Japó, tremolors, estupor

Divendres al vespre vaig sortir a passejar. Devia ser casualitat, però en menys d’una hora, i en llocs diferents, vaig veure tres coloms morts. No eren coloms esclafats per un cotxe, una pasterada fastigosa de plomes i sang, sinó que estaven de panxa enlaire i amb les ales plegades. Era tan estrany que em van fer pensar en els ocells que fa unes setmanes, a Estats Units, queien del cel, desorientats per no se sap què. ¿I si els coloms havien mort per efecte del terratrèmol? Massa lluny, esclar, massa improbable. Al llarg del dia havia passat unes quantes hores davant del televisor, mirant les novetats del tsunami del Japó. Com molta gent, vaig contemplar al·lucinat la força destructora de l’aigua, l’onada gegant que arrossegava cotxes, barcos, cases, arbres, i ho convertia tot en una torrentada negra.

Dissabte va ploure tot el dia. Les notícies parlaven dels morts al Japó, una xifra que no parava de créixer. Jo mirava per la finestra i veia els carrers deserts de Barcelona, el cel fosc, la pluja persistent. Era ingenu pensar-ho així, però de cop el món tenia un aire apocalíptic, com de Blade Runner. Els mitjans explicaven que el Japó és un país molt preparat contra els terratrèmols i ens ensenyaven gràfics sobre la prodigiosa construcció dels edificis. Amb un 8,9 de magnitud, ¿què ens hauria passat a nosaltres? En qualsevol altre país, hauria sigut molt pitjor. Llavors a mig matí va esclatar un dels reactors de la central nuclear. Un científic deia que no havíem de patir: si el fum era blanc, es tractava d’una explosió d’hidrogen i prou. El govern japonès, però, admetia que hi havia una petita fuga radioactiva.

Un cop més, el terratrèmol i el tsunami han posat en evidencia els límits de la capacitat humana. A vegades amb els avenços tècnics no n’hi ha prou, i estem fets de pors i recels. En casos així, les companyies d’assegurances s’acullen a un terme legal que els allibera de responsabilitats. Els nord-americans en diuen “act of God” [acte de Déu] i aquí s’utilitza “força major”, que com a mínim no ens fa sentir a mercè del Totpoderós. Ahir, diumenge, va sortir el sol i vam veure més imatges de devastació. L’abans i el després. Un segon reactor nuclear, deien, amenaçava d’esclatar. Mentrestant, Putin a Rússia i Merkel a Alemanya ordenaven que es revisés la seguretat de les seves centrals nuclears. No és que esperin un terratrèmol immediat, només era perquè els ciutadans estiguin tranquils. Aquí, ni això.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de març del 2011.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma