Cloc?

El verb cloure fa cloc. Una forma en primera persona onomatopeica. Cloc. Una síl·laba tancada com una cloïssa que també remet als rellotges anglesos, en els quals les cinc en punt sonen five o’clock. Cloc! és també el títol d’un poemari que August Bover acaba de publicar a Arola amb uns dibuixos preciosos de Pere Capellà. Els poemes de Bover remeten a la tradició verbívora de la literatura potencial, encetada pels matemàtics i poetes francesos del grup Oulipo fa mig segle. Una tradició que, en català, han explorat poetes com ara Víctor Sunyol, Josep Pedrals o Jordi Vintró, i que tot just ha arribat al seu zènit amb els exercicis d’estil (i d’espill) del nord-català Joan-Lluís Lluís al seu monumental Xocolata desfeta. Aquest Cloc! de Bover no clou res. Ans al contrari, obre noves vies per a la literatura potencial en llengua catalana, fins al punt que podria suscitar un nou terme. Els psicòlegs van manllevar de Flaubert l’epònim bovarisme per definir qui presenta “una alteració del sentit de la realitat per la qual es considera una altra persona que no és”. Proposo l’epònim boverisme per designar els versos basats en “una alteració del sentit mitjançant l’enginy verbal”.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 7 d'abril de 2011 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma