Comprem or, paguem en efectiu

Segur que ho recordaran. La penúltima vegada que la crisi econòmica va escurar les nostres butxaques, a principis dels anys noranta, van aparèixer com bolets aquelles botigues que es deien Tot a Cent. L’èxit va ser instantani. Eren temps difícils i els nous comerços despertaven la il·lusió de comprar duros a quatre pessetes. Anys després, l’arribada de l’euro i la bonança econòmica van anar arraconant aquelles botigues. Moltes se les van quedar xinesos i avui dia són basars del tot i res, laberints plens de coses insòlites, eines, joguines que només tenen les instruccions en coreà i amb uns dependents quiets i silenciosos que et foten un ensurt quan els passes pel costat.

La crisi econòmica actual, més llarga i persistent, ha donat peu a una altra mena d’establiments, també amb un nom genèric: Comprem Or, es diuen. Ara la situació és més desesperada. Si el Tot a Cent et venia objectes barats a canvi de pocs diners, ara et donen pocs diners a canvi d’objectes més valuosos. “Comprem joies, monedes, rellotges, diamants”, diu el rètol d’una botiga, seguit de l’inevitable “paguem en efectiu”. Segons el setmanari L’Independent de Gràcia, fa tres anys al barri hi havia set comerços d’aquests tipus i ara n’hi ha 40. Esclar que el mateix diari explica que, només a Gràcia, cada mes es registren 36 desnonaments de pisos. Una cosa porta l’altra, suposo.

Tot i el rètol d’un groc cridaner, les botigues que compren or solen ser discretes i raconeres. S’assemblen a les administracions de loteria, però sense la parafernàlia dels números. Una porta de vidre translúcid, una finestreta i un senyor al darrere, educat i d’ungles netes, que sempre deu calcular a la baixa. L’altre dia vaig fer guàrdia durant una hora al davant d’una botiga Comprem Or, a veure qui hi entrava: ningú. Era al migdia i suposo que els clients busquen estones més reservats per dilapidar l’herència familiar. Cal una certa nocturnitat per vendre’s el canelobre i la coberteria, l’anell del marit ja mort (o no), la dent d’or del besavi, la col·lecció de monedes d’aquell oncle numismàtic i filatèlic que no sabia parlar de res més... Vet aquí una altra conseqüència fatal de la crisi actual: amb els objectes també es malbarata la memòria familiar, com en una novel·la de Balzac. Tot i que, pensant-ho bé, encara deu ser pitjor descobrir que en realitat el tresor només era quincalla, bagatel·les que els anys han carregat amb ficcions d’un passat gloriós.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 d’abril del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma