dissabte, 12 de març de 2011

El catàleg de Joan Todó

El llibre és físicament petit. La coberta, d’un color groc pàl·lid i amb un rivet negre, destaca per la sobrietat. El títol és estrany i curiós —A butxacades— i el nom de l’autor surt en lletres discretes: Joan Todó. En lloc del segell editorial hi ha dibuixat un nen-home, de mirada inquietant, que té un aire de personatge de Daniel Clowes. Enmig de l’allau de novetats de sant Jordi, us caldrà una orientació d’explorador per trobar aquest recull de contes a les llibreries, però l’esforç tindrà recompensa. Per si necessiteu més dades: l’editorial és Labreu.

A butxacades recull 12 narracions tan diverses que fan pensar en un catàleg d’intencions narratives. I és que la cosa té trampa: Joan Todó ens diu que aquestes històries van sorgir tres o quatre anys enrere i després han gaudit del privilegi de la lectura i la reescriptura. Van néixer motivades per la revista literària digital Paper de Vidre, que demanava textos sobre “l’obra d’art”, “la memòria” o “l’escola”, entre d’altres. Aquest pes de l’encàrrec es nota i no es nota. La diversitat és evident, però alhora tots els textos estan tocats per un mateix alè narratiu. En podem dir mirada, si voleu, o estil. Consisteix a buscar sempre el registre adequat, amb un vocabulari al servei de la narració, ric però no embafador —com els pastissets de Tortosa—. Todó és de la Sénia, al Montsià, i quan els personatges ho reclamen els presta el català d’aquella terra i un to humorístic.

Ara, com que tots els contes del llibre m’agraden, en triaré només un per mostra. Es diu “El carnús i l’aigua jove” i potser retira a un poema de Baudelaire. Uns nois tornen amb cotxe d’una nit de festa. Comença a clarejar el dia. La carretera té molts revolts. El narrador treu el cap per la finestra i vomita. El record se li’n va cap a la discoteca, fa una estona. Estava lligant amb una noia, però ha preferit emborratxar-se amb els amics. Ara s’aturen al costat d’una riu i els altres es banyen. Ell no, ell passeja riu amunt i pensa en la noia. De cop es fixa en un gos mort que té mig cos dins l’aigua, i el narrador escriu: “Les aigües llepen un moment el carnús, aixecant algunes mosques, removent el pelam sense llustre, i després segueixen cap avall, cap a les veus dels altres, tatuades per mil reflexos tremolosos”. Joan Todó, ja es veu, té tinta per estona.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de març del 2011.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir