divendres, 15 d’abril de 2011

Dovlatov i la dobladora

Només he llegit dues obres de Sergei Dovlatov. Les que Labreu ha publicat en català. Una novel·la —La zona— que relata la vida en un camp de presoners soviètic i un recull de narracions —La maleta— que explica la història de les vuit peces de vestir (mitjons, botines, vestit, cinturó, jaqueta, camisa, barret i guants) que conté la maleta amb què un emigrant rus fuig de la Unió Soviètica. Dovlatov, amic de Brodsky, escriu sobre fets que coneix. En la novel·la perquè durant el servei militar va fer de vigilant en un camp de presoners. En els contes perquè ell mateix va emigrar a Nova York l’any 1979. La literatura de Dovlatov és punyent i el seu estil directe. De La maleta vaig subratllar-ne un fragment que retrata el país: “Fa dos-cents anys l’historiador Karamzín va visitar França. Els emigrats russos li van preguntar: —En quatre paraules, què passa al nostre país? Karamzín només en va necessitar dues: —Que roben —va respondre”. De fet, el primer llibre de Dovlatov va ser destruït pel KGB i només alguns relats van publicar-se a les revistes russes d’Occident. Això el va empènyer a l’exili. Instal·lat a Nova York, va coeditar un diari en rus alhora que publicava relats a The New Yorker. El reconeixement li va arribar als anys vuitanta i encara va publicar una dotzena de llibres abans de morir en 1990. Doncs bé, Dovlatov va escriure sempre amb una trava autoimposada que es perd a les traduccions. Va decidir que no inclouria mai dues paraules que compartissin inicial dins d’una mateixa frase. És a dir, qualsevol frase de la seva obra completa està sempre feta amb mots començats per una lletra diferent. Sembla que Dovlatov va respectar la trava sempre. I d’aquí que escrigui amb frases tan breus, per no repetir mai inicial. Curiosament després de traduïdes llisquen la mar de bé, tot i no conservar-ne la característica genètica. Els russòfils saben que la transliteració del ciríl·lic comporta que algunes lletres distintes conflueixin en una sola lletra d’arribada. Un rocambolesc episodi telefònic que acabo de viure em fa pensar  que la campanya electoral de les municipals serà molt ciríl·lica a Barcelona.
Aquest dimarts vaig publicar el rum-rum Tots som Assange. Hi transcrivia un curiós missatge que va deixar a la bústia de veu del meu mòbil algú que s’identificava com la cap de gabinet del primer tinent d’alcalde, tot i que admetia trucar-me en nom del PSC. L’únic interès de tot plegat era que el missatge no acabava després de l’adéu. En comptes de penjar, l’emissora de la trucada devia pitjar una altra tecla per error i la meva bústia va enregistrar una sucosa discussió amb algú que li deia “has de vegilar”. No va ser fins al mateix dimarts que vaig entendre el sentit de la conversa secreta que es van fer a sobre (de la meva bústia). Després de llegir el rum-rum Tots som Assange em va trucar, compungida, la veritable cap de gabinet del primer tinent d’alcalde (Nadia Quevedo) per assegurar-me que ella no havia estat. Llavors li vaig revelar el nom de qui es presentava amb el seu càrrec per telèfon (Dolors Besa), i vam lligar caps. Resulta que el seu doble havia estat la cap de gabinet de l’anterior primer tinent d’alcalde. Però encara ara, en posar-se la granota de la campanya electoral, fa servir el seu excàrrec “perquè això és lo que funciona, guapo” (Besa dixit). Que algú que treballa per a un partit suplanti a una companya que treballa per a un càrrec electe del mateix partit no fa sinó corroborar la confusió que, després de 32 anys de governar a Barcelona, té el PSC entre ciutat, govern i partit.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 14 d'abril de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir