Fills de l’Imperi

En les seves Notes sobre el caràcter anglès, publicades el 1920, l’escriptor E.M. Forster defensava que el cor d’Anglaterra el formaven la classe mitjana i les public schools. Connectada amb l’Imperi britànic, deia, la classe mitjana resumeix els trets distintius del caràcter anglès: «Solidesa, precaució, integritat, eficiència», però també «falta d’imaginació, hipocresia». Aquests atributs dibuixen molt bé el «vell jutge» que protagonitza la novel·la de Jane Gardam (Coatham, Anglaterra, 1928). El lector es preguntarà si és possible que la història giri al voltant d’un personatge tan anodí, però s’ha de concedir a l’autora tot el crèdit, ja que la seva forma de narrar és brillant, amable, divertida, enginyosa i emotiva. El viejo juez, diguem-ho tot seguit, és una novel·la preciosa que hauria de donar a conèixer entre nosaltres una gran escriptora. Tot i que és lautora duna vintena de novel·les i uns quants reculls de narracions, entre nosaltres Jane Gardam és del tot desconeguda.

El protagonista és Filth, un distingit jutge, casat i sense fills, que va néixer a Malàisia, fill d’un militar britànic, i de gran va obtenir una enorme reputació i diners treballant a Hong Kong. En la vellesa, després de passar tota la vida a l’estranger, torna a Anglaterra per viure en una casa de camp que li és del tot estranya, sobretot després d’enviudar de sobte. La novel·la, doncs, reconstrueix la vida de Filth d’una forma orgànica, narrant una sèrie d’episodis dispersos que, de mica en mica, van completant el retrat del personatge. Alhora, amb ell també es crea una imatge d’aquell Imperi britànic que iniciava la decadència.

La infantesa de Filth, per exemple, mostra una d’aquelles extravagàncies de l’Imperialisme. Tot i haver nascut a les colònies, els anomenats fills de l’Imperi –fills de soldats, negociants, diplomàtics– eren enviats a la Gran Bretanya a estudiar. Durant anys se separaven dels pares, creixien com a orfes en internats, estiuejaven acollits per altres famílies, i tornaven a les colònies quan ja eren adults preparats. A més d’assegurar-los el futur, aquesta educació distant els blindava per a l’exhibició de sentiments. Així se’ls descriu a la novel·la: «La mayoría jamás aprendió a querer a nadie en toda su vida. Pero nunca se quejaban, pues contaban con una red de seguridad: el Imperio. Fueras donde fueses portabas la Corona (...). Era un club».

L’evolució escolar i personal del nen Filth, els lligams amb el seu amic Pat i el despertar adolescent, es combinen amb la vida adulta com a jutge i una vegada ja retirat. Aquests últims episodis, especialment en el retrobament amb el seu veí i rival, l’advocat Veneering, ofereixen pàgines memorables.Gardam sap treure partit del contrast entre aquesta hipocresia que destacava Forster –una contenció social basada en les convencions– i les emocions desfermades en linterior de cadascú. La seva prosa és lluminosa i detallista, tot un regal que la traducció sap conservar, amb especial atenció a uns diàlegs aguts i precisos. Al voltant del jutge, i gràcies a les seves peripècies, Gardam reconstrueix una època britànica que resulta molt literària, de quan les criades eren dolces i insolents, els amants regalaven collarets de perles i les famílies tenien un oncle missioner que enviava un coco com a regal de Nadal.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de març del 2011.
[Ressenya de la novel·la El viejo juez, de Jane Gardam, publicada per Ediciones Salamandra.]

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma