Exitància?

L’afer de Piqué i Shakira demostra que l’èxit és un concepte d’èxit. Si trobeu algú que el veneri comprendreu que l’èxit sovint és veneri, en el sentit “que es transmet a través de l’acte sexual”. Però l’excitació de l’èxit ha contaminat la nostra manera de referir-nos-hi. Darrerament, circula un barbarisme que fa tossir: l’inexistent adjectiu exitós. Anem tan frisosos per tastar-lo que pertot trobem gent exitosa que suplanta els triomfadors d’abans. La contaminació del castellà, aquí, es barreja amb un ús cada cop més estès del successful anglès, quan el català ofereix una solució genuïna prou eficaç que, incomprensiblement, encara no figura al DIEC: d’èxit. Una cantant d’èxit, un jugador d’èxit, una història d’èxit... Es veu que l’èxit, en català, es manté aliè a l’encant de l’adjectivació. Les llistes d’èxits són sempre comptables, no fos cas que ens descomptéssim. Això sí, existeix l’exitància, que pot semblar un audímetre (o aplaudímetre) ideal per mesurar el ganxo d’una parella com Piqué i Shakira, però que es limita a establir el “quocient entre la intensitat de la radiació emesa per un element infinitament petit d’una superfície emissora i l’àrea d’aquest element”.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 10 de març de 2011 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma