Bífids i camaleònics

Per Sant Jordi em vaig estressar com mai, vaig perdre el perruquí i vaig donar-me a tots els diables de l’avern perquè no vaig trobar enlloc el llibre que buscava, Res de Carme Laforet. Em venia de gust llegir-lo en traducció catalana. Fa un temps que constato la pràctica de traduir els llibres en castellà d’autors catalans a aquest vernacle modest. Si dic Carme Laforet és perquè és possible que Laforet hagués seguit el patró de Jordi/Jorge Molist, que es tradueix el nom segons l’idioma en què publica el seu Prométeme que serás libre (en traducció catalana Promet-me que seràs lliure). Serà, doncs, Georges Molist en la traducció francesa, Giorgio Molist en la italiana, Iorgos Molist en la grega i Chorche Molist en l’aragonesa.

A banda de Molist, tenim des de Mar de foc de Chufo Lloréns (amb aquest accent entranyable) a Habitacions tancades de Care Santos, precedides de l’exitosa L’església del mar d’Ildefonso Falcones: totes elles són, ull a l’embarbussament, traduccions catalanes d’original castellans d’escriptors catalans. Gairebé sempre històriques i d’assumpte autòcton: la Barcelona modernista, la del segle XI, la dels supositoris Vilardell. Quan Hitler va escurar el socarrat d’una paella a Can Solé de la Barceloneta (en aquest instant cinc autors emprenen aquesta gran novel·la històrica).

A La Vanguardia, Màrius Serra es demanava si la seva no seria l’última generació d’escriptors per a la qual la llengua literària és important. Vaig entrar a la Viquipèdia per assegurar-me que Serra no fos un membre longeu de la generació de Salvador Espriu, pacient de la doctora Aslan i consumidor compulsiu d’Excelsium –l’elixir d’ou que frena l’envelliment i que prenen les elits catalanes (vist el panorama, prefereixo envellir amb les elits gallegues)-. No, és del 63. Dels 60 i els 70, i a les antípodes de Serra, conec molts escriptors que pregonen cofois i pagats que l’idioma en què escriuen els és indiferent, que el català i el castellà els són indistints i que escriuen la mateixa obra en tots dos idiomes –potser alhora, amb dos teclats d’ordinador- perquè el seu domini del català i el castellà és equiparable –i irrisori-. Que traduïrien l’obra d’Eduard Marquina així: A Flandes s’hi ha posat el sol. No perdem l’esperança, aviat aconseguirem convertir el català en un dialecte.

Enric Gomà, Ara, divendres 29 d'abril del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma