Cita al Casablanca

Fa uns quants dies van tancar els cines Casablanca, que, com tothom sap, es trobaven als Jardinets de Gràcia, a Barcelona. Hi eren des de feia més de 30 anys i oferien una bona programació en versió original. Eren dues sales petites, gairebé íntimes, i els deutes han obligat els seus propietaris a anunciar el THE END (perdó per l’acudit dolent). Encara no se sap si el tancament serà definitiu, però per si de cas jo m’afanyo a escriure el típic article nostàlgic. Cada generació té els seus cinemes, aquells que la van guiar en l’educació sentimental, i quan vaig venir a Barcelona a estudiar el meu primer cine va ser el Casablanca. Fa uns quants anys, per exemple, van tancar el cine Texas de Gràcia, i més recentment l’epidèmia digital es va endur el Rex, a la Gran Via. Em va fer pena, però en tots dos casos vaig pensar que l’elogi fúnebre no em pertocava. Amb el Casablanca, sí.

Al Casablanca hi vaig descobrir les pel·lícules de llegir (subtítols), una cosa que als pobles industrials no existia. La meva estrena va ser Blood Simple (o Sang fàcil), la primera pel·lícula dels germans Coen, que em va obrir les portes a tot un món. Sortíem de la sessió i buscàvem un bar on repassar aquells jocs de càmera, les escenes tan divertides i alhora tan angunioses. Era la primera vegada que, amb l’entrada, em donaven un full amb informació sobre la pel·lícula perquè tinguessis més temes i opinions. Poc després vaig viure la mateixa sensació d’enlluernament amb una obra molt diferent: Choose Me (o Tria’m) d’Alan Rudolph. Érem estudiants, dels que es volen fer els enrotllats, i no haver-la vist et deixava en fora de joc.

No recordo quina va ser la meva darrera sessió als Casablanca. Potser la italiana Vacances de ferragosto, que em va agradar molt. La seva memòria s’afegirà a totes aquelles pel·lícules que avui em fan pensar en les sales desaparegudes. Perquè junt amb els Casablanca, els meus cines van ser el Capsa, on cada any feien la nova de Woody Allen i on vaig veure Beautiful Girls de Ted Demme (tres vegades). I l’Arcadia, al passatge del mateix nom, on Soderbergh em va captivar amb Sexe, mentides i cintes de vídeo. En aquest punt potser hauria de fer el rondinaire i repartir culpes. Que si internet i la pirateria, que si els Casablanca haurien d’haver canviat feia anys aquelles butaques tan estretes i incòmodes... Però no, ja he dit abans que aquest seria un article refotudament nostàlgic. Ara us deixo, que me’n vaig al cine.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 d’abril del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma