El violinista que feia de barber

Tinc aquest costum: sempre que passo uns quants dies a l’estranger, busco una barberia i em faig tallar els cabells. M’agrada ficar-me en la rutina d’algú altre i, mentre fa anar les tisores, poder copsar un tros de realitat que m’és desconeguda. Més d’un cop n’he sortit amb un tallat de cabells absurd, però els barbers solen ser bons conversadors i l’experiència sempre paga la pena. Ho explico perquè fa un parell d’anys vaig anar al barber a Nova York. El local era d’un italià. A la porta hi havia un rètol dient que allà s’hi havia filmat un episodi de la sèrie Els Soprano i això em va fer decidir. A dins em va rebre l’amo, un senyor de veu ronca que es deia Rocco, però qui em va tallar els cabells i em va afaitar va ser un altre barber. Era alt, prim i tenia els braços llargs. Vam posar-nos a parlar i vaig preguntar-li d’on era. Pel seu accent semblava que fos de l’Est d’Europa. Llavors em va explicar que era armeni. Havia arribat a Nova York feia dues dècades, fugint d’algun conflicte bèl·lic. Al seu país era violinista d’orquestra. Un cop a Estats Units, aviat va entendre que hauria de renunciar a la seva vocació musical, si volia sobreviure, i es va posar a tallar cabells. Vaig pensar que feia anar la navalla amb tanta cura com si fos l’arquet del violí.

Aquests dies, veient les cues de refugiats a la frontera entre Líbia i Tunísia, he recordat el barber violinista. També m’han fet pensar en un altre cas semblant. Temps enrere vaig anar a Manchester i, sortint de l’aeroport, vaig agafar un taxi. Vaig donar una direcció al taxista i, per posar-li més fàcil, li vaig dir que era l’adreça de l’Instituto Cervantes. “Oh, Cervantes!”, va exclamar aleshores, i em va dir que per ell el Quixot era una de les millors novel·les. Durant el trajecte vaig saber que havia fugit de l’Iran durant la guerra amb Iraq. Era professor ajudant de Literatura a la universitat de Teheran. Havia estudiat els estructuralistes francesos i era un devot de Roland Barthes. Un cop a Gran Bretanya, tot aquest bagatge només li havia servit per portar un taxi.

Sovint emigrar vol dir posar el comptador a zero, trasplantar-se en una altra terra però havent perdut moltes conquestes personals. No cal viatjar per adonar-se’n. Estic segur que a prop nostre hi ha algun paleta amb un diploma universitari, una caixera de supermercat que li agrada escoltar Mozart. Només que no ho sabem. Una mena de vergonya aliena els impedeix explicar-ho.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de març del 2011.

Comentaris

  1. No se si ells s'avergonyeixen d'explicar-ho. El que és segur es que nosaltres ens avergonyim de sentir-ho. No concebem paletes amb estudis superiors d'ingenieria, taxistes llicenciats en literatura, o caixeres de supermercat melòmanes. Ni captaires amb corbata, banquers amb texans, guardaespatlles sense ulleres de sol, ni militars vestits de lagarterana.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma