I, a més, la granota mor

Tots ho hem sentit alguna vegada: «L’humor…, l’humor és una cosa molt seriosa». Aquesta frase de Churchill és el primer recurs de molts humoristes quan algú els demana que descriguin en què consisteix la seva feina. Jo més m’estimo les paraules de l’escriptor E. B. White , potser més enginyoses: «Analitzar l’humor és com disseccionar una granota: interessa a poca gent i, a més, la granota mor en l’intent». En els últims dies he recordat algunes vegades la granota de White , perquè he estat llegint un llibre-dissecció. Es tracta d’Una risa nueva (editorial Nausícaä), un experiment de diversos autors que ha reunit Jordi Costa i que porta com a subtítol Posthumor, parodias y otras mutaciones de la comedia.

Cal dir, d’entrada, que aquest és un llibre tan divertit com rigorós, tan graciós com seriós. Jordi Costa escriu una introducció que ja val per tot el volum. La idea, entenem, és analitzar el futur del cine d’humor a partir del concepte Nova Comèdia. Costa ha detectat tres models que han esgotat la seva modernitat i que han de veure’s com a motors de reinvenció per al futur. Es tracta de Woody Allen i l’humor autocrític jueu; Jacques Tati i l’humor gestual que tendeix a l’abstracció; Monty Python i l’humor en totes les seves formes. Aquests referents apareixen en l’obra de noms com Ricky Gervais, Will Ferrell, Sarah Silverman, Larry David, Tina Fey o Muchachada Nui, entre molts altres.

Una vegada fixats els fonaments, els textos que integren el volum exploren diferents camins del posthumor. D’aquesta manera, entre altres, Miqui Otero fa recompte del gènere de paròdies tipus Aterriza como puedas. Venga Monjas fixa la tradició televisiva de Saturday Night Live a partir d’una de les seves estrelles, Bill Murray. Carlos Losilla ressegueix la deriva elegíaca de les comèdies juvenils als Estats Units. Señor Ausente traça el futur de l’humor europeu i Alvy Singer busca l’herència de Monty Python… S’hi inclouen les tires còmiques de diversos dibuixants, tot un exemple de mutació de l’assaig humorístic. El conjunt funciona com un gran catàleg de la comèdia actual que ens descobreix uns quants humoristes. En l’època de Youtube i les imitacions grotesques en un garatge mal il·luminat, s’agraeix aquesta dissecció a fons. A més a més, en aquest cas la granota ha sobreviscut.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de març del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma