Bíblia grafia

Em sap greu pels autors que aspiren a succeir Jordi Puntí i les seves Maletes perdudes (Empúries) com a llibre més venut per sant Jordi, però em temo que el supervendes de 2011 serà la Bíblia catalana interconfessional en l’edició popular que acaben de llançar sis editorials. Sant Jordi cau, enguany, en Dissabte Sant. Un argument de venda d’un pes similar al clàssic “per sant Jordi, el premi sant Jordi” que hauria d’afavorir L’home de la maleta (Proa) de Ramon Solsona. No sé si posaran la Bíblia a la llista de Ficció o de No Ficció, però la conjuntura astral Dissabte-Sant/Sant-Jordi sembla ideal per gastar-se els 9,95 euros que costa aquesta edició il·lustrada per Perico Pastor d’una manera extraordinària. La jugada és rodona. El dimecres passat, al Petit Palau, la presentació va aplegar veus molt diverses que vam expressar què significa llegir la Bíblia des de la fe i des de fora d’ella. Tots vam estar d’acord que el llibre dels llibres és un dels pilars de la cultura occidental, però les aproximacions dels no creients van ser més variades, potser perquè la fe és un camí clar i els dubtes són intricats com les giragonses d’un laberint. Rafael Argullol es va rebel·lar contra l’etiqueta de no creient i va dir que creia en moltes coses. Salvador Giner va contraposar el laïcisme a l’anticlericalisme. Perico Pastor, després de la feinada de llegir-se-la sencereta per il·lustrar-la, va dir que no havíem de transformar-ne la lectura en una tasca domèstica, com ara “rentar-se les dents”; que cal rentar-se-les, sí, però per pròpia iniciativa, sense tenir el pare tothora al darrere vigilant que agafem el raspall. El pretext bíblic va fer que tots, poc o molt, anéssim definint l’abast de les nostres creences en un exercici prou inèdit en la societat actual. Pilar Rahola es va declarar racionalista. Va assegurar que envejava els creients perquè en els moments difícils no podia comptar amb la fe i se sentia ben sola. Una solitud corroborada per altres agnòstics o ateus que també vam prendre la paraula per lloar la Bíblia des de punts de vista diversos. 
 
La veritat, però, és que jo no envejo gaire ni els que afirmen creure en l’existència de Déu ni els que asseguren creure en la seva inexistència. Són dues respostes ben respectables, però em temo que no m’interessa gaire la pregunta. A casa, com a totes les cases, hem passat per alguna circumstància dolorosa. En el nostre cas hem hagut d’enterrar un fill, i em temo que el desempar que hem sentit no ha depès de les nostres creences. M’he sentit sol, esclar, però també he sentit l’escalf de molta gent. Propera i llunyana, estimada i desconeguda, religiosa i atea. I l’escalf no venia només de les seves ments o ànimes o psiques o el terme amb què cadascú es refereixi a la nostra identitat incorpòria. No era només espiritual. També venia dels cossos, de les abraçades i petons, de les converses i àpats, de les cartes i missatges encreuats, de la música i les imatges, del sexe. Tot molt efímer, precari i imperfecte. Molt humà. No puc saber si la fe hauria apaivagat la sensació de desempar pròpia de la nostra espècie quan les coses van mal dades, però sí sé que una certa bellesa atesa a través dels sentits també juga el seu paper. Lectura o ball. Audició o mirada. Rialla, plor, joc, foc. Ara escric aquest article incòmode amb els ulls fits en el traç de Perico Pastor. Les il·lustracions que apareixen mentre fullejo la Bíblia es perllonguen al dibuix de mon fill volant amb què l’amic Perico ens va obsequiar poc després de la mort del Llullu. I penso, conhortat, que el present és l’única eternitat documentada.

DESTACAT:

La conjuntura astral Dissabte-Sant/Sant-Jordi sembla ideal per a la Bíblia popular il·lustrada per Perico Pastor

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 4 d'abril de 2011. Versió original de l'article.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma