divendres, 29 d’abril de 2011

Bífids i camaleònics

Per Sant Jordi em vaig estressar com mai, vaig perdre el perruquí i vaig donar-me a tots els diables de l’avern perquè no vaig trobar enlloc el llibre que buscava, Res de Carme Laforet. Em venia de gust llegir-lo en traducció catalana. Fa un temps que constato la pràctica de traduir els llibres en castellà d’autors catalans a aquest vernacle modest. Si dic Carme Laforet és perquè és possible que Laforet hagués seguit el patró de Jordi/Jorge Molist, que es tradueix el nom segons l’idioma en què publica el seu Prométeme que serás libre (en traducció catalana Promet-me que seràs lliure). Serà, doncs, Georges Molist en la traducció francesa, Giorgio Molist en la italiana, Iorgos Molist en la grega i Chorche Molist en l’aragonesa.

A banda de Molist, tenim des de Mar de foc de Chufo Lloréns (amb aquest accent entranyable) a Habitacions tancades de Care Santos, precedides de l’exitosa L’església del mar d’Ildefonso Falcones: totes elles són, ull a l’embarbussament, traduccions catalanes d’original castellans d’escriptors catalans. Gairebé sempre històriques i d’assumpte autòcton: la Barcelona modernista, la del segle XI, la dels supositoris Vilardell. Quan Hitler va escurar el socarrat d’una paella a Can Solé de la Barceloneta (en aquest instant cinc autors emprenen aquesta gran novel·la històrica).

A La Vanguardia, Màrius Serra es demanava si la seva no seria l’última generació d’escriptors per a la qual la llengua literària és important. Vaig entrar a la Viquipèdia per assegurar-me que Serra no fos un membre longeu de la generació de Salvador Espriu, pacient de la doctora Aslan i consumidor compulsiu d’Excelsium –l’elixir d’ou que frena l’envelliment i que prenen les elits catalanes (vist el panorama, prefereixo envellir amb les elits gallegues)-. No, és del 63. Dels 60 i els 70, i a les antípodes de Serra, conec molts escriptors que pregonen cofois i pagats que l’idioma en què escriuen els és indiferent, que el català i el castellà els són indistints i que escriuen la mateixa obra en tots dos idiomes –potser alhora, amb dos teclats d’ordinador- perquè el seu domini del català i el castellà és equiparable –i irrisori-. Que traduïrien l’obra d’Eduard Marquina així: A Flandes s’hi ha posat el sol. No perdem l’esperança, aviat aconseguirem convertir el català en un dialecte.

Enric Gomà, Ara, divendres 29 d'abril del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir