts revolts. El narrador treu el cap per la finestra i vomita. El record se li’n va cap a la discoteca, fa una estona. Estava lligant amb una noia, però ha preferit emborratxar-se amb els amics. Ara s’aturen al costat d’una riu i els altres es banyen. Ell no, ell passeja riu amunt i pensa en la noia. De cop es fixa en un gos mort que té mig cos dins l’aigua, i el narrador escriu: “Les aigües llepen un moment el carnús, aixecant algunes mosques, removent el pelam sense llustre, i després segueixen cap avall, cap a les veus dels altres, tatuades per mil reflexos tremolosos”. Joan Todó, ja es veu, té tinta per estona.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de març del 2011.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma